20 de setembre 2009

El nostre granet de sorra

Miquel
Durant els anys que porto vivint lluny de casa he descobert altres maneres d’apreciar allò que he deixat enrere, no és el primer cop que ho escric. Hi ha una cura i una sensibilitat que apareix en temes que abans no semblaven tenir importància: tinc uns amics a l’habitació mirant un partit a la tele, de cop, aleatòriament, a l’iTunes em comença a sonar un sardana cantada i engeguen a riure preguntant-se quin tipus de música es allò; jo, escolto la veu del Tiet Josep cantant i m’abraça la nostàlgia, apujo el volum mentre els explico que aquesta veu és el germà del meu avi i que aquest és un tipus de música tradicional a la meva terra. Recórrer a la història en aquest tipus de situacions és gairebé sempre una victòria segura contra els americans.

He tingut la sort de poder fer diversos viatges des de que vaig arribar a l’altre banda de l’Atlàntic, i si hi hagut una cosa que m’ha fascinat des del primer dia es veure com ens projectem a l’exterior. M’agrada percebre l’encara lleuger impacte mediàtic del Barça quan a mitjans d’Agost se’n va a Califòrnia de pretemporada, o la posada en escena d’aquell restaurant de tapes al mig de Washington al que ja li vaig dedicar un escrit. Una de les grans fortaleses d’aquest país és que no tenen passat, i si bé foren uns pocs pares fundadors que van investir al país amb uns fonaments sòlids i robusts, són els centenars de cultures i nacions arribades de tot el món les que n’han mòlt el contingut i la forma engendrant l’actual país; de tots i de ningú. El fet que en pocs segles s’hagin establert al capdavant del món lliure vol dir que alguna cosa han fet bé.

Òbviament, nosaltres també formem part d’aquest gran melting pot, com a ells els hi agrada anomenar-ho, el nostre llegat i les referències a gent nostrada són ben presents en la seva curta vida. El vaig trobar per primera vegada la primavera passada a la capital americana on una plaça i una estàtua li reten homenatge pòstum, empès per la curiositat vaig descobrir que té carrers a Nova York, Filadèlfia, Chicago, Boston, Miami, una avinguda a San Francisco i fins i tot dos pobles, un a Iowa i un altre a Tennessee . Fill de pare menorquí, David Farragut és un dels militars de la marina americana més condecorats i el primer en rebre el rang d’Almirall. Lluità en multitud de guerres com la Guerra Civil Americana o la Guerra de 1812 contra l’imperi britànic.

Malauradament, l’única referència que he trobat de Farragut a prop de la terra del seu pare és un hotel que du el seu nom a Cala en Forcat, Menorca. En qualsevol cas, Farragut és un petit exemple de la desconeguda contribució catalana que abans esmentava , i qui sap si la seva determinació i la seva empenta encara són referents a les escoles navals americanes que duen el seu nom. Fins i tot, acabant amb un altre curiositat, segons la pròpia web del poble, Town of Farragut a l’estat de Tennessee destaca per “ser un poble residencial de luxe sense cap deute, on els propietaris no paguen impostos de successió, on disposen d’escoles privades, una biblioteca pública, parcs bellament dissenyats i encantadores subdivisions residencials. És un lloc ideal per viure, treballar i jugar.” Potser aquesta ha sigut històricament la veritable manera de fer dels catalans, llàstima que entre les intromissions estrangeres i la incompetència política hem acabat per dissipar-nos enmig de la fosca.

L'anècdota: Potser és una impressió que tinc jo, però l'Almirall David Farragut és clavat a Joan Puigcercós.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.