20 de desembre 2010

Sàhara Occidental

Miquel
Passejant del poble, enyorat durant mesos, em topo amb una bandera del Sàhara Occidental onejant a uns dels carrers més cèntrics de Malgrat. Segueixo caminant, però la imatge resisteix a marxar. Una bandera del Sàhara Occidental. Amb el pilot automàtic activat de retorn cap a casa, penso en la voluntat caritativa i l'empatia que, en general, mostrem els catalans envers altres zones del món.

Ben mirat, rumiava, de banderes en podríem posar moltes: Una d'Haití, recolzant una societat totalment desemparada després que es produís un terratrèmol devastador; de Palestina, a favor de la creació d'un estat independent per les seves gents; o d'Israel, mostrant el nostre suport per la consolidació del poble jueu i en contra els atacs islamistes; fins i tot, podríem plantejar-nos de penjar la bandera de Benín, a l'Àfrica, ja que per culpa de les polítiques proteccionistes dels Estats Units en la indústria del cotó aquest país ha estat incapaç de competir lliurement i usar el seu avantatge comparatiu durant molts anys en els mercats dels països desenvolupats per progressar. La bandera del Tibet seria una altra opció ben lògica, així com la dels uigurs xinesos, per representar el nostre rebuig absolut al tracte que reben aquestes ètnies diferenciades per part del govern xinès.

Submergit en el meu mapa mental en busca d'altres indrets oprimits, arribo al portal de casa gairebé sense adonar-me'n. Pujant les escales, ja gairebé he arribat a la conclusió que el món és ple d'injustícies que cal condemnar. Convençut, surto al balcó pensant que ja està bé, que ja n'hi ha prou(!), que d'una manera o altra he d'ajudar amb el meu granet de sorra i actuar. Respiro profundament i, mentre desplego una senyera, una brisa salada, que puja de la platja, se'm cola pels oronells.

6 Comentaris:

  1. Cada dia ets més escriptor. La veritat és que jo tinc tot l'any penjada la senyera, l'ikurriña i la bandera d'Irlanda. Les dues primeres per amor, i la tercera com a record d'una època passada viscuda al país gaèl·lic. De totes les que has comentat, penjaria la dels uigurs, el Tíbet i la del Sàhara, però no les tinc.

    ResponElimina
  2. Aquesta fascinació que sent molta gent per les causes de països molt llunyans on no hi tenen cap incidència directa pot desorientar una mica. Però potser és justament per això: com que és un país llunyà, queda molt "progre" solidaritzar-t'hi. Ara bé, quan cal treballar de veritat en el propi país per a solucionar injustícies semblants, això comporta feina i millor que ho faci un altre.

    ResponElimina
  3. Doncs sí, està molt bé solidaritzar-nos amb el conjunt de pobles oprimits del món, però sense oblidar-nos mai de nantros mateixos.

    ResponElimina
  4. Exacte, ens hem de solidaritzar amb els Pobles oprimits. Nosaltres els entenem, perquè també en som.

    Bon any!

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. teresa verdaguer3/1/11 23:01

    com bé dius Miquel, el món és ple d'injustícies.

    El Sàhara, Albert B. i R. no està massa llunyà, unes tres hores d'avió, mes o menys com anar a Canàries amb la diferencia que enlloc d'hotels arribes a la Hamada, un lloc inhòspit del desert on hi han uns camps de refugiats amb 200.000 sahrauís que sobreviuen com poden gràcies a l'ajuda internacional.

    El Sàhara Occidental fa més de 30 anys va ser abandonat per l’Estat Espanyol, i des d’aleshores ha estat perseguit, invadit pel Marroc, espoliat dels seus recursos naturals i obligat a marxar una part dels sahrauís a Algèria com a refugiats i l’altre part actualment es humilitat i atacat en el seu propi país. Fa pocs dies varem poder veure en directe per la televisió com el Marroc va desemmantellar el campament de Gdeim Izik, i els drets humans no varen existir, morts, detinguts, desaparescuts…
    Naturalment aquest país, no llunyà, si té una incidència directa amb nosaltres perquè l’Estat Espanyol segons l’ONU segueix com a Administrador i totes les resolucions de l’ONU, tan Marroc com Espanya han girat el cap a un altre cantó.
    En cap moment us vull desorientar, al contrari, us convido a viatjar als campaments sahrauís es una experiència molt enriquidora. Veureu amb els vostres propis ulls un poble exiliat que us acull i us dona tot el que té. Es fan dos viatges cada any on les famílies que acullen nens o simplement les persones que volen conèixer una realitat i poden anar. A Malgrat som molts que hem tingut el privilegi de anar-hi.

    Com veieu no és fascinació, es una realitat que hem conegut persones que treballem per aquest poble.

    I quan vulgueu podeu trucar a la casa de la bandera sahrauí o a mi mateixa, i ens agradarà veure el vostre interès, us explicarem que fem i veureu que no som “proge” , senzillament intentem posar el nostre granet de sorra a favor d’un poble que com tans altres pateix injustament.
    Una abraçada
    teresa verdaguer

    ResponElimina
  6. @ Jordi
    Jo de bandera només en penjaria dues, la senyera i la de la Creu de Sant Jordi. És clar que cadascú a casa seva que faci el que vulgui. :)

    @ Albert B. i R.
    Existeix aquest sentiment "progre" molt arrelat a Catalunya que moltes vegades no entenc. Amb la que ens està tocant rebre i encara sortim a queixar-nos del que passa a milers de kilòmetres d'aquí i pels problemes de casa no movem un dit.

    @ Home del Sac
    Totalment d'acord.

    @ Sànset
    Sí, però afegeixo les paraules de l'Home del Sac que faig meves.

    @ Teresa Verdaguer
    Una tasca molt lloable, de veres. Situacions similars a la del Sàhara Occidental ocorren a molts altres indrets del món. És un indicador d'esperit solidari les mostres de suport a zones d'altres latituds que pateixen injustícies però mai dels jamais ens hem d'oblidar del que passa a casa nostra.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.