26 d’agost 2009

L'Àguila de Winthrop

Miquel
A 35 minuts al sud de Charlotte, la ciutat més important de Carolina del Nord, es troba Rock Hill una població de poc menys de 70.000 habitants just a l’altra banda de la frontera estatal, a Carolina del Sud. El poble en si no té cap encant destacable i és bastant ensopit, i si un gran nombre de poblacions de la zona destaquen per haver estat vells enclavament dels primers colons britànics o escenaris d’alguna episodi de la Guerra Civil americana, Rock Hill, fundat al 1852, no sobresurt en cap àmbit històric. La meteorologia local tampoc ajuda a estimar el poble, els estius són sufocants i rellents i els hiverns gèlids però igualment humits: encabat, unes variacions climàtiques un pèl extremes per algú acostumat a la benignitat del Mediterrani.

Enmig d’aquest poblat ensonyat Winthrop University emergeix com un font de vitalitat en aquesta zona del sud-est estatunidenc, una institució acadèmica que fou creada al 1895 per educar a les noies a ser professores i altres feines de l’època, i que fins al 1972 no decidiren ampliar l’oferta educativa i acceptar als nois. Avui dia, Winthrop està considerada una de les 10 millors universitats públiques del sud dels Estats Units per diverses publicacions de prestigi. Gran part d’aquest èxit rau en la proximitat entre l’alumne i el professorat, amb una mitjana de 23 alumnes per classe, la WU es desmarca de les grans universitats americanes on els estudiants no deixen de ser un seient ocupat a l’aula.

Avui, primer dia de classe, he tornat a començar la rutina acadèmica que tan m’agrada. Durant gairebé dues setmanes m’he limitat a entrenar, menjar i dormir, i l’abundància de temps lliure se m’acaba fent sempre excessiva, especialment quan estàs tan cansat de córrer i  la calda de fora et deixa aixaropat. Així, retrobar-me amb l’habitud del dia a dia és una enorme alegria, es restableix l’ordre i l’organització en els meus quefers: matins classe, tarda entrenament i nit lliure. En un parell de dies hauré establert els patrons biològics de la gana i la son, i els ritmes cicardians, que em valdran fins al desembre, quan torni a casa. Mentalitzar-se que la vida és una rutina i que són els petits detalls que fan cada jornada especial és quelcom que crec haver assumit amb força facilitat, i és llavors quan la llibertat de no tenir obligacions per un dia es frueix millor. La rutina és la via que ens marca el camí, ahir igual que avui i avui igual que demà, i els petits excessos i luxes que ens oferim son el greix que fan que el nostre tren no s’acabi oxidant. Evidentment, també necessitem el combustible, la font d’energia, i si el que fem en aquesta seqüència repetitiva és a desgrat no anirem mai enlloc.

Com deia, avui he començat de nou i aquest quart curs l’he encetat a la classe de “Comunicacions Empresarials” i la professora ha resultat ser una hipòcrita. D’entrada ha prohibit les gorres aquestes de beisbol que du el jovent d’aquí i en canvi ella s’ha estat una hora i quart davant la classe amb les ulleres de sol al cap. Al final, després d’exposar llargament i de forma avorrívola fins a quin punt les comunicacions entre membres de les empreses es monitoren, s’estudien i s’aprofiten de les últimes tecnologies per perfeccionar-les, ens ha fet dividir en quatre grups diferents a partir de la nostra personalitat; el millor de tot és que no ha usat cap súper tecnologia avançada que determina el teu caràcter de forma instantània, sinó que s’ha valgut de l’ancestral “Roda Medicinal” que durant segles han usat els indis Lakota, o Sioux, per distingir-se. Jo he resultat ser una àguila, la meva estació és la primavera, el meu color és el groc i la meva principal característica és que sóc un visionari. Ja veurem.

21 d’agost 2009

SOS Turisme

Miquel
A continuació, el segon article que em publiquen els amics del Malgrat Confidencial, aquest data del passat onze d'agost. De passada, agraeixo sincerament l'oportunitat que m'ofereixen des d'aquest diari digital per fer arribar les meves reflexions a la gent de Malgrat.

_____________________________________________

Un dels trets que determina la prosperitat i el creixement d’una societat, ja sigui en l’àmbit local, regional o nacional, depèn molt de la capacitat d’aprofitar les noves oportunitats que s’esdevenen en els mercats  econòmics. Cal, també, adaptar-se a les condicions que exigeix aquest sector i treure’n el màxim rendiment amb els recursos disponibles per assolir, així, un avantatge comparatiu amb la resta de competidors que permeti establir-se de manera ferma en la franja de beneficis de llur activitat econòmica. Dit en altres paraules, l’especialització efectiva és el factor clau que pot consolidar un període de bonança o, en canvi, submergir una economia en un pou estancat i de difícil sortida. 

A Malgrat de Mar, una de les grans especialitzacions municipals que s’ha dut a terme fou a mitjan segle XX quan, sota el règim dictatorial, s’impulsà la indústria turística i el poble va iniciar una ràpida transformació que va alterar completament l’economia local, enfocant-la al lucratiu negoci del turisme del sol i la platja. D’ençà, hotels i càmpings han representat una part essencial del producte econòmic malgratenc fins a dia d’avui.

La situació, però, ha canviat: la globalització i la continua aparició de nous competidors, especialment durant l’última dècada, ha obligat a revisar el grau d’especialització de les empreses de la vil·la dedicades al turisme. Les costes i establiments turístics dels municipis catalans, entre els quals es troba Malgrat, que han sigut referents d’oci i lleure estiuenc durant més de quatre dècades per una gran part d’Europa, han vist reduït l’avantatge comparatiu envers diversos agents emergents en aquest mercat com són, per exemple, Croàcia i Turquia.

A grans trets, els avantatges d’aquests competidors emergents són fàcilment identificables. En primer lloc, trobem l’abaratiment del transport gràcies, en part, a les companyies low cost: avui es més barat que mai desplaçar-se per Europa, especialment dins de la zona euro. Fora del mercat comú, on els països no usen la moneda única, la debilitat de les monedes locals envers l’euro n’augmenten l’atractivitat per als potencials consumidors al trobar-se davant d’un producte més barat;  i curiosament aquest mercat, el de la zona euro i el Regne Unit, són els principals usuaris del servei que s’ofereix a les nostres costes. Finalment, podríem destacar com un vertader handicap per al nostre turisme la relativa antiguitat de la infraestructura que es disposa; si bé a llocs com Santa Susanna gran part dels hotels són nous com igualment ho és el passeig, a Malgrat ens estavellem  amb una situació diferent, on la majoria dels establiments i també el passeig denoten el llast de tants lustres d’activitat frenètica. En canvi, i de forma inherent a la seva qualitat de nous competidors, aquestes zones emergents disposen en general d’una infraestructura molt més nova en comparació a la d’aquí, i per tant, més atractiva. Podem concloure, sens dubte, que la competència d’aquests nous agents és directa i que el marge de beneficis que fins ara gaudia el sector tendirà a la baixa. Es dir, el trosset de pastís serà cada vegada més petit.

Aquí és on entra en joc l’especialització que anteriorment esmentava; s’ha d’anar una passa més enllà. S’han d’aprofitar les oportunitats que ofereix l’entorn i exprimir-les al màxim, i si per exemple no podem competir en tenir una moneda més dèbil i atractiva, per motius evidents, hem de centrar-nos en actualitzar les noves infraestructures i eliminar aquells elements que col·laborin amb l’estancament del sector. Definir el producte que es ven més enllà del sol i la platja, que ja no només es pot trobar aquí, representa igualment una variable transcendental pel futur del negoci. Ja s’han intentat fórmules com la promoció del turisme familiar o, com hem pogut veure recentment, la declaració de Blanes com a localitat “gay friendly”, tot això encaminat a consolidar un tipus determinat de consumidor i almenys garantir completament el trosset del pastís que parlàvem. Aquest tipus d’iniciatives són positives, però l’esforç de totes les entitats implicades ha de ser total o tot plegat resultarà una pèrdua de temps. Òbviament, el desenvolupament dels establiments dependrà de la iniciativa privava particular, però l’administració també hi desenvoluparà un paper crucial amb les restriccions i regulacions que faci i el compromís que prengui amb la rehabilitació dels espais públics com el propi passeig marítim.

Al cap i a la fi serà aquesta implicació mixta, tant dels governs locals com dels ens privats, que determinarà si es factible una nova especialització del servei que s’ofereix que permeti seguir competint o, si en canvi, hem de mentalitzar-nos que ens trobem davant d’un punt d’inflexió per a l’economia local i ens hem de replantejar el model productiu que volem per a les nostres vil·les. 

08 d’agost 2009

La Recepta de la Vida

Miquel
Tots, o la majoria de nosaltres, hem experimentat algun cop aquella sensació tan indescriptible, curiosa paradoxa lingüística, que ens provoca una determinada experiència, on, un cop finalitzada, ens replantegem el mode en què obrem i la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn que ens envolta. Sí, home, aquella percepció com si de cop algú llevés inesperadament la persiana i no haguéssim de mirar jamai a través dels petits foradets per on intentem veure i entendre el món. Una pel·lícula, una novel·la o, fins i tot, un discurs són capaços de commoure’ns fins al punt de fer trontollar les conviccions més arrelades al nostre fèrtil i rugós hortet.

Una de les lectures que tenia pendents des de feia força temps era L’Alquimista, de Paulo Coelho, i havent acabat tot just la primera novel·la de la saga Emperador de Conn Igulden, que vehementment recomano, vaig pensar que faria de bon ressopó literari d’estiu, a jutjar per la gruixària del llom d’ambdós llibres i després de l’empatx èpic que comentava de “The Gates of Rome”. N’havia sentit opinions i comentaris, del llibre: “et descobreix nous camins”, “t’obre els ulls” o “t’ajuda a resoldre dubtes”. Ara bé, aquest grapat de valoracions no prenen forma fins que no has llegit el llibre i el missatge se’t revela directament, sense intermediaris.
El llibre és una gran metàfora; la història, una excusa premeditada que mentre s’explica amaga a les seves entranyes un tresor com la manta que cobreix els regals dels Reis Mags, i a mesura que es revela el llibre es descobreixen els presents a poc a poc, fruint l’espera. Els encontres dels personatges són parades obligatòries de reflexió com les d’una ruta turística per una ciutat important. Els dilemes que s’hi tracten són d’una naturalesa humana tan universal que tothom s’hi pot sentir identificat i aquí, crec jo, rau un dels factors clau de l’èxit de L’Alquimista: un llibre que han devorat les masses d’arreu però cadascú l’ha interpretat a la seva manera d’entendre la vida i l’ha adaptat a la seva situació personal.

Coelho ha creat una eina útil que ajuda a concretar el sender que vols recórrer, et demostra que mai es tard pel canvi de rumb definitiu, per molt tard que sigui. Es tracta d’un llibre de receptes on es donen els ingredients i es marquen els passos a seguir, però el resultat final i el sabor sempre dependrà del cuiner que ho elabori. Puc concloure amb certesa que L’Alquimista de Coelho és el substitut natural a la fluoxetina per aquells que ho necessitin, encara que alguns també recomanaren Plató. I per acabar dient una bestiesa: recordo un capítol de Plats Bruts on el Pol li deia al David que el món es divideix entre aquells que ha llegit l'Ulisses i els que no, doncs bé, més o menys per aquí va la cosa.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.