27 de juliol 2009

Contracte Social

Miquel
Els dos anys de filosofia a l'escola van ser un martiri acadèmic sense precedents, llurs hores les escolava gronxat d'un núvol molt llunyà de la professora, evadit en pensaments decebedorament banals, tot i que m'asseia a primera fila a uns pams de la mestra. Ara bé, en el conjunt de totes aquestes hores invertides en la meva educació filosòfica, gairebé quatre anys més tard, puc destacar dues perles que em van fascinar com poques altres matèries han aconseguit: l'al·legoria del Mite de la Caverna, de Plató; que pel que tinc entès obté una gran acceptació entre l'alumnat de batxillerat, i les teories sobre el Contracte Social, en especial dels britànics Hobbes i Locke, però també del francès Rosseau. 

No és que hagi llegit llibres d'aquests autors més enllà del que vam estudiar a classe, però el que vaig aprendre a escola em va servir per fer-me una idea del que representa el Contracte Social: bàsicament, consisteix en un pacte entre un determinat nombre de persones que decideixen abandonar una part de la llibertat de la que gaudeixen en l'estat natural a canvi d'una certa seguretat. A partit d'aquí, i a base de llargues cavil·lacions personals en estones perdudes, vaig arribar a la conclusió totes les societats del món s'organitzen precisament així, a partir d'una pacte entre els integrants de la societat o l’únic que canvia són els nivells de llibertat i seguretat, que guarden presumiblement una relació de proporcionalitat inversa. 

La recent lectura del llibre "Il était une fois l'URSS" ("Érase una vez la URSS") de Dominique Lapierre, m'ha fet tornar a reflexionar sobre l'equilibri ideal entre els termes llibertat i seguretat, i l'impacte en els components de l'estat. El llibre narra les pròpies vivències del periodista francès acompanyat d'un reporter gràfic amic seu, també francès, per la Unió Soviètica de finals dels 50, pocs anys després de la mort d'Stalin. L'objectiu dels dos journalistes és el de copsar l'estil de vida de la gent normal dins del sistema comunista, i per això comptaren amb el vist-i-plau de Nikita Khrusxov, aleshores President del Consell de Ministres de la URSS. 

La vida de les famílies analitzades per Lapierre i Pedrazzini, el seu company, relaten una versió totalment desconeguda per a mi de com entendre la vida. Ja fos un pagès ucraïnès, una treballadora d'uns grans magatzems de Moscou o un cirurgià de la República Soviètica de Georgia, tots tenien molt clar que les evidents mancances en el grau de llibertat que oferia el règim comunista eren contrarestades pel benefici comú, per la consecució de la pau i per evidenciar la viabilitat del projecte comunista. A partir d'aquestes premisses els dos periodistes francesos es topen amb una societat totalment aïllada de l'altre banda del teló d'acer, sense la tecnologia ni els recursos que començaven a imperar a l'Europa occidental i amb molt poques llibertats, inherents d'altra banda al règim existent, però que es mostramolt feliç i viu i treballa el dia a dia amb il·lusió i compromís.

Avui dia les llibertats que gaudim són considerables, i malgrat els recents debats sobre l'avortament, la immigració o les normes vials i demés imposicions estatals que enutgen part de la societat, el nostre grau de llibertat és elevat comparat amb la d'altres societats. D'altra banda, l'alarmisme per la falta de seguretat també comença a esdevenir un fet amb una clara tendència creixent, on la manca de lleis (o lleis més severes) converteix la llibertat d'uns en el llibertinatge d'altres. L'esmentat equilibri es desploma per ambdues bandes i la societat se'n ressent, els dignataris que regulen la llibertat del poble mitjançant lleis i decrets no n'augmenten la seguretat, i tot plegat és converteix en un cercle viciós complicat de resoldre.

En aquest sentit, fruït tan de la lectura esmentada com de converses mantingudes amb avis que visqueren la dictadura, hom s'adona que si bé les llibertats en èpoques de règims totalitaris són minses la seguretat de la gaudia la gent, compensa, fins a cert punt, la repressió amb la que convivien les societats oprimides. No és aquesta una justificació dels règims totalitaris com el franquista o el comunista, que d'altra banda cometeren atrocitats reservades als capítols negres dels llibres d'història, sinó que demostra com de complicat resulta bastir uns mecanismes estatals eficients per aconseguir l'equilibri en el que es basa qualsevol societat organitzada i sobre el qual grans filòsofs ja teoritzaven fa més de quatre-cents anys. 
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.