18 de novembre 2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

9 Comentaris:

  1. Crec que Espanya ha de canviar molt la seva filosofia si vol sortir d'aquesta crisi i, com tu dius, mantenir-se després. Aquí la llei del diner ràpid i fàcil ha tingut un seguiment massa gran, i això s'ha notat. Però aquest país té armes i potencial que altres no poden tenir: tenim un clima més que favorable, jo diria privilegiat, per aquest motiu, crec que un dels sectors que s'hauria de potenciar i ser líders és el de les energies renovables.

    Jo, que tinc la sort de treballar en una empresa familiar d'aquest sector que ho està passant malament però que aposta per les renovables en sóc plenament conscient d'aquesta importància. Tu dius del turisme, hi estic d'acord. S'ha acabat això del turisme low-cost, sex&alcohol, però el problema és que això ha donat molts calers. Tu que hi entens d'aquest sector, ho veus factible el canvi?

    ResponElimina
  2. El propi ZP ha reconegut al Congreso que encara, durant 2 anys, no hi haurà creació d'ocupació neta. Si fins i tot ho reconeix ell, és que la sortida a la crisi encara està lluny.
    Sobre què passarà un cop a fora, vista al incompetència de tots plegats, em temo que són capaços de tornar a caure en el mateix error. Alguna immobiliàries ja han anunciat que tornaran a construir pisos quan encara s'està lluny de sortir de l'atzucac.
    Diuen que l'ésser humà és l'únic que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Podria ser el cas.

    ResponElimina
  3. Molt bo aquest article. Necessitem esperança i veus que no facin demagògia. Necessitem més rigor. Si abans la crisi varem ser capaços de generar feina,. tb ho podrme fer quan sortim del forat i com molt bé dius seran els oprtunistes intel.ligents, els emprenadors els qui ompliran el buit i faran d'aquest país una cosa millor. Quan així sigui, la Xina se n'anirà a prendre pel sac...¿ostres otres perquè sempre he de caure en la demagògia, collons! :) abraç

    ResponElimina
  4. Bones Miquel,
    ja veig que ara disposes de més temps. Espero que continuïs regalant-nos més escrits com aquest.
    Bé en primer lloc deixa'm dir-te que en temes de crisi sóc més escèptic i no em crec que ens estiguem sortint. Estem en mig d'una greu crisi de divises que no t'explicaré pas els motius per que els saps tu millor que jo. L'euro va trontollar amb Grècia, torna a trontollar amb Irlanda. Avui en Duran i Lleida deia que si s'hagués de rescatar a Espanya podria arribar al punt de desaparèixer. (Personalment crec que no seria tan mala idea tornar a les pessetes). Per altra banda tenim un dèficit públic brutal que a més fa pujar els interessos que ha de generar l'estat.

    Ara però, per primer cop començo a veure brots d' una política d'austeritat vertadera (no la de paraula que porto escoltant des de que en Solbes & ZP, tal i com dius van reconèixer la "recessió econòmica". Espero que tinguis raó i ens en sortim aviat de tot plegat.

    Referent a les preguntes que planteges al final... crec fermament, ara sí, que tens una visió desfigurada per la distància. Malauradament tenim una mentalitat del "pan para hoy y hambre para mañana". Tornarem a caure en els mateixos errors de fam per el caler ràpid, en la no millora de la productivitat, no millora de la qualitat...
    Potser serà qüestió d'anar-te a veure i desfigurar la visió encara que sigui per un temps.

    Enric

    ResponElimina
  5. Tinc confiança que els països seriosos se n'acaben sortint, de les crisis. Per contra, no tinc Espanya per un país seriós i estic convençut que, en termes generals, la lliçó no s'aprendrà.

    Veig moltes diferències entre la mentalitat espanyola (sudeuropea en general) i la del nord d'Europa, on la gent sembla més concienciada que cal un esforç col.lectiu per tirar endavant. I se'n surten. Espanya? Espanya ho té xungo, al meu entendre; és un problema de mentalitat.

    No, no se'n sortiran fàcilment, ni ràpida, ni encara menys de forma definitiva. No aprendran la lliçó.

    ResponElimina
  6. Com bé diu l'Albert, Zapatero ha reconegut aquests diesque la crisi no ha tocat fons: http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20101118/54071678799/zapatero-reconoce-que-la-recuperacion-del-empleo-sera-lenta-e-incierta.html A tantes milles de distància, suposo que els matissos es perden pel camí -si no arriben a Madrid, imagina't als EUA-, i la campanya electoral, ja ho veus, no se centra en la crisi (concert econòmic, política lingüística, autopistes, immigració, ni-nis). Penso que ja hem assumit que ens trobem en una inèrcia global, que més fueteja el sud d'Europa... Mira que ha passat amb el "hope" d'Obama i la seva imatge devaluada, l'estratègia haurà de ser una altra.

    A casa m'havien comentat que busqués el vídeo aquest de l'hotel que es construeix en dos dies i que me'l mirés. Així que ja no hem d'aprendre mandarí, hehehe? I sobre el que comentes del turisme, a Catalunya i a la meva terra és un dels punts forts, però quan veig el que es diu de Salou, i com diu el Jordi, aquesta mena de negoci encara dóna diners... Caldrà estudiar la situació i aprendre'n la lliçó, sí... molt bona anàlisi, Miquel!

    ResponElimina
  7. @ Jordi
    Ja saps el que penso Jordi, vam discutir el tema de les energies renovables.

    @ Albert B. i R.
    Segurament no és el primer cop que ensopeguem amb aquesta pedra... Ni l'últim.

    @ Noctas
    Estic d'acord, el rigor és una de les virtuts que més es troben a faltar en el panorama polític actual. I la demagògia, bé, que podem dir després de la campanya electoral que estem presenciant.

    @ Enric
    Els estats de l'euro patiran en èpoques dolentes quan no puguin jugar amb el valor de la seva moneda per amortiguar l'impacte d'una crisi econòmica. Ara bé, a la llarga, l'estabilitat i prosperitat que garanteix la moneda única en èpoques de bonança supera de llarg les altres opcions.

    @ Ferran
    D'acord, els països seriosos sí, Espanya no.

    @ Esther
    Gràcies! Deu ser això, la campanya electoral ha deixat durant unes setmanes la resta de preocupacions en un segon pla. De qui és culpa el baix nivell de la campanya, tan poc exigents som?

    ResponElimina
  8. No sé si hi haurà un creixement post-crisi, però si la crisi s'allarga més del compte, arribarà un moment que la situació 'normal' serà la que abans es considerava 'critica'. I així també s'acabarà sortint de la crisi.
    Adéu!

    ResponElimina
  9. @ Albert
    Esperem que la situació que descrius no s'arribi a produir mai. Per sort els economistes tenen uns paràmetres que ens permetran saber fins quan estarem amb l'aigua al coll.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.