27 de maig 2009

L'economia de l'independentisme (2)

Miquel
Deia a l’últim article que la competència entre partits polítics amb actuació a Catalunya  en diferents àmbits, com l’ideològic o el nacional, defineix l’estratègia que han seguit aquestes  formacions per aconseguir els millors resultats possibles als comicis. La conclusió és evident encara que no ens agradi, els incentius de fer girar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra són més grans que els de fer-ho al voltant de l’eix secessionista-unionista, tan per a partits únicament catalans com per als partits estatals amb actuació a Catalunya.

Durant anys, dècades; aquest posicionament polític generalitzat ha impactat a la societat de forma complexa, fins al punt que els partits considerats, si menys no, catalanistes, ERC i CiU, tenen a les seves files militants i simpatitzants força distants al catalanisme independentista emergent d’avui dia. En una política basada en les dretes i les esquerres els objectius dels partits s’han allunyat de les pretensions  sobiranistes d’una important part de la societat; això no treu, però, que en determinades ocasions s’hagi defensat el dret a l’autodeterminació o l’ampliació de competències catalanes. En qualsevol cas, l’exemple més evident el trobem als programes polítics dels partits catalanistes majoritaris a cada procés electoral al que es presenten, les propostes polítiques en temes econòmics o social superen amb escreix les exigències, reivindicacions i promeses en clau nacional.

La situació actual és igualment complicada. Aquest oblit històric en matèria sobiranista ha creat una situació on per a molts components d’aquests partits el temps i l’esforç necessari per aconseguir avenços cap a la plena sobirania no ofereix cap benefici marginal, explicable per la forma de la que foren persuadits per formar part del partit, és a dir, per ser d’esquerres o de dretes. A aquests individus el professor S. els anomena free riders, aquells que consumeixen el servei que ofereix el seu partit, però en canvi només en retornen una part del que combrega, és a dir, promocionen els valors ideològics però no “malbaraten” el seu temps en promocionar el sobiranisme.  

Tot plegat és un peix que es mossega la cua que l’únic que fa és apaivagar les aspiracions catalanistes. Nogensmenys, no ens trobem davant d’una batalla perduda. Després d’aquest intent d’anàlisi, en termes més o menys econòmics, en què intento explicar com s’ha arribat a aquesta situació i de quin mode afecta a la política catalana, és l’hora de trobar les solucions al problema: la principal funció de l’economia. 

continuarà...

3 Comentaris:

  1. Està clar que cada cop la gent busca més el partit que més li interessa en tots els aspectes, més enllà del que hagi estat històricament. Sinó, no es farien debats electorals en èpoques d'eleccions, perquè ja se sabria que la gent de dretes votaria els de dretes i els d'esquerres, els d'esquerres. La propaganda electoral seria gairebé inexistent.

    Sí, això fa que Catalunya perdi força, però és el que hi ha.
    Espero el pròxim post per veure quina solució hi veus.
    Adéu!

    ResponElimina
  2. Hola Miquel!
    Crec que no hi ha solució. Estic una mica intrigada amb la que oferiràs en la propera entrada.
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  3. @ Albert i Sílvia

    Gràcies per les aportacions. Al pròxim post elaboraré quina crec que és la solució, encara que tampoc tinc intenció de descobrir la sopa d'all.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.