20 d’octubre 2010

Món de Cine

Miquel
Mundo de Cine fou el primer escrit d'opinió que mai vaig redactar. Es tractava d'un exercici en el que tothom havia de compondre un article i el que obtingués la millor nota seria enviat com a carta dels lectors a La Vanguardia. Tot i que vagament recordo les detalls del text sí que tinc present el tema que abordava. Eren temps en els que un xalat amb un rifle s'entretenia a executar vianants de forma aleatòria al Districte de Columbia i on el record de dos edificis gegantins desplomant-se consecutivament era encara molt recent. Foren uns mesos esvalotats; només es parlava de tensions internacionals, possibles guerres, de terrorisme i contraterrorisme... Uns mesos on la realitat superava la ficció. Així, en l'escrit en questió, dissertava sobre com qualsevol persona podia convertir-se en protagonista d'esdeveniments dignes dels millors scripts de Hollywood si es trobava al lloc adequat en el moment ideal.

El desastre a la mina de Copiapó em va tornar a fer pensar en el meu primigeni Mundo de Cine. Monzó també s'expressà, amb el seu estil particular, en termes similars. Els miners atrapats durant més de dos mesos a 700 metres de profunditat aviat es convertiren en el centre d'atenció de la comunitat informativa mundial, sempre ansiosa de dramatisme i share barat. Des del meu escriptori a la feina tinc la televisió just al davant amb la CNN endollada vuit hores al dia; la jornada dels rescat només em van faltar les crispetes. Ben repenjat a la meva còmode cadira, observava com un a un anaven sortint els herois xilens després dels corresponents 15 minuts de màxima angoixa on qualsevol cosa podia passar. Mentre durava la intriga la reportera de la cadena americana feia un repàs exhaustiu a la biografia de cada un dels supervivents subterranis. "Li encanta jugar a futbol amb els amics els diumenges" o "és fanàtic d'Elvis Presley i és capaç d'entonar moltes de les seves cançons" són tan sols algunes de les perles extretes de llurs gestes personals.

Com la majoria de blockbusters cinematogràfics el desastre de la mina acaba bé. La càpsula Phoenix II rescatà el 33 miners sans i estalvis. Avis, pares, marits i fills es retroben amb els seus estimats davant de més de 300 mitjans de comunicació acreditats i la gesta es converteix en una mostra de valor i superació a escala global. Fins i tot, sembla que el president del país en sortí reforçat amb un augment de confiança per part del poble xilè gràcies a la gestió de la profunda crisi. En definitiva, un guió brillant per a un psicothriller amb tots els ingredients per triomfar a les sales d'arreu: drama, misteri, intriga i un final que et deixarà amb la llagrimeta rodolant galta avall. L'últim exemple d'aquest nostre món versemblant on només cal esperar l'oportunitat i tenir una mica de sort per convertir-se en protagonista de la més "rigorosa" actualitat.

7 Comentaris:

  1. Un seguiment informatiu digne dels millors temps de "Gente". Aquest tipus de morbositat ven molt bé, i les TVs&Co -empreses com moltes d'altres- busquen benefici.

    Potser hauríem d'aconseguir que uns quants miners de Biafra es quedin tancadets perquè els noticiaris els facin cas d'una punyetera vegada...

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. Tu no ho saps perque no el vas veure, però aquest missatge el vaig posar al meu Facebook el dia "d'autos":

    Flipant amb el gota a gota informatiu dels miners xilens; no és normal que els mitjans estiguin comptant, un a un, cada cop que un d'ells surt de la mina. A mi no m'ho sembla, vaja. Sóc l'únic que ho veu així? no sé si preocupar-me i tot...
    13 octubre a les 18:23

    Per a la meva tranquil.litat, el missatge va rebre prop de 20 comentaris, tots d'amics, coneguts i saludats que estaven tan sorpresos com jo.

    Va ser francament inaudit.

    ResponElimina
  3. Si no tinc mal entès, alguna de les cadenes espanyoles privades, ja està preparant una mini sèrie a l'estil. Ja se sap, aquestes coses venen.

    ResponElimina
  4. L'escàndol mediàtic que s'ha orquestrat al voltant ha estat del tot lamentable. No vaig voler veure res de tot plegat perquè fins i tot em feia sentir vergonya aliena. I els polítics per allà al mig, barrejant-ho amb crides patriòtiques i provant de sortir a la foto per a esgarrapar simpaties entre els ciutadans. Quan veig espectacles com aquest em pregunto si tot plegat pot ser més nefast del que és ara.

    ResponElimina
  5. Aquesta nit tenim a 4 miners (per 60.000 euros) a Antena 3.

    Jo també ho vaig pensar, com tu, com Monzó, com tots els qui veien la CNN o seguien Twitter. Però realment és de guió cinematogràfic?

    O és que els mitjans tenen (encara) la vareta màgica per convertir la realitat en espectacle? Cal? Anem de la narració de la por (ho llegíem a la Contra de la Vanguardia l'altre dia) fins al registre del show business miner.

    Em quedo amb la reflexió sobre la solidaritat global de Màrius Serra, del nostre món ego-ista (això últim ho afegeixo jo) sobre el cas de la mina.
    Salutacions.

    ResponElimina
  6. @ Sànset
    Res millor que organitzar una catàstrofe per obtenir atenció mediàtica. Com bé dius el "morbo" ven.

    @ Ferran
    No vaig veure la teva nota al Facebook però veig que coincidim en la nostra opinió.

    @ Jordi
    Jo no he sentit ni llegit res al respecte però no m'estranyaria.

    @ Albert B. i R.
    Sens dubte, un espectacle esperpèntic. Resulta que els miners van rebre fins i tot ajuda psicològica per poder suportar la fama que els esperava.

    @ Esther
    Edició especial de Salsa Rosa (o similar) per als miners atrapats? Em sembla que començo a estar curat d'espants...

    ResponElimina
  7. Fa dies que dic que si els miners haguessin mort el primer dia, ja ningú no parlaria d'ells. Així doncs, la gent no patia per les seves vides, sinó per aquesta història que com dius és digna de pel·lícula (i crec que se'n farà una).
    Adéu!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.