Pensaments de Cap de Setmana: Blogs, RCat, política...

Miquel
Un dels principals problemes que comporta la distància és haver de recórrer als mitjans de comunicació, tan tradicionals com alternatius, per esbrinar que ocorre al teu país. Així, la manca de contacte directe amb una realitat alhora tan llunyana i propera converteix l'activitat de mantenir-se informat diàriament en una autèntic esforç discernidor entre allò que val la pena tenir en consideració i allò que forma part de la quota informativa irrellevant.

Aquesta revifada independentista que nasqué fa uns mesos amb la irrupció de Reagrupament, entre altres fets, i que ha de culminar amb la revolució del poble català fins a la plena sobirania me la vaig empassar des d'un principi. Jo també. Fins i tot vaig acudir a un sopar organitzat per en Dessmond per sentir parlar a Joan Carretero en primera persona.

L'aparició d'RCat en l'escena política ara fa gairebé un any va comportar una sèrie de reaccions en cadena que van donar peu a una sensació de renaixement independentista al cor de la Catalunya internauta. Un exèrcit blocaire considerable amb moltes ganes i ambició va fer que l'arribada de la bona nova és propagués més ràpid per la xarxa que de barri a barri i de poble a poble. Mesos després, però, la situació ha canviat, i allò que havia de convertir-se en l'eina política que duria els catalans a la llibertat pot acabar cremant-se com una vareta d'encens; deixant una oloreta d'alguna cosa diferent però desapareixent al cap i a la fi.

La blogodependència que deixava intuir al primer paràgraf em va fer arribar aquesta sensació optimista que durant uns mesos es respirava a la xarxa. Molta, massa gent competent estava involucrada en aquest nou projecte anhelós com per no tenir-lo en consideració, però el temps, que és l'únic jutge que mai s'equivoca, ha fet que alguns dels pensaments que em perseguien des de ja fa forces setmanes hagin pres forma, volum i color.

Primer pensament. A la composició parlamentària actual no s'hi troba cap partit independentista. Si bé, CiU i ERC es refereixen al dret a decidir periòdicament, de forma metòdica i calculada, per mantenir les orelles dretes al seu sector de seguidors secessionistes, cap estratègia política d'aquestes dues organitzacions pot assegurar amb total clarividència que faran l'esforç definitiu per assolir l'estat propi. Pretendre aconseguir 68 diputats independentistes als propers comicis em sembla un objectiu poc coherent.

Segon pensament. Una estructura de partit sòlida i amb una cert bagatge històric és un requisit necessari i indispensable. Cada partit té un gruix d'electors gens menyspreables que vota per inèrcia i això els partits nous no ho tenen. Que Montilla no passarà a la història per ser el millor President de Catalunya no és cap secret, però tinc la sensació que sigui qui sigui el candidat del PSC els resultats de la federació catalana seran importants i, més o menys, similars. Així, també s'explica la constància en la intenció del vot al PP o ICV o la davallada relativa, i no absoluta, d'ERC.

Tercer pensament. Reagrupament, no està tan malament després del foragitament intern com alguns volen fer creure. El cas és que tampoc estava tan bé quan tot semblava anar a sobre rodes. Tot i que el context social i econòmic podia arribar a sacsejar el panorama polític, i encara que costi de creure, penso que la gent encara viu massa bé com per pensar en una revolució política a gran escala. RCat seguirà les mateixes pautes de creixement que molts altres partits han hagut de superar per fer-se un lloc a la societat.

Potser les coses encara han d'anar pitjor perquè alguna cosa canviï; o potser el que necessitem realment és un projecte "desacomplexadament" independentista i transversal, amb objectius a curt i llarg termini, que assoleixi un cert de nivell de credibilitat amb el pas del temps i acabi establint-se com el vertader referent polític per als que volen que Catalunya sigui una nació lliure. Un projecte amb els seus ideòlegs i els seus fundadors, la seva història i el seu llegat, el seu passat i el seu futur; un projecte que no vulgui apropar el poble a la política sinó que apropi la política al poble. Un projecte que, en definitiva, no busqui la independència com únic objectiu, sinó que l'entengui com el mitjà que farà que tots plegats visquem en un país millor.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.