Trobar el Camí

Miquel
Mentre molts de nosaltres trontollem a cada passa que fem, l'A. és una d'aquestes persones que ja fa temps que ha descobert la seva manera d'entendre allò que l'envolta. Dins la xarxa social universitària, ell com a violinista i jo com a esportista, tenim més aviat poc en comú, i tot i haver-lo conegut fa més de tres anys no ha sigut fins fa poc que he entès aquesta percepció tan extraordinària que té de la vida. Aquesta tipus de gent potser no sap que els depara el destí o què faran el dia de demà, però tenen molt clars uns valors i unes prioritats que a aquestes alçades em semblen envejables. Un estil de vida propi i ambiciós, però sense caure en el parany de la pedanteria ni les grandiloqüències exagerades. L'equilibri perfecte per al gaudi del dia a dia.

Fa cosa d'una setmana ens va convidar a veure la Charlotte Symphony Orchestra, un pacte que teníem pendent des de fa forces mesos. Per a una oïda poc entesa i entrenada com la meva, la música sonà perfecte, celestial; com sempre que he anat a escoltar música clàs sica. Ell, en canvi, es trobava en una altra dimensió, extasiat: dempeus, aplaudint, i al·lucinant per la meravellosa actuació de la solista Karem Gomyo en la interpretació d'una peça "complicadíssima". La brillantor als seus ulls i l'embadaliment amb que reconeixia el talent de l'artista només el puc comparar, desgraciadament, amb l'exaltació que jo sento cada vegada que el Barça d'en Pep ens delecta amb un partit memorable.

El cap de setmana passat A. em va trucar de nou amb una altra proposta: volia fer sopar per a tots. La meva única condició fou anar a comprar amb ell i dividir el valor de la compra. Així, vam anar a EarthFare, un establiment que només ven productes orgànics, naturals o amb l'etiqueta FairTrade.

- Tots aquests productes són força cars, no creus?
- M'agrada menjar bé i assaborir el que cuino. A més a més, aquí sé d'on vénen tots els aliments que faig servir.
- Home, els estudiants no és que tinguem un pressupost gaire elevat... Especialment pel menjar.
- Ja ho sé, però per a mi gastar-me els diners en menjar no és un cost, sinó una inversió; per això deixo de fer altres coses i cada dia dedico temps a cuinar.

A la nit, veure'l preparar el sopar és tot un espectacle. Amb la mateixa virtuositat que es mou i gesticula quan toca el violí, va de banda a banda de la cuina amb una energia i una decisió increïbles al ritme de Boccherini, que sona a l'iPod. Tres quarts d'hora més tard ja estem asseguts a taula, i el menú, de gala: Meló Verd amb Prosciutto, d'entrant; Pollastre a la Francesa amb salsa de taronja i estragó i patates al forn, de segon; i Crème Brûlée de postres. Encabat, una meravella culinària amb la que tots ens vam llepar els dits.

De moment, l'únic que he pogut prometre a canvi de l'audició i del sopar és convidar-lo a un dels bons restaurants de la zona quan hi anem amb la colla. També podria dir-li que vingués a veure un dels nostres partits de futbol, encara que no crec que hi estigui gaire interessat...
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.