01 de febrer 2010

Immigració a Catalunya (3): Casa de Tots

Miquel
A l'últim escrit vaig arribar a la conclusió que per molt que ens agradi vanagloriar-nos pel fet de ser una terra d'acollida, la realitat és diametralment oposada a aquesta premissa i la vertadera capacitat del poble català per assimilar nouvinguts és, francament, pobra.

En les últimes dècades hem pogut comprobar com les onades migratòries han fomentat la heterogeneïtat cultural i lingüística de Catalunya; així, cada nova tongada de nouvinguts ha aportat els seus nous elements tradicionals, ja siguin religiosos, lingüístics o de qualsevol altre tipus. Bé, crec que és coherent afirmar que en una societat integradora efectiva aquest trets culturals diferents no haurien de suposar cap problema: per més gent nova que arribi, el territori en qüestió continuarà conservant les seves arrels.

Els Estats Units en serien un clar exemple; un país que, de fet, l'han aixecat les gents d'arreu del món i on la cultura predominant no és sinó un amalgama de diferents cultures dins la qual tothom s'hi pot arribar a sentir identificat sense perdre la referència als seus orígens. També és cert, però, que el nostre cas és diferent, Catalunya ha tingut una cultura ben definida durant molts segles, per això s'han de cercar noves maneres de promoure i preservar la cultura autòctona, i és aquí on arribem al quid de la qüestió: els incentius per mantenir viva la cultura catalana.

A la primera part d'aquestes reflexions sobre la immigració observava una certa fòbia col.lectiva envers l'arribada d'estrangers; quan, de la mateixa manera que passa amb la cultura, si fóssim una societat integradora efectiva això no hauria de suposar cap problema. Al meu parer, aquest temor només pot ser originat quan sabem que no som capaços d'assimilar eficaçment aquest influx immigratori. Ara bé, podem realment posar en pràctica una política d'integració eficaç?

Per poder respondre afirmativament aquesta pregunta s'han de posar en pràctica dos requisits, en aquest ordre; primer, crear un escenari on la cultura catalana tingui suficients incentius per motivar-ne la seva preservació per part dels nouvinguts; i segon, exigir a aquests nouvinguts la seva correcta adaptació un cop aquests incentius han estat establerts. Compartint-ne la responsabilitat, ambdues condicions passen tant per la ciutadania com per l'estament polític. En primer lloc, si els catalans amb el nostre tradicional autoodi no som els primers en promoure'n l'ús i la participació social ja podem plegar, per molt que ens agradi culpar als altres, els de fora, també hem d'assumir la nostra part de culpa. La segona part, igualment complicada, és la que consisteix en exigir. Un cop hem construït un país on veritablement la llengua i cultura catalanes són el vehicle integrador i el millor element per obrir-se camí en aquesta nova terra d'acollida, hem d'exigir.

Encara avui dia és molt mal vist qualsevol intent per implantar mesures que, en certa manera, exigèxin l'ús del català de forma contundent, i és llavors quan les paraules feixista o nazi o similars afloren sense cap tipus de mirament. Ben mirat, és força evident, fins al dia que aquestes mesures no es puguin equiparar a una demanda real per part de la societat continuarem posant més teules a una casa encara per fer. Per bé o per malament la solució continua passant per nosaltres, i com ja vaig acabar dient amb l'article sobre el català i la immigració a Malgrat: és complicat, però no impossible.

8 Comentaris:

  1. NO entenc la tesi. Catalunya no assimila i per això no eś terra d'acollida? No seria precisament el contrari? Vols dir que Catalunya no fusiona cultures. I per què és millor fusionar cultures que el respecte mutu de cadascuna? En qualsevol cas em deleixo per esbrinar si amb un estat propi i amb polítiques (i pressupost!!!) pròpies ho podríem fer millor que fins ara. Salut i independència.

    ResponElimina
  2. Un tema complicat el de la inmigració, però no podem permetre'ns el luxe d'oblidar que Catalunya ha crescut gràcies a la inmigració (interior i exterior). Per tant el problema és candent i necessita una sol·lució ja.

    Salut, Miquel.

    ResponElimina
  3. Hola Miquel!
    La solució passa per nosaltres...d´acord. Ho tenim magre!
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  4. @ Jaume Sanz
    No dic que fusionar cultures sigui ni millor ni necessari, ateses les característiques del nostre país això és més aviat impossible. Catalunya és terra d'acollida però no en el sentit que ens ho han intentat vendre durant els últims anys. A la segona part dels articles sobre la immigració ja en faig referència (4rt paràgraf). Com deia, la política d'integració actual no és eficaç per molt que ens vulguin vendre el contrari, i la diglòssia a Catalunya n'és una prova fefaent. Per això mateix intento trobar una solució al problema, on descric els dos requisits que jo considero necessaris per canviar la situació. Sento no haver-me explicat millor.

    @ Jordi
    Catalunya ha crescut, creix i seguirà creixent amb la immigració, però per garantir la prosperitat al futur s'ha de crear un marc on tothom si pugui arribar a sentir còmode i no anem precisament en aquesta direcció.

    @ Sílvia
    Magre, però encara hi som a temps. Jo sóc optimista.

    Gràcies a tots!

    ResponElimina
  5. mmmm exigir? potser sí que és necessari que així sigui. Però l'exigència ha de venir molt ben regulada...saludus

    ResponElimina
  6. Crec que això que esmentes és el més complicat: "si els catalans amb el nostre tradicional autoodi no som els primers en promoure'n l'ús i la participació social ja podem plegar".
    Els catalans històricament sempre ens hem volgut subdividir i això sempre ens ha desunit i per tant, crec que seria un pas importantíssim per canviar aquesta situació.
    Adéu!

    ResponElimina
  7. Crec que avui en dia tenim un problema amb la immigració, n'hi ha molts i si no tenim ni feina pels nostres... A més ALGUNS, els quals es veuen d'una hora lluny, venen a delinquir. Però clar com que és un festival aquesta justícia aquí a ningú els hi passa res i als dos dies ja ens estan fotent la cartera un altre cop. Per exemple sempre veig les mateixes romaneses, famoses per les seves faldilles demanant firmes per ves a saber que i per casualitat sempre tenen una firma només al paper. Està clarríssim que aquestes dones no volen agafar firmes, volen fotre'ls la cartera al que piqui, per tant, fora. No estem preparats per assolir tanta immigració com ens està i ens ha arribat. Mica en mica la podem dissoldre i es poden integrar (sempre que ells vulguin).
    La solució passa perquè entrin els que necessitem i així ens estalviem un munt de problemes.

    ResponElimina
  8. @ Noctas
    Només es pot exigir quan l'escenari sigui l'adient, i ara no ho és.

    @ Albert
    Sens dubte, aquesta condició que esmentes és elemental.

    @ Adrià Izard
    I com sabem quins necessitem? Qui els escull? Sota quin criteri? Aquest és un tema delicat que no necessita mesures impulsives sinó meditades i efectives.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.