08 de setembre 2010

Recomençar

Miquel
Gairebé dos mesos han transcorregut des del darrer escrit que vaig publicar i no ha sigut fins avui, ara mateix, quan m'he tornat a trobar amb ganes d'actualitzar el blog. Moltes coses han canviat des del maig, he pres algunes decisions importants a nivell personal i, sense previ avís, tot ha agafat un caire més rellevant. M'he adonat que escollit un camí determinat significa inevitablement deixar-ne d'altres a banda i cometre un error a aquestes alçades és quelcom que em neguiteja.

Per variar tot ha anat rapidíssim; acabar la carrera la graduació, tornar a casa, l'estiu, encetar diversos projectes, alguns personals, alguns col.lectius; tornar a marxar, començar el Màster... Tants canvis m'han fet reflexionar bastant durant tot l'estiu. Algunes de les conclusions (sense desenvolupar): L'educació és el problema i la solució de l'enorme majoria de deficiències d'un país. Abans de voler escriure amb una mínima ambició s'ha d'haver llegit, i molt. El temps que hem de dedicar a escoltar i parlar respectivament és directament proporcional a l'edat de cada individu. La plena sobirania no arribarà demà ni demà passat, un projecte que entengui la independència com un objectiu a curt termini fracassarà estrepitosament. Les presons són avui en dia un càstig pels que no saben viure en societat; ara bé, seguint aquest ritme de degradació moral els que sàpiguen comportar-se acabaran per tancar-se en centres de civilització lluny de la barbàrie del carrer. El supranacionalisme econòmic i el regionalisme cultural desfasaran el concepte d'estat tal com l'entenem avui en dia convertint-lo en un ens innocu estancat en terra de ningú.

Per sort o per desgracia, les vacances s'han acabat i el presumible últim estiu de disbauxa ja és un record. Personalment, el retorn a la rutina significa reotrbar-se amb l'estabilitat; els horaris definits, les classes i els entrenaments de futbol. Boies que marquen l'itinerari enmig de l'oceà. Sense responsabilitats som bèsties que trontollen de banda a banda, i així no anem enlloc.

9 Comentaris:

  1. M'ha agradat això de tancar-se a centres de civilització. La veritat és que hi ha la sensació general que cada cop anem a pitjor i que ningú és capaç d'evitar-ho.
    Per cert, bentornat al món dels blocs!

    ResponElimina
  2. Molt bé Miquel, ben tornat altra vegada. Tenim una conversa pendent.

    ResponElimina
  3. Ben tornat. T'aniré llegint.

    ResponElimina
  4. Fins que acabes la carrera universitària, més o menys vas avançant amb certa inèrcia, i te n'adones que van passant els anys a mesura que cada vegada decideixes i decideixes més. Diuen que el risc és la manera d'aprendre, però. Espero que tot vagi molt bé (jo enguany també m'he decidit per un màster). Anirem llegint les teves reflexions. Salut!

    ResponElimina
  5. Bentornat!
    Realment has reflexionat força encara que no hagis escrit al bloc. Estic bastant d'acord amb tot el que dius.
    Adéu!

    ResponElimina
  6. Deu n'hi do, la força amb què has tornat. Has tocat molts temes, com de passada, però que són de contingut; si et dediques a desgranar-los i parlar-ne en diferents posts, una mica a fons, tens temes pel blog fins l'any que ve... com a mínim.

    PS: "... els que sàpiguen comportar-se acabaran per tancar-se en centres de civilització lluny de la barbàrie del carrer". A mi també m'ha impressionat, aquesta frase; és excel.lent i per pensar-hi molt.

    ResponElimina
  7. Bé, bé, ja et tenim akí de nou. I sí, per escriure amb una mica de rigor, cal haver llegit molt. Però escriure no té perquè tenir cap finalitat:) abraç

    ResponElimina
  8. Quines vacances, tu! ara només et queda recuperar el temps perdut!

    I no et preocupis, que la disbauxa no ha fet més que començar.

    *Sànset*

    ResponElimina
  9. Gràcies per la rebuda!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.