27 de maig 2009

L'economia de l'independentisme (2)

Miquel
Deia a l’últim article que la competència entre partits polítics amb actuació a Catalunya  en diferents àmbits, com l’ideològic o el nacional, defineix l’estratègia que han seguit aquestes  formacions per aconseguir els millors resultats possibles als comicis. La conclusió és evident encara que no ens agradi, els incentius de fer girar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra són més grans que els de fer-ho al voltant de l’eix secessionista-unionista, tan per a partits únicament catalans com per als partits estatals amb actuació a Catalunya.

Durant anys, dècades; aquest posicionament polític generalitzat ha impactat a la societat de forma complexa, fins al punt que els partits considerats, si menys no, catalanistes, ERC i CiU, tenen a les seves files militants i simpatitzants força distants al catalanisme independentista emergent d’avui dia. En una política basada en les dretes i les esquerres els objectius dels partits s’han allunyat de les pretensions  sobiranistes d’una important part de la societat; això no treu, però, que en determinades ocasions s’hagi defensat el dret a l’autodeterminació o l’ampliació de competències catalanes. En qualsevol cas, l’exemple més evident el trobem als programes polítics dels partits catalanistes majoritaris a cada procés electoral al que es presenten, les propostes polítiques en temes econòmics o social superen amb escreix les exigències, reivindicacions i promeses en clau nacional.

La situació actual és igualment complicada. Aquest oblit històric en matèria sobiranista ha creat una situació on per a molts components d’aquests partits el temps i l’esforç necessari per aconseguir avenços cap a la plena sobirania no ofereix cap benefici marginal, explicable per la forma de la que foren persuadits per formar part del partit, és a dir, per ser d’esquerres o de dretes. A aquests individus el professor S. els anomena free riders, aquells que consumeixen el servei que ofereix el seu partit, però en canvi només en retornen una part del que combrega, és a dir, promocionen els valors ideològics però no “malbaraten” el seu temps en promocionar el sobiranisme.  

Tot plegat és un peix que es mossega la cua que l’únic que fa és apaivagar les aspiracions catalanistes. Nogensmenys, no ens trobem davant d’una batalla perduda. Després d’aquest intent d’anàlisi, en termes més o menys econòmics, en què intento explicar com s’ha arribat a aquesta situació i de quin mode afecta a la política catalana, és l’hora de trobar les solucions al problema: la principal funció de l’economia. 

continuarà...

20 de maig 2009

L'economia de l'independentisme (1)

Miquel

El meu professor d'economia d'aquest últim semestre és possiblement el millor mestre que he tingut en la meva etapa universitària. Les seves classes, però, són un martiri pels estudiants on la monotonia soporífera de les seves explicacions fa que sigui molt difícil mantenir-se atent, especialment per als que no ens resulta gens difícil distreure'ns. En una de les seves classes magistrals el professor S. ens explicà l'economia de la religió, i com l'oferta i la demanda de les diferents confessions afecten al nombre de devots i practicants, entenent a la religió com un bé consumit en un mercat competitiu.

En l'explicació del meu professor hi vaig identificar una sèrie de patrons econòmics que em van semblar força convincents per extrapolar-los a una exposició sobre la situació de l'independentisme a l'espectre polític català.

Des del restabliment de la democràcia a l'estat espanyol les dues organitzacions que han englobat, de forma majoritària, les aspiracions secessionistes a Catalunya han sigut ERC i CiU. Amb el pas del temps i el succeir de les legislatures, aquestes formacions han aclaparat de forma tan evident el suport nacionalista d'esquerres i de dretes, respectivament, que les reivindicacions en clau nacional han acabat tenint menys incentius electorals que les reivindicacions ideològiques, que han passat al primer pla. 

La competència per garantir el vot d'esquerres o dretes és molt més forta que la competència per assegurar-se el vot nacionalista. ERC i CiU només competeixen entre elles per una part concreta de l'electorat català, en canvi, competeixen en un mercat molt més competitiu i amb més rivals per al vot ideològic que engloba tots els ciutadans i ciutadanes.  Resulta lògic, doncs, que en l'intent de maximitzar els resultats electorals propis els esforços d'ambdues formacions s'hagin centrat, com deia, en la persecució d'objectius més aviat de caire ideològic que no pas nacional. 
continuarà...

14 de maig 2009

Estruç Ibèric

Miquel
Escrivia Salvador García-Ruíz, fa uns dies, al seu bloc, una reflexió sobre l'evolució de la llibertat de premsa a nivell mundial, tot i que, ben mirat, un terme més adequat per definir la tendència actual seria, malauradament, involució. Em preguntava jo quina posició ocupaven els nostres hostes preferits en el rànquing, la resposta: posició 49.

L'episodi del Jueves al juliol del 2007, quan es va censurar la famosa portada del magazín amb el Príncep Felip i la seva consort com a protagonistes va aixecar molta polseguera, i suposo que des d'ençà han baixat moltes posicions en aquest llistat. Menció apart mereix la trajectòria històrica dels nostres veïns, on això de fer passar garsa per perdiu ja ve de lluny.

Avui, i seguint aquesta tradició ancestral, ha tingut lloc l'última edició de la censura espanyola envers les manifestacions, diguem-ne, perifèriques. És qüestió d'hores perquè blocs i diaris d'arreu de l'estat, i vull creure que també  d'Europa, en vagin plens. El còctel explosiu que s'ha anat gestant durant les últimes setmanes al voltant de les aficions basques i catalanes a fet tremolar l'Espanya més reaccionària, i Televisió Espanyola no ha ensenyat la xiulada monumental que s'han endut el Rei dels espanyols i l'himne sense lletra quan ha sonat a Mestalla. El més graciós de tot plegat, i mira si en són d'enginyosos, és que a la mitja part sí han ofert les imatges de quan ha sonat l'himne al·legant problemes tècnics, això sí, plans molt curts d'una persona i amb el so ambient el més baix possible.

La vella manipulació espanyolista queda avui superada per l'abast dels altres mitjans de comunicació i les noves tecnologies, i si abans podien fer i desfer a gust, imposant la seva voluntat informativa, avui aquestes accions només fan que evidenciar la por que tenen i que sempre han tingut. La única diferència és que ara podem veure les dues cares de la moneda, i el que semblava un mascle formós resulta ser un estruç que amaga el cap sota terra quan no vol veure la realitat.


12 de maig 2009

Diàleg intercultural, Israel

Miquel
A l'últim article parlava, de passada, de la conversa que mantenia amb el meu amic del Japó, en Tomo K., i com m'explicava la funció d'aquestes institucions extraescolars que ensenyen als alumnes allò que a l'escola no aprenen. Els que vau llegir l'últim article, ja sabeu com va acabar la conversa. El que realment vull remarcar és com d'enriquidora resulta l'estada a la universitat, on el contacte i el diàleg amb cultures de la resta del món i de tots els continents t'obre els ulls d'una manera sorprenent. Allò que diuen que al campus s'aprèn més a fora de classe que no pas a dins, potser és veritat.

Roy S., és un estudiant d'MBA d'Israel. Aquest semestre hem anat junts a la classe d'administració d'empreses d'àmbit internacional. Des del primer dia vaig tenir una bona relació amb en Roy, que es mor d'enveja quan li dic que sempre que puc vaig a veure el Barça; i tot i que les nostres converses sempre eren de sortida de l'aula i de camí a la cafeteria, van haver-hi dies en que ens paràvem al porxo de l'edifici allargant-les de forma agònica.

Les nostres xerrades, tard o d'hora, sempre acabaven desembocant en temes polítics i a mi em fascinava que m'expliqués el conflicte entre israelians i palestins de primera mà. Personalment, no té res en contra dels pobles musulmans que envolten la seva nació, en Roy sempre m'ha dit que el problema radica en els que manen, els líders militars, els líders religiosos i les organitzacions amb determinat pes social com Hamas o Hezbollah. Aquestes faccions utilitzen l'ajuda humanitària de l'ONU per disposar d'armes i artefactes militars i per formar noves milícies per seguir combatent. Entre altres coses, la utilització d'hospitals per al llançament de coets és una pràctica habitual de la resistència palestina: quan arriba la premsa, el desolador espectacle fa estremir a mig món i tothom condemna la crueltat israeliana. La maquinària manipuladora mediàtica es posa en marxa i tothom ja té identificats els bons i els dolents.

Per part meva, li explico a Roy com es viu la situació on visc jo, i la desinformació sobre el tema, apart de la mala llet que hi ha als mitjans. Li comento la curiosa moda de la hatta: aquesta mena de bufanda palestina que ni abriga ni fa bonic; que molt jovent du i la majoria no sap què significa. Riu. Em comenta que sempre ha sigut així, és una qüestió històrica, l'etern rebuig als jueus. Afegeix que no hi ha problema, han sobreviscut com a poble a les pitjors calamitats de la història i s'han fet forts quan els hi han donat el mínim marge d'actuació i organització. Al cap i a la fi, i ell és més aviat ateu, m'afirma que són el poble escollit. 

Sóc conscient que el debat sobre aquest conflicte és etern i que l'opinió d'en Roy no és la veritat absoluta, ni molt menys. Ara bé, em va cridar molt l'atenció aquesta convicció natural en el destí del seu poble, sense impetuositats, sense intentar convèncer. Potser hauríem de revisar els nostres referents polítics d'arreu i començar de zero, o és que hi ha qui prefereix semblar-se a Veneçuela o Palestina, en comptes dels Estats Units o Israel? 

08 de maig 2009

Un dissabte extrany (2)

Miquel
Com deia fa uns dies, el dissabte passat duia amagades un seguit d'estranyeses que aparegueren a mesura que avançava el dia. Acabat el temut examen, i de tornada cap a la residència, Tomo, el meu amic japonès, m'explicava el curiós funcionament de les escoles conegudes com Gakushu Juku. De sobte, dues siluetes desconegudes se'ns apareixen just davant nostre i ens fan un senyal perquè ens aturéssim.

Les dues persones, un noi i una noia, segurament també estudiants, es posen a parlar amb Tomo sobre futbol, ell duia una camisa de l'Inter de Milà, així que fou fàcil iniciar la conversa. Aviat, però, ens adonarem que aquell petit diàleg no duia enlloc; perquè ens han parat aquest parell? Jo, sincerament, m'ho mirava des d'uns metres més endavant, fent veure que escrivia un missatge de text, com si res d'allò anés amb mi.

Acabats els arguments futbolístics els dos desconeguts confessen, el que realment busquen són nous feligresos per a l'església baptista de la que formen part. Ens ofereixen un tríptic i ens parlen de les mil meravelles que la seva confessió proporciona, però jo ja n'havia tingut prou. Vaig dir-li a Tomo que feia tard a qualsevol minúcia i el vaig rescatar dels tentacles d'aquells dos missioners pesats.

Represa la tornada a l'apartament em feia l'efecte de sentir-me observat. El fet d'haver rebutjat de manera tan seca i tallant aquell parell de místics personatges va fer que un neguit m'acompanyés fins a casa. Un cop allí, em vaig relaxar, vaig respirar fons, vaig encendre l'ordinador; i ho vaig veure. Ja n'hi me'n recordava d'allò. El Barça n'hi havia clavat sis, al Madrid. Un dissabte "gairebé" perfecte.

03 de maig 2009

Un dissabte extrany (1)

Miquel
Sempre m'ha intrigat la manera en què tot canvia durant la setmana d'exàmens finals. Aquests dies, al campus, s'hi percep una aureola d'histerisme exacerbat i encomanadís que, sincerament, em posa força nerviós. Especial menció mereixen els de primer, de llarg són els que més s'esveren aquests dies. A la cafeteria, a les classes, a les residències, allà on siguis t'acompanya aquesta sensació d'estrès i desànim que no ajuda gaire a centrar-se en els llibres de text i deixar-se d'altres històries.

Dissabte, per exemple, fou un dia rar des de que em vaig llevar fins a l'hora de dormir. Sabeu aquella sensació incòmoda de despertar-se mentalment, sense encara obrir els ulls, i no tenir ni idea d'on ets, d'estar absolutament desorientat? Doncs això. A ben esmorzat m'endinso de nou a les profunditats financeres que m'intenta explicar, sense gaire èxit, el llibre més "totxo" que he tingut a la meva vida. La classe, finances internacionals, porta fent-me la guitza des del gener i la professora no ajuda gens a facilitar les coses; ans al contrari, acusà a gairebé la meitat de la classe, entre els que m'incloc, de plagiar un estúpid exercici que resulta que val el deu per cent de la nota final, i de regal una carta d'avís al degà d'estudis. Es veu que els delictes contra la propietat intel·lectual són força perseguits aquí; no crec que faci falta esmentar que em considero totalment innocent, però clar, és la meva paraula contra la seva. Així doncs, amb la pressió afegida de necessitar una nota acceptable a la prova final per passar l'assignatura, intento concentrar-me amb la lliçó, però aquesta classe té pensat martiritzar-me fins l'últim dia: l'horari de l'examen coincideix amb el Madrid-Barça. Només vaig poder veure la primera part. 

Durant el test, va passar tot allò dolent que mai esperes que et passi, se'm va morir la calculadora a mig exàmen, em vaig quedar sense mina al llapis i per acabar-ho d'adobar, em va faltar temps per respondre totes les preguntes, i és que "només" ens van donar dues hores i mitja per fer-lo, i l'examen en si no es que fos precisament facilet. En acabar, la professora encara tenia ganes de fer brometes sobre la dificultat de les preguntes, però crec que la meva cara llop furiós li va fer arribar el missatge de forma clara.

Hi han iniciatives per fotre fora a la professora S. a base de pressionar els degans, i resulta que tampoc té gaires amics entre els companys de professió, per tant al suport a la seva persona sembla força escàs entre el professorat. Algú digué que ja havien creat, fins i tot, un grup al Facebook en contra seva, jo, de moment, encara no he vist res. El "millor" de tot, però, és que encara és mitja tarda, i a aquest dissabte extrany encara li queden unes quantes hores de vida...

continuará...

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.