04 de juny 2009

L'economia de l'independentisme (3)

Miquel
Un cop analitzades i destriades les causes i conseqüències del problema que arrossega l'independentisme polític a Catalunya, s'inicia la següent fase d'aquest anàlisi: la solució. Com deia, la principal funció de l'economia. En qualsevol cas, hom pot considerar que la solució que plantejo no es sinó una pròpia conseqüència del problema existent, això sí, es tracta del corol·lari final que pot arribar a determinar un nou escenari polític català, dinamitant l'actual estatisme al introduir-hi un nou element fins aliè als principals ens governamentals de Catalunya.

S'ha observat com CiU i ERC emfatitzen els seus esforços en el vot ideològic i deixen enrere el vot nacional, propiciat pels incentius que ofereix el mercat dels electors. També, s'ha pogut concloure que, amb el pas del temps, l'aplicació d'aquesta estratègia per part d'ambdós partits ha creat una militància heterogènia que allò que els agrupa no és precisament el grau d'aspiració sobiranista, sinó més aviat la tendència ideològica. Per tant, podem precisar que ara per ara cap d'aquests dos partits és una alternativa vàlida i possible per a aquells i aquelles que cerquen la independència de la nació catalana. 

Què cal fer, doncs, per motivar l'electorat i crear un dinamisme polític orientat a l'establiment de l'eix ideològic com a principal a Catalunya? Augmentar la competència. Si el cost d'un vot nacionalista s'incrementa notablement gràcies a l'aparició d'altres partits que l'atraguin, les organitzacions que fins ara en gaudien d'una quota estable i sòlida poden veure com el recolzament que els ofereix aquest sector de l'electorat acaba desplomant-se. 

Diuen que una de les veritats econòmiques més elementals és que tot poder ve de l'escassetat. L'escassetat d'un partit polític que agrupi el sentiment independentista transversal no es cosa de fa setmanes ni mesos. Si s'indaga una mica podem observar l'existència de tot tipus de petits partits que anteposen la sobirania per davant la dreta o l'esquerra: Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana,  Estat Català, o fins i tot, les CUP. De totes maneres, no ha sigut fins fa ben poc, amb l'aparició de Reagrupament.Cat, quan s'ha pogut observar la primera proposta ferma i àmpliament recolzada d'un partit oficialment independentista, sense matisos. 

Fins ara, el problema per a aquestes organitzacions han estat les barreres d'entrada al mercat de les organitzacions polítiques, els recursos tan humans com de capital necessaris per competir contra el sistema de partits establerts és descomunal, i si hi afegim el fet que els mitjans de comunicació només ofereixen cobertura a aquelles organitzacions ja establertes, ens trobem davant d'una oligarquia política molt poc sensible als nous factors que volen intervenir en el mercat que competeixen. Sens dubte, l'aparició d'aquest últim partit esmentat, liderat pel Doctor Carretero, suposarà una forta sacsejada a l'escenari polític actual del nostre país, i perquè no dir-ho, una possible solució a l'atzucac en què s'ha convertit el catalanisme polític.

continuarà... 

6 Comentaris:

  1. Possiblement el Reagrupament sigui una solució però no crec que aconsegueixi fer grans canvis, si més no, a curt termini. Sí, no estaria malament que els mitjans de comunicació donessin una mica més de corda als partits més petits.

    Adéu!

    ResponElimina
  2. Molt bon anàlisi, Miquel!. Seguirem llegint ;)

    ResponElimina
  3. @ Albert

    Per a mi no és tracta si Reagrupament és o no la solució, més enllà del nom de l'organització, el més positiu de tot és que els partits ja establerts hauran de competir i destinar recursos a captar el vot independentista i això sí que pot crear deferències.

    @ Quico

    Gràcies Quico, aquesta mena d’estudi/anàlisi feia temps que el volia fer i ara ja s’ha convertit en una qüestió personal. :)

    ResponElimina
  4. Hola Miquel!
    Ves per on, tenies raó :)
    Mirat amb un punt de vista de màrqueting, si que hi ha un cert "mercat" per una nova alternativa. Entre treure una vots d´uns, dels altres i la participació d´una part de la població que prefereix abstenir-se al no trobar representats amb els que se sent representada, doncs potser hi ha lloc per una tercera via de caire independentista. Bé, sempre que se li doni una mica de rellevància mediàtica per poder fer arribar el seu missatge a la població.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  5. Vaig llegir o escoltar a en Carretero dient que quan ERC i CiU pactin ell desapareix de l'escena política. Els partits normalment és el que fan, pactar. També arribarà el jorn on serà possible aquest pacte de les dos forces esmentades.
    Què farà la gent de Reagrupament quan es doni aquesta cojuntura política?

    ResponElimina
  6. @ Sílvia

    Exacte, tot el que dius és el que intento explicar a partir d'unes conclusions econòmiques.

    @Anònim

    ERC i CiU ja pacten quan els hi convé, però el que Carretero vol és una candidatura conjunta que defensi la sobirania per damunt de les dretes i les esquerres. I jo me'l crec, si això succeeix Carretero ho deixa córrer.

    Gràcies, com sempre, pels comentaris.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.