29 d’abril 2010

Revetlla d'Exàmens

Miquel

Aquell qui segueixi el meu piulador personal ja deu haver intuït que aquesta prolongada absència a la xarxa es deu a l'abocament absolut als exàmens de final de carrera. Com ja vaig comentar, és preferible mantenir el blog en standby una temporada i assegurar-se el diploma que no pas a l'inrevés. També passa, però, que la capacitat de concentració és limitada; i vet aquí aquest escrit.

Una de les coses que més em fascina, aprofitant el gran desplegament culer d'ahir, és la capacitat que té el Camp Nou, i suposo que fins a cert punt la resta d'estadis de futbol, de convertir-se en un ens únic que actua com un tot. Sí, són 100.000 persones diferents però les sensacions, les reaccions, el sentiment i una llarga llista de valors compartits converteixen el Camp Nou en una sola entitat compacta amb un caràcter definit i un comportament singular. El més curiós és que recentment he descobert una imprevisible extrapolació d'aquest fet: al campus de la universitat hi passa exactament el mateix.

Ja n'havia parlat alguna altra vegada, d'aquest sentiment unitari que existeix al campus. Com quan va haver-hi l'incendi a Owens Hall o quan l'equip de bàsquet va arribar als nacionals. El campus respira, respon i actua en funció de les variables que l'afecten, i al capdavall un grapat de gent reaccionant de la mateixa manera comporta que el campus concebi aquesta nova dimensió on actua com un sol, talment com el Camp Nou. La última i definitiva prova d'això fou la imminència dels exàmens finals, i com és lògic, els hàbits dels estudiants canvien i es comporten en conseqüència.

Ja és tradició que l'últim dia de classe molts dels estudiants vagin a celebrar-ho al bar que hi ha prop del campus. Per a molts, aquesta fou la seva última festa com a universitaris i clar, s'ha de celebrar corresponentment. Durant aquell dia no es parlà de res més a les classes i als carrers del campus: què farem aquesta nit, on anirem, qui hi haurà... Una impaciència un pèl excessiva.

I la nit va arribar. Alegria desbordant, emocions a flor de pell, finals a dos dies vista, alts índexs de nerviosisme; afegeix-hi una considerable dosi d'alcohol i el còctel, fent servir l'epítet d'habitud, és explosiu. El balanç final: un parell de baralles sense més rellevància, un quants bramant per la fi d'una etapa irrepetible, i un(e)s quant(e)s més amb el cor trencat per culpa de relacions sentimentals que es demostraren sense futur tot i que mai tingueren passat. En definitiva; la nit que més s'havia de gaudir acabà convertint-se en tot un drama de plors i rialles sense cap ni peus.

Ja conclosa la gran festa, de tornada a casa, em topo amb S., que no es va moure de l’apartament i es quedà a casa preparant els exàmens. De fet, mai surt, i molta gent la considera una espècie de social outcast; ella, però, lluny de tota influència dramàtica em saludà simpàticament i va tornar a l'aula d'estudi. I de cop hi vaig pensar. Nosaltres, com el gran grup de països capitalistes, vam a anar de festa i ja sabem com va acabar tot plegat. Ella, en canvi, un petit país comunista mig repudiat, es va mantenir al marge i la crisi no la va afectar gens ni mica. En qualsevol cas, era massa tard per metàfores mal encaminades que aquella hora de la nit no haguessin dut enlloc. I ho vaig deixar córrer.

8 Comentaris:

  1. Ja se sap com acaben aquestes festes quan les barreges són les que són. Tu també vas anar-hi de festa? Espero que t'hagin anat molt bé els examens, ja queda menys per acabar la carrera.

    De moment, segueix disfrutant de les gresques americanes que, pel que sembla i segons l'estereotip, són brutals en tots els sentits (bo i dolent).

    Salut, Miquel.

    ResponElimina
  2. Hola Miquel!
    De festa...per aquí res de res. Barcelona s´ha despertat trista.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  3. Bona reflexió aquesta sobre els països capitalistes i la crisi. Aquestes pensades només es tenen en època d'exàmens, hahaha! :)
    El que importa és el títol, és clar, per això toca fer colzes -almenys jo, abans que acabi maig espero haver finiquitat tots els crèdits-, ja reprendràs el Politburó en breu! Molts ànims!

    ResponElimina
  4. En aquest cas en comptes de petroli parlem de d'alcohol. Quins simils tu jeje.
    Ens veiem el dia 9 pot ser? espero que no fagis com cada any i aquest cop avisa! Et desitjaria sort amb els exàmens però no et caldrà perque ben segur que treuràs bona nota. igualment sort! :P

    Enric

    ResponElimina
  5. Vaig estudiar a la UPF i la "unitat" del Campus només es veia quan la gent comprava entrades per la Pompeufarra... Per tota la resta de variades i riques activitats, era ben difícil trobar algú. Així de trist! Espero que al teu Campus sigui diferent.
    I ai, les baralles! Sempre algú que es passa de la ratlla!

    ResponElimina
  6. @ Albert:
    A la UB i per amics se que a la UAB també, hi ha una altra cosa per la que es posen d'acord. I és per anar a fumar "canutos". No hi ha dia (i hora) que entri a la facultat sense ensumar aquesta peculiar olor.

    Enric

    ResponElimina
  7. El tema de la festa era més aviat secundari. El que volia remarcar és aquest batec del campus com una comunitat cohesionada, tant a les bones com a les dolentes.

    ResponElimina
  8. Tens raó amb això del Camp Nou. Sovint al futbol costa trobar un terme intermig.

    Bona reflexió la de la festa.
    Adéu!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.