27 de juliol 2009

Contracte Social

Miquel
Els dos anys de filosofia a l'escola van ser un martiri acadèmic sense precedents, llurs hores les escolava gronxat d'un núvol molt llunyà de la professora, evadit en pensaments decebedorament banals, tot i que m'asseia a primera fila a uns pams de la mestra. Ara bé, en el conjunt de totes aquestes hores invertides en la meva educació filosòfica, gairebé quatre anys més tard, puc destacar dues perles que em van fascinar com poques altres matèries han aconseguit: l'al·legoria del Mite de la Caverna, de Plató; que pel que tinc entès obté una gran acceptació entre l'alumnat de batxillerat, i les teories sobre el Contracte Social, en especial dels britànics Hobbes i Locke, però també del francès Rosseau. 

No és que hagi llegit llibres d'aquests autors més enllà del que vam estudiar a classe, però el que vaig aprendre a escola em va servir per fer-me una idea del que representa el Contracte Social: bàsicament, consisteix en un pacte entre un determinat nombre de persones que decideixen abandonar una part de la llibertat de la que gaudeixen en l'estat natural a canvi d'una certa seguretat. A partit d'aquí, i a base de llargues cavil·lacions personals en estones perdudes, vaig arribar a la conclusió totes les societats del món s'organitzen precisament així, a partir d'una pacte entre els integrants de la societat o l’únic que canvia són els nivells de llibertat i seguretat, que guarden presumiblement una relació de proporcionalitat inversa. 

La recent lectura del llibre "Il était une fois l'URSS" ("Érase una vez la URSS") de Dominique Lapierre, m'ha fet tornar a reflexionar sobre l'equilibri ideal entre els termes llibertat i seguretat, i l'impacte en els components de l'estat. El llibre narra les pròpies vivències del periodista francès acompanyat d'un reporter gràfic amic seu, també francès, per la Unió Soviètica de finals dels 50, pocs anys després de la mort d'Stalin. L'objectiu dels dos journalistes és el de copsar l'estil de vida de la gent normal dins del sistema comunista, i per això comptaren amb el vist-i-plau de Nikita Khrusxov, aleshores President del Consell de Ministres de la URSS. 

La vida de les famílies analitzades per Lapierre i Pedrazzini, el seu company, relaten una versió totalment desconeguda per a mi de com entendre la vida. Ja fos un pagès ucraïnès, una treballadora d'uns grans magatzems de Moscou o un cirurgià de la República Soviètica de Georgia, tots tenien molt clar que les evidents mancances en el grau de llibertat que oferia el règim comunista eren contrarestades pel benefici comú, per la consecució de la pau i per evidenciar la viabilitat del projecte comunista. A partir d'aquestes premisses els dos periodistes francesos es topen amb una societat totalment aïllada de l'altre banda del teló d'acer, sense la tecnologia ni els recursos que començaven a imperar a l'Europa occidental i amb molt poques llibertats, inherents d'altra banda al règim existent, però que es mostramolt feliç i viu i treballa el dia a dia amb il·lusió i compromís.

Avui dia les llibertats que gaudim són considerables, i malgrat els recents debats sobre l'avortament, la immigració o les normes vials i demés imposicions estatals que enutgen part de la societat, el nostre grau de llibertat és elevat comparat amb la d'altres societats. D'altra banda, l'alarmisme per la falta de seguretat també comença a esdevenir un fet amb una clara tendència creixent, on la manca de lleis (o lleis més severes) converteix la llibertat d'uns en el llibertinatge d'altres. L'esmentat equilibri es desploma per ambdues bandes i la societat se'n ressent, els dignataris que regulen la llibertat del poble mitjançant lleis i decrets no n'augmenten la seguretat, i tot plegat és converteix en un cercle viciós complicat de resoldre.

En aquest sentit, fruït tan de la lectura esmentada com de converses mantingudes amb avis que visqueren la dictadura, hom s'adona que si bé les llibertats en èpoques de règims totalitaris són minses la seguretat de la gaudia la gent, compensa, fins a cert punt, la repressió amb la que convivien les societats oprimides. No és aquesta una justificació dels règims totalitaris com el franquista o el comunista, que d'altra banda cometeren atrocitats reservades als capítols negres dels llibres d'història, sinó que demostra com de complicat resulta bastir uns mecanismes estatals eficients per aconseguir l'equilibri en el que es basa qualsevol societat organitzada i sobre el qual grans filòsofs ja teoritzaven fa més de quatre-cents anys. 

20 de juliol 2009

El nostre compromís

Miquel
Des del darrer Sant Jordi tenia a l'estanteria de l' habitació, el meu petit arsenal literari, un dels llibres triomfadors de la Diada d'enguany, ja sigui en guardons o termes econòmics, i que feia temps que buscava aquella estona per devorar-lo. Es tracta de l'obra guanyadora del Premi Ramón Llull 2009, "L'últim home que parlava català" de Carles Casajuana, ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquells que em coneguin una mica ja saben per què aquest llibre té, a més, un interès especial. 

Un cop llegit el llibre, gràcies al temps lliure concedit per la relaxada rutina estival, penso que Casajuana, segurament degut al seu alt càrrec diplomàtic, ha hagut de trobar una fórmula eficaç i indirecte per reflexionar sobre la situació de la llengua catalana de forma subjectiva sense comprometre el que ell representa com a professional de la diplomàcia. Així, els dos principals personatges de la seva obra esdevenen els portaveus no oficials de les reflexions de l'autor en tercera persona, just al contrari del que fa, per exemple, Patrícia Gabancho a "El preu de ser catalans". És a dir, tot i ser una novel·la que narra les vida de dos escriptors amb els seus respectius problemes i inquietuds, el llibre té un cert regust a assaig camuflat. Ara bé, el resultat és igualment vàlid ja que el missatge en les reflexions de l'autor es transmeten de forma clara i eficaç. 

Una part de la novel·la també gira a l'entorn de l'hipotètic panorama al que s'enfrontaria l'últim parlant natiu de català, com s'entén pel títol, i el que suposa carregar a les seves espatlles una càrrega cultural mil·lenària tan important. Al meu entendre, l'autor vol evidenciar com de complicat resulta imaginar-se el que realment som i representem com a col·lectiu social fins que no ens fem creus del buit que deixaríem al món si desapareguéssim. La nostra consciència, la nostra manera de pensar, de fer o de raonar, esbandides pel expansionisme lingüístic, extirpades per sempre de la història de la humanitat. Crec, en definitiva, que ens trobem davant d'una sèrie de qüestions que acabat el llibre ens faran deturar-nos a pensar fins a quin punt estem col·laborant en la complicada lluita per a la preservació i l'ús de la nostra llengua. Un relat que pretén crear nous dubtes però que no els resoldrà, si no que serà el propi lector que en un exercici introspectiu haurà de valorar quina resposta s'ofereix a ell mateix i determinar quina postura vol adoptar sobre la qüestió. 

Molt relacionat amb la novel·la de Carles Casajuana, llegia fa poc en una revista que el 21 de gener del 2008 moria Marie Smith Jones, l'última persona que parlava Eyak, una llengua que s'usava al centre d'Alaska i l'últim idioma documentat que s'ha extingit. Si ho pensem fredament és difícil creure, el que narra lel llibre ja ha començat ha passar a altres indrets. Ens trobem davant d'un procés gradual de globalització lingüística on només aquells qui mostrin determinació, coratge i abandonin els complexes resistiran les envestides de les llengües potents. Ara per ara, com diria en Pep, no podem baixar la guàrdia però tampoc ens hem d'escandalitzar, els catalans seguim depenent de nosaltres mateixos per mantenir viva la flama de la nostra llengua. 

13 de juliol 2009

Alcohol, drogues i lletra petita

Miquel
És ben sabut que les notícies que succeeixen al món mundial competeixen en un mercat, que segueix uns certs cànons econòmics, i que depenen de la competència existent en aquell precís instant per aconseguir un cert ressò als diferents àmbits informatius. És dir, i per posar un exemple fàcil i entenedor, si el mateix dia que un tornado destrossa uns barris a Kansas, un avió s'estavella al pacífic, un terratrèmol de grau vuit afecta la Xina, ETA comet un atemptat amb víctimes mortals i  la grip nova infecta a cinquanta mil noves persones a la Unió Europea, és probable que no ens arribi els detalls del que ha succeït a Kansas.

En aquesta línia, el passat diumenge dia 12 El Periódico em sobtava amb una notícia resumida en poques i breus línies que en altres circumstàncies hagués ocupat portada, títol i diverses pàgines d'opinió i debat; no obstant, i donada l'alta oferta de notícies rellevants recents, la informació en qüestió es relegà a una de les pàgines interiors amb les noves secundàries. El model del nou finançament, les revolucions i contrarevolucions bananeres a Hondures, les repressions comunistes totalitàries, valgui la redundància, contra els uigurs o fins i tot l'eclipse de lluna més llarg del segle XXI han impedit una difusió més adequada de la informació.

El text, íntegre, resava així: "El 69% de los tests de alcoholemia, positivos. Unos 9000 conductores han dado positivo en la pruebas de alcoholemia realizadas por los Mossos d'Esquadra en las carreteras catalans entre enero y mayo de este año. En los tests para comprobar el consumo de drogas, los resultados positivos han rozado el 60%". Ras i curt, 7de cada 10 persones que bufen han begut i 6 de cada de 10 han pres algun tipus de droga. 

Les dades són realment impactants. Amb quines garanties hem de sortir a conduir per les carreteres del país envoltats d'aquests brètols beguts i drogats? Per què l'administració no s'hi ha referit a aquestes dades? Per què els mitjans no han fet una pressió més forta sobre el tema? Després de les crítiques al conseller Saura arran de totes les mesures que va prendre en matèria vial, radars, límits de velocitat, etc; i que foren primmirades i analitzades de forma ehxaustiva per la majoria de mitjans, de cop, les carreteres ja no importen i la noticia es condemna a l'actualitat secundària, a la lletra petita. Mà negra administrativa? Realment, no ho sé. Ara per ara l'únic que es pot concloure és que les nostres vies de circulació són cordes de funàmbul on drogues i alcohol es barregen per crear un còctel explosiu on cada setmana s'hi perden vides miserablement.  

06 de juliol 2009

Entre Blanes i Cadaqués

Miquel
Ahir diumenge, aprofitant el descans dominical d’uns i la fi dels exàmens universitaris d’altres, vam decidir anar a passar el dia a l’Alt Empordà. El destí era Portlligat, una petita cala situada als afores de Cadaqués, tot i que al final vam trobar una caleta amagada i molt més bonica que ens va permetre gaudir d’un fabulós assolellat matí de Juliol. Passades les dues de la tarda, quan la fam ens atacà, férem via cap a Cadaqués on vam trobar un restaurant per dinar, situat a la primera línia de costa d’aquest famosíssim paratge empordanès. El menjar, la veritat, força mediocre, talment com el servei. Estic gairebé segur que el fet que fossin tots cambrers sud-americans que no parlessin paraula de català ha col·laborat en aquesta impressió tan negativa. En fi; conclòs el desengany gastronòmic vam seguir passejant per la vil·la de Dalí fins que les inclemències meteorològiques ens van obligar a tornar cap a casa a mitja tarda.
Començava l’horror. Tot i que va ser la pluja el que ens va fer emprendre la tornada un pèl aviat no fou aquest el principal problema. Si els divendres a la tarda es caracteritzen per l’ègida metropolitana cap a la platja, els diumenges al vespre el procés s’inverteix; i nosaltres, com ja us podeu imaginar, ens hem trobat atrapats al bell mig de l’operació tornada. Aquest ha sigut un fet estrany de pair, i encara que les cares de la majoria dels conductors adjacents denotaven un cert conformisme aparentment rutinari i habitual, jo em resignava a pensar que formava part del drama dels diumenges dels despectivament coneguts com pixapins. Malgrat de Mar, de moment, no ha sucumbit al salvatge expansionisme urbà de la capital catalana, per tant puc afirmar categòricament que encara sóc de poble i la meva col·laboració en els embussos d’aquesta tarda ha sigut totalment una coincidència fortuïta.
Les més de dues hores i mitja a la carretera i una velocitat mitjana ridícula m’oferiren el consol de reflexionar mentre gaudia del paisatge que ofereix la carretera Nacional II, aquesta majestuosa infraestructura, paradigma de l’eficiència i la seguretat viària, si se’m permet la ironia. Indubtablement, el més destacable de tot el trajecte són les monstruoses obres que canviaran totalment el panorama del nord-est català: el projecte de connexió del tren d’alta velocitat França – Girona – Barcelona i el desdoblament de la pròpia Nacional II des de Girona fins a Tordera.  No hi estic gens en contra de tot això, al contrari, crec que servirà per mantenir Catalunya a l’avantguarda europea ajudant a consolidar-la com la porta d’entrada al vell continent pel sud, tot millorant les comunicacions internes.
A mi el que em rebenta, parlant clar, són els contrastos al que estem exposats contínuament. Als projectes que he esmentat, i ara més a nivell específic de Malgrat, se’ls ha de sumar el desdoblament parcial de la rodalia de Renfe entre Arenys de Mar i el Malgrat, i l’allargament de la C-32, l’autopista del Maresme, fins a Lloret. Totes aquestes noves obres tindran un impacte brutal a la zona. Mentre conduïa, intentava fer-me creus d’alguns dels futurs privilegis que tindrem amb les noves infraestructures, com anar de Tordera a Girona en menys de vint minuts o de Barcelona a Girona en AVE també en velocitat rècord. De cop i volta, però, he tornat a la mundana realitat; després d’un parell d’hores al volant del cotxe, la major part del temps aturat, una última i vergonyosa espera ha retardat uns quants segons més l’arribada a casa: el pont que creua la Tordera i separa províncies, comarques i municipis. El pont en qüestió, pels que no el coneguin, t’obliga a deturar-te si un vehicle mitjanament gran es dirigeix en direcció contraria. Una obra pròpia de països subdesenvolupats en el cor del turisme de platja català i una de les principals vies de comunicació entre la costa brava i la costa del maresme, entre Blanes i Malgrat.
Un vestigi  vial que exemplifica la precarietat d’algunes obres encara dempeus a casa nostra. Sense voler-ho, tot lligant idees, em va venir al cap l’eslògan de la última campanya publicitària de la Generalitat, “la revolució dels petits gestos”. És molt ambiciós voler apropar Girona i Barcelona a menys d’una hora de tren o allargar la C-32 fins Lloret, però mentre a nivell local encara quedin petites però vergonyoses obres tercermundistes com el pont sobre la Tordera, no anirem enlloc. Sóc conscient que ja hi ha un projecte que en contempla la remodelació, però fins el dia que s’inauguri el nou pont seguiré pensant que és lamentable haver hagut de suportar tants anys la desesperació de rebutjar l'excel·lència des d'un bon principi. 

02 de juliol 2009

Llet, ben freda

Miquel
Al sopar d'en Dessmond a l'hotel Montblanc de Barcelona vaig tenir l'oportunitat de sentir, en primera persona, al que ja s'ha convertit en un dels principals icones independentistes de l'actual escenari polític català: el doctor Carretero

Personalment, la frase que més em va impactar va ser : "Tot allò que no sigui independència, no hi som" (sic). Una declaració d'intencions absoluta. Aquesta breu sentència envia a fer punyetes el peix al cove, la pluja fina i el que encara no toca. Sí, bé, és cert, això és el que porta dient el líder de Reagrupament des que va començar el moviment ara fa uns mesos, però sentir-ho en directe de la seva pròpia boca el significat de les paraules adquireixen un nova dimensió. No seria capaç d'explicar-ho més detalladament

Com ja he comentat en algunes reflexions anteriors, no n'estic segur del tot que Reagrupament sigui l'eina política que realment dugui als catalans cap a la independència, més aviat crec que la irrupció d'aquest nou front patriòtic redreçarà les estratègies de Convergència i Esquerra i l'augment de la competència entre els partits catalanistes en el mercat del vot electoral farà que el catalanisme, i per tant, l'eix nacionalista esdevingui prioritari per davant l'eix ideològic. Al cap i a la fi, aquest fet resultaria essencial per recuperar el catalanisme pur exercit des dels partits i donar forma a moviments parlamentaris enfocats cap a la consecució de la plena sobirania. En aquest cas, no se li hauria de retreure res a Reagrupament si s'aconsegueix l'objectiu final.

Sentia l'altre dia en una ràdio de credibilitat dubtosa, que en una reunió de peixos grossos del món de les caixes, les que ara estan estudiant la possibilitat de fusionar-se, quan es demanà qui volia cafè un dels presents va demanar un vas de llet, ben freda, davant l'estupefacció dels altres assistents. Sembla que això de la llet sola no es pot demanar perquè fa lleig, o que queda pobre, no ho sé ben bé. Ningú mai et diu: "vols llet?", i tu respons: "si, amb una mica de cafè si us plau". No, la pregunta, ja d'entrada, es formula al revés. La llet és la banalitat alimentaria posterior als postres més important de la historia d'aquest país, o aquesta és la sensació que es percep. 

En la mateixa línia, la llet esdevé el catalanisme existent a les estratègies d'enguany. En un marc on el catalanisme queda relegat en un segon pla, molt secundari, i s'usa ocasionalment per diluir l'impacte de polítiques excessivament centrades en l'àmbit social, el doctor de la Cerdanya ha aparegut i ha posat fi a aquest tabú. Fins fa poc, tot el que es propugnava era cafè sol o cafè amb llet, fins i tot algun talladet molt puntual, però para de comptar. Carretero vol llet, i resulta que no només és ell, si no que hi ha més gent que s'ha cansat del cafè i del seu gust amarg i de parlar amb gent que els hi put la boca encabat. Una aposta ferma, sense matisos, que cada dia que passa evidencia de forma més clara que tindran força a dir en un futur immediat a la política catalana. Cafè o cafè amb llet? Doncs no, només llet, i ben freda. 
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.