17 de juny 2009

Caos a la Terminal

Miquel
El viatge de tornada a casa sempre el faig sol, les llargues hores d'espera a les terminals a banda i banda de l'Atlàntic m'ofereixen la possibilitat d'aturar-me a observar la gent que passa, sent aquesta la principal diversió d'aquests dies altrament inútils; i és que als aeroports hi ha una heterogeneïtat social espectacular. Aquest cop l'itinerari fou diferent a l'habitual: Washington-Philadelphia, Philadelphia-Barcelona. La veritat, però, és que vaig estar força entretingut amb tot el que succeïa al meu voltant.

Em trobava al restaurant de menjar ràpid Five Guys, a la terminal C de l'aeroport Ronald Reagan de Washington, demanant una hamburguesa per matar la fam que m'assetjava durant aquestes hores d'espera; just darrere meu, casualment, sento dos homes parlant, en castellà, del fitxatge d'en Ronaldo pel Madrit. Quan viatjo intento no relacionar-me amb aquest tipus de gent, ja veurem perquè. Resulta, però, que la noia que em va atendre era sud americana i en llegir-me el nom a la targeta de crèdit em va servir en espanyol i jo, de forma educada, li vaig dir "gracias". Va ser aquest so forà pels catalans, la fricativa interdental sorda, aquesta ce tan lletja, la que suposo que em va delatar. Els dos tipus de darrere em van assetjar amb un "hombre, nene, ¿de dónde eres?" o quelcom per l'estil, "de Barcelona" vaig dir, posant un èmfasi exagerat a la o oberta i les vocals neutres que no donava marge al dubte. "Estaréis contentos por ahí con el Barça, pues"; "Sí, no nos podemos quejar", vaig respondre alhora que acaba de firmar el rebut de compra, "Bueno que mi avión se va muy pronto, adéu siau". El comiat no va ser premeditat, em va sortir així, ho prometo.

Realment encara em quedaven dos hores perquè sortís el vol i com ja era dins la terminal vaig haver de buscar un racó allunyat on pogués mantenir-me a una certa distància d'aquests dos personatges. El vaig trobar prop d'una altra porta d'embarcament d'un vol cap a Tampa. Durant força estona, allà assegut, vaig rumiar profundament sobre si el nostre "siau" equival al "ciao" italià, utilitzat gairebé mundialment, i si aquest fos el cas, el català és la canya, vaig pensar. Al cap d'una hora i escaig vaig decidir tornar a acostar-me cap a la porta que em pertocava, corrent el risc de tornar a veure aquells individus; el que jo no sabia és que l'espectacle de veritat encara no havia començat. D'aquells dos homes ni rastre, però al ser més a prop vaig identificar un nombrós grup d'espanyols que volaria al mateix vol cap a Philadelphia. Tot el ramat ja s'havia anat col·locant estratègicament prop de la porta d'embarcament amb les successives maletes i bosses i carrets de criatures curosament col·locades al seu voltant, si algun d'ells havia de marxar al vàter a l'últim minut el viatjant de darrere s'hauria trobat amb una cursa d'obstacles considerable, sense la possibilitat d'avançar amb aquella incomoditat de tocar i moure les maletes que no són teves. Una tàctica infal·lible.

Però, ai las! Quan els operaris de US Airways van aparèixer i van veure el panorama, ràpidament es van afanyar a anunciar per megafonia que l'embarcament es produiria de forma ordenada i per files, en ordre ascendent. L'anunci, que fou en anglès, no va provocar cap efecte entre l'espanyolam, ni un parpelleig. No sé si no ho van entendre o no ho van voler entendre. El cas és que l'hora de pujar a l'avió va arribar i allí seguia tota la tropa blocant el pas a la resta d'usuaris, només aquells que volaven en primera classe van poder estalviar-se la cua d'obstacles perquè feien fila uns metres més enllà. L'anunci aviat es va convertir en advertència, el to de desesperació de l'hostessa va augmentar proporcionalment al to de disconformitat dels turistes espanyols (¿esto que és?, pero si estamos delante, Pepe dile algo a la azafata...) i no va ser fins que un empleat hispà, que van anar a cridar expressament, els hi va traduir el missatge pels altaveus que cap altre passatger va poder pujar a l'avió. 

El xou va durar un bon quart d'hora o vint minuts, i el pobre noi, que per l'accent diria que era mexicà, va haver de donar explicacions a totes i cada una de les famílies sobre el procediment d'entrada a l'avió i perquè se'ls feia esperar. Jo m'ho mirava des d'una distància de seguretat i no cal dir que el passaport el tenia amagat al fons de la maleta i només el vaig treure un segon per embarcar i llestos. No és la primera vegada que sóc testimoni d'aquest tipus d'expressions culturals col·lectives, i com ja deia abans, per això m'abstinc de relacionar-me amb aquesta gent quan viatjo. Al final, i ja amb gairebé mitja hora de retard i amb un ambient força tens dins l'avió, tant pels espanyols enfadats per haver-se hagut d'esperar com els no espanyols per haver hagut de suportar els primers, l'avió es va començar a moure i vaig començar, ara si, el meu dotzè viatge transatlàntic. Rumb cap a casa. 

10 Comentaris:

  1. Home, m'imagino que seran els típics espanyolets que a la que fan 4 calers se'n van de vacances als USA per veure New York i sense saber ni fava d'anglès. On no hi ha no hi busquis.

    Enric

    ResponElimina
  2. Benvingut, doncs.
    Segur que ni van fer l'esforç d'entendre el que deien per megafonia...

    M'ha fet gràcia la frase "el català és la canya".
    Bon escrit.
    Adéu!

    ResponElimina
  3. Hola Miquel!
    Les terminals estàn de moda. Algunes personen no entenen res, ni tan sols les seves paraules. així que no m´estranya.
    Adéu siau! ;)
    Sílvia

    ResponElimina
  4. Haha, quin fart de riure. M'he sentit molt identificat amb la teva incomoditat en entrar en contacte amb els espanyols. Molt bo.

    I et vas distreure. Què més vols?

    Pel que fa al 'ciao'-'siau', fa pocs dies vaig llegir un article al web d'El Matí que he trobat de seguida:

    "Abans d'ahir vaig sopar amb En Frank Dubé, un tot terreny

    de la cultura, la música i l'activisme independentista.

    Ja fa molts anys que em segueix els estudis sobre la

    descoberta catalana d'Amèrica i l'adulteració premeditada

    i sistemàtica per la censura espanyola.

    Vam sopar al Blau-Verd de Torrentbò i entre els molts temes

    que vam tractar, va sortir el del "ciao" italià.

    Jo fa anys que explico que aquest ciao només pot venir

    d'un adéu-siau català, a través d'una evolució natural.

    Primer dèiem "ab déu siau", després "adéu-siau", que és com

    ho diem avui, o simplement "deusiau", però que hi havia

    d'haver hagut algun moment que la gent hauria d'haver dit només

    "siau", que és el que va penetrar a Itàlia, amb la dominació

    catalana, que va del segle XIII al XVI. Però no ho havia pogut

    documentar.

    Llavors, a mig sopar, en Frank Dubé em va explicar que ell

    tenia molt clar que el "ciao" italià venia del "siau" català,

    perquè fins i tot ell encara tenia molt fresc que el seu pare

    deia molt sovint "siau" per dir "adéu".

    Per tant, si a començament de segle XX els catalans

    dèiem "siau" per dir "adéu", això vol dir, ras i curt, que el

    "ciao" és una italianització del "siau". En Manel Capdevila

    ho explicar també molt detalladament en algun comentari

    dels seus.

    Jordi Bilbeny



    http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=235

    ResponElimina
  5. @ Enric

    També n'hi havia de corbata i maletí no et pensis...

    @ Albert

    No crec, és la inercia aquesta de voler-ho fer tot a la "espanyola" sigui on sigui.

    @ Sílvia

    Tens molta raó, gràcies per la aportació.

    @ Gos Gànguil

    Gràcies company! Vas al sopar del dia 25?

    @ Reflexions en català

    El que deia, el català és la canya! Moltes gràcies per l'article!

    Gràcies a tots pels comentaris.

    ResponElimina
  6. A mi em va passar algo similar en un restaurant Belga quant la manifestació dels deumil a Brussel·les. Al dia següent vam fer la ruta per Flandes i vam visitar Ghent.

    Vam anar a un restaurant de la Ciutat universitària i vam ordenar, Fent-nos entendre, ja que la cambrera jove de l'Europa de l'est parlava poc més que flamenc i una mica de francès i Anglès. Ja fos en anglès, francès i/o alemany ens vam fer entendre i vam entendre que cert plat (pizzes) el feien solament al vespre.

    Coincidint amb la nostra arribada va aparèixer un grup d'espanyols als pocs minuts. Tot i el seu aspecte de lasse mitja-alta. El primer pensament que em va venir el cap va ser el culer: "Avui patirem". I vaig encertar ja que van aparèixer amb una actitud; a la que definiria com: "Conelespañolsepuedeiracualquierparte".

    Van desesperar la noia que els mirava de fer entendre amb educació que no feien pizzes fins al vespre, mentre els cridaven, com si així és fes entendré, que volien una "Pisa de jamon".

    I durant tot el dinar van dedicar-se a malparlar de la noieta.

    Durant el dinar vam estar parlant entre nosaltres tota hora en català, normal. Amb que vam passar inadvertits dels nostres companys de dinar.

    Acabem i demanem el compte i paguem. Hauríeu d'haver vist la seva sorpresa dels nostres veïns de taula quan van adonar-se quan els seguit: de Gent cosmopolita, educada, "pija" i multilingüe era una colla de radicals que portava gorres amb el lema: Catalonia is not Spain.

    ResponElimina
  7. Jo a vegades amb conversa amb gent de segons quins llocs com: Els aeroports. Sovint no puc estar de tenir la temptació de voler pervertir la llengua de Cervantes afegint alguna catalanada no massa discretament.

    ResponElimina
  8. @Josep (sl)

    Jo també quan vaig anar a Madrid ara farà un parell de mesos tampoc em vaig resistir a introduïr alguna catalanada quan parlava amb la gent d'allaà La cara d'increduls que fan quan t'escolten i no ho entenen no té preu. Perque despres vagin dient que el català és un dialecte del castellà. Que n'aprenguin!

    Enric

    ResponElimina
  9. @ Josep (sl)

    Oi que és en aquestes situacions quan ens adonem (si es que encara no ho sabíem) que entre ells i nosaltres hi ha un món?

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.