20 de desembre 2010

Sàhara Occidental

Miquel
Passejant del poble, enyorat durant mesos, em topo amb una bandera del Sàhara Occidental onejant a uns dels carrers més cèntrics de Malgrat. Segueixo caminant, però la imatge resisteix a marxar. Una bandera del Sàhara Occidental. Amb el pilot automàtic activat de retorn cap a casa, penso en la voluntat caritativa i l'empatia que, en general, mostrem els catalans envers altres zones del món.

Ben mirat, rumiava, de banderes en podríem posar moltes: Una d'Haití, recolzant una societat totalment desemparada després que es produís un terratrèmol devastador; de Palestina, a favor de la creació d'un estat independent per les seves gents; o d'Israel, mostrant el nostre suport per la consolidació del poble jueu i en contra els atacs islamistes; fins i tot, podríem plantejar-nos de penjar la bandera de Benín, a l'Àfrica, ja que per culpa de les polítiques proteccionistes dels Estats Units en la indústria del cotó aquest país ha estat incapaç de competir lliurement i usar el seu avantatge comparatiu durant molts anys en els mercats dels països desenvolupats per progressar. La bandera del Tibet seria una altra opció ben lògica, així com la dels uigurs xinesos, per representar el nostre rebuig absolut al tracte que reben aquestes ètnies diferenciades per part del govern xinès.

Submergit en el meu mapa mental en busca d'altres indrets oprimits, arribo al portal de casa gairebé sense adonar-me'n. Pujant les escales, ja gairebé he arribat a la conclusió que el món és ple d'injustícies que cal condemnar. Convençut, surto al balcó pensant que ja està bé, que ja n'hi ha prou(!), que d'una manera o altra he d'ajudar amb el meu granet de sorra i actuar. Respiro profundament i, mentre desplego una senyera, una brisa salada, que puja de la platja, se'm cola pels oronells.

08 de desembre 2010

Operació WikiLeaks

Miquel
Al Juny passat, l'ordinària plebs restava atònita davant la notícia que una organització secreta es reunia a l'Hotel Dolce de Sitges. L'aura misteriosa que envoltava tot el que feia relació amb el Bilderberg Group creà, per uns dies, una gran expectació que, també sigui dit, promocionà les opinions d'analistes i especuladors per igual. Es diu que el club en qüestió esta compost per un grup de persones influents del món de la política i l'economia, entre els quals, magnats corporatius, titans de la informació, personalitats institucionals i, fins i tot, càrrecs elegits a les urnes que estarien infringint pautes elementals de la democràcia elaborant 'lleis' misterioses lluny de les càmeres oficials.
En un altre ordre de successos, aquests dies hem assistit a la mediàtica busca i captura de l'activista cibernètic Julian Assange, més conegut per ser el portaveu i editor en cap de WikiLeaks. Australià de naixement, aquest personatge ha sofert una pressió brutal des dels grans grups de poder del món occidental, especialment des dels serveis d'intel·ligència nord-americans, degut a la publicació per part de la nomenada web de milers d'arxius i peces d'informació confidencial.
Ahir, sota l'ordre de wanted de la Interpol, la policia londinenca l'arrestà i les autoritats competents resten a l'espera que se l'extradeixi a Suècia, país que l'acusa d'assaltament sexual. D'altra banda, Assange segueix al·legant que fou víctima d'un complot dels enemics de WikiLeaks per barrar-li el pas al portal i a la filtració d'informació privilegiada. Es més, el presumpte esquer, Anna Ardin, està relacionada amb el grup "Misceláneas de Cuba", mitjà digital suec dirigit per l'exiliat etnògraf cubà Alexis Gainza Solenzal, que alhora fa d'interlocutor polític des del càrrec de delegat de la Unió Liberal Cubana a Escandinàvia, partit que suposadament rep recursos financers de la CIA. L'ardent Ardin hi publicà dos textos (aquí i aquí, gentilesa de Google Translate) on queden clares les seves postures anticastristes.
A partir d'aquí no s'esdevé gaire complicat endevinar el possible entramat que s'hauria pogut desencadenar. Tan bon punt WikiLeaks es converteix en una 'amenaça' per la seguretat nacional d'Occident amb la difusió d'arxius cabalístics, els serveis d'intel·ligència es coordinen per fermar-li boca sense aixecar massa polseguera. Durant la seva estada a Suècia, resulta que el partit socialdemòcrata suec li programa a Assange un seminari i una roda de premsa; i qui creieu que fa d'amfitriona, assumint les funcions de portaveu i allotjant-lo a casa seva? Doncs sí, la nostra heroïna Ardin. La resta no fa falta detallar-la. Una nit de passió sense protecció, per si fa falta fer proves d'ADN, i ja tenim el paladí de la transparència emmerdat amb la justícia acusat d'assaltament sexual.
Una altra qüestió igualment interessant és el fonament legal i ètic sobre el qual es basen les filtracions de WikiLeaks. Allà fins on arriben els meus limitadíssims coneixement jurídics, entenc que quan has estat informat d'un secret,en comptes d'haver-lo robat tu mateix, no és la teva obligació protegir-lo si no és que ho explicites en un document legal vinculant. En canvi, sí que seria il·legal publicar certs documents des d'un càrrec amb accés a informació classificada, on la confidencialitat és inherent a la posició que ocupes. Des d'aquest punt de vista, WikiLeaks tan podria acusar les seves fonts d'informació davant la justícia com difondre les dades que li han estat revelades, i així ho ha fet. Determino, doncs, des del meu humil punt de vista, que el comportament de WikiLeaks és plenament legal. Ara bé, és un comportament ètic?
Cal accentuar que ens endinsem en un terreny fangós on podríem discutir interminablement el que és ètic i el que no ho és, saltejant pel mig conceptes com 'cultura', 'tradició', 'moral' o 'religió'. Però anem al gra. Informadors, publicadors i el propi Assange són conscients que l'aparició de certes peces d'informació pel públic general són potencialment perilloses pel desenvolupament d'operacions militars i d'intel·ligència per a molts països. Es tracta, doncs, d'activitats que poden haver costat milions de dòlars o euros als corresponents contribuents, i que, en última instància, poden condicionar l'inici d'un conflicte armat. No es pot negar que el compromís amb la transparència informativa d'aquesta gent és prou sòlid. La gran pregunta, emperò, és en quin costat de la balança ens volem posicionar. Som del parer que els serveis d'intel·ligència han de mantenir informació amagada pel bé de la població i per aconseguir objectius que no se sap ben bé qui decideix i que són igualment obscurs; o, per altra banda, estem convençuts que la total i absoluta transparència de tot allò que s'impulsa des de la cosa pública, i amb diners públics, és una necessitat elemental de les societats avançades del segle XXI malgrat les possibles conseqüències que pugui comportar?
Rellegint, m'adono que la formulació de la pregunta m'ha quedat esbiaixada, i tal com ho presento pot semblar una interpretació tendenciosa de la qual se'n destil·la, ineludiblement, la meva opinió personal. Ara bé, parlàvem d'ètica i crec que d'això es tracta, cadascú ha d'enarborar els principis que cregui convenients; i per sort o per desgràcia, succeeix que aquells principis compartits per la majoria són els que s'acaben establint-se en la societat com a 'correctes'. I qüestionàvem la democràcia! Per evitar cloure aquest apartat amb la sensació que no ens hem apropat a una resposta coherent sobre l'eticitat de les activitats que empren WikiLeaks, i defugir de les possibles acusacions de conservador, resolc que sí es tracta d'un comportament ètic, per bé que solsament estic dirimint el meu posicionament particular en aquesta qüestió.
Ratlles amunt, encetava l'escrit esmentant el col·lectiu Bilderberg, i és que l'enigmàtica organització també ha sofert l'ira del capteniment llicenciós dels amics de WikiLeaks. Foren ells els que feren públiques podem més de 500 fotografies de la reunió a Sitges, així com revelaren la llista completa dels assistents a l'acte. Però és que encara hi ha més. Furgant entre les butxaques plenes i poderoses dels convidats a l'Hotel Dolce, hi trobem Carl Bildt, Ministre d'Afers Exteriors suec; Philip Gordon, Assistent del Secretari d'Estat pels Afers Europeus i Eurasiàtics dels Estats Units; Peter Orszag, Director de l'Oficina d'Administració i Pressupost de la Casa Blanca; o James Steinberg, Sotssecretari d'Estat dels Estats Units. Accepto d'antuvi incriminacions per conspirador, però no m'estranyaria gens ni mica que els hipotètics garants d'aquest nou ordre mundial que vetllen per l''adequat' procedir de les gents del planeta estiguin darrera de tota aquesta conxorxa antiinformativa. De moment, l'únic argument sòlid que fa desdir-me'n és aquest personatge, que també el van convidar a Sitges.
_________________________
L'article anterior també fou publicat a al Diari Maresme.

06 de desembre 2010

Quocient Emocional

Miquel
La professora d'Advanced Business Communications és la mateixa que la de curs preliminar (sense l'advanced) que vaig prendre ara fa un any. L'assignatura en qüestió segueix essent considerada un "piece of cake" o un "GPA booster"(*) pels estudiants d'MBA, i, a voltes, la professora sembla més preocupada en finalitzar les seves indagacions sobre comportament corporatiu i psicologia empresarial que transmetre coneixement als estudiants.

Encetant la darrera setmana del semestre, ens trobem amb l'avaluació final de l'esmentada matèria. De fet, es tracta d'una breu reflexió de dues pàgines sobre l'evolució dels resultats en sengles exàmens que determinaren la intel·ligència emocional de cada un dels alumnes. Com la gran majoria d'estudiants masculins a l'aula, vaig obtenir puntuacions baixes en responsabilitat social i empatia. Petit parèntesi, resulta que existeix una certa correlació directa entre les dues variables. L'objectiu del projecte era emprendre comportaments efectius durant un mes, realitzar la prova de nou, i comprovar com han augmentat els nivells en cada una de les 25 categories que componen el nostre QE.

Sabent que la professora es congratula folgadament dels bons resultats que obtenen els seus estudiants, vaig exagerar una mica les respostes per obtenir un quocient un pèl més elevat i alegrar a la mestra, orgullosa de llurs mètodes educatius. I tot i havent intentat "enganyar el sistema" en benfici d'altri, el meu nivell d'empatia segueix sent llastimosament baix.
___________________________

* Piece of cake: Expressió usada per descriure una activitat fàcilment realitzable o factible.

* GPA booster: El Grade Point Average, GPA, és el sistema que es fa servir a les universitats americanes per determinar la nota mitja de l'estudiant, sent 4.0 la màxima puntuació. Un GPA booster és, doncs, una classe que ajuda a fer pujar la mitja perquè és, en termes generals, poc exigent.

01 de desembre 2010

Valoració Electoral: Malgrat de Mar

Miquel
Seguint l'exemple de tants columnistes, analistes, erudits, articulistes, periodistes, escriptors, blocaires, venedors de fum i altres personatges pintorescs de la xarxa i fora d'ella, procedeixo a fer la meva valoració del resultats electorals del 28-N, amb un petit apunt sobre el debat a sis d'acompanyament (que per alguna raó el vaig veure sencer). I d'afegitó, una breu incís de la maneta al Madrit.
__________________________________

CiU: Fa mesos que van apostar fort canviant al logo rialler i endegant el projecte dels Cativistes, basat en l'optimisme i la il·lusió. S'ha d'estar molt convençut de voler difondre aquest missatge quan durant els darrers set anys de motius per ser optimista no n'han hagut gaires. A la tercera va la vençuda; Mas President. S'escapolí amb més o menys èxit de l'intent "desambigüitzador" de Puigcercós sobre el tema del referèndum. La corbata d'Artur al debat em recorda un mantell de taula d'una masia-restaurant del Ripollès.

PSC: Clatellada monumental a Montilla i els seus sequaços. Fins i tot al feu socialista per excel·lència CiU els ha passat la mà per la cara. En el darrer escrit, tot i que sense gaire mèrit, ja anticipava l'adéu de Montilla; poques hores després de l'escrutini l'expresident abandonava el seu escó. Serà interessant veure com es reequilibren les forces dins del si socialista, i si la famosa ala catalanista recupera el poder en detriment del sector sucursalista. Quan parlà Montilla el nivell del debat baixà estrepitosament. "Llengua i cultura són la nostra identitat més fonamental", i després esmentà el trilingüisme, cruel paradoxa. Insegur, no mira als ulls quan parla amb la gent. Què farà a partir d'ara? S'incoporarà al mercat laboral, es convertirà en un "ni-ni"?

PP: L'eloqüent ASC ha tirat de populisme i demagògia per aprofitar el descontentament espanyolista a Catalunya i se n'ha sortit. Fins i tot, esperonada per les permutacions lingüístiques de Rivera també apostà per usar el castellà al debat de TV3, estratègia que irrità la mèdul·la sostenible de l'ecomoderat Herrera. Incisiva en l'u contra u, es mostra molt segura d'ella mateixa. L'argúcia dialèctica de baixa estofa es posà de manifest quan es referí a la qüestió lingüística.

ICV: Amb un discurs repetitiu i cansat (retallades socials, estat del benestar, esforç fiscal per a rendes altes...) abandonen la Generalitat amb més pena que glòria i encara gràcies que la patacada no ha estat més forta. En el record quedarà la gestió d'un dels pitjors consellers que mai ha tingut el nostre petit país. Tornen a l'aïllament parlamentari, i no hi ha gaire més a dir. En alguns instants del debat Herrera em recordà a Josep Piqué per l'aspiració tan marcada, i com a anècdota irrellevant em vaig fixar que du el rellotge a la dreta; a la dreta!

ERC: Trompada de dimensions majúscules. Tot i que el primer en caure fou el marginat Carod, el pèssim resultat de diumenge ja s'ha cobrat la primera víctima amb Benach. Puigcercós té molta feina a fer si de veres vol seguir timonejant Esquerra. No sé ben bé a quin sector pertanyen els Ridao, Simó, Portabella i companyia, però Esquerra necessita cares noves i un projecte il·lusionant de debò. L'experiència els hauria de voler deixar l'E de banda i concentrar-se una mica més en la C. M'agradà molt la valenta proposta sobre infraestructures, però també destaco la última intervenció de Puigcercós al debat. Si bé es mostrà seré i molt correcte durant dues llargues hores, el llenguatge no verbal el traí al final. Un parpelleig iteratiu i neurastènic s'apoderà d'ell quan va haver de demanar el vot pel seu partit, no estic segur que es cregués el que ell mateix estava dient.

SI: Laporta ha entrat al Parlament i crec que és una bona notícia pel país. Un polític poc convencional, sense complexes i amb les idees clares que sens dubte aportarà saba fresca a les Corts catalanes. M'hagués agradat veure'l participar al debat.

C's: Segueixen al Parlament corroborant que s'han consolidat en un petit nínxol social. Mantenint els tres diputats també es pot entendre que estan operant al màxim de les seves possibilitats. A l'inici vaig pensar que en un partit gran Rivera podria haver arribat lluny, minuts més tard, i ben entrat el debat, la impertinència i la poca educació que va demostrar són més pròpies de nen pijo descarat que de polític competent.

RCat: Tot i no obtenir representació al Parlament els incloc en aquesta reflexió per l'expectació que han creat entre el sobiranisme durant els darrers mesos. Al març ja vaig posar en dubte les possibilitats de Reagrupament i el temps ha acabat donant la raó als escèptics dels mètodes del doctor cerdà. El comunicat post electoral a la web del partit acaba desacreditant la formació per complet: "El poble de Catalunya ha decidit que vol seguir la via autonomista i la seva decisió s'ha de respectar."

_________________________________

No hi ha gaire més a dir:


22 de novembre 2010

Adéu, Montilla

Miquel
Analitzem la cronologia dels fets:

1. Es descarta el tripartit: Aquí, aquí i aquí, aquí o aquí.
2. Es descarta la sociovergència: Aquí i aquí.
3. Montilla no repetirà una altra legislatura: Aquí.

Cert és que podríem fer una cerca molt més exhaustiva i trobar enllaços d'altres mitjans que ofereixin més fermesa a aquests supòsits post electorals; així com enllaços que asseguren tot el contrari: que si suma, el tripartit es reeditarà o que la sociovergència és una opció que no desagrada a CiU. No obstant, la sensació general que es desprèn dels moviments de campanya augura que les tres premisses anteriors es compliran a partir del proper diumenge. Així que anem a pams.

1. Fins a dia d'avui, Iniciativa, el petit dels germans d'esquerres i progressistes, és l'únic que no renega dels darrers set anys al govern. I és ben normal. Sense tripartit saben que tornaran a l'aïllament parlamentari d'on, a tenor de la feina feta les darreres dues legislatures, molts pensen que no n'haurien d'haver sortit. D'altra banda, Esquerra ha emprès un gir sobiranista radical, prioritzant d'una vegada per totes l'eix nacional a l'eix ideològic, condicionat per tres variables igualment determinants: la sonada davallada que li pronostiquen tots els sondejos, la pèrdua d'influència com a partit independentista de referència, i la darrera, raó causal de les dues primeres, la possibilitat -ínfima- de tornar al govern de la mà de CiU. En darrer lloc tenim el PSC, principal artífex del desgavell dels darrers anys, que dóna per liquidada l'etapa del tripartit, aquest cop sense ambigüitats.

2. Seguint amb els socialistes, un cop rebutjada la primera opció, una coalició entre una CiU a tocar de la majoria absoluta i un PSC debilitat s'esdevé com una alternativa políticament coherent, sobretot pel partit de Montilla. Ara bé, si al final CiU acaba assolint la vasta majoria que tots els sondejos indiquen, resultaria molt més còmode governar en minoria i usar pactes puntuals. Per tant, fent un simple exercici de sentit comú, queda també descartada aquesta segona opció.

3. Finalment, arribem a la conclusió que la única combinació que pot mantenir el PSC al govern és que el bloc espanyolista, format per la pròpia sucursal socialista, els que juguen a matar independentistes i immigrants i els "no-nacionalistes" espanyols, sumi prous vots per editar el que ara s'anomena "pacte a la basca". Sortosament, les possibilitats que això succeeixi són tan reduïdes com que el tripartit es repeteixi. De fet, el moviment més mediàtic de Montilla durant tota la campanya fou l'anunci que no es presentaria a uns tercers comicis, independentment del resultat de diumenge; i és que a Nicaragua ja s'estan fent a la idea que no tornaran a manar.

I amb tot, ens queda Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat, Primer Secretari del Partit i membre del Comitè Federal del PSOE. Com a tauró polític ha demostrat que en sap una estona, més de tres dècades després de començar com a regidor a Sant Joan Despí, ha arribat al màxim que es pot aspirar dins l'estructura del PSC. Com a institució rellevant dins la societat catalana, bé, la seva petja serà més aviat mediocre, de superhome normal; tan per la seva capacitat de sacsejar el panorama polític amb arguments i exposicions pròpies, com pel que (no) ha escrit durant tants anys a la cosa pública o per la minsa experiència en el món professional extrapolític. Tampoc impartirà classes a la universitat, doncs ell no n'obtingué cap títol allà, ni el podran enviar al retir daurat de Brusel·les ja que els idiomes, com tots sabem, tampoc són el seu fort. Un Montilla no president és un llast amb el que el PSC no es pot permetre carregar, car el propi Montilla ja s'ha ocupat de justificar un abandó prematur de l'escenari polític català quan diumenge es confirmi el que tothom ja sap.

*Imatge recollida del Cimera.

18 de novembre 2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

09 de novembre 2010

Normalitat Homosexual

Miquel
El debat sobre l'homosexualitat no ho és per a les generacions joves. Vull dir que si bé els segments socials menys novells, entre ells la classe política, han endegats durant anys iniciatives i moviments per reconèixer col·lectivament als homosexuals com a membres de ple dret en la nostra suposada societat avançada, el vertader canvi d'arrel en la concepció d'aquests individus arribarà amb el temps. És doncs, una mera qüestió temporal, de canvi generacional, en el que l'òbit de gent més gran donarà pas i més pes al pensament de les generacions joves; com sempre ha succeït. Així, arribarà el dia en què les orientacions sexuals de cadascú no seran motiu de discriminació en el món adult quan aquest estigui compost i orquestrat per antics joves que creixeren envoltats d'homosexuals com una variable innòcua de la seva joventut. O més que innòcua, hauria de dir positiva, en el sentit que promou la tolerància envers minories socials.

Dit això, sempre he discrepat del curiós mode reivindicatiu d'aquests col·lectius amb les seves rues i cavalcades transgressores. Tot i que estic convençut que no és l'únic mètode que usen per defensar els seus drets, en segueix sent el més representatiu. Aquesta forma de sortir al carrer i demostrar que són "diferents" i que no se n'amaguen. La concepció jove de l'homosexualitat va lligada a la percepció que, de fet, els gais i lesbianes no ho són pas de diferents a la resta de mortals, sinó que simplement tenen uns gustos particulars, tal com ens pot agradar el color groc, el Barça o l'òpera. En aquest sentit, intueixo les esmentades cavalcades com una reacció al rebuig majoritari que fins ara han obtingut els homosexuals. Ara bé, superada l'etapa conflictiva serà hora que els gais i les lesbianes també facin un pas endavant i acceptin l'etiqueta de la normalitat deixant enrere els rituals visuals i artístics amb els que se'ls identifica. En cas contrari podria arribar a succeir que la manifestació d'orgull podria tenir efectes contraproduents, fins i tot entre aquells sectors socials on predomina l'acceptació o la indiferència, símptoma de la normalitat, al capdavall.

Aquesta reflexió em sobrevé després d'assabentar-me de la mediàtica protesta dels 200 homosexuals petonejant-se davant el Papa. Un comportament reivindicatiu però incorrecte, al meu parer. A un cap d'estat i representant d'una institució tan important com la religió catòlica considero que se li deu un cert respecte, independentment dels postures ideològiques de cadascú. L'opinió de l'església no és precisament nova i els seus valors poden divergir amb els interessos dels homosexuals, precisament per això s'hauria d'haver aprofitat l'oportunitat per realitzar-se, per exemple, unes jornades de debat sobre l'encaix homosexual dins de la religió del s.XXI.

La transició generacional aporta ineludibles canvis estructurals en la forma col.lectiva de percebre l'entorn per part de la societat. Entre llurs canvis de perspectiva, la plena acceptació de l'homosexualitat s'intueix com una fita assolible digna de gents civilitzades; dit això, cal esperar que els col.lectius implicats entenguin i acceptin la seva nova posició dins la normalitat social i actuin -o deixin d'actuar- en consequència.

29 d’octubre 2010

Mid-Terms Americanes

Miquel
El dimarts vinent els Estats Units celebren les seves mid-term elections on es renova part de la Cambra de Representants i del Senat americà. Dits comicis han estat catalogats com les eleccions de mitja legislatura més importants de les últimes dècades, i els analistes consideren que els resultats reflectiran el grau de desencant de la societat americana amb l'executiu d'Obama.

Personalment, conjeturar sobre els resultats i analitzar possibles escenaris en el futur marc polític americà no em provoca cap interès especial, en canvi, el que sí em fascina és la campanya electoral pròpiament dita: les estratègies de campanya, els anuncis electorals, logos i eslògans, les aparicions públiques dels pesos pesants d'ambdós partits, els sondejos, els debats televisius... No hi ha punt de comparació.

Bé, és cert que darrere aquestes macro campanyes hi ha centenars de milions de dòlars dels que els nostres (i no tan nostres) partits no disposen, però més enllà del poder logístic i del ressò mediàtic que s'aconsegueix amb aquestes quantitats monetàries, trobo que el valor del capital humà és comparablement superior. Probablement, part de la culpa que n'obtingui aquesta impressió és responsabilitat de la malgastada imatge dels representants catalans i la "política del cèrcol", com a voltes m'agrada referir-m'hi. Llur tendència consisteix en emprendre grans iniciatives, encetar múltiples projectes i definir nous horitzons per, en acabat, retornar allà mateix, just on vam començar. Un clar exemple n'és el debat anomenat "identitari" (paraula inexistent), que si bé necessari, es converteix en redundant un cop les postures quedaren definides. Un altre agent important que habitualment rebutja assumir cap responsabilitat, tot i tenir un rol fonamental, és l'electorat; sedat pel desinterès que genera l'esmentat cèrcol polític, no és capaç de canalitzar el seu desencant per generar alternatives prou poderoses i tallar d'arrel el corromput sistema actual. Però aquest és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Les mid-terms de dimarts tan poden significar un vot de confiança com una dura reprovació envers els demòcrates, en qualsevol cas, la fluctuació de poder polític als Estats Units té una repercussió més aviat minsa a Catalunya. D'altra banda, sí que seria interessant fixar-nos en la qualitat del debat electoral i en la voluntat democràtica del país en qüestió. De fet, aprofitant la jornada electoral, més enllà de decidir els seus futurs representants els votants de Carolina del Sud tindran la possibilitat de manifestar el seu posicionament sobre més de cent qüestions en referèndums varis.

25 d’octubre 2010

Apunts Econòmics (I): Business Communications

Miquel
In today's economic environment it is regarded impossible for any business to claim an advantageous position within its industry without effective communications among its production units, providers, clients, and other stakeholders. Communications in the business are, in fact, one of the variables that are shaping the markets at all levels from small, local enterprises to billion dollar corporations. In the era of news overload, the boom of social media, and the need for information immediacy; the management of business communications by any given company is essential to understand and foresee its evolution in the market they compete.

20 d’octubre 2010

Món de Cine

Miquel
Mundo de Cine fou el primer escrit d'opinió que mai vaig redactar. Es tractava d'un exercici en el que tothom havia de compondre un article i el que obtingués la millor nota seria enviat com a carta dels lectors a La Vanguardia. Tot i que vagament recordo les detalls del text sí que tinc present el tema que abordava. Eren temps en els que un xalat amb un rifle s'entretenia a executar vianants de forma aleatòria al Districte de Columbia i on el record de dos edificis gegantins desplomant-se consecutivament era encara molt recent. Foren uns mesos esvalotats; només es parlava de tensions internacionals, possibles guerres, de terrorisme i contraterrorisme... Uns mesos on la realitat superava la ficció. Així, en l'escrit en questió, dissertava sobre com qualsevol persona podia convertir-se en protagonista d'esdeveniments dignes dels millors scripts de Hollywood si es trobava al lloc adequat en el moment ideal.

El desastre a la mina de Copiapó em va tornar a fer pensar en el meu primigeni Mundo de Cine. Monzó també s'expressà, amb el seu estil particular, en termes similars. Els miners atrapats durant més de dos mesos a 700 metres de profunditat aviat es convertiren en el centre d'atenció de la comunitat informativa mundial, sempre ansiosa de dramatisme i share barat. Des del meu escriptori a la feina tinc la televisió just al davant amb la CNN endollada vuit hores al dia; la jornada dels rescat només em van faltar les crispetes. Ben repenjat a la meva còmode cadira, observava com un a un anaven sortint els herois xilens després dels corresponents 15 minuts de màxima angoixa on qualsevol cosa podia passar. Mentre durava la intriga la reportera de la cadena americana feia un repàs exhaustiu a la biografia de cada un dels supervivents subterranis. "Li encanta jugar a futbol amb els amics els diumenges" o "és fanàtic d'Elvis Presley i és capaç d'entonar moltes de les seves cançons" són tan sols algunes de les perles extretes de llurs gestes personals.

Com la majoria de blockbusters cinematogràfics el desastre de la mina acaba bé. La càpsula Phoenix II rescatà el 33 miners sans i estalvis. Avis, pares, marits i fills es retroben amb els seus estimats davant de més de 300 mitjans de comunicació acreditats i la gesta es converteix en una mostra de valor i superació a escala global. Fins i tot, sembla que el president del país en sortí reforçat amb un augment de confiança per part del poble xilè gràcies a la gestió de la profunda crisi. En definitiva, un guió brillant per a un psicothriller amb tots els ingredients per triomfar a les sales d'arreu: drama, misteri, intriga i un final que et deixarà amb la llagrimeta rodolant galta avall. L'últim exemple d'aquest nostre món versemblant on només cal esperar l'oportunitat i tenir una mica de sort per convertir-se en protagonista de la més "rigorosa" actualitat.

11 d’octubre 2010

Trobades Multiculturals

Miquel
Una de les experiències més valuoses que extrec de marxar lluny de casa és que coneixes a gent de tot el món. I quan vull dir de tot el món em refereixo als cinc continents i als indrets més recòndits que hom pugui imaginar-se. De fet, en els darrers cinc anys he compartit pis amb americans, ugandesos, un alemany, un irlandès, un francès i un guatemalenc. Per fer-ne un acudit d'aquests tan llargs i dolents.

Aquest semestre he començat a treballar al Centre Internacional del campus, on s'hi ofereix ajuda i suport a totes les qüestions burocràtiques i personals dels estudiants no americans: visats, permisos de treball, conflictes acadèmics, etc... Els primers mesos de feina m'han servit, entre altres coses, per poder conèixer personalment a molts estudiants que fins ara només tenia vistos.

Un cas ben curiós és el dels estudiants de l'Aràbia Saudita. Generalment, els joves d'aquest país de l'Orient Mitjà estan becats al 100% pel seu govern i reben grans quantitats de diners a règim mensual per a les seves despeses personals. El compromís del govern saudita amb l'educació és absolut, i gràcies als beneficis que reporten les exportacions d'or negre es poden permetre el luxe d'enviar els millors estudiants a centres educatius de reputació dels Estats Units.

El xoc cultural amb alumnes procedents d'aquestes latituds es potent. Al principi, i com es obvi, mostren marcades influències de la seva procedència: obligacions religioses, tracte diferenciat entre homes i dones, preferències alimentàries, mètodes de discussió i expectatives, i un llarg etcètera de trets culturals que els defineixen. Passades unes setmanes, en canvi, l'estil de vida de la societat occidental els convida a formar part d'un espai més liberal i menys autoritari, i el seu comportament es modula en conseqüència: "Pensava que no podíeu veure alcohol?"- pregunto, murri. "C'mon, si al-kuhul es una paraula d'origen àrab!"- picant l'ullet.

Una situació prou interessant des del punt de vista cultural ocorregué la setmana passada quan ens visità el pare de Nasser, que no havia sortit mai d'Aràbia Saudita. Es presentaren pare i fill al Centre Internacional i la coordinadora sortí a rebre'ls. Nasser la saludà efusivament però el pare rebutjà encaixar-li la mà a la senyora com tan bonament pogué, mantenint-se fidel a les seves directrius culturals. La meva mirada i la de Nasser es van creuar i ell va esbossar un somriure entremaliat que per poc el seu pare no va enxampar. Només si el progenitor sabés que els diners del seu país financen setmana rere setmana les llegendàries bacanals que fill i col·legues organitzen estic convençut que la família el deportaria al desert d'Aràbia a pasturar camells, tal i com comenten entre rialles els propis estudiants.

Bromes a part, el tracte amb gent jove de tot el món ajuda a ser optimista i a veure que no tot està perdut, que podem conviure tots junts. El tancament ideològic, l'aïllament cultural i, sobretot, la pobra educació són factors que creen discrepàncies entre races, cultures i ètnies; ara bé (havia de sortir l'expressió!), si ens barregem abans que religions, tradicions i prejudicis ens hagin acabat de rentar el cap completament ens adonem que som tots ben iguals, sense haver de furgar massa fons.

06 d’octubre 2010

Conflicte a l'Empresa

Miquel
Com és ben sabut, el món de l'empresa gira al voltant d'incomptables variables que determinen la progressió d'aquesta dins del mercat en què competeix. D'entre tots els factors, n'hi ha varis que destaquen per la seva importància i a la que els mànagers eficients hi presten especial atenció per l'impacte que pot provocar en els seus equips de treball. Analitzant el grup reduït de variables vertaderament rellevants, una d'elles passa massa sovint desapercebuda sota d'altres amb denominacions més ampul·loses: el conflicte.

El conflicte és un escenari inevitable en qualsevol àmbit de l'empresa i, m'atreviria a dir, de la vida. Discutim a la feina, a casa, al bar, a classe, al metro i, a vegades, fins i tot discutim sols. Vaja, crec que no és cap mentida afirmar que el conflicte és una part important de la nostra rutina i constitueix una part essencial de la naturalesa humana. Conseqüentment, dins del món empresarial, el que avui ens interessa, els modes de resolució de conflictes prenen importància al identificar-se aquesta variable com a summament rellevant.

Hi ha cinc comportaments que hom pot utilitzar per resoldre conflictes, tots ells vàlids si s'empren en la situació ideal. A la gràfica següent és poden observar aquestes cinc conductes:


- Molta Assertivitat / Poc Cooperativisme: Dominador. Comportament competitiu i agressiu; usat quant tens poder i saps que tens raó.
- Poca Assertivitat / Molt Cooperativisme: Acomodador. Contrari al competitiu, comportament passiu; usat quan saps que no tens raó.
- Molta Assertivitat / Molt Cooperativisme: Col·laborador, comportament cooperatiu i sinergètic; entens els objectius de les altres parts implicades.
- Poca Assertivitat / Poc Cooperativisme: Esquivador, conducta de laissez-faire i fuig del conflicte; usat quan necessites més informació o quan saps que no obtindràs el que persegueixes.
- Assertivitat Mitjana / Cooperativisme Mitjà: Compromès, comportament de mediador; usat quan et trobes dues parts importants amb objectius no complementaris. Busques un punt intermedi.

Tot això està molt bé, però serveix de ben poc si no s'aplica a una situació real on podem observar-ne els efectes. Un cas particularment exagerat i representatiu del que avui exposo és el que succeí fa pocs dies a can Barça. La premsa de Madrid ataca, difama i es mofa de Guardiola altra volta. Fins no fa gaire a l'entrenador blaugrana el recolzava un potent escut en la forma del president que s'enduia tots els cops, assumim que pensant en el bé de l'equip. Nogensmenys, la situació actual és ben diferent i el nou president no apareix quan Guardiola és atacat i s'intenta desestabilitzar, per enèsima vegada, el vestidor català. Rossell, que no és precisament una persona poc preparada, manifesta de manera evident un comportament esquivador en aquest tipus de situacions: no defensa l'entrenador i evita el conflicte amb els mitjans qualsevol cost.

Aquesta conducta s'usa, recordem, quan necessites més informació o quan estàs convençut que no aconseguiràs els objectius que t'has proposat. Llavors en quina d'aquestes situacions es troba Rossell? Li falta esbrinar com defensar l'equip dels atacs de la premsa, o és que sap que per molt que digui no se'n sortirà? En qualsevol cas, la postura del president del Barça no és gens aconsellable en aquest tipus de situacions, i, com en qualsevol altra empresa, els empleats se'n poden cansar i fotre el camp.

04 d’octubre 2010

Format i estructura

Miquel
Sempre que escric al blog intento seguir els cànons d'estructura de text que m'han estat instruïts. Introducció, exposició, plantejament, qüestió/refutació, solució, elecció i, finalment, conclusió. La gran majoria dels escrits que he compost en el primer any i mig de Politburó Capitalista mantenen la mateixa estructura i fins ara m'havia mostrat reticent a modificar el format. En gran mesura, aquesta determinació es devia al fet que escriure al blog em serveix de pràctica excel·lent per als treballs i projectes de la universitat. Mantenint l'estructura em familiaritzava amb el format, així, a l'hora de fer els projectes, em costava molt menys cenyir-me a les pautes esmentades.

Ocorre que, a voltes, els temes tractats només precisen un paràgraf, o una breu nota, o simplement una fotografia amb acotació; en aquests casos se'm fa complicat mantenir l'estructura i crear un escrit amb cara ulls sense paraules innecessàries. Per això, a partir d'avui, talment com fan tants altres grans blocaires com el Radar de Sarrià, en Noctas o al Que Tinguem Sort; hi haurà notes breus, els escrits habituals, algun text acadèmic si s'escau i qualsevol altra contingut que em plagui compartir a la xarxa. Avui és el primer exemple; ens seguim veient a la Catosfera.

25 de setembre 2010

Precedents Econòmics

Miquel
D'entre totes les sortides culturals la que més em va impactar fou la visita a la Colònia Vidal a Puig-reig, Bages ja fa uns anyets. Em semblà fascinant el funcionament i l'estructura d'aquell poble/empresa que representava, d'una banda, un dels èxits més evidents de l'emprenedorisme que ha caracteritzat històricament als catalans i, d'altra banda, una organització empresarial única fruït d'un període històric i unes condicions de treball determinades. Eventualment les colònies a la riba del Llobregat, com la de la família Vidal, anaren desapareixent quan altres agents econòmics més competitius dins la indústria del tèxtil foren capaços de superar l'avantatge comparatiu inicial de les tèxtils catalanes. Tota una visió empresarial quedà obsoleta i les colònies deixaren de produir convertint-se en elements pòstums del ric llegat industrial del nostre poble.

Unes quantes dècades més tard, en ple segle XXI i ben entrada l'edat digital, un nou escenari social i cultural està donant peu a una revolució dins del món empresarial reinventant la interacció entre el treballador i l'empresa. Si antany foren les necessitats més bàsiques, fisiològiques, les que empenyeren als treballadors a viure i treballar a les colònies, les causes actuals d'aquesta evolució són clars exemples de les noves necessitats d'ambdós treballadors i empreses. L'elevat nivell d'exigència laboral combinat amb la potent demanda per la compaginació de la vida laboral amb la familiar condueix inevitablement al sorgiment d'estrès i la conseqüent reducció de la productivitat de l'assalariat. Era l'hora de trobar solucions.

Si bé les colònies tenien habitatges, botigues, escoles, esglésies i espais d'oci com teatres o biblioteques, convertint-les gairebé en nuclis autosuficients, les noves empreses punteres d'avui posseeixen campus que ofereixen botigues, restaurants, cafeteries, cinemes, sales de joc, guarderies, servei de rentat de cotxe, bugaderia, rocòdroms, classes de ioga, pilates, i la llista segueix. Ara els anomenen campus i el principal visionari d'aquest projecte és Google i el seu Googleplex.

L'empresa és al cap i al fi un dels sectors més dinàmics que existeix dins de l'economia. La competència salvatge obliga als grans jugadors a cercar noves maneres d'obtenir benefici marginal, i en els temps que corren, on precisament el capital humà és el més valorat dels recursos, les grans multinacionals s'espavilen perquè les seves unitats productives siguin felices, es sentin motivades i produeixin al màxim rendiment. Un concepte empresarial que anys enrere fou referència del nostre país reneix en una versió modernitzada per donar resposta a les demandes d'un dels sectors econòmics més competitius del planeta. Ara que sembla que el país es troba amb l'aigua al coll humils exemples com aquest em fan retornar l'esperança i creure que ens en sortirem. Ens reinventarem, per moltes traves que ens posin, i seguirem endavant. Com ja ha succeït tantes altres vegades.

08 de setembre 2010

Recomençar

Miquel
Gairebé dos mesos han transcorregut des del darrer escrit que vaig publicar i no ha sigut fins avui, ara mateix, quan m'he tornat a trobar amb ganes d'actualitzar el blog. Moltes coses han canviat des del maig, he pres algunes decisions importants a nivell personal i, sense previ avís, tot ha agafat un caire més rellevant. M'he adonat que escollit un camí determinat significa inevitablement deixar-ne d'altres a banda i cometre un error a aquestes alçades és quelcom que em neguiteja.

Per variar tot ha anat rapidíssim; acabar la carrera la graduació, tornar a casa, l'estiu, encetar diversos projectes, alguns personals, alguns col.lectius; tornar a marxar, començar el Màster... Tants canvis m'han fet reflexionar bastant durant tot l'estiu. Algunes de les conclusions (sense desenvolupar): L'educació és el problema i la solució de l'enorme majoria de deficiències d'un país. Abans de voler escriure amb una mínima ambició s'ha d'haver llegit, i molt. El temps que hem de dedicar a escoltar i parlar respectivament és directament proporcional a l'edat de cada individu. La plena sobirania no arribarà demà ni demà passat, un projecte que entengui la independència com un objectiu a curt termini fracassarà estrepitosament. Les presons són avui en dia un càstig pels que no saben viure en societat; ara bé, seguint aquest ritme de degradació moral els que sàpiguen comportar-se acabaran per tancar-se en centres de civilització lluny de la barbàrie del carrer. El supranacionalisme econòmic i el regionalisme cultural desfasaran el concepte d'estat tal com l'entenem avui en dia convertint-lo en un ens innocu estancat en terra de ningú.

Per sort o per desgracia, les vacances s'han acabat i el presumible últim estiu de disbauxa ja és un record. Personalment, el retorn a la rutina significa reotrbar-se amb l'estabilitat; els horaris definits, les classes i els entrenaments de futbol. Boies que marquen l'itinerari enmig de l'oceà. Sense responsabilitats som bèsties que trontollen de banda a banda, i així no anem enlloc.

30 de juny 2010

Última Parada

Miquel
Aquesta breu nota resultarà redundant a molts de vosaltres degut a la gran quantitat de companys blocaires que ja s'han referit al contenciós estatutari que ha acabat dilapidant el Tribunal Constitucional, tot i haver estar mutilat per primera vegada, ja fa forces anys, pel Presidente del Gobierno, i malgrat conjurar-se al famós apoyaré. En qualsevol cas, la via estatutària ha resultat morta i ara és l'hora de trobar alternatives.

Feia temps que s'ensumava, l'estatut no encaixa en el marc constitucional espanyol; i per bé que tothom estava esperant una sentència negativa de la caverna jurídica sembla que a tots ens ha agafat desprevinguts. Ja han aparegut les interpretacions de rigor de tots els colors polítics i, de tots, l'argument que em fa més gràcia és aquell que replica que al cap i a la fi el TC només ha tocat un 5% del text. Treu-li un 5% de les peces a un cotxe com podrien ser les rodes i observem si es mou gaire. El símil és força clar.

En un altre escrit vaig comentar que, de fet, considerava poc rellevant la sentència en sí mateixa. El que vertaderament està en joc és el dret a l'autodeterminació d'un grup de gent que resulta ser una nació. Em preocupa més aviat poc si ens prohibeixen aquest article o aquell altre, sinó la capacitat de subjugar la voluntat democràtica d'un poble sencer a favor d'unes lleis que a hores d'ara ja s'entenen foranes és, al meu humil entendre, el veritable problema.

Els catalans vam decidir el que volíem per a nosaltres; el que volíem tenir, el que volíem ser i com ho volíem aconseguir. I ens han dit que no. Reitero, la voluntat dels catalans no té cabuda dins de l'actual marc constitucional estatal, i aquest és un fet inadequadament obvi per Espanya. Arribats a l'última estació només ens queden dues opcions, baixar del tren o tornar enrere. És l'hora de ser valents.

27 de juny 2010

Activitats Extraescolars

Miquel
Les universitats han estat històricament els principals centres d'erudició, de recerca científica, d'aprenentatge cognitiu i de descobriment personal dins de les societats avançades. Centres que entrenen i modulen les ments que hi atenen, preparant-les per poder causar un impacte plausible en un demà més pròsper. Molt bonic.

D'altra banda, la universitat també es percep freqüentment com l'última etapa jovial de la vida. Un cop acabada aquesta fase ja res serà el mateix, en som conscients. Aquesta percepció, a part de les inspiracions esmentades al paràgraf anterior, també motiva les neurones dels estudiants a trobar innovadores formes d'oci i lleure. Els empeny a crear nous estimulants que converteixin la seva estada en aquestes institucions d'educació superior en els millors anys de la seva vida.

Entenent aquesta mentalitat hauria de ser més fàcil comprendre les activitats que es desenvolupen al campus i la seva inversemblant naturalesa; ara bé, en els darrers quatre anys m'he topat amb alguns escenaris que m'han deixat absolutament bocabadat. Dos exemples:

Humans vs. Zombies. S'ajunten un grup nombrós d'estudiants, a Winthrop he sentit a dir que fins a 100, i es divideixen equitativament en els dos equips. L'àrea de joc pot ser uns edificis en concret o tot el campus si és prou petit. Els humans van equipats amb pistoles que disparen projectius de goma molt tova i els zombies, més rudimentaris, amb una bola de mitjons, armes de mentida i qualsevol cosa que puguin recollir pel terra, ja siguin branques o ampolles de plàstic. Els zombies "ferits" moren i queden fora del joc, els humans tocats es transformen en zombies. Guanya l'equip que mata tots els membres de l'altre. Alguns pensaran que els zombies ho tenen més fàcil ja que augmenten d'efectius a mesura que avança la partida, però haver de caminar amb els braços aixecats brandant de banda a banda no és fàcil.

Quidditch. La majoria ja sabreu de què us parlo i no em creureu, doncs sí! Alguns estudiants juguen a quidditch, l'esport per excel·lència al món de Harry Potter. Equipats amb les seves escombres entre les cames, els jugadors intenten colar la pilota entre els tres cèrcols de l'equip rival. Dos caçadors esperen pacientment l'aparició de la papallona, en aquest cas un altre participant que du un mocador amb una bola daurada cosida que li penja de darrere els pantalons. La impressió que provoca veure a una quinzena de persones córrer i fer salts amb una escombra no s'oblida ràpidament.

Passejar pel campus i veure un grup de gent córrer amb escombres o sortir un dia d'aula i trobar-te amb tres personatges pintats de sang avançant cap a tu emetent sons guturals no són precisament situacions habituals. Com deia, la universitat és un centre d'estudi i d'aprenentatge on es forgen les ments que dominaran el món el dia de demà, però també és un lloc per conèixer-se a un mateix i gaudir d'uns anys inoblidables.

22 de juny 2010

Vergonya

Miquel
Fa cosa d'uns dies vaig passar una vergonya espantosa. Uns amics anglesos de la família van venir a sopar a casa, durant el transcurs de l'àpat ens van estar explicant la seva visita a Barcelona un parell de dies enrere, tot seguint els principals punts d'interès turístic que ofereix la ciutat. Vaja, la ruta habitual que fan la majoria d'estrangers que ens visiten.

El dia se'ls presentava com un plàcid passeig pels carrers d'una Barcelona cada dia més diversa i cosmopolita, una Barcelona que tot i aquest procés morfològic que està experimentant segueix atraient gents d'arreu pel seu art, història, cultura, gastronomia i, per què no dir-ho, la seva gresca. La tranquil·la jornada aviat s'esguerrà i esdevingué un maldecap per a les nostres dues parelles amigues, l'experiència es convertí en un viatge al temps dels pirates i saquejadors: en menys de vuit hores foren víctimes directes que quatre furts. Enganys al carrer, estirades de bossa, enginyosos amagatalls a la penombra... En dues ocasions van poder fugir tot i anar de camí cap als setanta tres d'ells; les altres dues voltes no van tenir la mateixa sort...

Quan ho van explicar se'm va caure la cara de vergonya. Com es justifica això? Que moure's per zones que no devien? Que no foren prou curosos? Que són gent de certa edat més propenses a ser víctimes d'aquestes accions? Sigui com sigui, una ciutat amb les pretensions i la vocació de capital, com diria Vila, que té Barcelona no es pot permetre aquestes concessions. "Barcelona, la ciutat dels quatre furts en un dia".

El pitjor de tot plegat, utilitzant la locució de moda segons els amics del Reflexions, és l'impacte negatiu que produeix tant als turistes afectats com als espectadors de la malifeta. Quan tota aquesta gent torni a casa una de les primeres anècdotes que narraran, sense cap mena de dubte, serà com els van atacar uns vàndals de carrer o com foren observadors de luxe d'una estirada de bossa professional i entrenada. Si aquests successos es converteixen en un fet massa habitual el potencial negatiu d'aquesta concepció que es pot generar de Barcelona com a ciutat perillosa, o si menys no insegura, entre els ciutadans de tot el món pot contrarestar amb escreix la millor campanya de màrqueting mai feta per donar a conèixer la marca de la ciutat.

L'administració s'ha de posar les piles, o si es vol ser sostenible, tan de moda d'altra banda, que es reactivi amb plafons fotovoltaics, en qualsevol cas, la gestió de la seguretat en els principals punts d'atracció turística hauria de ser una prioritat primordial del consistori de la capital catalana. En temps de competitivitat abassegadora com els presents, Barcelona no es pot permetre el luxe d'obviar problemes tan elementals com aquest; doncs al final són els que acaben marcant la diferència entre una ciutat pionera de referència mundial que destaca pel seu art, història i cultura; i una ciutat de reputació discutible que es converteix en la destinació preferida del turisme d'escombraries. Poques vegades havia passat tanta vergonya sense haver fet res malament.


16 de juny 2010

Mockus Culé

Miquel
Havent gairebé superat la ressaca post electoral de les eleccions de Can Barça em ve de gust fer-ne una valoració, que a més em serveix d'excusa per reactivar el blog després d'una temporada d'inactivitat a mode de descans un cop acabada la carrera. Aquest anàlisi potser tindria algun valor si s'hagués escrit abans de les eleccions, però què hi farem.

La campanya electoral ha estat ben estranya. Si bé és incontestable que el president sortint és el més prolífic de tots els que ha tingut el club i el que ha fet arribar el reconeixement de la marca Barça a més horitzons, determinades errades puntuals, no en la gestió però en el seu comportament com a màxim representant de la institució, van condicionar en desmesura els comicis del darrer diumenge. Un petit parèntesi: A més a més, com que hem demostrat que no destaquem per la nostra capacitat crítica, ens hem deixat ensabonar pel rebuig frontal que la pressió mediàtica, especialment la que provenia de l'estepa, ha traspuat en contra de Laporta. Així, set anys més tard i a pesar dels 70 títols aconseguits, algú havia decidit que era hora d'obrir finestres i fer net. Parlava dels errors personals, ho poden ser algunes paraules desafortunades, la famosa dutxa etílica o el despreniment d'alguna peça de roba de més, però no pas "barrejar el futbol amb la política", que de fet no ho va arribar a fer mai. Parlar del Barça és inevitablement parlar del país que representa, i Laporta sempre ha parlat en clau de país. No crec que també fos culpa seva que el club hagi estat sempre l'element catalanista més potent que mai hagi existit. Tanco parèntesi.

Parlava de les eleccions d'aquest cap de setmana. El resultat, com deia, fou estrany. El malaurat dofí del prolífic president quedava relegat a l'últim lloc amb un ínfim percentatge de vots. Potser perquè en realitat era el segon plat de Xavier Sala i Martín o potser perquè no ho ha sabut fer prou bé, el cas és que l'aval de Laporta no li ha servit per res. Segon per la cua, el senyor Ingla, un altre que anava com a producte de rebaixes al no deixar la cúpula d'Spanair presentar-se com a candidat a Ferran Soriano. Un missatge, al meu entendre, ambigu entre el continuisme i el trencament amb la gestió laportista juntament amb una presència més aviat dèbil del personatge van sentenciar la candidatura amb el 12% dels vots. De Rosell tothom en sap prou i espero que ho faci igual de bé que Laporta, almenys en la vessant esportiva.

En últim lloc, que no últim classificat, hi ha Benedito. Aquest home amagat en la penombra dels precandidats desconeguts fins que va sorprendre a tothom aconseguint les firmes necessàries per passar el tall. Fins i tot la cobertura mediàtica en fou irrisòria. Amb un missatge força clar i coherent, una pàgina web molt treballada i un eslògan aconseguit "el club a l'alçada de l'equip", la candidatura sorpresa de les eleccions. Durant la última setmana s'especulà amb la possibilitat que Benedito fes trontollar la fermesa de Rosell però al final no hi ha hagut color.

A l'altra banda de l'oceà, aquest cap de setmana es celebra la segona ronda de les eleccions colombianes. Un personatge singular, l'intel·lectual professor d'universitat Antanas Mockus, va aparèixer contra tot pronòstic com el possible successor de Álvaro Uribe al capdavant del govern colombià. Líder del partit verd i ex-president de la capital Bogotà, Mockus destaca per la seva sinceritat i honradesa dins les seves formes ortodoxes per escampar el missatge de prosperitat i seguretat apropant gent tradicionalment enfrontada degut a les diferències de classe. D'altra banda, alguns van veure en aquesta estratègia un excés de populisme i demagògia. Aquest cap de setmana hi haurà la segona volta però vistos els resultats de la primera ronda es podria gairebé afirmar que ens trobem davant del Benedito colombià.

És curiós com ambdós candidats tenien moltes possibilitats de donar la sorpresa segons el que es comentava als mitjans poc abans dels comicis, i en canvi es van quedar a anys llums d'un resultat positiu. En una acte polític Mockus va confessar que els metges li havien pronosticat dotze anys més de vida; doncs bé, també és possible que a Benedito li quedin dotze anys de travessia, algun esvalotat ja ha deixat anar que Laporta es tornarà a presentar a les eleccions d'aquí a sis anys...

27 de maig 2010

Desafecció

Miquel
Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz, Pascual Vela, Manuel Dobarco, Luís "Luigi" Garcia, Francisco Correa, Francisco Camps, Luis Bàrcenas, Guillermo Ortega i la seva esposa, Gema Matamoros, Álvaro Pérez, José Bono... El degoteix de noms és incessant. Ja fa uns mesos que algú s'està dedicant ha aixecar velles estores, i tota la pols que hi havia s'està removent amb el conseqüent tuf de podrit. Sí, tots són innocents fins que es demostri el contrari, però si fins ara es deia que "Barcelona és bona quan la bossa sona", almenys per uns quants, potser haurem d'engrair la dita i afegir-hi l'àrea metropolitana.

Després ens preguntarem i debatrem tots plegats les causes de la desafecció política i buscarem mil excuses i els seus mil corresponents culpables. Es tallaran caps, es farà una purga amb el vist-i-plau de ses personalitats més il·lustríssimes i tornarem a començar una altra legislatura, com si res. Observo, mig escandalitzat, que Espanya es situa al lloc 32 del rànking mundial del CPI (Índex de Percepció Corruptiva) amb una puntuació de 6,1 sobre 10. Només en un any l'estat espanyol a baixat 4 dècimes i 4 posicions en aquesta representativa classificació. Serà una eventualitat anual o ens trobem davant una tendència a la baixa? De passada, aprofito per anotar que els altres porquets europeus, els PIGS, curiosament es troben en una situació similar o pitjor. Portugal el trobem tres llocs per sota Espanya, posició 35; Itàlia a la posició 63 i Grècia a la posició 71 amb una paupèrrima puntuació de 3,8.

Més. Avui, de casualitat, he enganxat la intervenció del diputat Jordi Turull de Convergència al Parlament, més enllà d'un discurs al meu parer força dramàtic ha deixat anar unes dades bastant impactants. Poc després d'anunciar-se la retallada del 5% al funcionariat que tan rebombori està creant arreu del país, Turull esmentava com el sou del director de l'Idescat i del director del CEO no només no ha baixat sinó que ha augmentat considerablement; assolint fins i tot les sis xifres en un dels casos, si no ho recordo malament. Desafecció?

Sort en tenim dels pegats de Zapatero. Ara, a part dels pensionistes, els joves, els funcionaris i les noves mares, i hem d'afegir els rics més rics, que també hauran de pagar els plats trencats d'aquesta deficient "gestió" econòmica, perquè "política" econòmica encara han de demostrar que en tenen alguna. Sort, també, d'en Duran i el seu grup parlamentari a Madrid que ha decidit prorrogar el desconcert i la disbauxa política atorgant al PSOE una altra oportunitat per seguir al capdavant del govern tot i haver-se demostrat sobradament incapaços. Ja ens explicarà Duran algun dia què li ha ofert el PSOE a canvi, o no; coses que dèiem de la transparència.

La solució, intentant ser constructiu, sembla complicada. Si la fuita que ha donat llum a les corrupteles estatals: Gürtel, Pretòria, etc, no acaba aviat sembla evident que tots els partits acabarant ben enmascarats per la pols que surt dessota la catifa. La solució, deia, només s'aconseguirà amb una legislació més exigent i dura, i qui sap si ja no només es tracta de tallar quatre caps, com deia al principi, sinó de ser valents i assumir que és hora d'iniciar un relleu generacional a molts nivells administratius.

25 de maig 2010

Motivacions

Miquel
Allò que ens empeny cada dia a llevar-nos, a competir, a ser millors; a ser els millors. N'hi ha de tots tipus: començant per les de supervivència, ambició, orgull, fama, riquesa, èxit o familiars, passant per altruistes, filantròpiques i acabant per les venjatives i destructives, que també hi són. Cada cop tinc més clar que les motivacions que comparteixen els components d'una societat són uns potentíssims indicadors que defineixen molt acuradament el comportament i el tarannà del col·lectiu en qüestió.

Penso en companys generacionals, en les seves aspiracions i els seus objectius personals; què volen fer, què persegueixen? En totes aquestes fites que esdevindran els èxits i fracassos del dia de demà, així com els èxits i fracassos d'avui són producte de motivacions perseguides durant anys per altres. En un món de recursos limitats fins i tot les motivacions s'apareixen més aviat escasses i la mera perpetuació de l'existència s'estableix com una realitat palpable i acceptada. M'agrada visualitzar el concepte de "societat corrompuda", i no perquè em produeixi cap satisfacció, tot el contrari, però si que em permet definir amb la màxima exactitud que m'és possible l'apreciació personal que tinc de l'ambient actual. Corrompuda perquè ens trobem davant uns greus problemes estructurals que posen i posaran en perill l'equilibri i l'evolució que com a societat hem establert amb el pas del temps.

Ben mirat, el principal problema neix encara un pas més enrere: la transmissió dels valors elementals. Aquí sí que hi trobo una profunda crisi. Ens trobem en un període crucial on per primera vegada en segles les generacions que pugen rebutjem frontalment uns valors ben arrelats que han caracteritzat la nostra manera de fer i la nostra percepció del món. Arreu t'adones de la mancança de cordialitat, bonhomia, respecte i disciplina, però també de tolerància, ambició, sacrifici i perseverància. De fet, considero que es tracta d'una crisi social perquè algun dia tots nosaltres serem adults i aquests valors tampoc els sabrem ensenyar als que vindran darrere; i a l'escola, que també ha de col·laborar en aquesta tasca transmissible, aquests valors semblaran antiquats perquè la societat ja farà temps que els haurà abandonat, i així, a la llarga ells també ho deixaran córrer.

En parlo, de valors, perquè són precisament aquests que esmentava, d'entre molts altres, els principals instigadors de les motivacions que ens empenyen als joves a obrir els ulls cada dia i seguir endavant. Si falla aquesta transmissió, que al meu parer ja fa temps que es demostra inefectiva, les motivacions desapereixen, i sense motivacions la nostra societat es converteix en un ens passiu i degradat on, com deia, els objectius no van més enllà de la frívola perpetuïtat dels dies. Un conformisme recalcitrant s'està gestant en tota una sèrie de generacions que tindrà el seu impacte en un futur no gaire distant. Comencem a exigir-nos i albirem de nou cotes més elevades, no fos cas que ja haguem fet tard.

02 de maig 2010

Jutges Incompetents

Miquel
Les darreres setmanes s'ha parlat moltíssim dels jutges incompetents. La desafecció que es percep des de molts estaments polítics i socials en relació a la no sentència de l'Estatut porta dies obrint telenotícies i cobrint pàgines centrals als diaris. El millor de tot és que encara queda teca per repartir i la resolució no arribarà avui, ni demà, ni l'altre. No obstant, avui m'agradaria desmarcar-me de l'àmbit polític i oferir-me a una altra activitat repleta de jutges incompetents: us sona Teixeira Vitienes?

L'anècdota del partit d'ahir s'esdevé quan l'àrbitre li ensenya a Busquets la segona targeta groga per perdre temps quan anaven a substituir-lo, però no l'expulsa. El més esperpèntic de tot, però, arriba un cop finalitzat el partit. Els col.legiats, dedueixo que després de profundes cavil.lacions a les entranyes de l'estadi, han determinat a l'acta que la segona groga de Busquets era, de fet, per a un jugador del Vila-real per empènyer-lo mentre caminava cap a les banquetes. En canvi, a les imatges de televisió es veu de forma evident per a qui és la tarja, bàsicament perquè el jugador del Barça es troba a un pam del jutge.

Em pregunto si la federació actuarà d'ofici com tantes vegades (no) ha fet i posarà a Teixeira Vitienes en conserva fins que sàpiga prendre apunts. Si bé és cert que els àrbitres es troben sempre al punt de mira de totes les crítiques, no es pot confondre entre cometre errades puntuals i estar incapacitat per arbitrar. Fora bo que la IFAB, la FIFA, la UEFA, la FEF i companyia entenguessin d'una vegada que els àrbitres no són robots i s'equivoquen tan com els jugadors fallen gols cantats.

S'ha de ser constructiu; la meva solució? Fàcil: ni jutges d'àrea, ni xips dins la pilota, ni altres bajanades; un "jutge de càmera" a dalt de tot de l'estadi mirant el partit per la pantalla, i quan es produeix una jugada polèmica aquest pren una decisió de forma immediata que li comunica a l'àrbitre principal mitjançant l'auricular.

"Oh, però és que així es perd l'essència del futbol!" En un negoci que es mouen quantitats desorbitades de capital cada any el mínim que es pot demanar és que els jutges siguin competents, i si això vol dir recórrer a les màquines que així sigui. Potser hauríem d'organitzar uns referèndum on tots els aficionats, jugadors, entrenadors i directius poguessin opinar. A més a més, el G-14 s'hauria de reactivar i redactar un reforma exigint les modificacions a les federacions d'acord amb el resultat de la consulta. Ara que, ben mirat, el més probable és que res d'això mai acabi materialitzant-se perquè mai serem capaços de redactar un text unitari. Els jutges seguiran fent la seva i si el text acaba arribant a un òrgan competent preguem perquè se'l prenguin en consideració. També ens queda l'opció de separar-nos de tota quanta federació i tirar pel dret... Però, de que estàvem parlant?

29 d’abril 2010

Revetlla d'Exàmens

Miquel

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

18 d’abril 2010

Sentència Inabastable

Miquel
En aquest exercici diari, que ja he comentat d'altres vegades, consistent en mantenir-se informat de l'actualitat política i social del que passa allà d'on sóc, poques vegades m'he trobat amb un tema que acapari tantes opinions i reaccions com la no sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya.

Personalment el que em sembla més greu de tot no és que el veredicte final arribi o no arribi, o que s'especuli sobre l'estripall final que facin les tisores constitucionalistes. Des de ja fa forces anys, el més greu de tot és que Espanya qüestioni la voluntat d'un grup de gent, que resulta ser una nació diferenciada, a decidir lliurement el seu futur i com decideix organitzar-se jurídicament. Em resulta irrellevant el fet que es tracti d'un Estatut (ja d'entrada esquinçat) o d'una llei sobre els processos d'esterilització de la llet semidesnatada a la Vall d'Aran, per dir alguna bestiesa. El fet de retocar una coma en qualsevol text legal aprovat per un ens representatiu d'una nació, com és el Parlament de Catalunya, demostra al meu entendre que, en primer lloc, la potestat d'aquesta institució és limitada i vulnerable a la capacitat i voluntat interpretativa d'un altre òrgan superior com és el TC, i en segon lloc, estableix un precedent perquè futurs episodis on l'escenari polític derivi cap una situació similar, el TC pugui usar l'exemple de l'Estatut per legitimar el seu dret a la modificació.

També hi ha els que diuen que la Constitució és inviolable i així serà perquè es va votar i el resultat fou afirmatiu. Ara bé, dues preguntes; en quin context es va votar? Sortint de 40 anys de dictadura i repressió, una Carta Magna neolítica hagués obtingut un suport semblant. Qui va votar, o més específicament, qui no va votar? D'entrada jo i milions d'altres que mai hem conegut la dictadura, ni la transició, ni res associat amb tots aquests períodes foscos d'una història ja de per si obscura. Un simple càlcul cronològic ens explica com la gran majoria de la població espanyola mai es va manifestar a les urnes en relació a aquest text. Fins quan haurem d'esperar?

Les lleis representen la manera de percebre el món i la interacció de les persones amb el mateix en un període històric determinat. Així, les lleis romanes no servien per als temps medievals, de la mateixa manera que els nostres governants no s'aprofiten del "dret de cuixa". Quan una nació aprova un text i llur acceptació roman a l'espera que un altre òrgan la validi és que alguna cosa falla. No seria convenient, amb els temps que corren, que precisament ara ens quedéssim encallats en la història.

08 d’abril 2010

Diumenge de Pascua

Miquel
Diumenge de Pascua, sóna el despertador a dos quarts de nou. Esmorzem. A les nou en punt sortim de la universitat i anem cap a ciutat. El Time Warner Cable Arena de Charlotte és el nostre destí, el pavelló on hi juguen els Bobcats de la NBA. Un escenari magnífic, inaugurat fa tan sols cinc anys, amb una capacitat per a vint mil persones i escaig. A més a més, ara que l'equip a deixat de ser una banda i es troba en zona de playoffs la ciutat s'ha volcat totalment amb el bàsquet.

Es força aviat i fa bo, només un bunyol de nata i una brisa fresca primaveral que acarona les galtes, com si els cels també celebressin l'efemèride de la resurrecció de Crist. Baixant per l'avinguda que duu al pavelló ja es sent el bram de l'equip de so i la gent s'amuntega a l'entrada principal, on espera ser escanejada pels membres de seguretat.

Un cop a dins, una musica potent t'abraona i un munt de voluntaris s'ofereixen per guiar-te fins a la teva localitat. Pancartes aquí i allà, totes amb proclames positivistes, omplen el trajecte fins als seients. La posada en escena impressiona: canons de llum, efectes de so i musica a tot drap, animació a peu de pista, i a les pantalles gegants del pavelló s'hi veu un compte enrere al que li queden dos minuts de vida.

Finalment el marcador arriba a zero i, per un segon, tot s'apaga; silenci. De cop, unes altres pantalles enormes s'iluminen a l'escenari que hi ha a peu de pista i apareix la silueta d'un grup de rock que comença a tocar amb l'energia d'un moviment sísmic: Comença la missa. Bones Pasqües.

28 de març 2010

Pensaments de Cap de Setmana: Blogs, RCat, política...

Miquel
Un dels principals problemes que comporta la distància és haver de recórrer als mitjans de comunicació, tan tradicionals com alternatius, per esbrinar que ocorre al teu país. Així, la manca de contacte directe amb una realitat alhora tan llunyana i propera converteix l'activitat de mantenir-se informat diàriament en una autèntic esforç discernidor entre allò que val la pena tenir en consideració i allò que forma part de la quota informativa irrellevant.

Aquesta revifada independentista que nasqué fa uns mesos amb la irrupció de Reagrupament, entre altres fets, i que ha de culminar amb la revolució del poble català fins a la plena sobirania me la vaig empassar des d'un principi. Jo també. Fins i tot vaig acudir a un sopar organitzat per en Dessmond per sentir parlar a Joan Carretero en primera persona.

L'aparició d'RCat en l'escena política ara fa gairebé un any va comportar una sèrie de reaccions en cadena que van donar peu a una sensació de renaixement independentista al cor de la Catalunya internauta. Un exèrcit blocaire considerable amb moltes ganes i ambició va fer que l'arribada de la bona nova és propagués més ràpid per la xarxa que de barri a barri i de poble a poble. Mesos després, però, la situació ha canviat, i allò que havia de convertir-se en l'eina política que duria els catalans a la llibertat pot acabar cremant-se com una vareta d'encens; deixant una oloreta d'alguna cosa diferent però desapareixent al cap i a la fi.

La blogodependència que deixava intuir al primer paràgraf em va fer arribar aquesta sensació optimista que durant uns mesos es respirava a la xarxa. Molta, massa gent competent estava involucrada en aquest nou projecte anhelós com per no tenir-lo en consideració, però el temps, que és l'únic jutge que mai s'equivoca, ha fet que alguns dels pensaments que em perseguien des de ja fa forces setmanes hagin pres forma, volum i color.

Primer pensament. A la composició parlamentària actual no s'hi troba cap partit independentista. Si bé, CiU i ERC es refereixen al dret a decidir periòdicament, de forma metòdica i calculada, per mantenir les orelles dretes al seu sector de seguidors secessionistes, cap estratègia política d'aquestes dues organitzacions pot assegurar amb total clarividència que faran l'esforç definitiu per assolir l'estat propi. Pretendre aconseguir 68 diputats independentistes als propers comicis em sembla un objectiu poc coherent.

Segon pensament. Una estructura de partit sòlida i amb una cert bagatge històric és un requisit necessari i indispensable. Cada partit té un gruix d'electors gens menyspreables que vota per inèrcia i això els partits nous no ho tenen. Que Montilla no passarà a la història per ser el millor President de Catalunya no és cap secret, però tinc la sensació que sigui qui sigui el candidat del PSC els resultats de la federació catalana seran importants i, més o menys, similars. Així, també s'explica la constància en la intenció del vot al PP o ICV o la davallada relativa, i no absoluta, d'ERC.

Tercer pensament. Reagrupament, no està tan malament després del foragitament intern com alguns volen fer creure. El cas és que tampoc estava tan bé quan tot semblava anar a sobre rodes. Tot i que el context social i econòmic podia arribar a sacsejar el panorama polític, i encara que costi de creure, penso que la gent encara viu massa bé com per pensar en una revolució política a gran escala. RCat seguirà les mateixes pautes de creixement que molts altres partits han hagut de superar per fer-se un lloc a la societat.

Potser les coses encara han d'anar pitjor perquè alguna cosa canviï; o potser el que necessitem realment és un projecte "desacomplexadament" independentista i transversal, amb objectius a curt i llarg termini, que assoleixi un cert de nivell de credibilitat amb el pas del temps i acabi establint-se com el vertader referent polític per als que volen que Catalunya sigui una nació lliure. Un projecte amb els seus ideòlegs i els seus fundadors, la seva història i el seu llegat, el seu passat i el seu futur; un projecte que no vulgui apropar el poble a la política sinó que apropi la política al poble. Un projecte que, en definitiva, no busqui la independència com únic objectiu, sinó que l'entengui com el mitjà que farà que tots plegats visquem en un país millor.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.