28 de març 2010

Pensaments de Cap de Setmana: Blogs, RCat, política...

Miquel
Un dels principals problemes que comporta la distància és haver de recórrer als mitjans de comunicació, tan tradicionals com alternatius, per esbrinar que ocorre al teu país. Així, la manca de contacte directe amb una realitat alhora tan llunyana i propera converteix l'activitat de mantenir-se informat diàriament en una autèntic esforç discernidor entre allò que val la pena tenir en consideració i allò que forma part de la quota informativa irrellevant.

Aquesta revifada independentista que nasqué fa uns mesos amb la irrupció de Reagrupament, entre altres fets, i que ha de culminar amb la revolució del poble català fins a la plena sobirania me la vaig empassar des d'un principi. Jo també. Fins i tot vaig acudir a un sopar organitzat per en Dessmond per sentir parlar a Joan Carretero en primera persona.

L'aparició d'RCat en l'escena política ara fa gairebé un any va comportar una sèrie de reaccions en cadena que van donar peu a una sensació de renaixement independentista al cor de la Catalunya internauta. Un exèrcit blocaire considerable amb moltes ganes i ambició va fer que l'arribada de la bona nova és propagués més ràpid per la xarxa que de barri a barri i de poble a poble. Mesos després, però, la situació ha canviat, i allò que havia de convertir-se en l'eina política que duria els catalans a la llibertat pot acabar cremant-se com una vareta d'encens; deixant una oloreta d'alguna cosa diferent però desapareixent al cap i a la fi.

La blogodependència que deixava intuir al primer paràgraf em va fer arribar aquesta sensació optimista que durant uns mesos es respirava a la xarxa. Molta, massa gent competent estava involucrada en aquest nou projecte anhelós com per no tenir-lo en consideració, però el temps, que és l'únic jutge que mai s'equivoca, ha fet que alguns dels pensaments que em perseguien des de ja fa forces setmanes hagin pres forma, volum i color.

Primer pensament. A la composició parlamentària actual no s'hi troba cap partit independentista. Si bé, CiU i ERC es refereixen al dret a decidir periòdicament, de forma metòdica i calculada, per mantenir les orelles dretes al seu sector de seguidors secessionistes, cap estratègia política d'aquestes dues organitzacions pot assegurar amb total clarividència que faran l'esforç definitiu per assolir l'estat propi. Pretendre aconseguir 68 diputats independentistes als propers comicis em sembla un objectiu poc coherent.

Segon pensament. Una estructura de partit sòlida i amb una cert bagatge històric és un requisit necessari i indispensable. Cada partit té un gruix d'electors gens menyspreables que vota per inèrcia i això els partits nous no ho tenen. Que Montilla no passarà a la història per ser el millor President de Catalunya no és cap secret, però tinc la sensació que sigui qui sigui el candidat del PSC els resultats de la federació catalana seran importants i, més o menys, similars. Així, també s'explica la constància en la intenció del vot al PP o ICV o la davallada relativa, i no absoluta, d'ERC.

Tercer pensament. Reagrupament, no està tan malament després del foragitament intern com alguns volen fer creure. El cas és que tampoc estava tan bé quan tot semblava anar a sobre rodes. Tot i que el context social i econòmic podia arribar a sacsejar el panorama polític, i encara que costi de creure, penso que la gent encara viu massa bé com per pensar en una revolució política a gran escala. RCat seguirà les mateixes pautes de creixement que molts altres partits han hagut de superar per fer-se un lloc a la societat.

Potser les coses encara han d'anar pitjor perquè alguna cosa canviï; o potser el que necessitem realment és un projecte "desacomplexadament" independentista i transversal, amb objectius a curt i llarg termini, que assoleixi un cert de nivell de credibilitat amb el pas del temps i acabi establint-se com el vertader referent polític per als que volen que Catalunya sigui una nació lliure. Un projecte amb els seus ideòlegs i els seus fundadors, la seva història i el seu llegat, el seu passat i el seu futur; un projecte que no vulgui apropar el poble a la política sinó que apropi la política al poble. Un projecte que, en definitiva, no busqui la independència com únic objectiu, sinó que l'entengui com el mitjà que farà que tots plegats visquem en un país millor.

11 Comentaris:

  1. Hola Miquel!
    Pensa que molts que vivim a Catalunya tampoc entenem res...Malauradament no és qüestió de distància.
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  2. Miquel, jo tenia moltes esperances dipositades amb Rcat, més que res perquè es veia un grup unit on els egos deixaven lloc al colectiu. Malauradament, crec que cada dia que passa aquesta estructura política es debilita més. Potser és la meva opinió.

    Salut, Miquel!

    ResponElimina
  3. La clau és al tercer pensament que nombres. Vivim massa bé com per voler grans canvis. Un dels temes que s'escolta més avui dia és el de la crisis, però en canvi ens limitem a dir que la culpa és d'aquest i d'aquest en comptes de buscar-hi solucions. Suposo que serà la mentalitat nostre.
    Recordo que farà un temps em vas passar un document sobre el perfil del votant del PSC. Doncs partint de que és el partit més votat podem esbrinar que:

    1r: Pocs estudis i amb poc interés per la política:
    2n: Procedència extrangera i a més a més sense integració catalana (I no catalanoparlants)

    Per tan jo ara pregunto. ¿Com pot tenir un partit polític, amb idees nacionals independentistes, la intenció de fer quelcom important, si el major nombre de votants no els hi interessa.
    Ve a ser com el principi sobre l'oferta i la demanda.
    Així que es poden fer dues coses. Esperar que les coses canviïn a pitjor i atribuir la culpa a la gestió de l'estat espanyol per crear una sensibiltzació cap a l'independentisme més general, o bé canviar el discurs una mica i camuflar-ho poc a poc en fer veure a la població que es coneixen els problemes que ténen i que pots trobarlis solucions.

    Felicitats per l'article
    Enric

    ResponElimina
  4. Un molt bon anàlisi, tot i la distància, del que ocorre a Catalunya. El projecte de Reagrupament no està, ni molt menys, enfonsat. Al contrari, arran de la passada Assemblea i de la presèncai del Joan Laporta es va consolidar.
    Sobre el tema que vivim massa bé, és cert que molta gent vota per inèrcia sense analitzar què ha fet bé i malament l'opció política que ha escollit. I és una pena. Què més, però, ha de passat, per a desitjar el canvi que tant necessitem?!

    ResponElimina
  5. L'any passat em vaig adonar d'això que dius, tot i que estudiava a Madrid. No hi arriben les notícies de Catalunya. En un any... el president de la Generalitat només el vaig veure dues o tres vegades comptades a la televisió. L'Avui el vaig trobar un dia per casualitat a Atocha, i la Vanguardia també era difícil de trobar-la (però no tant). Sort d'internet. M'imagino que des dels Estats Units encara deu ser més difícil.

    Sobre les eleccions i el panorama polític ara mateix. Encara queda per a les eleccions (recordem la pregunta de Terribas a Montilla sobre la foto amb Ratzinger a la Sagrada Família...), així que, ara mateix, estem en pre-campanya, en el moment d'enquestes i de llançar globus sonda a la població, i res no és segur.

    Crec que el que ara mateix han de tenir en compte els partits -tots, els perjudica a tots- és l'abstencionisme acusat de les últimes eleccions. Potser RCat ha anat per aquest camí, tal com jo ho veig, i ha volgut fer-se amb el nínxol de mercat, però, com deies tu en un dels teus últims posts, fer-se una imatge i conseguir uns clients fent un símil amb bosses de mà és complicat. Et recomano el blog del Pati Descobert, fan molt bones anàlisis en aquest sentit. Salut!

    ResponElimina
  6. @ Sílvia
    Sí, sempre que torno me n'adono que tampoc hi ha tanta diferència, però el fet de no poder sortir al carrer i contrastar-ho és un factor important.

    @ Jordi
    No ho sé, Jordi... Saps prou bé que vaig anar a Barcelona a sentir parlar en Joan Carretero, i algunes coses em van agradar molt i altres no tant. Jo també hi creia, en RCat, ara se´m fa difícil imaginar-me com aconseguiran els objectius que es proposen.

    @ Enric
    Estic d'acord. Crec que aquesta és una de les coses positives: hi ha molt de marge de millora. Si ja haguessim tocat sostre ho tindríem fumut.

    @ Albert B. i R.
    No ho sé què ha de passar per capgirar la situació... Aquesta és la pregunta del milió d'euros!

    @ Esther
    Doncs sí a Madrid no hi surt a la CNN tampoc el treuen gaire... :D
    EL clima de pre-campanya és obvi, les poltrones s'estàn escalfant i tots els partits ja estan jugant les seves cartes. Gràcies per la recomanació, ja m'hi he passat alguna vegada.

    ResponElimina
  7. T'asseguro que estàs molt més al cas del que passa a la política catalana del que ho estic jo, malgrat la distància.
    Tant de bo poguem viure en un país millor aplicant el que sigui necessari.
    Adéu!

    ResponElimina
  8. JO diria que Rcat sí que està malament, desgraciadament. L'episodi del Dr. és vist entr els qui no estan conscienciats ni inf9rmats, com un guirigall més d'una capelleta més d'una escissió més.

    ResponElimina
  9. Jo el que veig és que els que hi ha ara no ens porten elloc... però Rcat podria haver esta molt i em penso que tampoc va enlloc.

    ResponElimina
  10. Jo estic molt fet pols amb RCat. I em sento més orfe que mai.

    ResponElimina
  11. @ Albert
    Pot ser sí que n'estic més al corrent, però mai puc estar segur de que tot allò que m'arriba és veritat.

    @ Jaume Sanz
    Crec que tant els "supporters" restants d'RCat com els detractors tenen arguments per creure que tenen raó, jo no ho tinc gens clar.

    @ Home del Sac
    Bé, doncs s'haurà de buscar una altra alternativa!

    @ Marc
    Des de la meva perspectiva d'observador mai vaig acabar d'entendre ni el trimfalisme inicial amb el sorgiment d'RCat i el derrotisme exagerat de molts dels que ja no en formeu part. Molts ànims!

    Gràcies a tots per les aportacions.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.