27 de març 2009

Un Sopar Agredolç

Miquel
La primera nit vam anar a sopar tots junts, és clar, pagava l'escola. Recomanats per una de les caps d'estudi, ens vam dirigir cap a Chinatown per assaborir "el millor xinés que mai heu menjat". No fou fins que ens vam asseure a taula, rodona per cert, que ens adonarem del pintoresc grup que érem: tres americans, dos nois d'Aràbia Saudita, una nigeriana, una russa i jo, un català. El primer problema aparegué amb el menú; la meva fluïdesa amb els caràcters xinesos és força pobra encara, i les traduccions a l'anglès no ajudaven gaire. Al final, el famós pollastre agredolç em va fer el pes, anunciat com "the best in town", vaig considerar que seria una aposta segura. 

No em podia haver anat pitjor. El sweetsour chicken se'm va regurgitar tot el vespre a l'estómac fins que al final el vaig vomitar ben entrada la nit, i el mal de ventre em va acompanyar fins l'endemà a la tarda.

Cansat d'especular amb gastronomia forana i vetllant pel benestar propi, el segon dia a Washington vaig aconseguir convèncer als companys per anar a un restaurant espanyol, il·lusionat amb l'esperança que una vianda més propera m'alleugeriria el mal de panxa. Vam haver de decidir entre Jaleo, atapeït i poc acollidor amb taules fetes de mosaic que semblen Gaudí i situat en una de les cantonades del downtown de la capital, o La Tasca, la típica franquícia estrangera on tot té pinta de còpia barata, situat a la setena avinguda, prop del maleït barri xinès. 


Sense més dilació, doncs la fam ja ens envaïa, vam entrar a La Tasca on no havíem d'esperar taula, i si bé es ben cert que la primera sensació al entrar fou un caliu estrany creat pel flaire a embotit i pa torrat, ben aviat aquesta percepció positiva es va difuminar en veure l'interior del menjador del restaurant. La decoració del local era una barreja monstruosa sense cap ni peus de tot allò que tenia pinta d'espanyol. Possiblement als americans els agrada aquesta mena d'expressió caòtica estrangera, encara que no hi entenguin gaire de cultura ibèrica; però per algú que si reconeix el significat de les peces d'art penjades a les parets, un pòster anunciant una correguda de bous de Manolete al 1943 al cantó d'una rèplica d'un quadre de Miró, doncs fa força mal a la vista, certament. I aquest, és tan sols un exemple evident del poti-poti vomitiu que han creat en aquest restaurant on les parets de maó, els Riojes amb els seus decantadors o les exquisides tapes perden el seu encant amb una desencertada saturació decorativa. El menjar, val a dir que no era pas dolent, si bé el Pan a la Catalana no era el nostre pa amb tomaca, la majoria de tapes eren molt bones però en racions massa minses pel meu gust. Vaig haver de repetir unes quantes vegades allò de "Camarero otra de", en el meu excepcional paper d'ambaixador de la cultura espanyola entre els comensals del qual no em sento gens orgullós; ans al contrari: la pedanteria que t'envaeix quan t'encarnes en aquest tipus de personatge resulta irritant fins i tot per qui la practica. Sort que va ser breu.

Al final, tornàrem a l'hotel satisfets després d'un bon tiberi que de forma sorprenent va satisfer totes les meves necessitats, potser marcat per l'experiència negativa del dia anterior o per la ingestió de menjars més familiars després de tan temps. Enrere quedarà per sempre l'horror de veure l'art del gran Miró mesclat amb la cultura bàrbara de l'"espanyolam", però si a casa ja ens les foten grosses que podem esperar a milers de quilòmetres de distància? 

3 Comentaris:

  1. Gran article Miquel. Per cert si tornes a anar mai a un Xinès l'aposta segura és un "pollo con almendras" o un "arròs 3 delicias", no demanis mai res agredolç.

    I respecte el quadre de miró amb la gesta d'en Manolete, ho podríem qualificar com "art modern" :P Tot i així la conclusió final magistral, segueix així.

    Enric

    ResponElimina
  2. Ostres, quina mala sort amb això del restaurant xinès.

    La veritat és que americans i coses de l'estranger no van massa lligats: n'hi ha que, a part de no saber situar cap altre país que no siguin els EEUU al mapa, es pensen que a Barcelona anem pel carrer vestits de toreros.

    Que vagi bé!

    ResponElimina
  3. Hola Miquel!
    Aquestes barrejas culturals! mmm...només cal anar per Les Rambles: som catalans o mexicans?
    Menys mal que era comestible :)
    Salutacions. Segueixo l´aventura americana.
    Sílvia

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.