06 de juliol 2009

Entre Blanes i Cadaqués

Miquel
Ahir diumenge, aprofitant el descans dominical d’uns i la fi dels exàmens universitaris d’altres, vam decidir anar a passar el dia a l’Alt Empordà. El destí era Portlligat, una petita cala situada als afores de Cadaqués, tot i que al final vam trobar una caleta amagada i molt més bonica que ens va permetre gaudir d’un fabulós assolellat matí de Juliol. Passades les dues de la tarda, quan la fam ens atacà, férem via cap a Cadaqués on vam trobar un restaurant per dinar, situat a la primera línia de costa d’aquest famosíssim paratge empordanès. El menjar, la veritat, força mediocre, talment com el servei. Estic gairebé segur que el fet que fossin tots cambrers sud-americans que no parlessin paraula de català ha col·laborat en aquesta impressió tan negativa. En fi; conclòs el desengany gastronòmic vam seguir passejant per la vil·la de Dalí fins que les inclemències meteorològiques ens van obligar a tornar cap a casa a mitja tarda.
Començava l’horror. Tot i que va ser la pluja el que ens va fer emprendre la tornada un pèl aviat no fou aquest el principal problema. Si els divendres a la tarda es caracteritzen per l’ègida metropolitana cap a la platja, els diumenges al vespre el procés s’inverteix; i nosaltres, com ja us podeu imaginar, ens hem trobat atrapats al bell mig de l’operació tornada. Aquest ha sigut un fet estrany de pair, i encara que les cares de la majoria dels conductors adjacents denotaven un cert conformisme aparentment rutinari i habitual, jo em resignava a pensar que formava part del drama dels diumenges dels despectivament coneguts com pixapins. Malgrat de Mar, de moment, no ha sucumbit al salvatge expansionisme urbà de la capital catalana, per tant puc afirmar categòricament que encara sóc de poble i la meva col·laboració en els embussos d’aquesta tarda ha sigut totalment una coincidència fortuïta.
Les més de dues hores i mitja a la carretera i una velocitat mitjana ridícula m’oferiren el consol de reflexionar mentre gaudia del paisatge que ofereix la carretera Nacional II, aquesta majestuosa infraestructura, paradigma de l’eficiència i la seguretat viària, si se’m permet la ironia. Indubtablement, el més destacable de tot el trajecte són les monstruoses obres que canviaran totalment el panorama del nord-est català: el projecte de connexió del tren d’alta velocitat França – Girona – Barcelona i el desdoblament de la pròpia Nacional II des de Girona fins a Tordera.  No hi estic gens en contra de tot això, al contrari, crec que servirà per mantenir Catalunya a l’avantguarda europea ajudant a consolidar-la com la porta d’entrada al vell continent pel sud, tot millorant les comunicacions internes.
A mi el que em rebenta, parlant clar, són els contrastos al que estem exposats contínuament. Als projectes que he esmentat, i ara més a nivell específic de Malgrat, se’ls ha de sumar el desdoblament parcial de la rodalia de Renfe entre Arenys de Mar i el Malgrat, i l’allargament de la C-32, l’autopista del Maresme, fins a Lloret. Totes aquestes noves obres tindran un impacte brutal a la zona. Mentre conduïa, intentava fer-me creus d’alguns dels futurs privilegis que tindrem amb les noves infraestructures, com anar de Tordera a Girona en menys de vint minuts o de Barcelona a Girona en AVE també en velocitat rècord. De cop i volta, però, he tornat a la mundana realitat; després d’un parell d’hores al volant del cotxe, la major part del temps aturat, una última i vergonyosa espera ha retardat uns quants segons més l’arribada a casa: el pont que creua la Tordera i separa províncies, comarques i municipis. El pont en qüestió, pels que no el coneguin, t’obliga a deturar-te si un vehicle mitjanament gran es dirigeix en direcció contraria. Una obra pròpia de països subdesenvolupats en el cor del turisme de platja català i una de les principals vies de comunicació entre la costa brava i la costa del maresme, entre Blanes i Malgrat.
Un vestigi  vial que exemplifica la precarietat d’algunes obres encara dempeus a casa nostra. Sense voler-ho, tot lligant idees, em va venir al cap l’eslògan de la última campanya publicitària de la Generalitat, “la revolució dels petits gestos”. És molt ambiciós voler apropar Girona i Barcelona a menys d’una hora de tren o allargar la C-32 fins Lloret, però mentre a nivell local encara quedin petites però vergonyoses obres tercermundistes com el pont sobre la Tordera, no anirem enlloc. Sóc conscient que ja hi ha un projecte que en contempla la remodelació, però fins el dia que s’inauguri el nou pont seguiré pensant que és lamentable haver hagut de suportar tants anys la desesperació de rebutjar l'excel·lència des d'un bon principi. 

4 Comentaris:

  1. Sí, sempre buscant el millor a nivell global però són els petits detalls els que realment importen en el dia a dia.

    Diumenge a la tarda és, com dius, del tot normal trobar cues.
    Et pots considerar de poble perquè segur que hi ha molts barcelonins que van a Malgrat de cap de setmana.
    Adéu!

    ResponElimina
  2. El més trist és que com aquest problema n'hi han milions i tots a nivell de municipi. Cara el món som els millors però si veiéssin la realitat d'algunes zones quedarien ben parats els foranis.

    ResponElimina
  3. Ahhhh Marc, sembla que aquest post t'hagi vingut al cap mentres feies l'eterna cua de tornada. D'aquestes experiències feixugues sempre es pot treure quelcom de positiu. I certament no haurien de descuidar la obra petita mentres es fan obres de gran magnitud de cara a la galeria. Una llàstima que no mengessiu massa bé a Cadaqués, però en fi, no es pot tenir tot...saludus crack!!!

    ResponElimina
  4. @ Marc

    Els camps de setmana això s'omple, no fa falta que ho juris. I amb un respecte que baixa la gent...

    @ Jordi

    Ben trist company. He vist el nou bloc! Ànim!

    @ Noctas

    Doncs sí, l'espera a la cua és molt frustrant i una de les millors maneres de suportar-ho és deixar anar la ment i buscar culpables haha.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.