30 de juny 2010

Última Parada

Miquel
Aquesta breu nota resultarà redundant a molts de vosaltres degut a la gran quantitat de companys blocaires que ja s'han referit al contenciós estatutari que ha acabat dilapidant el Tribunal Constitucional, tot i haver estar mutilat per primera vegada, ja fa forces anys, pel Presidente del Gobierno, i malgrat conjurar-se al famós apoyaré. En qualsevol cas, la via estatutària ha resultat morta i ara és l'hora de trobar alternatives.

Feia temps que s'ensumava, l'estatut no encaixa en el marc constitucional espanyol; i per bé que tothom estava esperant una sentència negativa de la caverna jurídica sembla que a tots ens ha agafat desprevinguts. Ja han aparegut les interpretacions de rigor de tots els colors polítics i, de tots, l'argument que em fa més gràcia és aquell que replica que al cap i a la fi el TC només ha tocat un 5% del text. Treu-li un 5% de les peces a un cotxe com podrien ser les rodes i observem si es mou gaire. El símil és força clar.

En un altre escrit vaig comentar que, de fet, considerava poc rellevant la sentència en sí mateixa. El que vertaderament està en joc és el dret a l'autodeterminació d'un grup de gent que resulta ser una nació. Em preocupa més aviat poc si ens prohibeixen aquest article o aquell altre, sinó la capacitat de subjugar la voluntat democràtica d'un poble sencer a favor d'unes lleis que a hores d'ara ja s'entenen foranes és, al meu humil entendre, el veritable problema.

Els catalans vam decidir el que volíem per a nosaltres; el que volíem tenir, el que volíem ser i com ho volíem aconseguir. I ens han dit que no. Reitero, la voluntat dels catalans no té cabuda dins de l'actual marc constitucional estatal, i aquest és un fet inadequadament obvi per Espanya. Arribats a l'última estació només ens queden dues opcions, baixar del tren o tornar enrere. És l'hora de ser valents.

27 de juny 2010

Activitats Extraescolars

Miquel
Les universitats han estat històricament els principals centres d'erudició, de recerca científica, d'aprenentatge cognitiu i de descobriment personal dins de les societats avançades. Centres que entrenen i modulen les ments que hi atenen, preparant-les per poder causar un impacte plausible en un demà més pròsper. Molt bonic.

D'altra banda, la universitat també es percep freqüentment com l'última etapa jovial de la vida. Un cop acabada aquesta fase ja res serà el mateix, en som conscients. Aquesta percepció, a part de les inspiracions esmentades al paràgraf anterior, també motiva les neurones dels estudiants a trobar innovadores formes d'oci i lleure. Els empeny a crear nous estimulants que converteixin la seva estada en aquestes institucions d'educació superior en els millors anys de la seva vida.

Entenent aquesta mentalitat hauria de ser més fàcil comprendre les activitats que es desenvolupen al campus i la seva inversemblant naturalesa; ara bé, en els darrers quatre anys m'he topat amb alguns escenaris que m'han deixat absolutament bocabadat. Dos exemples:

Humans vs. Zombies. S'ajunten un grup nombrós d'estudiants, a Winthrop he sentit a dir que fins a 100, i es divideixen equitativament en els dos equips. L'àrea de joc pot ser uns edificis en concret o tot el campus si és prou petit. Els humans van equipats amb pistoles que disparen projectius de goma molt tova i els zombies, més rudimentaris, amb una bola de mitjons, armes de mentida i qualsevol cosa que puguin recollir pel terra, ja siguin branques o ampolles de plàstic. Els zombies "ferits" moren i queden fora del joc, els humans tocats es transformen en zombies. Guanya l'equip que mata tots els membres de l'altre. Alguns pensaran que els zombies ho tenen més fàcil ja que augmenten d'efectius a mesura que avança la partida, però haver de caminar amb els braços aixecats brandant de banda a banda no és fàcil.

Quidditch. La majoria ja sabreu de què us parlo i no em creureu, doncs sí! Alguns estudiants juguen a quidditch, l'esport per excel·lència al món de Harry Potter. Equipats amb les seves escombres entre les cames, els jugadors intenten colar la pilota entre els tres cèrcols de l'equip rival. Dos caçadors esperen pacientment l'aparició de la papallona, en aquest cas un altre participant que du un mocador amb una bola daurada cosida que li penja de darrere els pantalons. La impressió que provoca veure a una quinzena de persones córrer i fer salts amb una escombra no s'oblida ràpidament.

Passejar pel campus i veure un grup de gent córrer amb escombres o sortir un dia d'aula i trobar-te amb tres personatges pintats de sang avançant cap a tu emetent sons guturals no són precisament situacions habituals. Com deia, la universitat és un centre d'estudi i d'aprenentatge on es forgen les ments que dominaran el món el dia de demà, però també és un lloc per conèixer-se a un mateix i gaudir d'uns anys inoblidables.

22 de juny 2010

Vergonya

Miquel
Fa cosa d'uns dies vaig passar una vergonya espantosa. Uns amics anglesos de la família van venir a sopar a casa, durant el transcurs de l'àpat ens van estar explicant la seva visita a Barcelona un parell de dies enrere, tot seguint els principals punts d'interès turístic que ofereix la ciutat. Vaja, la ruta habitual que fan la majoria d'estrangers que ens visiten.

El dia se'ls presentava com un plàcid passeig pels carrers d'una Barcelona cada dia més diversa i cosmopolita, una Barcelona que tot i aquest procés morfològic que està experimentant segueix atraient gents d'arreu pel seu art, història, cultura, gastronomia i, per què no dir-ho, la seva gresca. La tranquil·la jornada aviat s'esguerrà i esdevingué un maldecap per a les nostres dues parelles amigues, l'experiència es convertí en un viatge al temps dels pirates i saquejadors: en menys de vuit hores foren víctimes directes que quatre furts. Enganys al carrer, estirades de bossa, enginyosos amagatalls a la penombra... En dues ocasions van poder fugir tot i anar de camí cap als setanta tres d'ells; les altres dues voltes no van tenir la mateixa sort...

Quan ho van explicar se'm va caure la cara de vergonya. Com es justifica això? Que moure's per zones que no devien? Que no foren prou curosos? Que són gent de certa edat més propenses a ser víctimes d'aquestes accions? Sigui com sigui, una ciutat amb les pretensions i la vocació de capital, com diria Vila, que té Barcelona no es pot permetre aquestes concessions. "Barcelona, la ciutat dels quatre furts en un dia".

El pitjor de tot plegat, utilitzant la locució de moda segons els amics del Reflexions, és l'impacte negatiu que produeix tant als turistes afectats com als espectadors de la malifeta. Quan tota aquesta gent torni a casa una de les primeres anècdotes que narraran, sense cap mena de dubte, serà com els van atacar uns vàndals de carrer o com foren observadors de luxe d'una estirada de bossa professional i entrenada. Si aquests successos es converteixen en un fet massa habitual el potencial negatiu d'aquesta concepció que es pot generar de Barcelona com a ciutat perillosa, o si menys no insegura, entre els ciutadans de tot el món pot contrarestar amb escreix la millor campanya de màrqueting mai feta per donar a conèixer la marca de la ciutat.

L'administració s'ha de posar les piles, o si es vol ser sostenible, tan de moda d'altra banda, que es reactivi amb plafons fotovoltaics, en qualsevol cas, la gestió de la seguretat en els principals punts d'atracció turística hauria de ser una prioritat primordial del consistori de la capital catalana. En temps de competitivitat abassegadora com els presents, Barcelona no es pot permetre el luxe d'obviar problemes tan elementals com aquest; doncs al final són els que acaben marcant la diferència entre una ciutat pionera de referència mundial que destaca pel seu art, història i cultura; i una ciutat de reputació discutible que es converteix en la destinació preferida del turisme d'escombraries. Poques vegades havia passat tanta vergonya sense haver fet res malament.


16 de juny 2010

Mockus Culé

Miquel
Havent gairebé superat la ressaca post electoral de les eleccions de Can Barça em ve de gust fer-ne una valoració, que a més em serveix d'excusa per reactivar el blog després d'una temporada d'inactivitat a mode de descans un cop acabada la carrera. Aquest anàlisi potser tindria algun valor si s'hagués escrit abans de les eleccions, però què hi farem.

La campanya electoral ha estat ben estranya. Si bé és incontestable que el president sortint és el més prolífic de tots els que ha tingut el club i el que ha fet arribar el reconeixement de la marca Barça a més horitzons, determinades errades puntuals, no en la gestió però en el seu comportament com a màxim representant de la institució, van condicionar en desmesura els comicis del darrer diumenge. Un petit parèntesi: A més a més, com que hem demostrat que no destaquem per la nostra capacitat crítica, ens hem deixat ensabonar pel rebuig frontal que la pressió mediàtica, especialment la que provenia de l'estepa, ha traspuat en contra de Laporta. Així, set anys més tard i a pesar dels 70 títols aconseguits, algú havia decidit que era hora d'obrir finestres i fer net. Parlava dels errors personals, ho poden ser algunes paraules desafortunades, la famosa dutxa etílica o el despreniment d'alguna peça de roba de més, però no pas "barrejar el futbol amb la política", que de fet no ho va arribar a fer mai. Parlar del Barça és inevitablement parlar del país que representa, i Laporta sempre ha parlat en clau de país. No crec que també fos culpa seva que el club hagi estat sempre l'element catalanista més potent que mai hagi existit. Tanco parèntesi.

Parlava de les eleccions d'aquest cap de setmana. El resultat, com deia, fou estrany. El malaurat dofí del prolífic president quedava relegat a l'últim lloc amb un ínfim percentatge de vots. Potser perquè en realitat era el segon plat de Xavier Sala i Martín o potser perquè no ho ha sabut fer prou bé, el cas és que l'aval de Laporta no li ha servit per res. Segon per la cua, el senyor Ingla, un altre que anava com a producte de rebaixes al no deixar la cúpula d'Spanair presentar-se com a candidat a Ferran Soriano. Un missatge, al meu entendre, ambigu entre el continuisme i el trencament amb la gestió laportista juntament amb una presència més aviat dèbil del personatge van sentenciar la candidatura amb el 12% dels vots. De Rosell tothom en sap prou i espero que ho faci igual de bé que Laporta, almenys en la vessant esportiva.

En últim lloc, que no últim classificat, hi ha Benedito. Aquest home amagat en la penombra dels precandidats desconeguts fins que va sorprendre a tothom aconseguint les firmes necessàries per passar el tall. Fins i tot la cobertura mediàtica en fou irrisòria. Amb un missatge força clar i coherent, una pàgina web molt treballada i un eslògan aconseguit "el club a l'alçada de l'equip", la candidatura sorpresa de les eleccions. Durant la última setmana s'especulà amb la possibilitat que Benedito fes trontollar la fermesa de Rosell però al final no hi ha hagut color.

A l'altra banda de l'oceà, aquest cap de setmana es celebra la segona ronda de les eleccions colombianes. Un personatge singular, l'intel·lectual professor d'universitat Antanas Mockus, va aparèixer contra tot pronòstic com el possible successor de Álvaro Uribe al capdavant del govern colombià. Líder del partit verd i ex-president de la capital Bogotà, Mockus destaca per la seva sinceritat i honradesa dins les seves formes ortodoxes per escampar el missatge de prosperitat i seguretat apropant gent tradicionalment enfrontada degut a les diferències de classe. D'altra banda, alguns van veure en aquesta estratègia un excés de populisme i demagògia. Aquest cap de setmana hi haurà la segona volta però vistos els resultats de la primera ronda es podria gairebé afirmar que ens trobem davant del Benedito colombià.

És curiós com ambdós candidats tenien moltes possibilitats de donar la sorpresa segons el que es comentava als mitjans poc abans dels comicis, i en canvi es van quedar a anys llums d'un resultat positiu. En una acte polític Mockus va confessar que els metges li havien pronosticat dotze anys més de vida; doncs bé, també és possible que a Benedito li quedin dotze anys de travessia, algun esvalotat ja ha deixat anar que Laporta es tornarà a presentar a les eleccions d'aquí a sis anys...
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.