22 de novembre 2010

Adéu, Montilla

Miquel
Analitzem la cronologia dels fets:

1. Es descarta el tripartit: Aquí, aquí i aquí, aquí o aquí.
2. Es descarta la sociovergència: Aquí i aquí.
3. Montilla no repetirà una altra legislatura: Aquí.

Cert és que podríem fer una cerca molt més exhaustiva i trobar enllaços d'altres mitjans que ofereixin més fermesa a aquests supòsits post electorals; així com enllaços que asseguren tot el contrari: que si suma, el tripartit es reeditarà o que la sociovergència és una opció que no desagrada a CiU. No obstant, la sensació general que es desprèn dels moviments de campanya augura que les tres premisses anteriors es compliran a partir del proper diumenge. Així que anem a pams.

1. Fins a dia d'avui, Iniciativa, el petit dels germans d'esquerres i progressistes, és l'únic que no renega dels darrers set anys al govern. I és ben normal. Sense tripartit saben que tornaran a l'aïllament parlamentari d'on, a tenor de la feina feta les darreres dues legislatures, molts pensen que no n'haurien d'haver sortit. D'altra banda, Esquerra ha emprès un gir sobiranista radical, prioritzant d'una vegada per totes l'eix nacional a l'eix ideològic, condicionat per tres variables igualment determinants: la sonada davallada que li pronostiquen tots els sondejos, la pèrdua d'influència com a partit independentista de referència, i la darrera, raó causal de les dues primeres, la possibilitat -ínfima- de tornar al govern de la mà de CiU. En darrer lloc tenim el PSC, principal artífex del desgavell dels darrers anys, que dóna per liquidada l'etapa del tripartit, aquest cop sense ambigüitats.

2. Seguint amb els socialistes, un cop rebutjada la primera opció, una coalició entre una CiU a tocar de la majoria absoluta i un PSC debilitat s'esdevé com una alternativa políticament coherent, sobretot pel partit de Montilla. Ara bé, si al final CiU acaba assolint la vasta majoria que tots els sondejos indiquen, resultaria molt més còmode governar en minoria i usar pactes puntuals. Per tant, fent un simple exercici de sentit comú, queda també descartada aquesta segona opció.

3. Finalment, arribem a la conclusió que la única combinació que pot mantenir el PSC al govern és que el bloc espanyolista, format per la pròpia sucursal socialista, els que juguen a matar independentistes i immigrants i els "no-nacionalistes" espanyols, sumi prous vots per editar el que ara s'anomena "pacte a la basca". Sortosament, les possibilitats que això succeeixi són tan reduïdes com que el tripartit es repeteixi. De fet, el moviment més mediàtic de Montilla durant tota la campanya fou l'anunci que no es presentaria a uns tercers comicis, independentment del resultat de diumenge; i és que a Nicaragua ja s'estan fent a la idea que no tornaran a manar.

I amb tot, ens queda Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat, Primer Secretari del Partit i membre del Comitè Federal del PSOE. Com a tauró polític ha demostrat que en sap una estona, més de tres dècades després de començar com a regidor a Sant Joan Despí, ha arribat al màxim que es pot aspirar dins l'estructura del PSC. Com a institució rellevant dins la societat catalana, bé, la seva petja serà més aviat mediocre, de superhome normal; tan per la seva capacitat de sacsejar el panorama polític amb arguments i exposicions pròpies, com pel que (no) ha escrit durant tants anys a la cosa pública o per la minsa experiència en el món professional extrapolític. Tampoc impartirà classes a la universitat, doncs ell no n'obtingué cap títol allà, ni el podran enviar al retir daurat de Brusel·les ja que els idiomes, com tots sabem, tampoc són el seu fort. Un Montilla no president és un llast amb el que el PSC no es pot permetre carregar, car el propi Montilla ja s'ha ocupat de justificar un abandó prematur de l'escenari polític català quan diumenge es confirmi el que tothom ja sap.

*Imatge recollida del Cimera.

18 de novembre 2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

09 de novembre 2010

Normalitat Homosexual

Miquel
El debat sobre l'homosexualitat no ho és per a les generacions joves. Vull dir que si bé els segments socials menys novells, entre ells la classe política, han endegats durant anys iniciatives i moviments per reconèixer col·lectivament als homosexuals com a membres de ple dret en la nostra suposada societat avançada, el vertader canvi d'arrel en la concepció d'aquests individus arribarà amb el temps. És doncs, una mera qüestió temporal, de canvi generacional, en el que l'òbit de gent més gran donarà pas i més pes al pensament de les generacions joves; com sempre ha succeït. Així, arribarà el dia en què les orientacions sexuals de cadascú no seran motiu de discriminació en el món adult quan aquest estigui compost i orquestrat per antics joves que creixeren envoltats d'homosexuals com una variable innòcua de la seva joventut. O més que innòcua, hauria de dir positiva, en el sentit que promou la tolerància envers minories socials.

Dit això, sempre he discrepat del curiós mode reivindicatiu d'aquests col·lectius amb les seves rues i cavalcades transgressores. Tot i que estic convençut que no és l'únic mètode que usen per defensar els seus drets, en segueix sent el més representatiu. Aquesta forma de sortir al carrer i demostrar que són "diferents" i que no se n'amaguen. La concepció jove de l'homosexualitat va lligada a la percepció que, de fet, els gais i lesbianes no ho són pas de diferents a la resta de mortals, sinó que simplement tenen uns gustos particulars, tal com ens pot agradar el color groc, el Barça o l'òpera. En aquest sentit, intueixo les esmentades cavalcades com una reacció al rebuig majoritari que fins ara han obtingut els homosexuals. Ara bé, superada l'etapa conflictiva serà hora que els gais i les lesbianes també facin un pas endavant i acceptin l'etiqueta de la normalitat deixant enrere els rituals visuals i artístics amb els que se'ls identifica. En cas contrari podria arribar a succeir que la manifestació d'orgull podria tenir efectes contraproduents, fins i tot entre aquells sectors socials on predomina l'acceptació o la indiferència, símptoma de la normalitat, al capdavall.

Aquesta reflexió em sobrevé després d'assabentar-me de la mediàtica protesta dels 200 homosexuals petonejant-se davant el Papa. Un comportament reivindicatiu però incorrecte, al meu parer. A un cap d'estat i representant d'una institució tan important com la religió catòlica considero que se li deu un cert respecte, independentment dels postures ideològiques de cadascú. L'opinió de l'església no és precisament nova i els seus valors poden divergir amb els interessos dels homosexuals, precisament per això s'hauria d'haver aprofitat l'oportunitat per realitzar-se, per exemple, unes jornades de debat sobre l'encaix homosexual dins de la religió del s.XXI.

La transició generacional aporta ineludibles canvis estructurals en la forma col.lectiva de percebre l'entorn per part de la societat. Entre llurs canvis de perspectiva, la plena acceptació de l'homosexualitat s'intueix com una fita assolible digna de gents civilitzades; dit això, cal esperar que els col.lectius implicats entenguin i acceptin la seva nova posició dins la normalitat social i actuin -o deixin d'actuar- en consequència.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.