Caos a la Terminal

Miquel
El viatge de tornada a casa sempre el faig sol, les llargues hores d'espera a les terminals a banda i banda de l'Atlàntic m'ofereixen la possibilitat d'aturar-me a observar la gent que passa, sent aquesta la principal diversió d'aquests dies altrament inútils; i és que als aeroports hi ha una heterogeneïtat social espectacular. Aquest cop l'itinerari fou diferent a l'habitual: Washington-Philadelphia, Philadelphia-Barcelona. La veritat, però, és que vaig estar força entretingut amb tot el que succeïa al meu voltant.

Em trobava al restaurant de menjar ràpid Five Guys, a la terminal C de l'aeroport Ronald Reagan de Washington, demanant una hamburguesa per matar la fam que m'assetjava durant aquestes hores d'espera; just darrere meu, casualment, sento dos homes parlant, en castellà, del fitxatge d'en Ronaldo pel Madrit. Quan viatjo intento no relacionar-me amb aquest tipus de gent, ja veurem perquè. Resulta, però, que la noia que em va atendre era sud americana i en llegir-me el nom a la targeta de crèdit em va servir en espanyol i jo, de forma educada, li vaig dir "gracias". Va ser aquest so forà pels catalans, la fricativa interdental sorda, aquesta ce tan lletja, la que suposo que em va delatar. Els dos tipus de darrere em van assetjar amb un "hombre, nene, ¿de dónde eres?" o quelcom per l'estil, "de Barcelona" vaig dir, posant un èmfasi exagerat a la o oberta i les vocals neutres que no donava marge al dubte. "Estaréis contentos por ahí con el Barça, pues"; "Sí, no nos podemos quejar", vaig respondre alhora que acaba de firmar el rebut de compra, "Bueno que mi avión se va muy pronto, adéu siau". El comiat no va ser premeditat, em va sortir així, ho prometo.

Realment encara em quedaven dos hores perquè sortís el vol i com ja era dins la terminal vaig haver de buscar un racó allunyat on pogués mantenir-me a una certa distància d'aquests dos personatges. El vaig trobar prop d'una altra porta d'embarcament d'un vol cap a Tampa. Durant força estona, allà assegut, vaig rumiar profundament sobre si el nostre "siau" equival al "ciao" italià, utilitzat gairebé mundialment, i si aquest fos el cas, el català és la canya, vaig pensar. Al cap d'una hora i escaig vaig decidir tornar a acostar-me cap a la porta que em pertocava, corrent el risc de tornar a veure aquells individus; el que jo no sabia és que l'espectacle de veritat encara no havia començat. D'aquells dos homes ni rastre, però al ser més a prop vaig identificar un nombrós grup d'espanyols que volaria al mateix vol cap a Philadelphia. Tot el ramat ja s'havia anat col·locant estratègicament prop de la porta d'embarcament amb les successives maletes i bosses i carrets de criatures curosament col·locades al seu voltant, si algun d'ells havia de marxar al vàter a l'últim minut el viatjant de darrere s'hauria trobat amb una cursa d'obstacles considerable, sense la possibilitat d'avançar amb aquella incomoditat de tocar i moure les maletes que no són teves. Una tàctica infal·lible.

Però, ai las! Quan els operaris de US Airways van aparèixer i van veure el panorama, ràpidament es van afanyar a anunciar per megafonia que l'embarcament es produiria de forma ordenada i per files, en ordre ascendent. L'anunci, que fou en anglès, no va provocar cap efecte entre l'espanyolam, ni un parpelleig. No sé si no ho van entendre o no ho van voler entendre. El cas és que l'hora de pujar a l'avió va arribar i allí seguia tota la tropa blocant el pas a la resta d'usuaris, només aquells que volaven en primera classe van poder estalviar-se la cua d'obstacles perquè feien fila uns metres més enllà. L'anunci aviat es va convertir en advertència, el to de desesperació de l'hostessa va augmentar proporcionalment al to de disconformitat dels turistes espanyols (¿esto que és?, pero si estamos delante, Pepe dile algo a la azafata...) i no va ser fins que un empleat hispà, que van anar a cridar expressament, els hi va traduir el missatge pels altaveus que cap altre passatger va poder pujar a l'avió. 

El xou va durar un bon quart d'hora o vint minuts, i el pobre noi, que per l'accent diria que era mexicà, va haver de donar explicacions a totes i cada una de les famílies sobre el procediment d'entrada a l'avió i perquè se'ls feia esperar. Jo m'ho mirava des d'una distància de seguretat i no cal dir que el passaport el tenia amagat al fons de la maleta i només el vaig treure un segon per embarcar i llestos. No és la primera vegada que sóc testimoni d'aquest tipus d'expressions culturals col·lectives, i com ja deia abans, per això m'abstinc de relacionar-me amb aquesta gent quan viatjo. Al final, i ja amb gairebé mitja hora de retard i amb un ambient força tens dins l'avió, tant pels espanyols enfadats per haver-se hagut d'esperar com els no espanyols per haver hagut de suportar els primers, l'avió es va començar a moure i vaig començar, ara si, el meu dotzè viatge transatlàntic. Rumb cap a casa. 

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.