29 d’octubre 2010

Mid-Terms Americanes

Miquel
El dimarts vinent els Estats Units celebren les seves mid-term elections on es renova part de la Cambra de Representants i del Senat americà. Dits comicis han estat catalogats com les eleccions de mitja legislatura més importants de les últimes dècades, i els analistes consideren que els resultats reflectiran el grau de desencant de la societat americana amb l'executiu d'Obama.

Personalment, conjeturar sobre els resultats i analitzar possibles escenaris en el futur marc polític americà no em provoca cap interès especial, en canvi, el que sí em fascina és la campanya electoral pròpiament dita: les estratègies de campanya, els anuncis electorals, logos i eslògans, les aparicions públiques dels pesos pesants d'ambdós partits, els sondejos, els debats televisius... No hi ha punt de comparació.

Bé, és cert que darrere aquestes macro campanyes hi ha centenars de milions de dòlars dels que els nostres (i no tan nostres) partits no disposen, però més enllà del poder logístic i del ressò mediàtic que s'aconsegueix amb aquestes quantitats monetàries, trobo que el valor del capital humà és comparablement superior. Probablement, part de la culpa que n'obtingui aquesta impressió és responsabilitat de la malgastada imatge dels representants catalans i la "política del cèrcol", com a voltes m'agrada referir-m'hi. Llur tendència consisteix en emprendre grans iniciatives, encetar múltiples projectes i definir nous horitzons per, en acabat, retornar allà mateix, just on vam començar. Un clar exemple n'és el debat anomenat "identitari" (paraula inexistent), que si bé necessari, es converteix en redundant un cop les postures quedaren definides. Un altre agent important que habitualment rebutja assumir cap responsabilitat, tot i tenir un rol fonamental, és l'electorat; sedat pel desinterès que genera l'esmentat cèrcol polític, no és capaç de canalitzar el seu desencant per generar alternatives prou poderoses i tallar d'arrel el corromput sistema actual. Però aquest és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Les mid-terms de dimarts tan poden significar un vot de confiança com una dura reprovació envers els demòcrates, en qualsevol cas, la fluctuació de poder polític als Estats Units té una repercussió més aviat minsa a Catalunya. D'altra banda, sí que seria interessant fixar-nos en la qualitat del debat electoral i en la voluntat democràtica del país en qüestió. De fet, aprofitant la jornada electoral, més enllà de decidir els seus futurs representants els votants de Carolina del Sud tindran la possibilitat de manifestar el seu posicionament sobre més de cent qüestions en referèndums varis.

25 d’octubre 2010

Apunts Econòmics (I): Business Communications

Miquel
In today's economic environment it is regarded impossible for any business to claim an advantageous position within its industry without effective communications among its production units, providers, clients, and other stakeholders. Communications in the business are, in fact, one of the variables that are shaping the markets at all levels from small, local enterprises to billion dollar corporations. In the era of news overload, the boom of social media, and the need for information immediacy; the management of business communications by any given company is essential to understand and foresee its evolution in the market they compete.

20 d’octubre 2010

Món de Cine

Miquel
Mundo de Cine fou el primer escrit d'opinió que mai vaig redactar. Es tractava d'un exercici en el que tothom havia de compondre un article i el que obtingués la millor nota seria enviat com a carta dels lectors a La Vanguardia. Tot i que vagament recordo les detalls del text sí que tinc present el tema que abordava. Eren temps en els que un xalat amb un rifle s'entretenia a executar vianants de forma aleatòria al Districte de Columbia i on el record de dos edificis gegantins desplomant-se consecutivament era encara molt recent. Foren uns mesos esvalotats; només es parlava de tensions internacionals, possibles guerres, de terrorisme i contraterrorisme... Uns mesos on la realitat superava la ficció. Així, en l'escrit en questió, dissertava sobre com qualsevol persona podia convertir-se en protagonista d'esdeveniments dignes dels millors scripts de Hollywood si es trobava al lloc adequat en el moment ideal.

El desastre a la mina de Copiapó em va tornar a fer pensar en el meu primigeni Mundo de Cine. Monzó també s'expressà, amb el seu estil particular, en termes similars. Els miners atrapats durant més de dos mesos a 700 metres de profunditat aviat es convertiren en el centre d'atenció de la comunitat informativa mundial, sempre ansiosa de dramatisme i share barat. Des del meu escriptori a la feina tinc la televisió just al davant amb la CNN endollada vuit hores al dia; la jornada dels rescat només em van faltar les crispetes. Ben repenjat a la meva còmode cadira, observava com un a un anaven sortint els herois xilens després dels corresponents 15 minuts de màxima angoixa on qualsevol cosa podia passar. Mentre durava la intriga la reportera de la cadena americana feia un repàs exhaustiu a la biografia de cada un dels supervivents subterranis. "Li encanta jugar a futbol amb els amics els diumenges" o "és fanàtic d'Elvis Presley i és capaç d'entonar moltes de les seves cançons" són tan sols algunes de les perles extretes de llurs gestes personals.

Com la majoria de blockbusters cinematogràfics el desastre de la mina acaba bé. La càpsula Phoenix II rescatà el 33 miners sans i estalvis. Avis, pares, marits i fills es retroben amb els seus estimats davant de més de 300 mitjans de comunicació acreditats i la gesta es converteix en una mostra de valor i superació a escala global. Fins i tot, sembla que el president del país en sortí reforçat amb un augment de confiança per part del poble xilè gràcies a la gestió de la profunda crisi. En definitiva, un guió brillant per a un psicothriller amb tots els ingredients per triomfar a les sales d'arreu: drama, misteri, intriga i un final que et deixarà amb la llagrimeta rodolant galta avall. L'últim exemple d'aquest nostre món versemblant on només cal esperar l'oportunitat i tenir una mica de sort per convertir-se en protagonista de la més "rigorosa" actualitat.

11 d’octubre 2010

Trobades Multiculturals

Miquel
Una de les experiències més valuoses que extrec de marxar lluny de casa és que coneixes a gent de tot el món. I quan vull dir de tot el món em refereixo als cinc continents i als indrets més recòndits que hom pugui imaginar-se. De fet, en els darrers cinc anys he compartit pis amb americans, ugandesos, un alemany, un irlandès, un francès i un guatemalenc. Per fer-ne un acudit d'aquests tan llargs i dolents.

Aquest semestre he començat a treballar al Centre Internacional del campus, on s'hi ofereix ajuda i suport a totes les qüestions burocràtiques i personals dels estudiants no americans: visats, permisos de treball, conflictes acadèmics, etc... Els primers mesos de feina m'han servit, entre altres coses, per poder conèixer personalment a molts estudiants que fins ara només tenia vistos.

Un cas ben curiós és el dels estudiants de l'Aràbia Saudita. Generalment, els joves d'aquest país de l'Orient Mitjà estan becats al 100% pel seu govern i reben grans quantitats de diners a règim mensual per a les seves despeses personals. El compromís del govern saudita amb l'educació és absolut, i gràcies als beneficis que reporten les exportacions d'or negre es poden permetre el luxe d'enviar els millors estudiants a centres educatius de reputació dels Estats Units.

El xoc cultural amb alumnes procedents d'aquestes latituds es potent. Al principi, i com es obvi, mostren marcades influències de la seva procedència: obligacions religioses, tracte diferenciat entre homes i dones, preferències alimentàries, mètodes de discussió i expectatives, i un llarg etcètera de trets culturals que els defineixen. Passades unes setmanes, en canvi, l'estil de vida de la societat occidental els convida a formar part d'un espai més liberal i menys autoritari, i el seu comportament es modula en conseqüència: "Pensava que no podíeu veure alcohol?"- pregunto, murri. "C'mon, si al-kuhul es una paraula d'origen àrab!"- picant l'ullet.

Una situació prou interessant des del punt de vista cultural ocorregué la setmana passada quan ens visità el pare de Nasser, que no havia sortit mai d'Aràbia Saudita. Es presentaren pare i fill al Centre Internacional i la coordinadora sortí a rebre'ls. Nasser la saludà efusivament però el pare rebutjà encaixar-li la mà a la senyora com tan bonament pogué, mantenint-se fidel a les seves directrius culturals. La meva mirada i la de Nasser es van creuar i ell va esbossar un somriure entremaliat que per poc el seu pare no va enxampar. Només si el progenitor sabés que els diners del seu país financen setmana rere setmana les llegendàries bacanals que fill i col·legues organitzen estic convençut que la família el deportaria al desert d'Aràbia a pasturar camells, tal i com comenten entre rialles els propis estudiants.

Bromes a part, el tracte amb gent jove de tot el món ajuda a ser optimista i a veure que no tot està perdut, que podem conviure tots junts. El tancament ideològic, l'aïllament cultural i, sobretot, la pobra educació són factors que creen discrepàncies entre races, cultures i ètnies; ara bé (havia de sortir l'expressió!), si ens barregem abans que religions, tradicions i prejudicis ens hagin acabat de rentar el cap completament ens adonem que som tots ben iguals, sense haver de furgar massa fons.

06 d’octubre 2010

Conflicte a l'Empresa

Miquel
Com és ben sabut, el món de l'empresa gira al voltant d'incomptables variables que determinen la progressió d'aquesta dins del mercat en què competeix. D'entre tots els factors, n'hi ha varis que destaquen per la seva importància i a la que els mànagers eficients hi presten especial atenció per l'impacte que pot provocar en els seus equips de treball. Analitzant el grup reduït de variables vertaderament rellevants, una d'elles passa massa sovint desapercebuda sota d'altres amb denominacions més ampul·loses: el conflicte.

El conflicte és un escenari inevitable en qualsevol àmbit de l'empresa i, m'atreviria a dir, de la vida. Discutim a la feina, a casa, al bar, a classe, al metro i, a vegades, fins i tot discutim sols. Vaja, crec que no és cap mentida afirmar que el conflicte és una part important de la nostra rutina i constitueix una part essencial de la naturalesa humana. Conseqüentment, dins del món empresarial, el que avui ens interessa, els modes de resolució de conflictes prenen importància al identificar-se aquesta variable com a summament rellevant.

Hi ha cinc comportaments que hom pot utilitzar per resoldre conflictes, tots ells vàlids si s'empren en la situació ideal. A la gràfica següent és poden observar aquestes cinc conductes:


- Molta Assertivitat / Poc Cooperativisme: Dominador. Comportament competitiu i agressiu; usat quant tens poder i saps que tens raó.
- Poca Assertivitat / Molt Cooperativisme: Acomodador. Contrari al competitiu, comportament passiu; usat quan saps que no tens raó.
- Molta Assertivitat / Molt Cooperativisme: Col·laborador, comportament cooperatiu i sinergètic; entens els objectius de les altres parts implicades.
- Poca Assertivitat / Poc Cooperativisme: Esquivador, conducta de laissez-faire i fuig del conflicte; usat quan necessites més informació o quan saps que no obtindràs el que persegueixes.
- Assertivitat Mitjana / Cooperativisme Mitjà: Compromès, comportament de mediador; usat quan et trobes dues parts importants amb objectius no complementaris. Busques un punt intermedi.

Tot això està molt bé, però serveix de ben poc si no s'aplica a una situació real on podem observar-ne els efectes. Un cas particularment exagerat i representatiu del que avui exposo és el que succeí fa pocs dies a can Barça. La premsa de Madrid ataca, difama i es mofa de Guardiola altra volta. Fins no fa gaire a l'entrenador blaugrana el recolzava un potent escut en la forma del president que s'enduia tots els cops, assumim que pensant en el bé de l'equip. Nogensmenys, la situació actual és ben diferent i el nou president no apareix quan Guardiola és atacat i s'intenta desestabilitzar, per enèsima vegada, el vestidor català. Rossell, que no és precisament una persona poc preparada, manifesta de manera evident un comportament esquivador en aquest tipus de situacions: no defensa l'entrenador i evita el conflicte amb els mitjans qualsevol cost.

Aquesta conducta s'usa, recordem, quan necessites més informació o quan estàs convençut que no aconseguiràs els objectius que t'has proposat. Llavors en quina d'aquestes situacions es troba Rossell? Li falta esbrinar com defensar l'equip dels atacs de la premsa, o és que sap que per molt que digui no se'n sortirà? En qualsevol cas, la postura del president del Barça no és gens aconsellable en aquest tipus de situacions, i, com en qualsevol altra empresa, els empleats se'n poden cansar i fotre el camp.

04 d’octubre 2010

Format i estructura

Miquel
Sempre que escric al blog intento seguir els cànons d'estructura de text que m'han estat instruïts. Introducció, exposició, plantejament, qüestió/refutació, solució, elecció i, finalment, conclusió. La gran majoria dels escrits que he compost en el primer any i mig de Politburó Capitalista mantenen la mateixa estructura i fins ara m'havia mostrat reticent a modificar el format. En gran mesura, aquesta determinació es devia al fet que escriure al blog em serveix de pràctica excel·lent per als treballs i projectes de la universitat. Mantenint l'estructura em familiaritzava amb el format, així, a l'hora de fer els projectes, em costava molt menys cenyir-me a les pautes esmentades.

Ocorre que, a voltes, els temes tractats només precisen un paràgraf, o una breu nota, o simplement una fotografia amb acotació; en aquests casos se'm fa complicat mantenir l'estructura i crear un escrit amb cara ulls sense paraules innecessàries. Per això, a partir d'avui, talment com fan tants altres grans blocaires com el Radar de Sarrià, en Noctas o al Que Tinguem Sort; hi haurà notes breus, els escrits habituals, algun text acadèmic si s'escau i qualsevol altra contingut que em plagui compartir a la xarxa. Avui és el primer exemple; ens seguim veient a la Catosfera.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.