Vergonya

Miquel
Fa cosa d'uns dies vaig passar una vergonya espantosa. Uns amics anglesos de la família van venir a sopar a casa, durant el transcurs de l'àpat ens van estar explicant la seva visita a Barcelona un parell de dies enrere, tot seguint els principals punts d'interès turístic que ofereix la ciutat. Vaja, la ruta habitual que fan la majoria d'estrangers que ens visiten.

El dia se'ls presentava com un plàcid passeig pels carrers d'una Barcelona cada dia més diversa i cosmopolita, una Barcelona que tot i aquest procés morfològic que està experimentant segueix atraient gents d'arreu pel seu art, història, cultura, gastronomia i, per què no dir-ho, la seva gresca. La tranquil·la jornada aviat s'esguerrà i esdevingué un maldecap per a les nostres dues parelles amigues, l'experiència es convertí en un viatge al temps dels pirates i saquejadors: en menys de vuit hores foren víctimes directes que quatre furts. Enganys al carrer, estirades de bossa, enginyosos amagatalls a la penombra... En dues ocasions van poder fugir tot i anar de camí cap als setanta tres d'ells; les altres dues voltes no van tenir la mateixa sort...

Quan ho van explicar se'm va caure la cara de vergonya. Com es justifica això? Que moure's per zones que no devien? Que no foren prou curosos? Que són gent de certa edat més propenses a ser víctimes d'aquestes accions? Sigui com sigui, una ciutat amb les pretensions i la vocació de capital, com diria Vila, que té Barcelona no es pot permetre aquestes concessions. "Barcelona, la ciutat dels quatre furts en un dia".

El pitjor de tot plegat, utilitzant la locució de moda segons els amics del Reflexions, és l'impacte negatiu que produeix tant als turistes afectats com als espectadors de la malifeta. Quan tota aquesta gent torni a casa una de les primeres anècdotes que narraran, sense cap mena de dubte, serà com els van atacar uns vàndals de carrer o com foren observadors de luxe d'una estirada de bossa professional i entrenada. Si aquests successos es converteixen en un fet massa habitual el potencial negatiu d'aquesta concepció que es pot generar de Barcelona com a ciutat perillosa, o si menys no insegura, entre els ciutadans de tot el món pot contrarestar amb escreix la millor campanya de màrqueting mai feta per donar a conèixer la marca de la ciutat.

L'administració s'ha de posar les piles, o si es vol ser sostenible, tan de moda d'altra banda, que es reactivi amb plafons fotovoltaics, en qualsevol cas, la gestió de la seguretat en els principals punts d'atracció turística hauria de ser una prioritat primordial del consistori de la capital catalana. En temps de competitivitat abassegadora com els presents, Barcelona no es pot permetre el luxe d'obviar problemes tan elementals com aquest; doncs al final són els que acaben marcant la diferència entre una ciutat pionera de referència mundial que destaca pel seu art, història i cultura; i una ciutat de reputació discutible que es converteix en la destinació preferida del turisme d'escombraries. Poques vegades havia passat tanta vergonya sense haver fet res malament.


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.