20 de juliol 2009

El nostre compromís

Miquel
Des del darrer Sant Jordi tenia a l'estanteria de l' habitació, el meu petit arsenal literari, un dels llibres triomfadors de la Diada d'enguany, ja sigui en guardons o termes econòmics, i que feia temps que buscava aquella estona per devorar-lo. Es tracta de l'obra guanyadora del Premi Ramón Llull 2009, "L'últim home que parlava català" de Carles Casajuana, ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquells que em coneguin una mica ja saben per què aquest llibre té, a més, un interès especial. 

Un cop llegit el llibre, gràcies al temps lliure concedit per la relaxada rutina estival, penso que Casajuana, segurament degut al seu alt càrrec diplomàtic, ha hagut de trobar una fórmula eficaç i indirecte per reflexionar sobre la situació de la llengua catalana de forma subjectiva sense comprometre el que ell representa com a professional de la diplomàcia. Així, els dos principals personatges de la seva obra esdevenen els portaveus no oficials de les reflexions de l'autor en tercera persona, just al contrari del que fa, per exemple, Patrícia Gabancho a "El preu de ser catalans". És a dir, tot i ser una novel·la que narra les vida de dos escriptors amb els seus respectius problemes i inquietuds, el llibre té un cert regust a assaig camuflat. Ara bé, el resultat és igualment vàlid ja que el missatge en les reflexions de l'autor es transmeten de forma clara i eficaç. 

Una part de la novel·la també gira a l'entorn de l'hipotètic panorama al que s'enfrontaria l'últim parlant natiu de català, com s'entén pel títol, i el que suposa carregar a les seves espatlles una càrrega cultural mil·lenària tan important. Al meu entendre, l'autor vol evidenciar com de complicat resulta imaginar-se el que realment som i representem com a col·lectiu social fins que no ens fem creus del buit que deixaríem al món si desapareguéssim. La nostra consciència, la nostra manera de pensar, de fer o de raonar, esbandides pel expansionisme lingüístic, extirpades per sempre de la història de la humanitat. Crec, en definitiva, que ens trobem davant d'una sèrie de qüestions que acabat el llibre ens faran deturar-nos a pensar fins a quin punt estem col·laborant en la complicada lluita per a la preservació i l'ús de la nostra llengua. Un relat que pretén crear nous dubtes però que no els resoldrà, si no que serà el propi lector que en un exercici introspectiu haurà de valorar quina resposta s'ofereix a ell mateix i determinar quina postura vol adoptar sobre la qüestió. 

Molt relacionat amb la novel·la de Carles Casajuana, llegia fa poc en una revista que el 21 de gener del 2008 moria Marie Smith Jones, l'última persona que parlava Eyak, una llengua que s'usava al centre d'Alaska i l'últim idioma documentat que s'ha extingit. Si ho pensem fredament és difícil creure, el que narra lel llibre ja ha començat ha passar a altres indrets. Ens trobem davant d'un procés gradual de globalització lingüística on només aquells qui mostrin determinació, coratge i abandonin els complexes resistiran les envestides de les llengües potents. Ara per ara, com diria en Pep, no podem baixar la guàrdia però tampoc ens hem d'escandalitzar, els catalans seguim depenent de nosaltres mateixos per mantenir viva la flama de la nostra llengua. 

6 Comentaris:

  1. Crec que tots els llibres ens fan reflexionar al cap i a la fi.
    El català pot desaparèixer algun dia però jo crec que abans s'acabaran els recursos del món. De moment preservem la llengua en blocs com aquest.

    Adéu!

    ResponElimina
  2. Aquesta novel·la no és tant fictícia. Tots els estudis indiquen que el català es parla cada cop menys. No conec les projeccions, però si segueix la tendència actual, el nostre idioma arribarà al punt d'extinció. A no ser que abans aconseguim la independència.

    ResponElimina
  3. Hola Miquel!
    Desitjo que el títol del llibre no es cumpleixi mai. Recordo una exposició del Fòrum sobre les llengües minoritàries...deprimia molt.
    Salutacions
    Sílvia

    ResponElimina
  4. Hola, mai havia entrat al teu bloc i m'ha agradat molt aquest escrit.
    Jo també vaig llegir aquest llibre fa uns mesos i el vaig comentar al meu bloc.

    ResponElimina
  5. En fi, és cert que els catalans sóm els únics responsables que la nostra llengua es mantingui i s'amplifiqui i s'extengui i es parli i es mantingui viva i lluminosa. Aquest llibre me l'ha recomant molta gent. Serà qüiestió de llegir-lo. Espero que m'agradi...saludus campió!!!

    ResponElimina
  6. @ Albert
    Si a la llarga diuen que aconseguirem utilitzar només recursos renovables, la preservació del català també és possible. :)

    @ Martí
    Independència o assimilació, això és clar. El desenllaç d'aquest conflicte determinarà sens dubte si la flama es manté viva o s'apaga.

    @ Sílvia
    Jo també recordo alguna cosa sobre el fòrum que parlava d'això... El que és evident és que tots hem d'aportar el nostre granet de sorra.

    @ L'home del Sac
    Benvingut, doncs, a El Polituró Capitalista, i gràcies per comentar. Estic d'acord amb tu que el llibre no és precisament la millor novel·la mai escrita, però si que tracta uns temes sobre la llenguades d'un punt de vista interessant.

    @ Noctas
    Te'l recomano, com deia a l'Home del Sac, aborda qüestions des d'un enfocament si més no curiós, tan pel propi autor, ambaixador espanyol al Regne Unit, com pels personatges del llibre.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.