28 de març 2010

Pensaments de Cap de Setmana: Blogs, RCat, política...

Miquel
Un dels principals problemes que comporta la distància és haver de recórrer als mitjans de comunicació, tan tradicionals com alternatius, per esbrinar que ocorre al teu país. Així, la manca de contacte directe amb una realitat alhora tan llunyana i propera converteix l'activitat de mantenir-se informat diàriament en una autèntic esforç discernidor entre allò que val la pena tenir en consideració i allò que forma part de la quota informativa irrellevant.

Aquesta revifada independentista que nasqué fa uns mesos amb la irrupció de Reagrupament, entre altres fets, i que ha de culminar amb la revolució del poble català fins a la plena sobirania me la vaig empassar des d'un principi. Jo també. Fins i tot vaig acudir a un sopar organitzat per en Dessmond per sentir parlar a Joan Carretero en primera persona.

L'aparició d'RCat en l'escena política ara fa gairebé un any va comportar una sèrie de reaccions en cadena que van donar peu a una sensació de renaixement independentista al cor de la Catalunya internauta. Un exèrcit blocaire considerable amb moltes ganes i ambició va fer que l'arribada de la bona nova és propagués més ràpid per la xarxa que de barri a barri i de poble a poble. Mesos després, però, la situació ha canviat, i allò que havia de convertir-se en l'eina política que duria els catalans a la llibertat pot acabar cremant-se com una vareta d'encens; deixant una oloreta d'alguna cosa diferent però desapareixent al cap i a la fi.

La blogodependència que deixava intuir al primer paràgraf em va fer arribar aquesta sensació optimista que durant uns mesos es respirava a la xarxa. Molta, massa gent competent estava involucrada en aquest nou projecte anhelós com per no tenir-lo en consideració, però el temps, que és l'únic jutge que mai s'equivoca, ha fet que alguns dels pensaments que em perseguien des de ja fa forces setmanes hagin pres forma, volum i color.

Primer pensament. A la composició parlamentària actual no s'hi troba cap partit independentista. Si bé, CiU i ERC es refereixen al dret a decidir periòdicament, de forma metòdica i calculada, per mantenir les orelles dretes al seu sector de seguidors secessionistes, cap estratègia política d'aquestes dues organitzacions pot assegurar amb total clarividència que faran l'esforç definitiu per assolir l'estat propi. Pretendre aconseguir 68 diputats independentistes als propers comicis em sembla un objectiu poc coherent.

Segon pensament. Una estructura de partit sòlida i amb una cert bagatge històric és un requisit necessari i indispensable. Cada partit té un gruix d'electors gens menyspreables que vota per inèrcia i això els partits nous no ho tenen. Que Montilla no passarà a la història per ser el millor President de Catalunya no és cap secret, però tinc la sensació que sigui qui sigui el candidat del PSC els resultats de la federació catalana seran importants i, més o menys, similars. Així, també s'explica la constància en la intenció del vot al PP o ICV o la davallada relativa, i no absoluta, d'ERC.

Tercer pensament. Reagrupament, no està tan malament després del foragitament intern com alguns volen fer creure. El cas és que tampoc estava tan bé quan tot semblava anar a sobre rodes. Tot i que el context social i econòmic podia arribar a sacsejar el panorama polític, i encara que costi de creure, penso que la gent encara viu massa bé com per pensar en una revolució política a gran escala. RCat seguirà les mateixes pautes de creixement que molts altres partits han hagut de superar per fer-se un lloc a la societat.

Potser les coses encara han d'anar pitjor perquè alguna cosa canviï; o potser el que necessitem realment és un projecte "desacomplexadament" independentista i transversal, amb objectius a curt i llarg termini, que assoleixi un cert de nivell de credibilitat amb el pas del temps i acabi establint-se com el vertader referent polític per als que volen que Catalunya sigui una nació lliure. Un projecte amb els seus ideòlegs i els seus fundadors, la seva història i el seu llegat, el seu passat i el seu futur; un projecte que no vulgui apropar el poble a la política sinó que apropi la política al poble. Un projecte que, en definitiva, no busqui la independència com únic objectiu, sinó que l'entengui com el mitjà que farà que tots plegats visquem en un país millor.

22 de març 2010

Petits Canvis

Miquel
Iniciar-se en el món dels blogs és ben bé com aprendre a caminar. Al principi, vas fent tentines i no saps ben bé on vas, ensopegues, et caus i t'aixeques, encabat per tornar a caure. A poc a poc aprens que per molt que t'ho puguis pensar la Catosfera, o la comunitat blogosfèrica a la que pertanys, no gira al teu voltant, i que tu només ets un petit satèl·lit orbitant al voltant d'aquesta gran estrella intangible. I aquí és on se m'esdevingué la primera realitat del món blocaire: Ets tan sols un més.

No fa gaires dies llegia una breu reflexió, en un blog que parla d'altres blogs, sobre l'èxit. A l'escrit s'hi plantejaven diverses qüestions compromeses a nivell reflexiu: Què és (l'èxit)? Quan pots dir que has triomfat amb el teu blog? Un any i uns quants textos més tard encara m'ho pregunto, però podria dir que he progressat més aviat poquet, i la resposta es manté distant, borrosa. Cadascú té les seves motivacions personals per posar-se a teclejar periòdicament allò que li vingui de gust. La teoria del cost d'oportunitat, però, ens explica que aquesta persona podria estar fent qualsevol altra cosa en aquest moment, però decideix escriure al blog descartant totes les altres opcions. I aquesta premissa econòmica també me l'hauria d'aplicar. Segona realitat: Els consumidors som éssers irracionals.

Encara segueixo buscant el camí que m'indiqui cap a on es dirigeix el Politburó i què em reporta. Quin és el meu objectiu? Què busco? Com comentaven alguns companys catosfèrics aquesta setmana, a voltes ho engegaries tot a rodar, i llavors és quan penso "a qui vols enganyar amb això del Politburó?". Al capdavall, la blogosfera no deixa de ser el gran món de les mentides i perdre-hi el temps és una bestiesa. Però més tard me'n refaig, i acabo pensant que ben mirat tot plegat (futbol, política, literatura, amor... vida?) és una gran mentida i que per enganyar-se a un mateix millor fer-ho amb alguna cosa productiva i ben sana com ara escriure. Tercera realitat: Ets un col·laboracionista com qualsevol altre.

La utilitat final d'aquesta espremuda neuròtica, producte d'un tenesme blocaire, és incerta. El professor de física d'ESO em deia que a vegades la millor fórmula és provar i seguir provant combinacions diverses fins que els números quadren. Així que provo; canvio el format de bloc i li intento donar un aire diferent, tampoc sé quin, però diferent. Les mentides seguiran sent les mateixes, però qui sap si ara seran més creïbles. Desitjo que us agradi.

18 de març 2010

Tercer Cop

Miquel
Ara fa gairebé un any redactava l'escrit Segon Cop on explicava les sensacions que provoca assolir els èxits establerts al principi de temporada i esdevenir triomfador. Un dels detalls que vaig obviar en aquest primer escrit és que quan més temps ets membre d'un equip més important és el teu rol i més identificat et sents amb els triomfs que s'aconsegueixen col·lectivament.

La fruïció d'aquest tercer anell de campions ha sigut igualment extàtica. Si l'any passat ja vam combregar-nos a l'èpica i aconseguirem guanyar la conferència al camp dels nostres màxims rivals a la pròrroga, aquest any, tot i no ser favorits, hem revalidat el títol. L'esforç fou monumental, els quarts de final i la semifinal els vam guanyar per penals on com a cinqué llançador vaig sentenciar les dues eliminatòries. A la final, vam remuntar el gol que ens van marcar al primer minut de partit per acabar guanyant 2-1.

Aquest any ha sigut realment especial. Més enllà dels èxits de l'equip el reconeixement individual també s'ha produït, a l'entrega de premis em van atorgar l'MVP del torneig de conferència. Ara ja són tres campionats en quatre anys i tot indica que l'any que ve tornarem a ser uns candidats ferms al títol. Talment com deia fa un any, tornarem a competir per repetir la gesta, i amb sort, engrandirem la nostra humil llegenda personal.

10 de març 2010

Campus Accidentat

Miquel
Aprofitant l'embranzida d'aquest aparent estat de caos degut a la neu, que es percep des de la distància, en el que es troba sotmesa Catalunya, voldria compartir una sèrie d'esdeveniments que també han sacsejat el campus de Winthrop durant aquests dos primers mesos i escaig de semestre.

Per començar, aquest semestre ja ha nevat, ni més ni menys, que quatre vegades. A Carolina del Sud és habitual que hi nevi un cop cada parell d'anys a tot estirar. Les tres primeres nevades van coincidir en tres divendres consecutius i totes van començar al capvespre. Aquesta precisió temporal quirúrgica va impedir que durant gairebé un mes els estudiants poguessin sortir durant el cap de setmana i es quedessin a l'habitació o a casa. El dilluns, però, qualsevol rastre de neu ja s'havia esvaït i tothom tornava a classe religiosament. Diversos professors ja han comentat que la mitjana de notes als exàmens parcials ha sigut notablement més elevada que la de semestres anteriors. Curiós i innovador sistema educatiu. La última nevada, motiu de joia i alegria per a tots, va caure la nit de dimarts a dimecres ara fa set dies; dimecres no va haver-hi classe, i en certa mesura molts es van sentir recompensats per tres caps de setmana d'aïllament dominical.






Divendres passat, l'equip de bàsquet va guanyar la final del campionat de la Conferència contra l'etern rival, Coastal Carolina. Com que no tenim equip de futbol americà els de bàsquet són els que tenen més repercussió mediàtica i el partit fou emès a ESPN per tot el país. La nit del divendres molts estudiants van anar al bar que hi ha prop de la universitat a esperar l'arribada dels jugadors. Abans de sortir a celebrar-ho, però, i un cop hagueren tornat, els jugadors de bàsquet van tenir la fabulosa idea de brindar amb xampany a les dutxes del vestidor esmicolant ampolles i copes per tot arreu. Us imagineu qui comparteix les dutxes amb l'equip de bàsquet? Els darrers quatre dies hem hagut de caminar mig despullats corredor avall per anar a les dutxes d'un altre vestidor del Coliseum. En qualsevol cas, no cal dir que la celebració aquella nit fou força grossa.






L'últim fet extraordinari succeït al campus ocorregué fa tot just tres dies. Una intensa fumera grisosa sorgia del bell mig de la universitat dissabte a la tarda. Consternats, cada vegada eren més els curiosos que s'apropaven al lloc dels fets. Des de la residència, jo en tenia una vista privilegiada. No gaire més tard començaren a baixar camions de bombers i policies fent brogir les sirenes per totes bandes, i ben aviat una capa grisa es va estendre abraçant el campus i rodalies. Owens, l'edifici més nou de tots els de Winthrop s'havia incendiat i els firemen locals van haver de treballar de valent tota la nit i fins diumenge a la tarda per apaivagar completament el foc. Ahir dilluns, totes les classes es van cancel·lar perquè s'havien de reubicar les assignatures impartides als edificis afectats. Avui ja hem tornat a classe, però el desconcert a certes hores del dia ha sigut evident: carrers tallats, edificis tancats, modificació d'horaris...




Lentament tot sembla tornar a la normalitat. Tot i la desgràcia de l'incendi no s'ha hagut de lamentar cap desgràcia major, i aquest sentiment d'unió i camaraderia que s'ha instal·lat en la majoria d'ànimes que pul·lulem pel campus no ofereix cap mena de dubte, tots plegats ens en sortirem endavant.

05 de març 2010

Grafits: un problema quotidià

Miquel
L'article a continuació me l'han publicat els companys del Malgrat Confidencial al seu diari digital:
_________________________________________

En una societat sòlida i avançada, on les necessitats bàsiques dels seus integrants estan plenament cobertes, les millores en qualitat de vida i benestar social sovint depenen més de petits factors o detalls, a vegades intangibles, que no pas de grans canvis estructurals en els quefers diaris de les persones.

Un dels principals problemes que afecta a la població de Malgrat, tot i que sigui una qüestió molt infravalorada i que gaudeix d'una incomprensible acceptació, són les guixades que durant anys han proliferat a molts indrets de la població. Entenguin que per acceptació em refereixo més aviat a resignació; després d'observar tants anys aquests elements a les parets dels nostres edificis hem après a conviure amb ells sense escandalitzar-nos en excés. Així, firmes, graffitis, símbols o consignes polítiques de totes les orientacions es poden trobar en murs de cases abandonades, al nucli antic, als passos subterranis o fins i tot a les parets de l’església.

Aquestes pintades, que segons dades de la web de l'organització "Graffiti Hurts" representen l'acte vandàlic més comú, tenen un impacte molt més negatiu en la societat del que ens podem imaginar. Els graffitis augmenten la inseguretat ciutadana i disminueixen el valor de les propietats del districte on es troben, a més a més desprenen aquesta imatge de zona marginal, freqüentment associada amb els guetos, i tan poc beneficiosa per promoure l'atractiu local. El raonament és el següent: en una zona on es tolerin les pintades i no es faci res per prevenir-les, els potencials transgressors percebran la creixent inseguretat del barri i tindran menys remordiments a l'hora de cometre infraccions més importants, i aquest fet dona peu a l'establiment d'un cercle viciós cada cop més incontrolable.

A Malgrat hi ha pintades que les tinc vistes des de que tinc ús de raó, i potser hi ha algú que pensi que esborrar-les no serviria de res perquè tornarien a aparèixer al cap de poques hores, però aquesta seria una creença errònia. Utilitzant les dades de la web abans esmentada, la millor manera de prevenir-ne la proliferació és esborrant-les immediatament, "eliminar els grafittis entre 24-48 hores després d'haver-se pintat és clau per una prevenció efectiva".

En definitiva, el graffitisme és una activitat il•legal plenament consolidada a la nostra vil•la que conviu amb l'acceptació de la societat i l’administració malgratenca; una activitat que tan pot servir com a llançadora per disparar els índexs de delinqüència o com a mecanisme per tallar de soca-rel gran part de l'activitat delictiva si es prevé eficaçment. Pel bé de Malgrat, és hora d'afrontar el problema obertament, prendre mesures concretes i acabar d'una vegada per totes amb aquestes mostres d'incivisme tan comunes.

01 de març 2010

Lladres 2.0

Miquel
Les anomenades eines 2.0, que ara estan tan de moda, tenen infinitat d'aplicacions i usos per a millorar les comunicacions i els fluxos d'informació arreu del món. No és difícil imaginar-se fins a quin punt han calat aquests elements interactius dins la societat observant els milions d'usuaris de tots els indrets i racons dels cinc continents que ja acumulen aquestes xarxes. De fet, si Facebook fos un país seria el tercer més poblat, que es diu ràpid.

Entre aquests centenars de milions, però, no tothom busca la fruïció personal o el gaudi que busquem la majoria. Obeint aquest patró tan humà que ens diu que sempre ha d'haver-hi una quota d'oportunistes malparits que es beneficia de la bona voluntat de la resta, les xarxes 2.0 també són un cau de potencials delinqüents i transgressors.  

La realitat és que la quantitat de mala fe que campa, o navega, per la xarxa és força considerable. Fa cosa d'una setmana, llegint al Huffington Post, un curiós titular atreia el meu interès. "Els usuaris de Facebook i Twitter podrien trobar-se amb increments a les seves assegurances". 

Anem a pams. El Twitter és una d'aquestes xarxes tan populars que es troben en ple creixement exponencial. Aquesta peculiar xarxa social ha creat, desenvolupat i implantat el concepte de microblogging a Internet, i tot i que al principi, com a moltes altres persones, a mi tampoc m'acabava fent el pes, al final li he trobat el què i m'he acabat unint a la llarga llista de "twittejadors".


El cas és que el Twitter també incorpora una petita opció anomenada geotagging que permet als usuaris identificar les coordenades des d'on hom "twitteja" i localitzar-lo geogràficament. Bàsicament, aquest mecanisme permet a tothom que ho desitgi saber on et trobes en aquell precís instant, i ja han aparegut els primers casos on s'ha relacionat el robatori en algun domicili amb els comentaris que el propietari ha publicat al Twitter. Les companyies asseguradores, que tampoc s'estan per gaires romanços, ja han fet arribar la seva advertència.

Aquests exemples sempre van bé per recordar que tots els progressos tenen els seus inconvenients; i, dins d'aquesta bogeria mundial amb les xarxes socials, mai va malament tenir una mica de cura i procurar protegir la  intimitat de cadascú. Al final, què ens queda si ens ho ensenyem tot a la xarxa?


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.