Poble Infestat

Miquel
... i qui diu poble podria dir país. La meva croada personal contra els grafits, firmes, guixades i pintades rupestres de cavernícoles contemporanis va començar ara fa tres anys i mig amb l'escrit "Grafits: un problema quotidià", el qual vaig reforçar amb el següent apunt al març de 2012, "La Degradació d'un Poble". D'ençà, el problema no solament persisteix sinó que empitjora sense que l'administració local no demostri cap indici de voler redreçar la situació, així que considero necessari fer-hi un nou incís des de la meva humil tribuna. 

Imaginem dos blocs de pisos, exactament iguals, tan per dins com per fora, situats un davant de l'altre a la mateixa cruïlla. L'única diferència entre els dos edificis és que un té tot de pintades a la paret inferior i l'altre bloc no, l'altre és net. A quin dels dos preferiries viure? Al que no hi ha pintades? Jo també. Tu, jo i la resta de persones amb dos dits de front.

Què passa amb els pisos guixats? Que ningú hi vol viure. I quan ningú hi vol viure, el preu del pis disminueix perquè la demanda és inferior, i així fins que els nous preus baixos compensen al comprador per la pintada a la paret. Ens trobem doncs amb habitatges que han perdut valor pel simple fet de tenir guixada la paret exterior, i si això ha passat a casa teva t'estan robant valor del teu habitatge davant dels teus propis nassos! De fet, la percepció negativa dels grafits és una externalitat social tan potent que no només perd valor el sòl en el què es troba llur edifici sinó també el barri sencer. 

Si traiem el cap a qualsevol carrer de Malgrat i ens hi fixem una mica, des del Passeig, pel centre, fins al barri del Castell, ens adonarem de la titànica tasca que representa netejar el poble de totes les pintades (o feu el trajecte de R1 fins a Barcelona). És llastimós observar que les pintades són tan abundants que s'han convertit en un element més del nostre entorn, acceptat amb impotència o ignorat amb resignació.  

La solució? Més enllà d'endegar una ferotge iniciativa d'esborrament de grafits des de l'Ajuntament, és necessària una ambiciosa campanya pedagògica, començant pels nostres centres educatius, que ens faci entendre fins a quin punt ens afecten negativament els grafits als nostres carrers, parets i places. Aquesta tasca resulta impossible d'imaginar, si no fos perquè quan ens ho hem proposat la nostra societat ha estat capaç de canviar, col•lectivament, hàbits ben arrelats en el nostre dia a dia, o no us enrecordeu que fins fa quatre dies es podia fumar a tot arreu?

La solució, per tant, és una tasca totalment realitzable, i si de debò posem fil a l'agulla serem capaços de netejar Malgrat de Mar i Catalunya d'aquesta xacra infecciosa que ens consumeix i entristeix el nostre poble i les seves ànimes.

Imatge de Google Maps

Moreneta Caganera

Miquel
L'escatològica tradició de posar una figureta fent les seves necessitats en un raconet del diorama domèstic s'ha convertit en una font d'inspiració anual per a aquells que les comercialitzen. Així, cada any per aquestes dates ens assalta la novetat d'una nova figura agenollada, desproveïda de tot pudor i amb el cagalló sota les natges. 

Aquest any ha estat el torn de la Mare de Déu de Montserrat. La Moreneta. El símbol eclesiàstic més sagrat de Catalunya s'ha enganxat la túnica als esbarzers de la llibertat d'expressió i s'ha quedat amb el cul al aire i el ventre fluix. També hi ha qui diu que no, que només li han retirat el tron i l'estrip ja el duia de sèrie...  

Sigui com sigui, amb la polèmica ja encetada, siguem rigorosos: les anques de la nostra patrona haurien de ser en tot cas blanques com la neu. La pell bruna de la Mare de Déu i el seu Nenet Jesús diuen que es deu al fum de les espelmes que durant segles han il•luminat la verge. Seria excessiu suposar que més enllà d'enfosquir-li la pell i, possiblement, provocar-li alguna dificultat pulmonar, l'afany de veneració dels pecadors li deixés també el cul negre. Això sí que seria un miracle!

Llicències creatives a banda, la verge caganera ja es troba a les botiguetes del país i és de rebut preguntar-se, per 19,95, quin és el seu nínxol de mercat. Els més devots ho consideraran amb tota probabilitat un sacrilegi i optaran per un empastifador més tradicional. Els menys devots, en general, no són massa avesats al pessebrisme i per tant la figura tampoc hi té cabuda. Els que, com a casa, convivim en una moderada nebulosa agnòstica però encara fem el pessebre com una activitat més cultural que no pas religiosa, davant l'ampli ventall de caganers disponibles, al costat del barretinaire restret hi preferim col•locar un caganer menys polèmic i segurament amb un toc d'humor més sa: digues-li Messi, digues-li Obama o digues-li PSY

Caga el rei, caga el papa... Els caganers humanitzen els herois dels nostres temps i ens recorden que són com la resta de mortals: un cop al dia defugen de tota glòria i exposen les seves galtes a la fredor siberiana de la ceràmica. Són persones. La verge negra en canvi no té ni veu, ni personalitat, ni cap atribut per humanitzar; teologia a banda, no és més que un tall de fusta. La Moreneta caganera és tan innecessària com legítima, esgarraparà algun somriure i amb la broma feta passarem pàgina.  


Punt d'Inflexió

Miquel
S'albiren canvis importants a l'economia catalana i en la seva societat. Si bé el darrer lustre ha provocat, possiblement, les penúries més importants de les darreres generacions, diversos indicadors socials i anàlisis econòmics ens dibuixen una nova conjuntura que podria indicar que hem tocat fons en aquest període recessiu. Aquesta fet, juntament amb l'agitada realitat política i l'inevitable camí cap a l'estat propi, situa a Catalunya en un dels punt d'inflexió més importants de la seva història. 

Avui el conseller Mas-Colell presenta els pressupostos de la Generalitat pel 2014. Les partides per l'any que ve no inclouen cap retallada addicional, fet que consolida les perspectives optimistes que s'iniciaren ara fa unes setmanes amb la revisió de la previsió del creixement del PIB estatal per part de l'FMI. I malgrat l'augment pronosticat és marginal, és una dada prou significativa si la comparem amb les contraccions dels darrers exercicis. 

D'altra banda, l'estudi "Efectes del canvi de cicle econòmic sobre les tendències demogràfiques", publicat el darrer octubre per Cristina Amarelo, realitza un seguit d'observacions fonamentals per entendre la dimensió de la crisi aquests darrers anys. En primer lloc, l'increment desorbitat de la població estrangera al país, que al 1999 representava un 2,3% de la població i a principis del 2010, en el seu punt màxim, va assolir una quota del 16% gràcies a les àmplies oportunitats laborals creades que sol.licitava el nostre teixit productiu, ha propiciat que avui la taxa d'atur d'estrangers residents a Catalunya s'acosti al 40%. Així mateix, a nivell demogràfic, el 2013 pot ser el primer any "en molt de temps" que Catalunya tingui menys habitants que l'any anterior, ja que més enllà del baix índex de natalitat autòcton el saldo migratori dels darrers dos anys ha estat negatiu . 

La ciència econòmica ens diu que els estats disposen principalment de tres mecanismes per augmentar la seva producció a llarg termini; implementar avenços tecnològics que permetin millorar la productivitat, la creació de noves i millors infraestructures i el descobriment de recursos naturals, i l'augment de la població activa. L'aposta de creixement que s'escollí durant els anys previs a la crisi ha demostrat ser insostenible i tenir conseqüències devastadores tan per a autòctons com per a nouvinguts. No obstant, ara tenim una nova oportunitat.

Una oportunitat per bastir una economia pròspera i robusta, industrialitzada i especialitzada, que inverteix en recerca i innovació i que premia l'èxit dels que arrisquen el seu capital i assoleixen les seves fites. Tenim l'immillorable oportunitat de canviar el nostre model econòmic, de depurar processos i implementar-ne de nous, millors. Se'ns brinda l'ocasió de construir un mercat en què la qualitat prevalgui per sobre la quantitat, en què el valor afegit i no el mer increment productiu sigui el greix dels nostres engranatges, en què l'exigència i la meritocràcia substitueixin la mediocritat i el nepotisme. En definitiva, tenim l'oportunitat d'abandonar la perifèria, els PIGS i les marques blanques per convertir-nos en referents, en contribuents nets i per fer de Catalunya una de les economies més dinàmiques de tot el continent. Fem-ho.

Port de Barcelona

Qui pagarà Castor?

Miquel
Les darreres setmanes el sud del principat ha patit un seguit de moviments sísmics poc habituals, i malgrat cap de les fonts oficialistes vol confirmar o desmentir l'origen d'aquests terratrèmols, tot sembla indicar que es tracta de la planta d'emmagatzematge de gas del projecte Castor a 22 kms de la costa de les Cases d'Alcanar, a Tarragona, i Vinaròs, al País Valencià.

Ahir, representants de la Generalitat ja van iniciar tràmits legals per recopilar més informació i obrir un procés judicial al respecte; i avui, el Ministre Soria ha realitzat una visita llampec a la planta per calmar l'exaltació ciutadana amb les fotografies i declaracions de rigor als mitjans de comunicació.

Mentre el politiqueig segueix el seu tactisme habitual, el revol que han aixecat aquests terratrèmols han fet públics alguns els draps bruts de la planta Castor, com ara que el finançament del projecte és un 90% més elevat que el pressupost inicial o que Florentino Pérez es volia desfer tant si com no de la participació majoritària de la seva empresa i encara no sabem per què.

L'escenari, doncs, és el següent: una operació desenvolupada per Escal UGS (privada però controlada en part per Dunde Unlimited Corp., empresa canadenca que ha registrat un benefici net de $46,5 milions el primer semestre de 2013), que va obtenir els drets d'explotació amb la firma de... Josep Piquéexecutada pel Grupo Cobra, subhòlding industrial d'ACS, que presideix Florentino Pérez i que el 2011 va registrar uns beneficis de 962 MEUR, finançada mitjançant un crèdit otorgat per diversos bancs, entre ells Bankia, entitat rescatada amb diner públic; concedida del Ministeri d'Indústria, aleshores socialista, i el vistiplau de la Generalitat Valenciana, popular, ha resultat no només en un desastre econòmic que ja deu centenars de milions d'euros sinó en una amenaça sísmica constant fins que no s'ha aturat l'activitat de la planta, i de la qual l'empresa adjudicada només es responsabilitza dels terratrèmols inferiors a 3 graus, és a dir, aquells que teòricament no són capaços de provocar desperfectes en les construccions civils

Entretant, de les parts implicades en el paràgraf anterior algú (o tots) hauria de ser culpat d'irresponsable i, si s'escau, de negligent i respondre per tots els danys i pèrdues econòmiques que pugui causar l'aturada del projecte Castor i els moviments sísmics. Tenim per escollir bancs, constructores, energètiques, polítics... vaja la plana major de la burgesia castellana; fet que em fa pensar que d'alguna manera en sortiran tots ben parats i tot plegat es camuflarà amb algun augment tarifari gentilesa dels contribuents. 


Les Dues Espanyes

Miquel
La composició marcadament bipartidista de la política espanyola, més enllà de les díscoles irregularitats perifèriques, manté latent el conflicte històric de les dues espanyes. Desenganyem-nos, no és desenterrar fantasmes del passat, és una realitat ben contemporània. Com un volcà adormit que a voltes deixa anar una fosca bafarada, el magma ideològic castellà, reforçat per una gruixuda capa de correctisme polític, no pot evitar reescalfar-se quan es discuteixen les qüestions cabdals que defineixen què és Espanya.  

Durant anys, dècades, no hi ha hagut cap erupció. La darrera va deixar una ferida molt profunda que el franquisme va intentar curar amb xorrolls d'alcohol. La transició ho ha estat intentant a base d'embenats i mercromina, amainant llurs focs emocionals i canalitzant-los en propostes més o menys constructives que encaixen millor en la conjuntura pseudodemocràtica actual. 

No obstant, els efectes devastadors de la crisi, que ha depurat males pràctiques i vicis d'aquesta societat sobresubvencionada i corrupta, ha empès a que es cerquin nous referents liderar plantejaments alternatius. L'exemple evident el trobem amb els indignats i l'ample suport social que gaudeixen. Tanmateix, a efectes de representetivitat política, i encasellats en aquest marc mental dicotòmic, arcaic, de les dretes i les esquerres, no s'han articulat unes sigles i una marca que englobi aquest rebuig social.

Les enquestes més recents d'intenció de vot mostren una tendència inequívoca que l'Espanya majoritàriament bipartidista s'enfonsa. Podríem pensar que el pluralisme a les Cortes afavoriria l'eradicació definitiva de les dues espanyes, oi? Almenys la crisi hauria servit d'alguna cosa, però quan l'alternativa a l'esquerra del PSOE és l'extrema esquerra d'IU, i la de la dreta del PP és la senyora Rosa Díez (o Ciudadanos, a casa) només es reforça la idea d'una bipolaritat visceral encaminada a repetir episodis que ja es creien superats i a cometre errors que ja es donaven per apresos.

Fem via, no fos cas que aviat veiem lava sortir pel cràter; fem via.


Cruïlla Maresme

Miquel
La versió digital del diari Ara ha penjat aquest cap de setmana un debat sobre l'actualitat de la comarca del Maresme amb la participació de Joan Mora, l'alcalde de Mataró; Agàpit Borràs, arquitecte; Roser Moré, presidenta de la FAGEM; i Oriol Calvo, Director del Museu del Càntir d'Argentona. La xerrada, conduïda per Mònica Terribas, ens ha brindat l'anàlisi acurada del senyor Borràs, que s'expressa amb la clarividència d'aquells que ja estan de tornada de moltes coses. L'arquitecte descriu el Maresme com un balcó que dóna al mar: La serralada litoral, l'horta; els pobles, les residències; i la platja, el turisme. 

En el transcurs del debat es sospesen algunes de les qüestions més punyents que els maresmencs tenim al tauler: la manca de sòl urbanitzable al Baix Maresme, l'impacte de la via del tren al llarg de lcosta, els peatges de la C-32, la potenciació del clúster tèxtil o la manca d'un sentiment indentitari comarcal. No obstant, més enllà d'oferir propostes concretes el que es posa de relleu en el col.loqui és la complexitat econòmica d'aquest lingot del litoral català.

En el context comarcal actual serà complicat potenciar aquesta suposada identitat maresmenca fins que no decidim d'una vegada què volem ser de grans. D'una banda, el Baix Maresme viu a l'ombra cada cop més allargada de Barcelona, de fet, Tiana i Montgat ja formen part de l'àrea metropolitana, i en la tendència geopolítica actual en què les ciutats guanyen pes i influència envers els estats, la capital catalana fa dubtar fins i tot a Mataró de l'estratègia que cal seguir: invertir en un perfil propi com a capital de comarca i ciutat de referència o pujar a collibè de la marca Barcelona. 

D'altra banda, tenim l'Alt Maresme i la seva projecció com a destinació turística. Estancats en l'híbrid "Costa de Barcelona-Maresme", promocionat per la Diputació, seguim sense saber ben bé quin és el nostre referent. L'opció de sumar-se a l'efecte bandwagon  de la marca Barcelona pot ser beneficiosa però també pot acabar saturada per sobreexplotació. Apostar pel lideratge de Mataró com la punta de llança de l'atractiu turístic maresmenc encara no és prou convincent tot i els esforços de la capital, com el conveni amb la ciutat portuària nord-americana de Fort Lauderdale. En darrer lloc, la promoció conjunta amb els pobles de la Selva sempre ha estat una alternativa present tot i que mai s'ha acabat de materialitzar.

Malgrat tot, aquesta darrera opció és possiblement la més atractiva pels municipis de l'Alt Maresme. El concepte no és ni molt menys novell, la Selva Marítima és una realitat geogràfica natural que només ens hem de creure. Des d'una perspectiva diferent i mitjançant el treball conjunt de diversos ens administratius, el Tordera, aquesta aparent frontera política i administrativa infranquejable, pot esdevenir la columna vertebral d'un projecte econòmic que permetria bastir un sector turístic capdavanter al mercat mediterrani.

Sigui com sigui el Maresme es troba en una cruïlla important i no ens podem permetre ni la inacció ni la manca de projecte. Si Mataró s'ha de convertir en el motor que tiri d'aquest carro tan heterogeni, com reclama l'arquitecte Borràs, el plantejament ha de ser ambiciós i rigorós perquè la resta de municipis s'hi sumin. Ara bé, el marge de maniobra és limitat i si no s'actua amb diligència la identitat de la comarca acabarà despareixent; mig diluïda per les aspiracions turístiques, mig engolida per l'efervescència barcelonina. 

Vilassar de Mar, d'Ernest Descals

Miquel Casajuana. All Rights Reserved. Tecnologia de Blogger.