15 de desembre 2009

Camí a Casa

Miquel
M'he pres gairebé dues setmanes sense escriure per acabar el semestre amb força i donar-me temps per recuperar-me del jet lag. A aquestes alçades em pensava que l'adaptació al nou fus horari seria qüestió de dormir molt la primera nit; però resulta que no, el trastorn horari continua robant-me quatre dies amb els seus símptomes de rigor: maldecaps, insomni, gana. Per aquesta raó no he pogut compondre cap escrit amb cara i ulls, però si que van passar una sèrie de coses que m'agradaria compartir tot canviant l'habitual format dels escrits d'aquest blog.

Després d'11 hores de viatge repartides en dos vols arribo a la T1, la flamant terminal barcelonina paradigma de la tecnologia i l'arquitectura. No obstant, l'arribada a casa no es transmet en sensacions positives per bé que una sèrie de factors aconsegueixen que el trajecte continuï sent tan feixuc com a l'estranger.

Primer problema; l'avió ens deixa a l'extrem més allunyat de l'edifici, per arribar a la recollida d'equipatges s'han de caminar uns deu minuts ben bons. Després d'estar gairebé mig dia encasellat en un seient minúscul el que hom vol és agafar les maletes i no veure avions durant una temporada, en cap cas fer una ruta turística per la terminal.

Segon problema; tot creuant la T1 de punta a punta m'adono del predomini absolut del castellà ens els plafons publicitaris i altres elements propagandístics repartits per l'edifici. Un que em va cridar especialment l'atenció fou el de "Las Tiendas de Aeropuerto" on el català no hi apareixia per enlloc. Benvingut a la Catalunya on el català s'imposa i el castellà es persegueix.

Tercer problema; per finalitzar el trajecte havia d'agafar la Renfe, però al no haver-se completat l'obra que ha d'allargar el servei de trens fins a la terminal nova s'ha de prendre primerament un autobús llançadora entre terminals, localitzar el bus seguint els senyals de l'aeroport és tota una aventura. Encara em pregunto com s'ho fan els turistes.

El viatge amb el tren d'hora i mitja em retrobà amb la crua realitat. En només vint minuts no van faltar l'individu que reparteix paperets explicant la seva situació personal nefasta, el grup de joves fumant porros dins del comboi, l'acordionista incansable o l'immigrant que és expulsat del tren pel revisor per no dur un tiquet vàlid mentre els seu company fuig corrent vagó avall. A més a més d'un home ben estrany d'uns seixanta anys, amb texans arremangats a mitja tíbia i una jaqueta massa moderna per a ell, que em mirava descaradament la maleta cada cop que s'obrien les portes com si comprovés que efectivament encara l'assegurava el meu puny tancat. Potser eren manies meves però l'home també va baixar a Malgrat.

A la fi arribo a casa i explico les vivències de l'inacabable viatge, entre històries d'avions, trens i personatges diversos comença el telenotícies obrint l'edició amb la cúpula socialista inaugurant la línia L9 del metro: "veieu com us deia que s'ha d'anar amb compte amb qui us trobeu al tren..."

04 de desembre 2009

Llegat Nazi?

Miquel
És ben sabut que un cop acabada la II Guerra Mundial molts dels alts càrrecs nazis hagueren de fugir lluny per no haver de patir les represàlies i condemnes dels aliats triomfadors. La declaració d'una amnistia mai es presentà com una possibilitat realista i l'ègida feixista es consumà als indrets més recondits; especialment a l'Amèrica del Sud i Xile en concret, on els alemanys mantenien estretes relacions gràcies a l'emigració alemanya del segle XIX.

Entre els destacats membres d'Odessa, l'Organització Dels Antics Militants de les SS, sobresurten noms con Adolf Eichmann i Alois Brunner, responsables directes de l'execució de més de tres milions de persones; Aribert Heim, més conegut com "Doctor Mort" per experimentar amb jueus a Mathausen; talment com Josef Mengele, que dugué a terme pràctiques similars al camp de concentració d'Auschwitz i fou anomenat amb el sobrenom d'"Àngel de la Mort".

Aquest últim, precisament, durant la seva etapa com a metge de l'infern polonès, cometé múltiples atrocitats empès per la seva passió per la genètica i l'eugenèsia, la branca de la medicina que busca la perfecció de la raça mitjançant la modificació genètica i el control d'aspectes físics i psicològics. Un cop acabada la guerra, Mengele, com tants altres, es desplaçà a Paraguai per caure en l'anonimat. La resta de la seva vida fou un anar i venir per diversos països sud-americans i alguna visita llampec a Europa, fins que es va desplaçar a Brasil on va morir estranyament ofegat a la platja el 1979.

Cândido Godói, Brasil, 2009. Aquesta petita localitat, situada al sud-oest del país, ha despertat recentment l'interès de la comunitat científica internacional. La males veus locals narren la història d'un doctor alemany que es passejava pel poble durant els anys seixanta tractant els pacients i recollint mostres de sang amb un laboratori mòbil. Avui dia, en aquest poble on només hi viuen poc menys de 7000 persones, la gran majoria de descendència alemanya i polonesa, s'hi poden trobar de forma extraordinària 38 parelles de bessons, un percentatge un 1000% més elevat que la mitja mundial.

Hi ha qui pensa que és tan sols una coincidència genètica puntual sense cap altra explicació, però una teoria alternativa defensa que Mengele hi té força a veure. Suposadament, el doctor nazi va seguir investigant en la perfecció de la raça al seu nou país d'acollida, i com es pot observar avui, amb resultats força contundents. Ara per ara, la implicació o no de l'"Àngel de la Mort" a Cândido Godói no ha quedat resolta, i tot i que hi ha molts indicis històrics que assenyalen en aquesta direcció, alguns genetistes es mostren més aviat escèptics sobre la qüestió. Mentrestant, els habitants de la localitat tampoc col·laboren excessivament amb els investigadors; com si els hi agradés mantenir el misteri, o millor, com si tinguessin quelcom a amagar.


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.