29 d’abril 2010

Revetlla d'Exàmens

Miquel

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

18 d’abril 2010

Sentència Inabastable

Miquel
En aquest exercici diari, que ja he comentat d'altres vegades, consistent en mantenir-se informat de l'actualitat política i social del que passa allà d'on sóc, poques vegades m'he trobat amb un tema que acapari tantes opinions i reaccions com la no sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya.

Personalment el que em sembla més greu de tot no és que el veredicte final arribi o no arribi, o que s'especuli sobre l'estripall final que facin les tisores constitucionalistes. Des de ja fa forces anys, el més greu de tot és que Espanya qüestioni la voluntat d'un grup de gent, que resulta ser una nació diferenciada, a decidir lliurement el seu futur i com decideix organitzar-se jurídicament. Em resulta irrellevant el fet que es tracti d'un Estatut (ja d'entrada esquinçat) o d'una llei sobre els processos d'esterilització de la llet semidesnatada a la Vall d'Aran, per dir alguna bestiesa. El fet de retocar una coma en qualsevol text legal aprovat per un ens representatiu d'una nació, com és el Parlament de Catalunya, demostra al meu entendre que, en primer lloc, la potestat d'aquesta institució és limitada i vulnerable a la capacitat i voluntat interpretativa d'un altre òrgan superior com és el TC, i en segon lloc, estableix un precedent perquè futurs episodis on l'escenari polític derivi cap una situació similar, el TC pugui usar l'exemple de l'Estatut per legitimar el seu dret a la modificació.

També hi ha els que diuen que la Constitució és inviolable i així serà perquè es va votar i el resultat fou afirmatiu. Ara bé, dues preguntes; en quin context es va votar? Sortint de 40 anys de dictadura i repressió, una Carta Magna neolítica hagués obtingut un suport semblant. Qui va votar, o més específicament, qui no va votar? D'entrada jo i milions d'altres que mai hem conegut la dictadura, ni la transició, ni res associat amb tots aquests períodes foscos d'una història ja de per si obscura. Un simple càlcul cronològic ens explica com la gran majoria de la població espanyola mai es va manifestar a les urnes en relació a aquest text. Fins quan haurem d'esperar?

Les lleis representen la manera de percebre el món i la interacció de les persones amb el mateix en un període històric determinat. Així, les lleis romanes no servien per als temps medievals, de la mateixa manera que els nostres governants no s'aprofiten del "dret de cuixa". Quan una nació aprova un text i llur acceptació roman a l'espera que un altre òrgan la validi és que alguna cosa falla. No seria convenient, amb els temps que corren, que precisament ara ens quedéssim encallats en la història.

08 d’abril 2010

Diumenge de Pascua

Miquel
Diumenge de Pascua, sóna el despertador a dos quarts de nou. Esmorzem. A les nou en punt sortim de la universitat i anem cap a ciutat. El Time Warner Cable Arena de Charlotte és el nostre destí, el pavelló on hi juguen els Bobcats de la NBA. Un escenari magnífic, inaugurat fa tan sols cinc anys, amb una capacitat per a vint mil persones i escaig. A més a més, ara que l'equip a deixat de ser una banda i es troba en zona de playoffs la ciutat s'ha volcat totalment amb el bàsquet.

Es força aviat i fa bo, només un bunyol de nata i una brisa fresca primaveral que acarona les galtes, com si els cels també celebressin l'efemèride de la resurrecció de Crist. Baixant per l'avinguda que duu al pavelló ja es sent el bram de l'equip de so i la gent s'amuntega a l'entrada principal, on espera ser escanejada pels membres de seguretat.

Un cop a dins, una musica potent t'abraona i un munt de voluntaris s'ofereixen per guiar-te fins a la teva localitat. Pancartes aquí i allà, totes amb proclames positivistes, omplen el trajecte fins als seients. La posada en escena impressiona: canons de llum, efectes de so i musica a tot drap, animació a peu de pista, i a les pantalles gegants del pavelló s'hi veu un compte enrere al que li queden dos minuts de vida.

Finalment el marcador arriba a zero i, per un segon, tot s'apaga; silenci. De cop, unes altres pantalles enormes s'iluminen a l'escenari que hi ha a peu de pista i apareix la silueta d'un grup de rock que comença a tocar amb l'energia d'un moviment sísmic: Comença la missa. Bones Pasqües.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.