13 d’abril 2009

L'Heroi Austríac

Miquel
La capacitat mediàtica del futbol, i l'esport en general, no és un concepte novell ni molt menys, la historia ens ensenya que des de fa dècades l'impacte social i polític que un equip, o fins i tot un simple jugador de futbol, pot arribar a provocar, pot ser inversemblant. La connotació política adquirida per diverses entitats es fruït de les relacions i els lligams que s'han anat establint amb el succeir dels fets històrics; i el mode en què determinats equips han reaccionat a aquests fets els ha convertit en vertaders paladins de moviments socials.

La història, malauradament, no ajuda a recordar el llegat d'aquells que representaven una idea minoritària, per molt influents fossin en vida; Matthias Sindelar n'és un clar exemple. Conegut com el Mozart el Futbol i l'Home de Paper, per la seva facilitat per driblar adversaris, aquest personatge nasqué a Txecoslovàquia en una família d'ascendència jueva. Essent encara un infant, però, els seus pares es van desplaçar a la ciutat de Viena on ben aviat destacà pel seu innat do futbolístic que li valgueren els mots esmentats. El seu joc no va passar desapercebut, i amb quinze anys es va incorporar a les files de l’Herta de Viena, per jugar posteriorment al FK Austria Vienna fins a la fi de la seva carrera.  

Sindelar enamorava amb el seu joc, era bellesa plàstica sobre la pilota, un àngel al camp que driblava al ritme d'una sonata de Mozart. Alhora, el seu rendiment amb la selecció austríaca, 27 gols en 43 partits, li va valer per convertir-se en heroi nacional, i allà on jugava era rebut amb grans lloances i respectes. En qualsevol cas, no fou fins al 1938 quan la fama del jugador va assolir el seu apogeu. L'Alemanya nazi havia conquerit Àustria, i un dels primers moviments de Hitler fou unificar les seleccions nacionals per absorbir el talent austríac, i així, netejar la imatge de la selecció alemanya després del ridícul a l'anterior mundial. En un simbòlic partit a l'abril del mateix any, entre les dues seleccions, que representava l'inici de de la gran selecció, Sindelar va negar-se a deixar guanyar als alemanys, i quan va marcar ho celebrà efusivament davant d'una llotja plena d'alts càrrecs del Reich.  

Sindelar pagà aquest gest molt car. La victòria en l'emblemàtic matx va suposar un bri d'esperança per a la resistència austríaca que ara, a més, disposava d'una reconeguda icona. Continus rebuigs per part del futbolista a jugar per Alemanya, al·legant la seva avançada edat i una lesió,  i la reticència a abandonar el país, feren créixer la seva llegenda entre els partidaris austríacs, i d'altra banda, l'animadversió entre els dignataris nazis. El gener del següent any, Sindelar i seva companya sentimental foren descoberts sense vida al seu apartament a Viena. Tot i que algunes veus apunten al suïcidi davant la frustració de no poder seguir jugant a futbol; sembla ser que l'implacable mà negra del nazisme estigué darrere d'aquesta operació.

No obstant, la icona es convertí en màrtir, i des d'ençà, Matthias Sindelar ha sigut un dels grans ídols i referents del futbol austríac i de la lluita contra el Règim Nazi, demostrant un cop més la capacitat d'influència que es pot arribar a assolir des del terreny de joc. Un heroi que mai es va agenollar, i que va renunciar a la seva passió, la seva vida, per mantenir la seva dignitat i la del seu poble.
  

6 Comentaris:

  1. No el coneixia pas a aquest futbolista, així que si tens cap video seu passeme'l si pots.

    Un altre cas de com l'esport i la política es tornen a barrejar. Quan entendrem que són coses diferents?

    Enric

    ResponElimina
  2. Bon escrit. Un altre exemple del mal que van fer a l'esport els règims d'aquest tipus.

    Però jo crec que futbol i política es barregen sense voler i de tant en tant no em sembla malament que es barregin. La rivalitat Barça-Madrid no seria res sense la política que hi ha hagut darrere al llarg de la història.

    Adéu!

    ResponElimina
  3. Com ja vaig dir a l'altre escrit sobre en "Pichichi", aquests jugadores i les seves històries fan gran l'esport del futbol.

    ResponElimina
  4. @Albert

    Esta bé que hi hagin rivalitats, però segons aquest parer una persona que visqui a Sevilla, per exemple, no podria ser del Barça perque no és Catalana.

    Enric

    ResponElimina
  5. Una cosa no treu l'altra. Que el Barça representi el catalanisme no vol dir que un culer ho hagi de veure de la mateixa manera. De totes maneres, queda clar que l'esport és una altra forma de fer política i així ho seguirà essent durant força temps.

    ResponElimina
  6. Hola Miquel!
    Un home com cal, coherent fins al final.
    Desconeixia la història. Gràcies per l´interessant aportació.
    salutacions
    Sílvia

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.