08 de desembre 2010

Operació WikiLeaks

Miquel
Al Juny passat, l'ordinària plebs restava atònita davant la notícia que una organització secreta es reunia a l'Hotel Dolce de Sitges. L'aura misteriosa que envoltava tot el que feia relació amb el Bilderberg Group creà, per uns dies, una gran expectació que, també sigui dit, promocionà les opinions d'analistes i especuladors per igual. Es diu que el club en qüestió esta compost per un grup de persones influents del món de la política i l'economia, entre els quals, magnats corporatius, titans de la informació, personalitats institucionals i, fins i tot, càrrecs elegits a les urnes que estarien infringint pautes elementals de la democràcia elaborant 'lleis' misterioses lluny de les càmeres oficials.
En un altre ordre de successos, aquests dies hem assistit a la mediàtica busca i captura de l'activista cibernètic Julian Assange, més conegut per ser el portaveu i editor en cap de WikiLeaks. Australià de naixement, aquest personatge ha sofert una pressió brutal des dels grans grups de poder del món occidental, especialment des dels serveis d'intel·ligència nord-americans, degut a la publicació per part de la nomenada web de milers d'arxius i peces d'informació confidencial.
Ahir, sota l'ordre de wanted de la Interpol, la policia londinenca l'arrestà i les autoritats competents resten a l'espera que se l'extradeixi a Suècia, país que l'acusa d'assaltament sexual. D'altra banda, Assange segueix al·legant que fou víctima d'un complot dels enemics de WikiLeaks per barrar-li el pas al portal i a la filtració d'informació privilegiada. Es més, el presumpte esquer, Anna Ardin, està relacionada amb el grup "Misceláneas de Cuba", mitjà digital suec dirigit per l'exiliat etnògraf cubà Alexis Gainza Solenzal, que alhora fa d'interlocutor polític des del càrrec de delegat de la Unió Liberal Cubana a Escandinàvia, partit que suposadament rep recursos financers de la CIA. L'ardent Ardin hi publicà dos textos (aquí i aquí, gentilesa de Google Translate) on queden clares les seves postures anticastristes.
A partir d'aquí no s'esdevé gaire complicat endevinar el possible entramat que s'hauria pogut desencadenar. Tan bon punt WikiLeaks es converteix en una 'amenaça' per la seguretat nacional d'Occident amb la difusió d'arxius cabalístics, els serveis d'intel·ligència es coordinen per fermar-li boca sense aixecar massa polseguera. Durant la seva estada a Suècia, resulta que el partit socialdemòcrata suec li programa a Assange un seminari i una roda de premsa; i qui creieu que fa d'amfitriona, assumint les funcions de portaveu i allotjant-lo a casa seva? Doncs sí, la nostra heroïna Ardin. La resta no fa falta detallar-la. Una nit de passió sense protecció, per si fa falta fer proves d'ADN, i ja tenim el paladí de la transparència emmerdat amb la justícia acusat d'assaltament sexual.
Una altra qüestió igualment interessant és el fonament legal i ètic sobre el qual es basen les filtracions de WikiLeaks. Allà fins on arriben els meus limitadíssims coneixement jurídics, entenc que quan has estat informat d'un secret,en comptes d'haver-lo robat tu mateix, no és la teva obligació protegir-lo si no és que ho explicites en un document legal vinculant. En canvi, sí que seria il·legal publicar certs documents des d'un càrrec amb accés a informació classificada, on la confidencialitat és inherent a la posició que ocupes. Des d'aquest punt de vista, WikiLeaks tan podria acusar les seves fonts d'informació davant la justícia com difondre les dades que li han estat revelades, i així ho ha fet. Determino, doncs, des del meu humil punt de vista, que el comportament de WikiLeaks és plenament legal. Ara bé, és un comportament ètic?
Cal accentuar que ens endinsem en un terreny fangós on podríem discutir interminablement el que és ètic i el que no ho és, saltejant pel mig conceptes com 'cultura', 'tradició', 'moral' o 'religió'. Però anem al gra. Informadors, publicadors i el propi Assange són conscients que l'aparició de certes peces d'informació pel públic general són potencialment perilloses pel desenvolupament d'operacions militars i d'intel·ligència per a molts països. Es tracta, doncs, d'activitats que poden haver costat milions de dòlars o euros als corresponents contribuents, i que, en última instància, poden condicionar l'inici d'un conflicte armat. No es pot negar que el compromís amb la transparència informativa d'aquesta gent és prou sòlid. La gran pregunta, emperò, és en quin costat de la balança ens volem posicionar. Som del parer que els serveis d'intel·ligència han de mantenir informació amagada pel bé de la població i per aconseguir objectius que no se sap ben bé qui decideix i que són igualment obscurs; o, per altra banda, estem convençuts que la total i absoluta transparència de tot allò que s'impulsa des de la cosa pública, i amb diners públics, és una necessitat elemental de les societats avançades del segle XXI malgrat les possibles conseqüències que pugui comportar?
Rellegint, m'adono que la formulació de la pregunta m'ha quedat esbiaixada, i tal com ho presento pot semblar una interpretació tendenciosa de la qual se'n destil·la, ineludiblement, la meva opinió personal. Ara bé, parlàvem d'ètica i crec que d'això es tracta, cadascú ha d'enarborar els principis que cregui convenients; i per sort o per desgràcia, succeeix que aquells principis compartits per la majoria són els que s'acaben establint-se en la societat com a 'correctes'. I qüestionàvem la democràcia! Per evitar cloure aquest apartat amb la sensació que no ens hem apropat a una resposta coherent sobre l'eticitat de les activitats que empren WikiLeaks, i defugir de les possibles acusacions de conservador, resolc que sí es tracta d'un comportament ètic, per bé que solsament estic dirimint el meu posicionament particular en aquesta qüestió.
Ratlles amunt, encetava l'escrit esmentant el col·lectiu Bilderberg, i és que l'enigmàtica organització també ha sofert l'ira del capteniment llicenciós dels amics de WikiLeaks. Foren ells els que feren públiques podem més de 500 fotografies de la reunió a Sitges, així com revelaren la llista completa dels assistents a l'acte. Però és que encara hi ha més. Furgant entre les butxaques plenes i poderoses dels convidats a l'Hotel Dolce, hi trobem Carl Bildt, Ministre d'Afers Exteriors suec; Philip Gordon, Assistent del Secretari d'Estat pels Afers Europeus i Eurasiàtics dels Estats Units; Peter Orszag, Director de l'Oficina d'Administració i Pressupost de la Casa Blanca; o James Steinberg, Sotssecretari d'Estat dels Estats Units. Accepto d'antuvi incriminacions per conspirador, però no m'estranyaria gens ni mica que els hipotètics garants d'aquest nou ordre mundial que vetllen per l''adequat' procedir de les gents del planeta estiguin darrera de tota aquesta conxorxa antiinformativa. De moment, l'únic argument sòlid que fa desdir-me'n és aquest personatge, que també el van convidar a Sitges.
_________________________
L'article anterior també fou publicat a al Diari Maresme.

4 Comentaris:

  1. Què és ètic i què no ho és? Fixa't si és complicada la resposta, que tothom pot arribar a tenir una resposta diferent. És ètica la publicació de Wikileaks? Jo crec que sí. Almenys jo no puc estar-me sense explicar un secret que pugui arribar a afectar als que m'estimo més. Aquesta publicació pot generar conflicte? Per suposat! I crec que, malauradament, en generarà.

    ResponElimina
  2. Bé, suposo que sempre és millor la transparència. Tot i que sense un punt de secretisme hi ha coses positives per la societat que no es podrien dur mai a terme.

    Realment, no sé què hi pintava Zapatero entre tots aquests.
    Adéu!

    ResponElimina
  3. Veig que al final te l' han publicat. Felicitats Miquel. Espero que això sigui només el principi.

    ResponElimina
  4. Tot i que sóc periodista, tot i que m'interessa i segueixo apassionadament el dia a dia, l'actualitat d'arreu, aquest tema de Wikileaks em supera. Tinc muntanyes de preguntes i pràcticament cap resposta. Diria que estic una mica -com diuen els alemanys- Überfordert (overwhelmed). Tot plegat em supera. No sé d'on surten aquests "secrets", no sé com els ha aconseguit el tal Assange ni de què va aquesta trama 007 (acusar-lo de violació, perseguir-lo i tancar-lo)...

    Tot plegat, sí, honestament, em supera. No sé si està bé que es publiqui tot això, o no. Fins i tot dubto que sigui fruït de la "casualitat", d'una conjunció de factors. I si no ho és? i si s'está publicant expressament, perque es vol que es publiqui? i si es pretén que creiem que tot plegat és wow, què fort, i està cuinat des dels mateixos fogons que dirigeixen el cotarro?

    Potser m'hauria de preocupar, ser periodista i pretendre estar al dia del que passa en el nostre món, i alhora més aviat passar del tema Wikileaks.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.