18 de novembre 2010

Creixement Post-Crisi

Miquel
Segurament és una percepció meva desfigurada per la distància, o potser és que ens trobem en plena campanya electoral; de totes maneres m'arriba la sensació que des dels mitjans de comunicació s'entén la crisi com un fenomen caduc del qual n'estem cremant les últimes etapes. Desconec, també, si aquesta miopia analítica és el síndrome de Zapatero y el seu exministre d'economia, Pedro Solbes, que van pregonar la desaceleración económica fins que els violinistes deixaren de tocar, per llavors admetre que la crisi havia arribat a Espanya quan ja feia mesos que se n'havien experimentat els primers efectes.

En qualsevol cas, arribi més aviat o més tard, ens en sortirem. I l'escenari previsible és força engrescador. Espanya, per exemple, ha demostrat ser capaç de generar ocupació per dos milions de persones més que les que treballen ara, tal i com succeïa abans de la crisi. Un cop aquest episodi regressiu sigui història, els oportunistes que aprofitin el buit que han deixat els negocis que han reduït plantilla o han fet fallida, amb els conseqüents treballadors, seran els grans artífexs de la recuperació econòmica. Ja siguin noves empreses competitives o a conseqüència de l'acaparament sistemàtic de quota de mercat per part d'empreses existents, supervivents a la davallada econòmica.

Dit això, la principal prioritat no hauria de ser créixer en el sentit estrictament econòmic del concepte, però fer-ho amb coherència, i potenciant la qualitat. A l'inici de la crisi, gestada a les hipoteques subprime però cultivada a la gran majoria dels països desenvolupats, abanderats col·lectivistes lloaven la Xina per tenir la capacitat de decisió centralitzada en el poderós binomi Hu Jintao - Wen Jiabao i poder respondre eficientment als efectes de la davallada d'abast mundial; tal i com explica Roger Albinyana al seu llibre "Un Liberal a la Xina". El gegant asiàtic segueix fent de les seves i el creixement interanual es situa en un monstruós 9,6% pel tercer quart del present any i l'autocomplaença xinesa deu treure fum. Des del 1989 al 2010, el creixement anual del PIB ha estat del 9,3% i l'objectiu és mantenir-se en aquests paràmetres fins al 2020. No obstant ja fa temps que veus expertes asseguren que aquest ritme de creixement és insostenible, especialment considerant la baixa inflació i l'elevat creixement econòmic.

Encara queden alguns revolts per poder veure la llum al final del túnel, i si finalment Irlanda i Portugal necessiten un rescat del BCE preguem perquè l'efecte dominó no ens fumi una clatellada monumental. Retornant a l'escenari del segon paràgraf, un servidor està convençut que el que determinarà la competitivitat de la nostra economia post-crisi no serà com ens n'acabem sortint, sinó què farem un cop s'esfumi. Seguirem apostant pel turisme sense millorar la qualitat del servei? Tornarem a apostar per el mercat immobiliari amb la fartaneria d'antuvi? Invertirem en recerca, investigació i desenvolupament? Què farem? Quan acabi la crisi aquest haurà de ser el nostre repte; créixer, i fer-ho amb qualitat i garantia de futur.

--
Exemple audiovisual de l'explosiu creixement de la Xina:

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.