27 de maig 2010

Desafecció

Miquel
Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Bartomeu Muñoz, Pascual Vela, Manuel Dobarco, Luís "Luigi" Garcia, Francisco Correa, Francisco Camps, Luis Bàrcenas, Guillermo Ortega i la seva esposa, Gema Matamoros, Álvaro Pérez, José Bono... El degoteix de noms és incessant. Ja fa uns mesos que algú s'està dedicant ha aixecar velles estores, i tota la pols que hi havia s'està removent amb el conseqüent tuf de podrit. Sí, tots són innocents fins que es demostri el contrari, però si fins ara es deia que "Barcelona és bona quan la bossa sona", almenys per uns quants, potser haurem d'engrair la dita i afegir-hi l'àrea metropolitana.

Després ens preguntarem i debatrem tots plegats les causes de la desafecció política i buscarem mil excuses i els seus mil corresponents culpables. Es tallaran caps, es farà una purga amb el vist-i-plau de ses personalitats més il·lustríssimes i tornarem a començar una altra legislatura, com si res. Observo, mig escandalitzat, que Espanya es situa al lloc 32 del rànking mundial del CPI (Índex de Percepció Corruptiva) amb una puntuació de 6,1 sobre 10. Només en un any l'estat espanyol a baixat 4 dècimes i 4 posicions en aquesta representativa classificació. Serà una eventualitat anual o ens trobem davant una tendència a la baixa? De passada, aprofito per anotar que els altres porquets europeus, els PIGS, curiosament es troben en una situació similar o pitjor. Portugal el trobem tres llocs per sota Espanya, posició 35; Itàlia a la posició 63 i Grècia a la posició 71 amb una paupèrrima puntuació de 3,8.

Més. Avui, de casualitat, he enganxat la intervenció del diputat Jordi Turull de Convergència al Parlament, més enllà d'un discurs al meu parer força dramàtic ha deixat anar unes dades bastant impactants. Poc després d'anunciar-se la retallada del 5% al funcionariat que tan rebombori està creant arreu del país, Turull esmentava com el sou del director de l'Idescat i del director del CEO no només no ha baixat sinó que ha augmentat considerablement; assolint fins i tot les sis xifres en un dels casos, si no ho recordo malament. Desafecció?

Sort en tenim dels pegats de Zapatero. Ara, a part dels pensionistes, els joves, els funcionaris i les noves mares, i hem d'afegir els rics més rics, que també hauran de pagar els plats trencats d'aquesta deficient "gestió" econòmica, perquè "política" econòmica encara han de demostrar que en tenen alguna. Sort, també, d'en Duran i el seu grup parlamentari a Madrid que ha decidit prorrogar el desconcert i la disbauxa política atorgant al PSOE una altra oportunitat per seguir al capdavant del govern tot i haver-se demostrat sobradament incapaços. Ja ens explicarà Duran algun dia què li ha ofert el PSOE a canvi, o no; coses que dèiem de la transparència.

La solució, intentant ser constructiu, sembla complicada. Si la fuita que ha donat llum a les corrupteles estatals: Gürtel, Pretòria, etc, no acaba aviat sembla evident que tots els partits acabarant ben enmascarats per la pols que surt dessota la catifa. La solució, deia, només s'aconseguirà amb una legislació més exigent i dura, i qui sap si ja no només es tracta de tallar quatre caps, com deia al principi, sinó de ser valents i assumir que és hora d'iniciar un relleu generacional a molts nivells administratius.

25 de maig 2010

Motivacions

Miquel
Allò que ens empeny cada dia a llevar-nos, a competir, a ser millors; a ser els millors. N'hi ha de tots tipus: començant per les de supervivència, ambició, orgull, fama, riquesa, èxit o familiars, passant per altruistes, filantròpiques i acabant per les venjatives i destructives, que també hi són. Cada cop tinc més clar que les motivacions que comparteixen els components d'una societat són uns potentíssims indicadors que defineixen molt acuradament el comportament i el tarannà del col·lectiu en qüestió.

Penso en companys generacionals, en les seves aspiracions i els seus objectius personals; què volen fer, què persegueixen? En totes aquestes fites que esdevindran els èxits i fracassos del dia de demà, així com els èxits i fracassos d'avui són producte de motivacions perseguides durant anys per altres. En un món de recursos limitats fins i tot les motivacions s'apareixen més aviat escasses i la mera perpetuació de l'existència s'estableix com una realitat palpable i acceptada. M'agrada visualitzar el concepte de "societat corrompuda", i no perquè em produeixi cap satisfacció, tot el contrari, però si que em permet definir amb la màxima exactitud que m'és possible l'apreciació personal que tinc de l'ambient actual. Corrompuda perquè ens trobem davant uns greus problemes estructurals que posen i posaran en perill l'equilibri i l'evolució que com a societat hem establert amb el pas del temps.

Ben mirat, el principal problema neix encara un pas més enrere: la transmissió dels valors elementals. Aquí sí que hi trobo una profunda crisi. Ens trobem en un període crucial on per primera vegada en segles les generacions que pugen rebutjem frontalment uns valors ben arrelats que han caracteritzat la nostra manera de fer i la nostra percepció del món. Arreu t'adones de la mancança de cordialitat, bonhomia, respecte i disciplina, però també de tolerància, ambició, sacrifici i perseverància. De fet, considero que es tracta d'una crisi social perquè algun dia tots nosaltres serem adults i aquests valors tampoc els sabrem ensenyar als que vindran darrere; i a l'escola, que també ha de col·laborar en aquesta tasca transmissible, aquests valors semblaran antiquats perquè la societat ja farà temps que els haurà abandonat, i així, a la llarga ells també ho deixaran córrer.

En parlo, de valors, perquè són precisament aquests que esmentava, d'entre molts altres, els principals instigadors de les motivacions que ens empenyen als joves a obrir els ulls cada dia i seguir endavant. Si falla aquesta transmissió, que al meu parer ja fa temps que es demostra inefectiva, les motivacions desapereixen, i sense motivacions la nostra societat es converteix en un ens passiu i degradat on, com deia, els objectius no van més enllà de la frívola perpetuïtat dels dies. Un conformisme recalcitrant s'està gestant en tota una sèrie de generacions que tindrà el seu impacte en un futur no gaire distant. Comencem a exigir-nos i albirem de nou cotes més elevades, no fos cas que ja haguem fet tard.

02 de maig 2010

Jutges Incompetents

Miquel
Les darreres setmanes s'ha parlat moltíssim dels jutges incompetents. La desafecció que es percep des de molts estaments polítics i socials en relació a la no sentència de l'Estatut porta dies obrint telenotícies i cobrint pàgines centrals als diaris. El millor de tot és que encara queda teca per repartir i la resolució no arribarà avui, ni demà, ni l'altre. No obstant, avui m'agradaria desmarcar-me de l'àmbit polític i oferir-me a una altra activitat repleta de jutges incompetents: us sona Teixeira Vitienes?

L'anècdota del partit d'ahir s'esdevé quan l'àrbitre li ensenya a Busquets la segona targeta groga per perdre temps quan anaven a substituir-lo, però no l'expulsa. El més esperpèntic de tot, però, arriba un cop finalitzat el partit. Els col.legiats, dedueixo que després de profundes cavil.lacions a les entranyes de l'estadi, han determinat a l'acta que la segona groga de Busquets era, de fet, per a un jugador del Vila-real per empènyer-lo mentre caminava cap a les banquetes. En canvi, a les imatges de televisió es veu de forma evident per a qui és la tarja, bàsicament perquè el jugador del Barça es troba a un pam del jutge.

Em pregunto si la federació actuarà d'ofici com tantes vegades (no) ha fet i posarà a Teixeira Vitienes en conserva fins que sàpiga prendre apunts. Si bé és cert que els àrbitres es troben sempre al punt de mira de totes les crítiques, no es pot confondre entre cometre errades puntuals i estar incapacitat per arbitrar. Fora bo que la IFAB, la FIFA, la UEFA, la FEF i companyia entenguessin d'una vegada que els àrbitres no són robots i s'equivoquen tan com els jugadors fallen gols cantats.

S'ha de ser constructiu; la meva solució? Fàcil: ni jutges d'àrea, ni xips dins la pilota, ni altres bajanades; un "jutge de càmera" a dalt de tot de l'estadi mirant el partit per la pantalla, i quan es produeix una jugada polèmica aquest pren una decisió de forma immediata que li comunica a l'àrbitre principal mitjançant l'auricular.

"Oh, però és que així es perd l'essència del futbol!" En un negoci que es mouen quantitats desorbitades de capital cada any el mínim que es pot demanar és que els jutges siguin competents, i si això vol dir recórrer a les màquines que així sigui. Potser hauríem d'organitzar uns referèndum on tots els aficionats, jugadors, entrenadors i directius poguessin opinar. A més a més, el G-14 s'hauria de reactivar i redactar un reforma exigint les modificacions a les federacions d'acord amb el resultat de la consulta. Ara que, ben mirat, el més probable és que res d'això mai acabi materialitzant-se perquè mai serem capaços de redactar un text unitari. Els jutges seguiran fent la seva i si el text acaba arribant a un òrgan competent preguem perquè se'l prenguin en consideració. També ens queda l'opció de separar-nos de tota quanta federació i tirar pel dret... Però, de que estàvem parlant?
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.