28 de novembre 2009

El Poder del Futbol

Miquel
Poques hores abans de disputar-se un dels esdeveniments esportius i culturals de l'any com és el Barça-Madrid, m'agradaria fer una breu reflexió sobre el fantàstic món del futbol; bé, més o menys. Resulta, doncs, que aquest conglomerat d'institucions, federacions, associacions, jugadors, equips, jugadors i afeccionats que mou quantitats estratosfèriques de diners té com a cap visible el senyor Joseph Blatter, un home que curiosament mai va jugar cap partit de futbol professional.

Sepp Blatter, com se'l coneix entre les esferes futbolístiques, és el President de la Fifa i ve dictaminant les directrius del futbol mundial des del 1998. Tot i comptar solsament amb el suport de 66 membres d'entre els 207 amb dret a vot a les últimes eleccions a presidència, Blatter segueix implacable al capdavant de la federació avalat per moltes polèmiques com l'efímera introducció del "Gol de Plata" o la prohibició de disputar partits per sobre d'una elevació determinada. Discrepàncies a banda, Blatter s'ha consolidat com una figura amb un poder d'abast global, i així ho corrobora la reconeguda revista Forbes, que publicà recentment el llistat de les persones més poderoses del món. Figurant-hi en la posició 53, just entre el President de Louis Vuitton i el Director General d'Al-Jazeera, Blatter reconeix que la "FIFA és com les Nacions Unides, però té més membres i és més poderosa". Tot i que pugui semblar una sentència agosarada i, fins i tot, petulant, Blatter té tota la raó: el futbol no és només fúmer-li cosses a una pilota.

Aquesta cita m'ha fet reflexionar sobre els afers en que s'emmarquen les diverses pretensions oficialistes, com la meva, al nostre país; tenir representació pròpia al Parlament Europeu, ser membre de la ONU, cantar a Eurovisió o tenir seleccions esportives de caràcter oficial només en són breus exemples. Ara bé, el que em queda força clar és que en aquesta nova era mundial de les marques en detriment dels països, el nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador català és possiblement el moviment més interessant que recordo per a la internacionalització de la causa catalanista. Imaginem per uns instants que fou a Catalunya qui Henry eliminà després d'ajudar-se amb la mà per controlar la pilota; l'endemà mateix, els lectors del Khaleej Times a Dubai o del Daily Nation a Nariobi se n'haguessin assabentat. Dubto molt que una sentència negativa del Tribunal Constitucional respecte l'estatut tingui el mateix impacte mediàtic a nivell internacional.

Sí, d'acord, la mà d'Henry no té res a veure amb les aspiracions polítiques del país, però me'n faria creus si del rebombori sorgit de la classificació irregular de França ningú s'interessés per saber que dimonis és això de Catalonia; i això que hauríem guanyat. Crec que és hora d'adaptar-se, d'aprendre a reconèixer aquestes oportunitats intangibles que es presenten tan poc sovint, i de treure'n profit d'un mode eficient. Sincerament, no serveix de gaire que la societat catalana s'esvaloti en desmesura per l'editorial signat per dotze diaris del país; fet i fet, per seguir fent la viu-viu amb les engrunes de l'estatut potser que deixem d'intentar canviar Espanya i concentrem els nostres esforços a fer-nos apreciar més enllà dels Pirineus. Al capdavall, les màscares ja van caure fa temps.

6 Comentaris:

  1. Hola Miquel!
    Una postura intel.ligent. Serà mooolt complicat fer-nos entendre amb el tema de l´Estatut (per això cal la voluntat dels dos interlocutors) i una complicitat internacional no aniria del tot malament. De totes maneres el resultat serà el mateix: cap. La notícia d´un dia ja no es recorda a la jornada següent.
    Salutacions i Visca el Barça!
    sílvia

    ResponElimina
  2. Ei Miki! Molt interessant associar el concepte de cultura amb el concepte de futbol. Hi adjuntaries, també, el terme política en el món de l'esport?

    Moltes vegades l'esport és una manera de fer política, o almenys molta gent ho entèn així. Nosaltres els catalans, tenim sort d'haver conseguit a Cruyff com a sel·leccionador. Què volem? Ressò internacional per una única causa. Sel·leccions catalanes. Indepèndencia.

    Salut amic!

    ResponElimina
  3. És ben sabut que el futbol és més que un esport.
    Com dius, tenir una selecció catalana oficial ens faria més populars que cap altra cosa, està clar. Però de moment només podem disputar un partit cada any i per molt que Cruyff sigui l'entrenador la cosa no canviarà massa. El que s'hauria de fer és aconseguir que es publiquessin fotos de Xavi i Puyol (per exemple) amb la samarreta de la selecció catalana a un diari de cada país. Aleshores la gent es preguntaria de quin equip és aquella samarreta.
    Adéu!

    ResponElimina
  4. Molt fi mestre...segur que la sentència del Tc sobre l'estatut no té cap rellevància més enllà de les nostres fronteres. En canvi unes mans de Henry contra una selecció de catalunya oficial recorrerien tot el mon a la velocitat de la llum. Però si el que va dir CARRETERO és cert! Es més conegut el president del Barça que el preseident de Catalunya. I jo dic -Menys mal!- saludus man!

    ResponElimina
  5. Hola Miquel. T'he dedicat un petit panegíric al meu bloc, espero que t'agradi :)

    http://tristanydepinos.blogspot.com/

    ResponElimina
  6. Gràcies a tots, com sempre, i en especial a en Quico per dedicar-me un article al seu bloc.
    Salut!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.