L'economia de l'independentisme (3)

Miquel
Un cop analitzades i destriades les causes i conseqüències del problema que arrossega l'independentisme polític a Catalunya, s'inicia la següent fase d'aquest anàlisi: la solució. Com deia, la principal funció de l'economia. En qualsevol cas, hom pot considerar que la solució que plantejo no es sinó una pròpia conseqüència del problema existent, això sí, es tracta del corol·lari final que pot arribar a determinar un nou escenari polític català, dinamitant l'actual estatisme al introduir-hi un nou element fins aliè als principals ens governamentals de Catalunya.

S'ha observat com CiU i ERC emfatitzen els seus esforços en el vot ideològic i deixen enrere el vot nacional, propiciat pels incentius que ofereix el mercat dels electors. També, s'ha pogut concloure que, amb el pas del temps, l'aplicació d'aquesta estratègia per part d'ambdós partits ha creat una militància heterogènia que allò que els agrupa no és precisament el grau d'aspiració sobiranista, sinó més aviat la tendència ideològica. Per tant, podem precisar que ara per ara cap d'aquests dos partits és una alternativa vàlida i possible per a aquells i aquelles que cerquen la independència de la nació catalana. 

Què cal fer, doncs, per motivar l'electorat i crear un dinamisme polític orientat a l'establiment de l'eix ideològic com a principal a Catalunya? Augmentar la competència. Si el cost d'un vot nacionalista s'incrementa notablement gràcies a l'aparició d'altres partits que l'atraguin, les organitzacions que fins ara en gaudien d'una quota estable i sòlida poden veure com el recolzament que els ofereix aquest sector de l'electorat acaba desplomant-se. 

Diuen que una de les veritats econòmiques més elementals és que tot poder ve de l'escassetat. L'escassetat d'un partit polític que agrupi el sentiment independentista transversal no es cosa de fa setmanes ni mesos. Si s'indaga una mica podem observar l'existència de tot tipus de petits partits que anteposen la sobirania per davant la dreta o l'esquerra: Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana,  Estat Català, o fins i tot, les CUP. De totes maneres, no ha sigut fins fa ben poc, amb l'aparició de Reagrupament.Cat, quan s'ha pogut observar la primera proposta ferma i àmpliament recolzada d'un partit oficialment independentista, sense matisos. 

Fins ara, el problema per a aquestes organitzacions han estat les barreres d'entrada al mercat de les organitzacions polítiques, els recursos tan humans com de capital necessaris per competir contra el sistema de partits establerts és descomunal, i si hi afegim el fet que els mitjans de comunicació només ofereixen cobertura a aquelles organitzacions ja establertes, ens trobem davant d'una oligarquia política molt poc sensible als nous factors que volen intervenir en el mercat que competeixen. Sens dubte, l'aparició d'aquest últim partit esmentat, liderat pel Doctor Carretero, suposarà una forta sacsejada a l'escenari polític actual del nostre país, i perquè no dir-ho, una possible solució a l'atzucac en què s'ha convertit el catalanisme polític.

continuarà... 

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.