08 d’agost 2009

La Recepta de la Vida

Miquel
Tots, o la majoria de nosaltres, hem experimentat algun cop aquella sensació tan indescriptible, curiosa paradoxa lingüística, que ens provoca una determinada experiència, on, un cop finalitzada, ens replantegem el mode en què obrem i la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn que ens envolta. Sí, home, aquella percepció com si de cop algú llevés inesperadament la persiana i no haguéssim de mirar jamai a través dels petits foradets per on intentem veure i entendre el món. Una pel·lícula, una novel·la o, fins i tot, un discurs són capaços de commoure’ns fins al punt de fer trontollar les conviccions més arrelades al nostre fèrtil i rugós hortet.

Una de les lectures que tenia pendents des de feia força temps era L’Alquimista, de Paulo Coelho, i havent acabat tot just la primera novel·la de la saga Emperador de Conn Igulden, que vehementment recomano, vaig pensar que faria de bon ressopó literari d’estiu, a jutjar per la gruixària del llom d’ambdós llibres i després de l’empatx èpic que comentava de “The Gates of Rome”. N’havia sentit opinions i comentaris, del llibre: “et descobreix nous camins”, “t’obre els ulls” o “t’ajuda a resoldre dubtes”. Ara bé, aquest grapat de valoracions no prenen forma fins que no has llegit el llibre i el missatge se’t revela directament, sense intermediaris.
El llibre és una gran metàfora; la història, una excusa premeditada que mentre s’explica amaga a les seves entranyes un tresor com la manta que cobreix els regals dels Reis Mags, i a mesura que es revela el llibre es descobreixen els presents a poc a poc, fruint l’espera. Els encontres dels personatges són parades obligatòries de reflexió com les d’una ruta turística per una ciutat important. Els dilemes que s’hi tracten són d’una naturalesa humana tan universal que tothom s’hi pot sentir identificat i aquí, crec jo, rau un dels factors clau de l’èxit de L’Alquimista: un llibre que han devorat les masses d’arreu però cadascú l’ha interpretat a la seva manera d’entendre la vida i l’ha adaptat a la seva situació personal.

Coelho ha creat una eina útil que ajuda a concretar el sender que vols recórrer, et demostra que mai es tard pel canvi de rumb definitiu, per molt tard que sigui. Es tracta d’un llibre de receptes on es donen els ingredients i es marquen els passos a seguir, però el resultat final i el sabor sempre dependrà del cuiner que ho elabori. Puc concloure amb certesa que L’Alquimista de Coelho és el substitut natural a la fluoxetina per aquells que ho necessitin, encara que alguns també recomanaren Plató. I per acabar dient una bestiesa: recordo un capítol de Plats Bruts on el Pol li deia al David que el món es divideix entre aquells que ha llegit l'Ulisses i els que no, doncs bé, més o menys per aquí va la cosa.

5 Comentaris:

  1. Hola Miquel!
    hi han lectures que marquen una vida o la fan replantejar.
    salutacions.
    sílvia

    ResponElimina
  2. Bones Miquel!
    Doncs després del que ja tenia entès i el que m'he llegit ara, deifinivament hauré de llegir-lo. Ja et diré el que en penso llavors, tot i que les ganes de fer-ho m'he les has despertat ja mateix.
    Ens veiem! Cuide't!

    ResponElimina
  3. Paulo Cohelo va fer un canvi brusc deixant el mon de la publicitat i dedicant-se únicament a escriure. "Si desitges alguna cosa vertaderamnt l'univers conspira perquè el desitg es faci realitat". És mentida, una il.lusió que sona bé però que és mentida. El AlcHimista ve ple de mentides com aquestes, però és un llibre tan bell...Abraçades!!!

    ResponElimina
  4. Només n'he sentit opinions entusiastes com la teva. Potser per culpa teva demà me'l compraré.

    ResponElimina
  5. @ Sílvia
    Ben cert, i l'Alquimista n'és una d'elles sense cap mena de dubte.

    @ Uri
    Benvingut al bloc company. Ja saps que en vam parlar i te l'he recomanat més d'una vegada.

    @ Noctas
    Els desitjos són somnis i fins que no es compleixen són mentides, hi estic d'acord. Ara bé, un punt de vista sobre aquesta conspiració universal podria ser que amb l'esforç i la tenacitat al final si que es compleixen els desitjos, i en aquest cas l'ajuda "còsmica" ve sola.

    @ Reflexions en català
    Me n'alegro d'haver col·laborat per poc que sigui, és una molt bona lectura.

    Gràcies, com sempre, pels comentaris!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.