20 de desembre 2010

Sàhara Occidental

Miquel
Passejant del poble, enyorat durant mesos, em topo amb una bandera del Sàhara Occidental onejant a uns dels carrers més cèntrics de Malgrat. Segueixo caminant, però la imatge resisteix a marxar. Una bandera del Sàhara Occidental. Amb el pilot automàtic activat de retorn cap a casa, penso en la voluntat caritativa i l'empatia que, en general, mostrem els catalans envers altres zones del món.

Ben mirat, rumiava, de banderes en podríem posar moltes: Una d'Haití, recolzant una societat totalment desemparada després que es produís un terratrèmol devastador; de Palestina, a favor de la creació d'un estat independent per les seves gents; o d'Israel, mostrant el nostre suport per la consolidació del poble jueu i en contra els atacs islamistes; fins i tot, podríem plantejar-nos de penjar la bandera de Benín, a l'Àfrica, ja que per culpa de les polítiques proteccionistes dels Estats Units en la indústria del cotó aquest país ha estat incapaç de competir lliurement i usar el seu avantatge comparatiu durant molts anys en els mercats dels països desenvolupats per progressar. La bandera del Tibet seria una altra opció ben lògica, així com la dels uigurs xinesos, per representar el nostre rebuig absolut al tracte que reben aquestes ètnies diferenciades per part del govern xinès.

Submergit en el meu mapa mental en busca d'altres indrets oprimits, arribo al portal de casa gairebé sense adonar-me'n. Pujant les escales, ja gairebé he arribat a la conclusió que el món és ple d'injustícies que cal condemnar. Convençut, surto al balcó pensant que ja està bé, que ja n'hi ha prou(!), que d'una manera o altra he d'ajudar amb el meu granet de sorra i actuar. Respiro profundament i, mentre desplego una senyera, una brisa salada, que puja de la platja, se'm cola pels oronells.

08 de desembre 2010

Operació WikiLeaks

Miquel
Al Juny passat, l'ordinària plebs restava atònita davant la notícia que una organització secreta es reunia a l'Hotel Dolce de Sitges. L'aura misteriosa que envoltava tot el que feia relació amb el Bilderberg Group creà, per uns dies, una gran expectació que, també sigui dit, promocionà les opinions d'analistes i especuladors per igual. Es diu que el club en qüestió esta compost per un grup de persones influents del món de la política i l'economia, entre els quals, magnats corporatius, titans de la informació, personalitats institucionals i, fins i tot, càrrecs elegits a les urnes que estarien infringint pautes elementals de la democràcia elaborant 'lleis' misterioses lluny de les càmeres oficials.
En un altre ordre de successos, aquests dies hem assistit a la mediàtica busca i captura de l'activista cibernètic Julian Assange, més conegut per ser el portaveu i editor en cap de WikiLeaks. Australià de naixement, aquest personatge ha sofert una pressió brutal des dels grans grups de poder del món occidental, especialment des dels serveis d'intel·ligència nord-americans, degut a la publicació per part de la nomenada web de milers d'arxius i peces d'informació confidencial.
Ahir, sota l'ordre de wanted de la Interpol, la policia londinenca l'arrestà i les autoritats competents resten a l'espera que se l'extradeixi a Suècia, país que l'acusa d'assaltament sexual. D'altra banda, Assange segueix al·legant que fou víctima d'un complot dels enemics de WikiLeaks per barrar-li el pas al portal i a la filtració d'informació privilegiada. Es més, el presumpte esquer, Anna Ardin, està relacionada amb el grup "Misceláneas de Cuba", mitjà digital suec dirigit per l'exiliat etnògraf cubà Alexis Gainza Solenzal, que alhora fa d'interlocutor polític des del càrrec de delegat de la Unió Liberal Cubana a Escandinàvia, partit que suposadament rep recursos financers de la CIA. L'ardent Ardin hi publicà dos textos (aquí i aquí, gentilesa de Google Translate) on queden clares les seves postures anticastristes.
A partir d'aquí no s'esdevé gaire complicat endevinar el possible entramat que s'hauria pogut desencadenar. Tan bon punt WikiLeaks es converteix en una 'amenaça' per la seguretat nacional d'Occident amb la difusió d'arxius cabalístics, els serveis d'intel·ligència es coordinen per fermar-li boca sense aixecar massa polseguera. Durant la seva estada a Suècia, resulta que el partit socialdemòcrata suec li programa a Assange un seminari i una roda de premsa; i qui creieu que fa d'amfitriona, assumint les funcions de portaveu i allotjant-lo a casa seva? Doncs sí, la nostra heroïna Ardin. La resta no fa falta detallar-la. Una nit de passió sense protecció, per si fa falta fer proves d'ADN, i ja tenim el paladí de la transparència emmerdat amb la justícia acusat d'assaltament sexual.
Una altra qüestió igualment interessant és el fonament legal i ètic sobre el qual es basen les filtracions de WikiLeaks. Allà fins on arriben els meus limitadíssims coneixement jurídics, entenc que quan has estat informat d'un secret,en comptes d'haver-lo robat tu mateix, no és la teva obligació protegir-lo si no és que ho explicites en un document legal vinculant. En canvi, sí que seria il·legal publicar certs documents des d'un càrrec amb accés a informació classificada, on la confidencialitat és inherent a la posició que ocupes. Des d'aquest punt de vista, WikiLeaks tan podria acusar les seves fonts d'informació davant la justícia com difondre les dades que li han estat revelades, i així ho ha fet. Determino, doncs, des del meu humil punt de vista, que el comportament de WikiLeaks és plenament legal. Ara bé, és un comportament ètic?
Cal accentuar que ens endinsem en un terreny fangós on podríem discutir interminablement el que és ètic i el que no ho és, saltejant pel mig conceptes com 'cultura', 'tradició', 'moral' o 'religió'. Però anem al gra. Informadors, publicadors i el propi Assange són conscients que l'aparició de certes peces d'informació pel públic general són potencialment perilloses pel desenvolupament d'operacions militars i d'intel·ligència per a molts països. Es tracta, doncs, d'activitats que poden haver costat milions de dòlars o euros als corresponents contribuents, i que, en última instància, poden condicionar l'inici d'un conflicte armat. No es pot negar que el compromís amb la transparència informativa d'aquesta gent és prou sòlid. La gran pregunta, emperò, és en quin costat de la balança ens volem posicionar. Som del parer que els serveis d'intel·ligència han de mantenir informació amagada pel bé de la població i per aconseguir objectius que no se sap ben bé qui decideix i que són igualment obscurs; o, per altra banda, estem convençuts que la total i absoluta transparència de tot allò que s'impulsa des de la cosa pública, i amb diners públics, és una necessitat elemental de les societats avançades del segle XXI malgrat les possibles conseqüències que pugui comportar?
Rellegint, m'adono que la formulació de la pregunta m'ha quedat esbiaixada, i tal com ho presento pot semblar una interpretació tendenciosa de la qual se'n destil·la, ineludiblement, la meva opinió personal. Ara bé, parlàvem d'ètica i crec que d'això es tracta, cadascú ha d'enarborar els principis que cregui convenients; i per sort o per desgràcia, succeeix que aquells principis compartits per la majoria són els que s'acaben establint-se en la societat com a 'correctes'. I qüestionàvem la democràcia! Per evitar cloure aquest apartat amb la sensació que no ens hem apropat a una resposta coherent sobre l'eticitat de les activitats que empren WikiLeaks, i defugir de les possibles acusacions de conservador, resolc que sí es tracta d'un comportament ètic, per bé que solsament estic dirimint el meu posicionament particular en aquesta qüestió.
Ratlles amunt, encetava l'escrit esmentant el col·lectiu Bilderberg, i és que l'enigmàtica organització també ha sofert l'ira del capteniment llicenciós dels amics de WikiLeaks. Foren ells els que feren públiques podem més de 500 fotografies de la reunió a Sitges, així com revelaren la llista completa dels assistents a l'acte. Però és que encara hi ha més. Furgant entre les butxaques plenes i poderoses dels convidats a l'Hotel Dolce, hi trobem Carl Bildt, Ministre d'Afers Exteriors suec; Philip Gordon, Assistent del Secretari d'Estat pels Afers Europeus i Eurasiàtics dels Estats Units; Peter Orszag, Director de l'Oficina d'Administració i Pressupost de la Casa Blanca; o James Steinberg, Sotssecretari d'Estat dels Estats Units. Accepto d'antuvi incriminacions per conspirador, però no m'estranyaria gens ni mica que els hipotètics garants d'aquest nou ordre mundial que vetllen per l''adequat' procedir de les gents del planeta estiguin darrera de tota aquesta conxorxa antiinformativa. De moment, l'únic argument sòlid que fa desdir-me'n és aquest personatge, que també el van convidar a Sitges.
_________________________
L'article anterior també fou publicat a al Diari Maresme.

06 de desembre 2010

Quocient Emocional

Miquel
La professora d'Advanced Business Communications és la mateixa que la de curs preliminar (sense l'advanced) que vaig prendre ara fa un any. L'assignatura en qüestió segueix essent considerada un "piece of cake" o un "GPA booster"(*) pels estudiants d'MBA, i, a voltes, la professora sembla més preocupada en finalitzar les seves indagacions sobre comportament corporatiu i psicologia empresarial que transmetre coneixement als estudiants.

Encetant la darrera setmana del semestre, ens trobem amb l'avaluació final de l'esmentada matèria. De fet, es tracta d'una breu reflexió de dues pàgines sobre l'evolució dels resultats en sengles exàmens que determinaren la intel·ligència emocional de cada un dels alumnes. Com la gran majoria d'estudiants masculins a l'aula, vaig obtenir puntuacions baixes en responsabilitat social i empatia. Petit parèntesi, resulta que existeix una certa correlació directa entre les dues variables. L'objectiu del projecte era emprendre comportaments efectius durant un mes, realitzar la prova de nou, i comprovar com han augmentat els nivells en cada una de les 25 categories que componen el nostre QE.

Sabent que la professora es congratula folgadament dels bons resultats que obtenen els seus estudiants, vaig exagerar una mica les respostes per obtenir un quocient un pèl més elevat i alegrar a la mestra, orgullosa de llurs mètodes educatius. I tot i havent intentat "enganyar el sistema" en benfici d'altri, el meu nivell d'empatia segueix sent llastimosament baix.
___________________________

* Piece of cake: Expressió usada per descriure una activitat fàcilment realitzable o factible.

* GPA booster: El Grade Point Average, GPA, és el sistema que es fa servir a les universitats americanes per determinar la nota mitja de l'estudiant, sent 4.0 la màxima puntuació. Un GPA booster és, doncs, una classe que ajuda a fer pujar la mitja perquè és, en termes generals, poc exigent.

01 de desembre 2010

Valoració Electoral: Malgrat de Mar

Miquel
Seguint l'exemple de tants columnistes, analistes, erudits, articulistes, periodistes, escriptors, blocaires, venedors de fum i altres personatges pintorescs de la xarxa i fora d'ella, procedeixo a fer la meva valoració del resultats electorals del 28-N, amb un petit apunt sobre el debat a sis d'acompanyament (que per alguna raó el vaig veure sencer). I d'afegitó, una breu incís de la maneta al Madrit.
__________________________________

CiU: Fa mesos que van apostar fort canviant al logo rialler i endegant el projecte dels Cativistes, basat en l'optimisme i la il·lusió. S'ha d'estar molt convençut de voler difondre aquest missatge quan durant els darrers set anys de motius per ser optimista no n'han hagut gaires. A la tercera va la vençuda; Mas President. S'escapolí amb més o menys èxit de l'intent "desambigüitzador" de Puigcercós sobre el tema del referèndum. La corbata d'Artur al debat em recorda un mantell de taula d'una masia-restaurant del Ripollès.

PSC: Clatellada monumental a Montilla i els seus sequaços. Fins i tot al feu socialista per excel·lència CiU els ha passat la mà per la cara. En el darrer escrit, tot i que sense gaire mèrit, ja anticipava l'adéu de Montilla; poques hores després de l'escrutini l'expresident abandonava el seu escó. Serà interessant veure com es reequilibren les forces dins del si socialista, i si la famosa ala catalanista recupera el poder en detriment del sector sucursalista. Quan parlà Montilla el nivell del debat baixà estrepitosament. "Llengua i cultura són la nostra identitat més fonamental", i després esmentà el trilingüisme, cruel paradoxa. Insegur, no mira als ulls quan parla amb la gent. Què farà a partir d'ara? S'incoporarà al mercat laboral, es convertirà en un "ni-ni"?

PP: L'eloqüent ASC ha tirat de populisme i demagògia per aprofitar el descontentament espanyolista a Catalunya i se n'ha sortit. Fins i tot, esperonada per les permutacions lingüístiques de Rivera també apostà per usar el castellà al debat de TV3, estratègia que irrità la mèdul·la sostenible de l'ecomoderat Herrera. Incisiva en l'u contra u, es mostra molt segura d'ella mateixa. L'argúcia dialèctica de baixa estofa es posà de manifest quan es referí a la qüestió lingüística.

ICV: Amb un discurs repetitiu i cansat (retallades socials, estat del benestar, esforç fiscal per a rendes altes...) abandonen la Generalitat amb més pena que glòria i encara gràcies que la patacada no ha estat més forta. En el record quedarà la gestió d'un dels pitjors consellers que mai ha tingut el nostre petit país. Tornen a l'aïllament parlamentari, i no hi ha gaire més a dir. En alguns instants del debat Herrera em recordà a Josep Piqué per l'aspiració tan marcada, i com a anècdota irrellevant em vaig fixar que du el rellotge a la dreta; a la dreta!

ERC: Trompada de dimensions majúscules. Tot i que el primer en caure fou el marginat Carod, el pèssim resultat de diumenge ja s'ha cobrat la primera víctima amb Benach. Puigcercós té molta feina a fer si de veres vol seguir timonejant Esquerra. No sé ben bé a quin sector pertanyen els Ridao, Simó, Portabella i companyia, però Esquerra necessita cares noves i un projecte il·lusionant de debò. L'experiència els hauria de voler deixar l'E de banda i concentrar-se una mica més en la C. M'agradà molt la valenta proposta sobre infraestructures, però també destaco la última intervenció de Puigcercós al debat. Si bé es mostrà seré i molt correcte durant dues llargues hores, el llenguatge no verbal el traí al final. Un parpelleig iteratiu i neurastènic s'apoderà d'ell quan va haver de demanar el vot pel seu partit, no estic segur que es cregués el que ell mateix estava dient.

SI: Laporta ha entrat al Parlament i crec que és una bona notícia pel país. Un polític poc convencional, sense complexes i amb les idees clares que sens dubte aportarà saba fresca a les Corts catalanes. M'hagués agradat veure'l participar al debat.

C's: Segueixen al Parlament corroborant que s'han consolidat en un petit nínxol social. Mantenint els tres diputats també es pot entendre que estan operant al màxim de les seves possibilitats. A l'inici vaig pensar que en un partit gran Rivera podria haver arribat lluny, minuts més tard, i ben entrat el debat, la impertinència i la poca educació que va demostrar són més pròpies de nen pijo descarat que de polític competent.

RCat: Tot i no obtenir representació al Parlament els incloc en aquesta reflexió per l'expectació que han creat entre el sobiranisme durant els darrers mesos. Al març ja vaig posar en dubte les possibilitats de Reagrupament i el temps ha acabat donant la raó als escèptics dels mètodes del doctor cerdà. El comunicat post electoral a la web del partit acaba desacreditant la formació per complet: "El poble de Catalunya ha decidit que vol seguir la via autonomista i la seva decisió s'ha de respectar."

_________________________________

No hi ha gaire més a dir:


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.