29 d’abril 2010

Revetlla d'Exàmens

Miquel

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.