03 de setembre 2009

Petits Detalls

Miquel
A l'últim post explicava de passada com el retorn a la rutina comporta una sèrie de canvis que, tot i la concepció general de la gent, a mi m'aporten més benestar i satisfacció que no pas mandra i desídia. Com deia, un acolliment sense resignació de la successió repetitiva dels dies col·labora a que el gaudi de les activitats "extrarutinàries", per dir-ho d'alguna manera, sigui complet. D'aquesta manera, els petits detalls es valoren més i al final de cada jornada són precisament ells els que marquen la diferència entre un dia més qualsevol o un dia excel·lent. 

Per a mi, reprendre la rutina sempre ha volgut dir tornar a classe, i aquests últims tres anys, més específicament, tornar a Winthrop. Quan hom te la oportunitat de marxar de casa per un bé propi i decideix aprofitar-la, és conscient de les coses més importants que es deixen enrere: bàsicament la família i els amics; en canvi, no ho és tant de totes aquelles petites coses que no són tan evidents com: l'ús diari de la teva llengua, el menjar de casa, la presència del futbol a la societat, una partida d'escacs a la terrassa amb un got d'orxata ben fresc, no poder passejar per la platja a mitjanit, i un llarg etcètera amb les minúcies personals de cadascú que mai es creu que es poden arribar a trobar a faltar perquè, al cap i a la fi, no són més que petits detallets que adornen la vida. 

Així, podem entendre com no resulta tan complicat acceptar i superar que deixem enrere tot allò important que tenim perquè ja ens hem mentalitzat de bon principi; i d'altra banda, resulta complicadíssim omplir els buits que ens deixen totes aquelles coses que no vam considerar importants per la raó inversa, perquè el forat que deixen ens agafa totalment desprevinguts. 

Tres anys més tard encara puc afirmar que part de la vida que em deixo a Malgrat és irreemplaçable. Ara bé, també puc dir, tancant així la reflexió, que la fruïció de la rutina m'ha permès descobrir i apreciar nous detallets fins fa poc desconeguts, sense anar més lluny, veure els partits del Barça tranquil·lament a l'hora de dinar, poder llegir cada nit el diari amb les notícies de "demà" o, el que ja s'ha convertit en un clàssic personal, llegir l'article d'en Sostres cada dia just abans d'anar a dormir. La salsa de la vida.

5 Comentaris:

  1. Sempre ho destaquen els que viuen als Estats Units això de poder llegir la premsa abans que ningú a través d'Internet.
    Els fan sovint els partits del Barça?

    Estàs convidat a participar en el concurs de preguntes del meu bloc (és la setmana que ve però pots veure les bases avui mateix)
    Adéu!

    ResponElimina
  2. No poder passejar per la platja a mitjanit? No la sé aquesta.

    Jo també sovint als vespres li dono un cop d'ull a la premsa catalana de l'endemà. I en quant a veure el Barça amb calma, em recorda la final de la Champions: jo totalment sol al bar davant la pantalla gran amb la ESPN. Jo i una "pitcher" de margarita.

    ResponElimina
  3. @ Albert
    Els partits del Barça els veig sempre per internet d'una manera o altra, l'inconvenient més gran és quadrar la imatge amb la retransmissió de Rac1.

    @ Martí
    La final la vaig veure envoltat d'anglesos a Richmond, Va. i tot i l'ambient hostil no vaig poder contenir-me a cel·lebrar els gols del Barça com Déu mana...

    ResponElimina
  4. Molt d'acord amb el teu magnífic escrit i també amb la salsa de la vida referin-te al bo del Sostres. A difrutar crack i suposo que la partideta d'escacs també la podràs a fer aquí...en fi company que sense una rutina jo cauria en la tristesa. Cal buscar el matís dins la rutina...saludus

    ResponElimina
  5. hola Miquel!
    Al prendre decisions deixem enrere unes coses i guanyem d´altres.
    Bona tira de Calvis&Hobbes.
    Salutacions
    Sílvia

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.