02 de novembre 2009

Llegenda Viva

Miquel
Com tothom sap, la meravellosa temporada amb què ens va delectar el Barça el curs passat va provocar una alegria desmesurada que es va contagiar entre l'afició culé, en part, condicionada per la crítica situació d'altres aspectes socials i econòmics més importants que el futbol. Aquest èxtasi sobre dimensionat va fer que moltes veus assenyalessin de manera inqüestionable a Guardiola com el guru blaugrana pels anys vinents, d'altres, més aventureres, ja definien en Pep com el "Ferguson del Barça".

Sir Alex Ferguson és un referent al futbol europeu per la seva dedicació i lleialtat al Manchester United, els seus 23 anys al capdavant de l'equip i els títols aconseguits l'avalen àmpliament. Avui, però, no toca parlar ni de Guardiola ni de Ferguson, sinó d'un altre entrenador que porta tota una vida dedicada a l'esport: Joe Paterno.

Segurament no heu sentit a parlar mai de Joe Paterno, doncs el futbol americà universitari no és precisament un esport que aixequi passions a Catalunya. "JoePa", com l'anomenen afectuosament els mitjans i els afeccionats, farà 83 anys el proper més de desembre i enguany es troba en la seva 60ena temporada com a membre de l'staff tècnic dels Penn State Nittany Lions, les últimes 44 com a entrenador principal. Des del 1966, quan va assumir el màxim càrrec esportiu de la universitat de Pennsylvania State, Paterno només s'ha perdut 3 partits i és l'entrenador amb més victòries de la primera divisió del futbol americà universitari. A més a més, l'entrenador octogenari forma part del Hall of Fame des del 2006; tota una llegenda viva.

No voldria que amb aquest humil homenatge s'entengués que vull que Guardiola es converteixi en el "Paterno del Barça", tremenda gosadia. La meva intenció és solsament donar a conèixer la història d'un entrenador que ha dedicat la seva vida a una institució esportiva com Penn State, on ha romàs fidelment durant sis dècades, tot i rebre diverses ofertes d'equips professionals de la NFL. Uns valors que malauradament escassegen avui en dia, especialment al món de l'esport.

L'anècdota: L'estadi dels Penn State Nittany Lions, el Beaver Stadium, fou inaugurat el 1893 amb capacitat per 500 persones. Avui dia, després d'incomptables processos d'ampliació, l'estadi dóna cabuda a més de 106.000 persones, convertint-lo en el tercer estadi més gran del món després del Rungrado May Day Stadium a Corea del Nord, i el Salt Lake Stadium a la Índia. El Camp Nou es troba en desena posició.

8 Comentaris:

  1. Hola Miquel!
    Els culés no tenim tanta paciència...avui ja he sentit les primeres crítiques a Guardiola! increïble però cert. Poca memòria.
    salutacions. Bona història.
    sílvia

    ResponElimina
  2. Estic segur que si hagués acceptat qualsevol de les ofertes de la NFL no hagués continuat en el mateix equip gaires anys. Desconec si és bon entrenador o no, però a les més altes categories (sense menysprear la 1ªdivisió universitaria) a la mínima que no van les coses com han d'anar, el primer culpable és l'entrenador. És molt més fàcil canviar 1 home que no pas 6 o 7.

    En canvi a les lligues universitàries la presió no és tan alta i a més no hi han calers pel mig, per tan és possible un cas com aquest.
    El que em sorprèn realment és com ha aconseguit aguantar ell per ganes en el mateix equip. Com a entrenador que sóc jo també, ens cal anar assolint nous reptes, diferents objectius... Mare meva 44 anys en el primer equip.

    Salutacions crack!! (I aviam si un dia d'aquests et dignes a contestar algun dels correus que t'he enviat al msn)

    Enric

    ResponElimina
  3. @ Sílvia
    Gràcies Sílvia.

    @ Enric
    El futbol americà universitari és gairebé tan important i rellevant com la lliga professional, la NFL. Els jugadors no "cobren", cert, però també es mouen unes quantitats astronòmiques de diners i a la televisió estatal en parlen tot el dia. Jo crec que qualsevol esport que ompli un estadi de 100.000 persones la pressió es força gran.

    Actualment, els millors jugadors de lliga universitària com Tim Tebow, quaterback dels Florida Gators, són tan famosos com les estrelles de la NFL o la NBA.

    ResponElimina
  4. Magnífiques cròniques les teves. Ens mostren curiositats que d'altra manera no coneixeríem mai. Aquests entrenadors que han sabut quedar-se al club de la seva vida més per amor que no pas per diners van escassos. La majoria corren com a gaceles darrera els diners. Per cert i no és per tocar els collons però aquest llibre de "Paraula de Pep" el trobo sinistre. L'heu llegit? hi ha un sentit bíblic que em sembla una mica agosarat. Paraula de Pep.. Vinga va aneu a prendre pel cul...

    ResponElimina
  5. Jo no l'havia sentit a dir mai aquest llibre, suposo que el van editar per aprofitar la tirada mediàtica del triplet. Però sí, un pèl sinistre sí que sona.

    ResponElimina
  6. En Jerry Sloan porta 21 temporades com entrenador dels Utah Jazz.

    ResponElimina
  7. @Alan Smithee
    Té molt de mèrit també. Per tan trenca una mica amb l'argument meu del principi. Sembla ser cosa del llegat anglosaxó això.

    Enric

    ResponElimina
  8. @Enric

    Es que aquí ens creiem que els entrenadors son uns mags que agafarien a onze ximpancès i els convertirien en el Barça, quan realment, un entrenador és tot el bo que ho son els seus jugadors.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.