27 de març 2009

Un Sopar Agredolç

Miquel
La primera nit vam anar a sopar tots junts, és clar, pagava l'escola. Recomanats per una de les caps d'estudi, ens vam dirigir cap a Chinatown per assaborir "el millor xinés que mai heu menjat". No fou fins que ens vam asseure a taula, rodona per cert, que ens adonarem del pintoresc grup que érem: tres americans, dos nois d'Aràbia Saudita, una nigeriana, una russa i jo, un català. El primer problema aparegué amb el menú; la meva fluïdesa amb els caràcters xinesos és força pobra encara, i les traduccions a l'anglès no ajudaven gaire. Al final, el famós pollastre agredolç em va fer el pes, anunciat com "the best in town", vaig considerar que seria una aposta segura. 

No em podia haver anat pitjor. El sweetsour chicken se'm va regurgitar tot el vespre a l'estómac fins que al final el vaig vomitar ben entrada la nit, i el mal de ventre em va acompanyar fins l'endemà a la tarda.

Cansat d'especular amb gastronomia forana i vetllant pel benestar propi, el segon dia a Washington vaig aconseguir convèncer als companys per anar a un restaurant espanyol, il·lusionat amb l'esperança que una vianda més propera m'alleugeriria el mal de panxa. Vam haver de decidir entre Jaleo, atapeït i poc acollidor amb taules fetes de mosaic que semblen Gaudí i situat en una de les cantonades del downtown de la capital, o La Tasca, la típica franquícia estrangera on tot té pinta de còpia barata, situat a la setena avinguda, prop del maleït barri xinès. 


Sense més dilació, doncs la fam ja ens envaïa, vam entrar a La Tasca on no havíem d'esperar taula, i si bé es ben cert que la primera sensació al entrar fou un caliu estrany creat pel flaire a embotit i pa torrat, ben aviat aquesta percepció positiva es va difuminar en veure l'interior del menjador del restaurant. La decoració del local era una barreja monstruosa sense cap ni peus de tot allò que tenia pinta d'espanyol. Possiblement als americans els agrada aquesta mena d'expressió caòtica estrangera, encara que no hi entenguin gaire de cultura ibèrica; però per algú que si reconeix el significat de les peces d'art penjades a les parets, un pòster anunciant una correguda de bous de Manolete al 1943 al cantó d'una rèplica d'un quadre de Miró, doncs fa força mal a la vista, certament. I aquest, és tan sols un exemple evident del poti-poti vomitiu que han creat en aquest restaurant on les parets de maó, els Riojes amb els seus decantadors o les exquisides tapes perden el seu encant amb una desencertada saturació decorativa. El menjar, val a dir que no era pas dolent, si bé el Pan a la Catalana no era el nostre pa amb tomaca, la majoria de tapes eren molt bones però en racions massa minses pel meu gust. Vaig haver de repetir unes quantes vegades allò de "Camarero otra de", en el meu excepcional paper d'ambaixador de la cultura espanyola entre els comensals del qual no em sento gens orgullós; ans al contrari: la pedanteria que t'envaeix quan t'encarnes en aquest tipus de personatge resulta irritant fins i tot per qui la practica. Sort que va ser breu.

Al final, tornàrem a l'hotel satisfets després d'un bon tiberi que de forma sorprenent va satisfer totes les meves necessitats, potser marcat per l'experiència negativa del dia anterior o per la ingestió de menjars més familiars després de tan temps. Enrere quedarà per sempre l'horror de veure l'art del gran Miró mesclat amb la cultura bàrbara de l'"espanyolam", però si a casa ja ens les foten grosses que podem esperar a milers de quilòmetres de distància? 

20 de març 2009

L'Àgora dels Nous Temps

Miquel

Tres dies a Washington m'han servit per conèixer, dins de les possibilitats que ofereixen les limitacions temporals, el cor administratiu del país més poderós del Món. El National Mall, la zona que reuneix la gran majoria d'edificis emblemàtics d'aquesta gris ciutat, et transporta a un paisatge majestuós on les reminiscències clàssiques a l'arquitectura, especialment a les columnes i detalls dels sostres, t'embolcallen de l'esplendor que segles enrere va enlluernar les àgores de les polis gregues. 

Gentilesa del senador de Carolina del Sud, Jim DeMint, vam tenir la possibilitat de gaudir d'un tour, sense cues, del Capitoli; la visita al cor de la política americana no va poder ser més fascinant. Les parets que alberguen el Senat i la Casa de Representants, equivalent a la cambra baixa espanyola, amaguen entre passadissos, estàtues, pintures, murals i altres representacions, secrets i anècdotes que creen una mística especial a l'interior de les habitacions que t'atrapa dins la curta, però intensa, història americana. 

La National Gallery, la galeria d'art per excel·lència de la ciutat, també va resultar d'allò més captivadora. Més enllà d'una guia que contínuament es referia a "l'hemisferi oest" per anomenar Amèrica (?), el museu és poesia en cada una de les seves obres. Raphael, Boticelli, da Vinci, Rembrandt, Monet, Manet, Cézanne, Picasso o Miró s'expliquen a través de l'oli, i tu intentes submergir-te en el missatge que s'amaga darrere el somriure, el paisatge, la barca enmig del llac o la forma amorfa, i acabes descobrint que no ets ningú, tan sols un més que ha caigut en el joc, en la trampa, d'aquests genis. I ells et miren, i riuen. Malauradament, el meu ull poc entès i ignorant no és capaç de retenir tanta informació i es satura. Passada una estona totes les pintures comences a assemblar-se, els missatges es difuminen, i les formes perden el sentit. Llavors,  s'esvaeix aquest lligam que t'uneix amb les obres i ja no té sentit seguir al museu. Una pena.

Per recórrer al tòpic fàcil diré que ha resultat una experiència molt enriquidora en tots els sentits; Washington t'intriga des de l'instant en que et trobes envoltat de la grandor imposant de la seva infraestructura; t'atrapa quan descobreixes el petit secret a cada racó de cada sala de cada edifici i et fascina quan t'adones que aquest secret que tanta gent sap només tu l'has après a la teva manera, i només per això ja és especial. Hi ha una connexió que s'estableix entre la ciutat i tu, i això no es pot explicar, s'ha d'experimentar.

L'anècdota:

Ha sigut complicat remarcar una d'entre les mil i una curiositats que he après aquesta setmana, però al final m'he decidit per una de les estàtues que vigilen el hall principal del Capitoli, la figura de Kamehameha. Fins fa poc sempre avia pensat que Kamehameha no era res més que el poderós atac que els super guerrers de Bola de Drac feien servir contra els malvats, doncs no; resulta que Akira Toriyama va voler rendir homenatge al Rei hawaià que va aconseguir la unificació d'aquestes illes del Pacífic a finals del segle XVIII, garantint la pau a l'arxipèlag, alhora que va establir rutes comercials amb altres poderoses colònies pacífiques. Val la pena donar un cop d'ull a la seva biografia, encara que sigui a Wikipedia, només diré que el seu nom natiu complert és: Kalani Pai'ea Wohi o Kaleikini Keali'ikui Kamehameha o 'Iolani i Kaiwikapu kaui Ka Liholiho Kunuiakea.

11 de març 2009

L'infern a la frontera

Miquel
Fa uns anys, travessar la frontera al sud de San Diego, als Estats Units, en direcció a Tijuana era obrir-se pas cap a la diversió i l'entreteniment. Ja siguin joves californians buscant la possibilitat de gaudir de l'alcohol legalment i d'altres activitats nocturnes poc recomanables, aficionats al surf delerosos de fruir de les meravelloses platges de la península de la Baixa Califòrnia o, simplement, mexicans residents als EE.UU. que tornen a casa de visita; la sensació era que deixaves enrere l'ordre i la disciplina americana, i entraves en un món totalment diferent on s'ensumava aquest aire de llibertat. La proximitat amb la frontera americana féu de la ciutat mexicana un dels principals punts turístics dels veïns del nord durant molts anys, així com un dels passos fronterers més concorreguts del món.


La cara amarga però, és que per aquesta porta que transmet i ofereix tanta diversió i llibertat d'una banda, i treball i oportunitat per l'altre, s'utilitza al mateix temps per a traficar il·legalment gran part dels més de 13 bilions de dòlars en drogues que entren anualment als Estats Units o les 2000 armes de foc diàries. Aquestes dades poden fer pensar que la influència de màfies i altres organitzacions amb activitats obscures a la zona és molt elevada, i aquest fet és totalment cert. El cas és que des del 1982 i fins els 2003, una de les organitzacions criminals més poderoses de l'estat centreamericà, el Cartel Arellano Félix, controlat per nou germans, va introduir de manera sistemàtica tones de cocaïna a l'altre banda de la frontera. Finalment, després de dècades d'esforços, infiltracions, espies i tot tipus d'episodis dignes de les millors pel·lícules hollywoodianes, les forces de l'ordre van aconseguir reduir l'organització i desarticular-la definitivament. El que segurament no van saber veure els artífexs de la croada contra el crim foren els pocs factors positius que l'anomenat Cartel oferia a la regió, i és que amb un control tan vast i poderós de tot allò que es coïa més enllà de la llei, poques altres bandes s'atrevien a plantar cara als malèfics germans, i més enllà de les activitats de la família, que tenia molt clars els seus àmbits d'acció, la resta de zones eren força tranquil·les i fora de perill.

Però la família caigué. La família caigué i tots els germans van acabar morts o entre reixes, i en canvi la demanda de cocaïna mai va decréixer. Veient la possibilitat que s'emergia davant d'ells, tots aquells que durant anys van haver de suportar l'hegemonia dels Arellano Félix, com els Cartels Sinaloa o Gulf, es van fregar les mans imaginant-se les suculentes quantitats de diners que es podrien arribar a embutxacar. I començà la guerra. Des del 2006 més de 50.000 efectius s'han desplaçat a les zones més complicades de Tijuana per eradicar el crim, però la resposta ha estat clara: més de 300 agents morts, i només al 2008, 843 persones assassinades. Les dades indiquen que només a Bagdad ocorren més segrests que en aquesta ciutat al nord de Mèxic; aterrador. No fa falta esmentar que les zones d'oci de la ciutat aviat quedaren desolades i les platges, altre dia plenes de banyistes i surfejadors, desertes. 

L'infern empitjora per dies, i ja no és segur per a ningú travessar la frontera en direcció sud. Tot i que les forces de l'ordre han intensificat notablement els efectius, ni amb ells es pot confiar. L'any 2007 es van requisar totes les armes dels agents per saber si s'havien utilitzat en algun cas sense resoldre, i abans de que es retornessin més de la meitat del cos havia abandonat la feina; uns altres 500 policies van ser expulsats. En qualsevol cas, els informes mai van sortir a la llum.

Fa un parell d'anys vaig tenir l'ocasió de visitar la Universitat de San Diego, UCSD, al terme municipal de La Jolla, pocs quilòmetres al nord de la gran ciutat. L'ambient universitari i acadèmic que s'hi respirava era solemne, UCSD és coneguda per ser una entitat impulsora i pionera en la recerca mèdica, i llavors res em va fer pensar que una guerra encoberta s'estigués duent a terme a una relativa poca distància d'on jo era. És complicat saber el que succeirà en el futur, ja que la demanda del mercat negre no sembla disminuir el més mínim; i mentre hi hagi qui segueixi veient possibilitats de treure profit  d'aquesta situació Tijuana no serà un lloc segur.

Font: Men's Health, April 2009

L'anècdota:

La proximitat entre Tijuana i San Diego ha creat un element geogràfic singular i peculiar, es tracta d'una àrea metropolitana que es troba dividida en dos països. A la imatge següent, s'observa ciutat mexicana a la dreta, i la barrera física que existeix entre els dos paísos a l'esquerra. 

01 de març 2009

Un missatge clar

Miquel
Catalunya no és Espanya. Digué Henry. Madrid, Espanya, trontolla per minuts. La premsa nacional i una quantitat desmesurada de blocs, com aquest mateix, analitzen les declaracions publicades a la Vanguardia i li intenten donar el significat que més els escau a les paraules del futbolista francès. La subjectivitat, que en aquests casos és inevitable, s'apodera del missatge del que escriu i l'acceptació, el rebuig o la indiferència fan acte de presència en el que s'intenta transmetre. 

Mitjans i personalitats unionistes destaquen el poc encert que tenen les paraules del gal i es llancen a l'atac com predadors trets d'un documental del National Geographic a la jugular del francès, que a hores d'ara ja és enemic públic al país de la pandereta; per destacar-ne un exemple, el senyor Arnaut, al seu bloc del diari Marca afirma que "Henry suspende en geografia". D'altra banda, els simpatitzants de la causa catalana també s'han posat mans al teclat per descriure quanta raó tenen les paraules d'Henry, i ara el davanter que mai ha deixat d'ésser criticat pel seu rendiment al camp, des que va arribar a casa nostra, s'ha convertit en heroi nacional. Ni un extrem ni l'altre. En tercer lloc trobem els que no en volen saber res, normalment catalans, que per la seva posició no es volen mullar massa tot i que usant el sentit comú no seria gaire complicat esbrinar l'opinió que tenen de tot plegat. Dins d'aquest últim grup, amb els que no val la pena perdre el temps, Josep Maria Minguella n'és un clar exponent i les seves declaracions a Rac1 així ho exposen, declarant que el futbol i la política no s'han de barrejar mai de la vida. 

Resulta engrescador, en tot cas, saber que si hi ha quelcom que ha quedat demostrat des de principis del segle XX, en el que aquests dos focus de tensió social començaren a agafar protagonisme entre les masses de l'estat, és que els lligams intrínsecs que s'han establert al llarg dels anys són massa forts per intentar obviar-los més de cent anys després. Pels que no em creguin recomano el llibre "Morbo" d'en Phil Ball, millor en versió original; amb aquesta lectura n'hi hauria d'haver prou  per convèncer els més escèptics.

Deixant enrere l'esvalotat panorama estatal, m'agrada distanciar-me i mirar que en diuen a l'estranger de tot plegat. Allí, lluny d'implicacions polítiques, l'exposició que en fan, de les declaracions del futbolista, resulten més convincents si s'intenta cercar el vertader missatge que es desprèn de les seves paraules. I certament, la premsa internacional també se n'ha fet fer ressò. Reconegudes webs esportives com Sports Network, o diaris com el Times Online han comentat la noticia, i resulta agradable observar que el que es diu és que Henry va dir exactament això, "Catalunya no és Espanya"; ni més, ni menys. Cert és que afegeixen que el davanter del Barça simpatitzarà amb les aspiracions secessionistes catalanes i trobarà enemics a terres unionistes; però això ja ho sabíem. Al capdavall resulta que les quatre paraules que Henry digué, literalment parlant, no eren tan difícils d'entendre, i que "blanc no és negre", "clar no és fosc" o "Catalunya no és Espanya" haurien de ser sentències compreses amb la mateixa facilitat. 

Lògicament existiran tots els matisos i diferents punts de vista que es vulguin buscar; infinits. Però en aquest cas matissar és torbar, intencionadament o no, el significat d'unes paraules que no necessiten cap mena d'interpretació. Quatre paraules, cap d'elles excessivament complicada, i un missatge clar: Catalunya no és Espanya.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.