06 de novembre 2009

Matí de Tardor

Miquel
Plou, però no et mulles. En Xaloc, trempat com un all, es lleva d'hora i ja fa de les seves. Les alzines i els roures tenyeixen el matí de bruns i verds foscos mentre protegeixen l'estret viarany que du a l'aula. Les fulles es deixen caure cansades i alguna, encara enjogassada, fins i tot t'acaricia la cara abans de reprendre el camí. A terra, el collage natural s'estén més enllà d'on vols anar i la protegida d'Herse exalta les olors matinals de la gespa. Dominant l'escena, tot just fet el primer badall, el Sol s'ho mira amb posat tranquil; tot plegat és tan bonic que li fa mandra començar a treballar. Al final del caminoi hi ha la facultat de música; passa un cotxe fent anar l'eixugaparabrises: quanta fulla! Com cada matí voreges l'edifici però avui els elements s'han posat d'acord per fer-te la guitza. Un dels aprenents més matiners toca el Preludi de Bach i la música es projecta, i t'impregna, t'eleva, t'arrossega: fulles, vent, arbres. El carrer és desert però hi sou tots. De cop, tot agafa una altra dimensió; l'espetec espontani dels aglans, les branques es sacsegen seguint el violoncel·lista, el vent s'enfurisma per segons i reviu les fulles caigudes com volent-les tornar als arbres; i el millor es deixar-se anar i volar. I voles. Però la música acaba i tornes a on eres, i exhales. Et retrobes. Et poses la mà al pit, descobreixes que algú t'ha rascat l'ànima i no ho entens. Mig empegueït reprens el camí i finalment arribes a classe, cinc minuts tard.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.