Desmuntant Espanya

Miquel
"Ningún vencido tiene justicia, si lo ha de juzgar su vencedor”, foren les paraules d’un il·lustre castellà. La raó inherent i intrínseca del guanyador és un argument caduc, un recurs no renovable i limitat, i Espanya n’està malgastant les últimes reserves trobades precisament als jaciments que el franquisme va intentar cavar durant quaranta anys arreu del país. D’aquests pous ideològics cavernosos en sorgeix la mentalitat pseudodemocràtica actual, que es manifesta impúdicament setmana rere setmana demostrant fins a quin punt la transició democràtica encara no es troba, ni de bon tros, enllestida. I d’exemples n’hi ha a cabassos.

Per una banda ens trobem la il·legalització sistemàtica de l’esquerra abertzale basca: els partits Batasuna, Acción Nacionalista Basca, Partido Comunista de las Tierras Vascas, les candidatures Herritarren Zerrenda, Autodeterminaziorako Bilgunea, Abertzale Sozialisten Batasuna, Aukera Guztiak, Demokrazia Hiru Milloi, i els grups parlamentaris Sozialista Abertzaleak i Nafarroako Sozialista Abertzaleak; i en canvi, d’altra banda, trobem com els hereus polítics de la dictadura campen lliurement sota els noms de Falange Espanyola de las JONS, Falange Auténtica o Frente Nacional, essent els objectius d’aquestes organitzacions els mateixos que al 1936. El partidisme instaurat al Tribunal Constitucional, on cada magistrat és reconegut per la seva tendència política, clara mostra del llegat autoritari del franquisme, on la separació dels poders de l’estat és encara un eufemisme, habilita la maquinaria política tentacular espanyola per influenciar més enllà dels poders legislatiu i executiu. Un tercer cas podria ser l’aberrant negació de reconèixer l’autoproclamat independent estat de Kosovo, constituint amb Rússia i Sèrbia, en paraules de Sostres, un sinistre triumvirat. L’ últim exemple, i el que avui ens ocupa, tot i que la llista seria eterna, són les recents i contundents declaracions de la Vicepresidenta de la Vega: En la Constitución no cabe la autodeterminación y la independencia. Amb aquesta rotunditat De la Vega evidencia les mancances democràtiques de l’statu quo espanyol i manifesta una vegada més la doble volició dels socialistes espanyols, més influenciats per la dictadura que no es pensen. De portes enfora, en l’àmbit europeu, s’alineen amb el progressisme laborista, socialista, tolerant i multicultureta; i a casa, amb les cortines ben corregudes, són el paradigma de la mentida, la coerció i la negació de la llibertat en nom de l’ordenament constitucional.

Sortosament per als que viuen d’aquest ofici, la memòria ciutadana envers la política és, generalment, fugaç i la capacitat crítica de la societat, limitada. Durant el 2004 i el 2005 la pròpia De la Vega i la resta de l’apparàtxik socialista es mobilitzaren massivament per aconseguir un recolzament majoritari sobre la Constitució Europea, fins al punt que s’usaren estratègies poc ortodoxes i de resultats dubtosos per promocionar-la. El text en qüestió defineix a l’article 3 punt 4: “(la Unió) contribuirà [...] a l’estricte respecte i al desenvolupament del Dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides” com un dels objectius la Unió. Tot i que aquest article ha estat derogat pel posterior Tractat de Lisboa, un 76% dels espanyols que van votar aquell 20 de febrer de 2005 van fer-ho afirmativament, així doncs, s’entén que Espanya, tan el poble com les institucions, respecten tals principis. L’esmentada Carta, signada a 26 de juny de 1945 a San Francisco, conclou com un propòsit de les Nacions Unides a l’article 2: “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles[...]”. Anant una mica més enllà, aquest “estricte respecte” també s’hauria d’estendre als demés dictàmens de les NNUU com la resolució 1541 de 15 de desembre de 1960, que exposa al principi VII a l’apartat A: “La lliure associació hauria de ser resultat d’una opció lliure i voluntària de les gents del territori interessat expressada mitjançant un procés informat i democràtic. Hauria de ser un procés que respectés la individualitat i les característiques culturals del territori i les seves gents [...]”; i a l’apartat B: “El territori associat hauria de tenir el dret de determinar la seva constitució interna sense interferències exteriors, en concordança amb els processos constitucionals i el desitjos lliurement expressats de la gent”. Encara més; resolució 1514, publicada un dia abans que l’anterior, principi I: “La subjecció de les gents a subjugació forana, dominació o explotació constitueix una negació dels Drets Humans fonamentals, és contraria a la Carta de les Nacions Unides (referendada indirectament pels espanyols al 2005) i és un impediment a la promoció de la pau mundial i la cooperació”; principi II: “Totes les gents tenen el dret a l’autodeterminació, en virtut a aquest dret poden determinar lliurement el seu estatus polític i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.  

Un cop palesa l’ambigüitat i el conseqüent despotisme existent, i gràcies a l’eficàcia amb la que generen múltiples i convenients interpretacions interessades de determinats manifests, queda clar que l’estat espanyol es situa a l'alçada de la Xina, l’antiga URSS o Turquia en matèria de política interior. Si bé Espanya va saber redreçar el timó i mostrar-se internacionalment propensa als acords i col·laboracions supranacionals, de portes endins no ha sabut adaptar-se a les divergents necessitats de la societat i ha mantingut viu el procés homogeneïtzador social i cultural que inicià Franco; i fins ara, com deia al principi, els pous ideològics ancorats en l’autoritarisme han atorgat la suficient solidesa per validar inapel·lablement les consignes estatistes espanyoles, però amb el pas del temps el rigor i la vigència es dissipen i l’adustesa s’apodera dels arguments dels apologetes espanyolistes que pretenen perpetuar aquesta dictadura democràtica. Cada cop estem ens trobem més a prop del punt d’inflexió definitiu; l’últim pou l’acabarem de desguassar a Arenys de Munt.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.