La Recepta de la Vida

Miquel
Tots, o la majoria de nosaltres, hem experimentat algun cop aquella sensació tan indescriptible, curiosa paradoxa lingüística, que ens provoca una determinada experiència, on, un cop finalitzada, ens replantegem el mode en què obrem i la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn que ens envolta. Sí, home, aquella percepció com si de cop algú llevés inesperadament la persiana i no haguéssim de mirar jamai a través dels petits foradets per on intentem veure i entendre el món. Una pel·lícula, una novel·la o, fins i tot, un discurs són capaços de commoure’ns fins al punt de fer trontollar les conviccions més arrelades al nostre fèrtil i rugós hortet.

Una de les lectures que tenia pendents des de feia força temps era L’Alquimista, de Paulo Coelho, i havent acabat tot just la primera novel·la de la saga Emperador de Conn Igulden, que vehementment recomano, vaig pensar que faria de bon ressopó literari d’estiu, a jutjar per la gruixària del llom d’ambdós llibres i després de l’empatx èpic que comentava de “The Gates of Rome”. N’havia sentit opinions i comentaris, del llibre: “et descobreix nous camins”, “t’obre els ulls” o “t’ajuda a resoldre dubtes”. Ara bé, aquest grapat de valoracions no prenen forma fins que no has llegit el llibre i el missatge se’t revela directament, sense intermediaris.
El llibre és una gran metàfora; la història, una excusa premeditada que mentre s’explica amaga a les seves entranyes un tresor com la manta que cobreix els regals dels Reis Mags, i a mesura que es revela el llibre es descobreixen els presents a poc a poc, fruint l’espera. Els encontres dels personatges són parades obligatòries de reflexió com les d’una ruta turística per una ciutat important. Els dilemes que s’hi tracten són d’una naturalesa humana tan universal que tothom s’hi pot sentir identificat i aquí, crec jo, rau un dels factors clau de l’èxit de L’Alquimista: un llibre que han devorat les masses d’arreu però cadascú l’ha interpretat a la seva manera d’entendre la vida i l’ha adaptat a la seva situació personal.

Coelho ha creat una eina útil que ajuda a concretar el sender que vols recórrer, et demostra que mai es tard pel canvi de rumb definitiu, per molt tard que sigui. Es tracta d’un llibre de receptes on es donen els ingredients i es marquen els passos a seguir, però el resultat final i el sabor sempre dependrà del cuiner que ho elabori. Puc concloure amb certesa que L’Alquimista de Coelho és el substitut natural a la fluoxetina per aquells que ho necessitin, encara que alguns també recomanaren Plató. I per acabar dient una bestiesa: recordo un capítol de Plats Bruts on el Pol li deia al David que el món es divideix entre aquells que ha llegit l'Ulisses i els que no, doncs bé, més o menys per aquí va la cosa.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.