08 de desembre 2011

De Bons i Polítics

Miquel
(Article publicat originalment al Liberal.cat).

El passat dijous s’anticipava molt important per al Tresor espanyol. Els darrers indicadors sobre l’estat de l’economia no eren gaire esperançadors i els inversos podrien demanar un retorn elevat en els bons subhastats atès el risc percebut. Setmanes enrere el cost d’emissió ja va arribar a vorejar un insostenible 7%. Dijous, però, el guió va sofrí un gir inesperat , l’anunci de l’acció conjunta dels bancs centrals del món desenvolupat per injectar liquiditat als mercats va produir les primeres repercussions i el Tresor fou de vendre la màxima quantitat prevista a un cost d’emissió entre el 5,1% i el 5,5%. 

En qualsevol cas, no és l’èxit de l’emissió del deute espanyol el que volia tractar, sinó el curiós cas de les fluctuacions de les primes de risc del T-Bill, els bons americans amb venciment de menys d’un any. La majoria de la gent és capaç de reconèixer la relació entre el risc i el retorn d’una inversió determinada, i per tant entén que un bo amb més risc tingui un cost més elevat per l’emissor que un bo amb menys risc, com hem pogut observar al primer paràgraf. 

Per posar-ho en perspectiva, la constant en els països de l’eurozona a la corda fluixa, altrament coneguts com PIGS, ha estat un augment sistemàtic de les corresponents primes de risc fent créixer el cost de l’emissió  de deute. La desconfiança dels inversos quan els mercats es tornen volàtils els empeny a buscar alternatives amb menys risc i un retorn garantit, conseqüentment els PIGS es veuen obligats a augmentar el retorn per seguir atraient inversos encarint així el preu de l’emissió. Aquestes alternatives amb menys risc són efectives bosses de seguretat (safety nets) per a inversors que com a mínim els asseguren no perdre diners. En el cas europeu la referència és el bo alemany, l’economia europea a priori més sòlida i el valor que determina les primes de risc de la resta de companys d’euroviatge; tanmateix, a nivell mundial és el T-Bill americà el valor que marca la referència d’un tipus d’interès lliure de risc. 

La meva inquietud per aquest tema va aparèixer quan no entenia perquè quan els bons de la majoria de països han augmentat el rendiment, comprenent que ha augmentat el risc que no es puguin pagar, i el T-Bill segueix oferint un retorn cada vegada menor i molt proper a zero. 

La resposta la trobem, en part i per estrany que sembli, en la incompetència dels polítics nord-americans. La situació econòmica dels país més poderós del món no és precisament la millor que han experimentat mai però tampoc és comparable als PIGS europeus. No obstant, aquests darrer estiu els Estats Units es trobaren en una cruïlla d’impàs al haver emès tot el deute possible establert per llei. Durant setmanes, republicans i demòcrates discutiren si s’havia d’augmentar el percentatge de deute permès i s’especulà que si no s’assolia un acord el país no podria fer front al pagament de certs interessos. Com es pot entendre, es tractà més d’un problema polític que no pas econòmic. 

La creixent amenaça d’una situació d’impagament per part dels Estats Units va fer tremolar uns inversos que la seva aversió al risc els va empènyer novament a buscar dipòsits segurs per als seus diners. I, quin és el valor més segur quan els Estats Units es roben en situació de risc? Doncs segueix sent el T-Bill americà. Al cap i a la fi, els Estats Units romanen com la institució més fiable del món, o dit en altres paraules, la menys probable que faci fallida. 

Mentre la majoria de bons i valors augmenten de preu pel risc que arrosseguen, la inhabilitat dels polítics americans per trobar una solució al problema del deute fa que la demanda del sempre fiable T-Bill es dispari. Com qualsevol altre bo, quan la demanda del T-Bill puja el cost d'emissió es redueix i juntament amb la pressió de Ben Bernanke, al capdavant de la Reserva Federal, per baixar els tipus d’interès, el bo a curt termini americà té un cost d’emissió mínim ja que els inversors estan contents en no perdre-hi res. 

En definitiva, les conseqüències de tenir una classe política poc competent incapaç d’arribar a un acord han resultat beneficiar al país ja que els Estats Units poden demanar diners prestats sense haver de pagar ni un centau en interessos, i creieu-me que això mai va malament en temps de crisi. 

22 de novembre 2011

Tendències Electorals

Miquel
(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)

Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les. 

Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.

Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi? 

El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses... 

La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent. 

03 de novembre 2011

El Futur del Cotxe

Miquel
Coincidint amb el centenari d'una de les marques de cotxes americanes per excel.lència, he trobat interessant fer un breu apunt sobre l'aferrissada batalla que fa temps que es cou dins del mercat del vehicle domèstic. 

Fa més de tres anys Chevrolet ens feia arribar un suculent avanç sobre la seva versió del futur de l'automòbil, la casa americana apostava fort pels vehicles més sostenibles i amb un impacte ambiental més reduït, i a més, es brandava de la línea agressiva del cotxe que usava mètodes de propulsió convencionals així com elèctrics: el Chevy Volt. Des del principi ho catalogaren com "Una Revolució Americana", i no era per menys, el paquet de 49.500 milions de dòlars que Washington els va enviar no només havia de servir per pagar els deutes acumulats sinó per convertir la icònica marca en una empresa novament competitiva.


Amb els cotxes híbrids ja establerts entre la societat desprès de l'habitual escepticisme inicial, en gran part gràcies a l'èxit del Toyota Prius, es desencadenava la cursa per guanyar la següent etapa. El Volt encetava el camí i en els mesos posteriors s'hi afegien altres participants. D'ençà, una de les apostes més rigoroses i segurament més agosarades ha estat Nissan Leaf, 100% elèctric. Desprès de la corresponent presentació, la casa japonesa va haver d'esprémer l'enginy per produir un espot que diferenciés el seu producte del principal competidor, el Volt. Hi crec que ho van aconseguir.



Intueixo que des de Chevrolet van entendre que l'atac de Nissan era dels poderosos i que tocava engegar la seva pròpia maquinaria per contrarestar l'impacte. I què fa el bon publicista, doncs converteix les mancances en virtuts, i aquí tenim de "nou" el Volt. Ara ja no només és un cotxe elèctric, sinó més que això, el nou eslògan ho resumeix prou bé: "Elèctric quan ho vols, de gasolina quan ho necessites".


La lluita pel mercat del cotxe elèctric només ha començat i a la nevera hi hia moltes novetats com el Mercedes BlueZERO, el BMW Megacity, el Mitsubishi iMiEV o el Mini E. Els entusiastes dels cotxes estan d'enhorabona perquè el ventall d'opcions serà ampli i variat, als que ens agrada analitzar-ho des d'un punt de vista més corporatiu també ens ho passarem bé amb els moviments i estratègies de cada casa; al final, el beneficiat de tanta competència sempre serà el consumidor, i en aquest cas, també el medi ambient.

28 d’octubre 2011

Guerra Comercial

Miquel
La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de  ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no  obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes.  Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".


Article publicat al Liberal.cat.

14 d’octubre 2011

Bàndols Catalans

Miquel
El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l'argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que "el que s'assembla menys a un català de dretes és un català d'esquerres". Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.

Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present amb el bagatge de l'experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d'una banda i els de l'altra. "Sempre ha estat així". Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més complicat d'entendre; digueu-nos naïfs.

Quan un col.lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta portes endins: "no ho hem fet prou bé", és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s'han ocupat d'abrandar les flames d'una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s'acaba establint en l'imaginari compartit com una situació normal.

Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors; i tota alternativa unitària que s'ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d'encenalls. Ja no es tracta d'enemics, ni rivals, ni encara menys d'espolis fiscals o d'injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.

El retrobament de l'esmentat col.lectiu amb la seva fita no ha de ser motiu de dramatisme com s'ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l'independentisme. I encara hi ha que creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l'objectiu és el mateix per a tots, i només ens hem de plantejar un seguit de condicions per arribar-hi junts.

La transició cap a Catalunya plena s'ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d'un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creu que existien; si de debò tenim la voluntat d'esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d'aquest llast i d'unir-nos en la consecució de la llibertat.



06 d’octubre 2011

El Deute Alemany

Miquel
Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.


Article publicat al Liberal.cat

20 de setembre 2011

Canvi de Model

Miquel
Ens trobem enmig d’un desgavell econòmic descomunal, disculpin-me l’obvietat.  Les pèrdues de llocs de treball i el conseqüent augment de la cua a les oficines de l’INEM, el descens de la confiança en els mercats i l’inevitable davallada de la borsa (l’Ibex 35 es troba 3000 punts per sota el nivell de fa un any), les necessàries retallades que el tripartit mai s’atreví a fer i les respostes que es produïren quan el nou govern les dugué a terme. Llurs manifestacions evidencien l’impacte immediat de la crisi i l’efecte directe que ha tingut a les nostres vides, del que encara no som conscients és que ens trobem ben a la vora d’un punt d’inflexió que determinarà el model de societat durant un bon grapat d’anys.
Com és sabut les societats modernes s’organitzen en un sistema de taxació progressiva en el qual els més afavorits proveeixen més recursos a l’estat per contribuir al desenvolupament dels menys agraciats, la qüestió fonamental rau en traçar una línia que marqui l’àmbit d’actuació del sector públic i les esferes econòmiques en que l’administració no intervé. Per tant, l’índex retributiu a les rendes altes serà elevat en un país on la línia traçada doni molt de marge de maniobra pel sector públic i, en canvi, ho serà menys quan l’administració disposi de menys poder d’influència econòmica.
En aquest sentit, la socialdemocràcia, d’una banda, i el liberalisme, de l’altra, són els dos sistemes socioeconòmics que han regit aquestes societats que distingeixo durant les darreres dècades.  Dos exemples paradigmàtics, representatius de cada una d’aquestes tendències, els trobem en els països escandinaus i en els Estats Units d’Amèrica. Els primers com a exemple de socialdemocràcies equilibrades i satisfaents, i el darrer com a exemple d’un model liberal en el que tothom té l’oportunitat de guanyar-se la vida. Així mateix, podríem dir que la resta d’estats moderns es troben en algun punt entremig.
Sobre el paper, ambdós sistemes són models organitzatius efectius que permeten al col·lectiu assolir nivells de progrés i prosperitat adequats. Llavors quin és el factor que en determina l’èxit o el fracàs? Doncs cap altre que els propis individus, aquells que conformen el col·lectiu. I no precisament per la manera de ser o pensar, sinó per una raó tan elemental com incontrolable: el grau d’heterogeneïtat del grup. Els països escandinaus romanen com els estats europeus amb un nivell d’immigració més baix, i si bé l’índex de nouvinguts s’ha multiplicat durant els darrers anys no es pot comparar amb el d’altres indrets com Itàlia, França o Catalunya.
Ens agradi més o menys, les persones som éssers amb un gran sentit de la identificació amb la nostra tribu, i el sistema social que ens regeix n’és el reflex directe. A Suècia, per exemple, els contribuents estan disposats a pagar alts tipus impositius perquè saben que el beneficiari serà una altra persona sueca, probablement blanc, que a casa parla el suec i que comparteix lligams culturals i religiosos amb ell. Als Estats Units, un dels països demogràficament més diversos del planeta, el grup ètnic amb rendes més elevades no està disposat a pagar una fortuna en impostos perquè els beneficis segurament no contribuiran a millorar la qualitat de vida d’algú com ell mateix o el seu veí, sinó que en gran part es destinaran a ajudar comunitats menys afavorides amb qui possiblement no comparteix vincles culturals, raça, llengua i fins i tot religió.
Ara ens hauria de resultar més fàcil entendre perquè cada país té un sistema socioeconòmic determinat. A casa nostra el problema no és menor, les tendències poblacionals ens mostren una heterogeneïtat ètnica en augment  mentre nosaltres seguim encaparrats amb un sistema que ja no s’escau. Al cap i a la fi, hem arribat al final d’una etapa i estem abocats a una transició que ens afectarà a nosaltres i a la resta del continent, afrontem-la amb esperit crític i exigència abans que els abanderats en contra de la immigració aprofitin l’escenari actual i en treguin rèdit polític. Alliberem-nos de tabús innecessaris i esdevinguem partícips d’aquest canvi de model.


02 de setembre 2011

Reprendre el Curs

Miquel
Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.

M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.

Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.

A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.

Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.


05 d’agost 2011

Camí a la Presidència

Miquel
Si hagués de crear un personatge de ficció per representar a la primera presidenta del Estats Units segurament faria servir el motlle de Michele Bachman. Contundència, claredat, atractiu, presència, proximitat; la llista de trets inclosos al manual del bon polític que posseeix la candidata presidencial republicana és extensa. Membre de la Casa de Representants per l'estat de Minnesota i una de les cares visibles més preponderants del moviment Tea Party, Bachman competeix amb la Governadora d'Alaska, la reconeguda Sarah Palin, per esdevenir la prima donna del partit de l'elefant a la cursa electoral de l'any que ve.

Vaig tenir el plaer d'atendre el meu primer acte polític nord-americà a finals del mes de Juny quan Bachmann va venir a Winthrop University a visitar "els seus amics de Carolina del Sud". Arribant just a temps per apoderar-me de la darrera cadira lliure a la última fila de la segona sala annexa habilitada per escoltar a aquesta advocada i mare de 28 fills, cinc biològics i 23 adoptats, les expectatives creades per la visita de la congressista foren desmesurades. L'audiència, republicans de pedra picada: gairebé tots blancs, un gran nombre de veterans de guerra i molta indumentària amb l'àguila de cap blanc i els colors de l'star-spangled banner.

L'organització de l'esdeveniment fou com a mínim precària per a una candidata a la presidència del país més poderós del món, les corredisses per assegurar que la imatge es veia bé a les pantalles de les dues sales annexes fora quelcom que s'hauria d'haver atès amb anterioritat. Entretant, el delegat republicà de York County feia d'entertainer improvisat i l'acte començà amb gairebé mitja hora de retard. El quart d'hora que encetà el míting foren un seguit de frases simples, punt i seguits poc elaborats que contenien consignes contundents i missatges poderosos que enervaren el públic assistent a la sala principal, els xisclets d'aprovació es sentien des de la nostra posició i tot. El més celebrat fou el ja famós crit de guerra personal de Bachmann, "Barack Obama is a one term president!"; alguns fins i tot s'aixecaren de la cadira.

La primera proposta econòmica arribà un cop conclosos els 15 minuts inicials d'autocomplaença col.lectiva, "els americans paguem masses impostos i el govern actual no ajuda a les petites empreses, l'ànima de l'economia del país". I poca cosa més. Tan ràpid com digué això canvià de tema i abordà l'amenaça que representen els terroristes islàmics, "hi ha gent que es desperta cada dia amb l'únic objectiu de destruir els Estats Units"; més aplaudiments, crits. Em va sorprendre especialment una referència històrica en la que emplaçava als americans a retornar els orígens del país, a l'esperit de 1776-1779 quan els pares fundadors assentaven els pilars ideològics de la nació.

La intervenció de Bachmann seguí sense gaires més incisos destacables, parlà de la necessitat de desmantellar el programa sanitari ideat per l'administració Obama; el fet que ella no usés teleprompter, en al.lusió a l'actual president, perquè la ciutadania està preparada per saber la veritat; la urgència per eliminar les ajudes socials per aquella gent que no té la intenció de treballar ni estudiar i la necessitat d'aturar la despesa pública com a mecanisme per capgirar la situació econòmica. A més, la candidata va respondre a preguntes que se li feren a través de Facebook i Twitter, i fins i tot un parell o tres de preguntes del públic, i tot i que ningú semblà prestar-hi massa atenció tinc el pressentiment que les qüestions estaven preparades d'antuvi. La cirereta del discurs arribà de la mà d'una de les preguntes fetes a través de les xarxes socials: "Jo estic amb Israel, us les haureu de veure amb nosaltres si toqueu Israel (I stand by Israel, you will have to deal with us if you touch Israel)".

A la sortida de l'acte, el bus de campanya esperava pacientment a la gentada que acompanyava a Bachmann des de l'auditori. De nou, el perfil dels assistents fou fàcilment catalogable, entre ells, però, ressaltaven tres joves amb la pancarta de la Socialist Student Union que mostraven el seu rebuig al missatge de la política republicana. Alguns dels enfervorits seguidors s'hi va apropar per mofar-se'n. "Mira, el club de fans d'Al-Qaeda", deia un; "Vosaltres no teniu ni idea del que va ser Vietnam", els instigava un altre amb una gorra de veterà de guerra. Mentrestant, de l'autobús n'emergeix una potent melodia country, els col.laboradors aprofiten per vendre pins, xapes, gorres, samarretes i tot tipus de marxandatge, i el seguici de periodistes locals buscatestimonis per comentar la jugada. Bachmann s'enfila al segon pis del vehicle, treu el cap per la finestra i saluda. La comitiva es comença a dispersar i el bus s'allunya carretera enllà fins a la propera parada en el camí de la candidata presidencial. Michele Bachmann té un llarg camí per davant i el primer obstacle seran les primàries del seu partit, personalment no crec que ho aconsegueixi, però empenta no li falta.

26 de juliol 2011

Debat Necessari

Miquel
Reflexió tal com raja. El món rau atònit per la massacre perpetrada per Anders Breivik; la matança a l'Illa d'Utoya i l'atemptat a la capital noruega han trasbalsat profundament la comunitat internacional. Dit sigui, se'm fa molt complicat distingir entre les motivacions d'aquest suposat defensor de la sacrosanta Europa i els extremistes islàmics que es lleven la vida encegats per la Jihad. De fet, no hi trobo cap diferència.

Així com els atemptats islamistes s'expliquen en el context de l'odi que occident destila, per les raons que sigui, a certs indrets de l'Orient Mitjà, el cas de Breivik ha enxampat a contrapeu els valedors de la integració europea. Més enllà de lamentar la mort de dotzenes de persones i dereobrir el debat sobre la pena de mort en un país tan pacífic com Noruega, les accions del qui ara cataloguen com a malalt mental poden desencadenar reaccions i moviments que les elits polítiques europees han obviat durant masses anys. Sí, és clar, precisament és aquest l'objectiu del terrorista i més d'un s'escandalitzarà en saber que la jugada li ha sortit rodona, fet que a més dirà molt poc en favor d'aquells que ens manen.

La cancillera alemana, Angela Merkel, ja s'hi referí amb prou concreció i contudència a les acaballes de l'any passat, "el multiculturalisme ha fracassat". Un dels cavalls de batalla de la socialdemocràcia s'ha demostrat incapaç d'aportar solucions als problemes de la societat europea del s.XXI. Punt i apart. Durant anys, ha romàs a la vanguarda de l'heterogeneïtzació socio-cultural i ha apostat per obrir fronteres a l'arribada de nouvinguts d'altres indrets, però l'estratègia s'ha demostrat contraproduent, i com succeeix tantes vegades, la pràctica no s'ha correspos amb la teoria. Les conseqüències les hem anat observant els darrers anys de forma generalitzada a tot el continent: els partits polítics d'extrema dreta han augmentat considerablement la seva representació parlamentària posant en evidència la poca capacitat resolutiva dels partits tradicionals.

Fet i fet, Breivik pot esdevenir l'element clau que obri la caixa de trons a nivell continental. Fins a dia d'avui les discussions s'han centrat en qüestions minoritàries com ara prohibir els minarets a les mesquites o el vel integral a les dones musulmanes, aquests pedaços si bé alleugen momentàniament els símptomes del conflicte no proporcionen mecanismes efectius per solucionar el problema de fons. Per garantir la futura convivència a Europa és necessari que s'abordi el debat d'una vegada per totes i ens desfem del tabú que encara el cobreix. Estem entrant en una etapa en que ja no només és necessari sinó que ara ja és urgent.

______________________________

Si us ha interessat aquest escrit també trobareu interessants els següents articles:

16 de juliol 2011

Maneres de Ser

Miquel
Hi ha un moment del dia en què totes les emissores presintonitzades del cotxe emeten anuncis, desconec si es coordinen i ho fan deliberadament però l'intent de trobar una melodia decent es torna fútil... "it doesn't matter how the economy is doing, the rich get richer and the poor get poorer! Tired of this situation..." resa l'espot que sona quan per fi desisteixo canviar d'emissora; per una dècima de segon penso, caram! -sabeu aquells pensaments tan elaborats que t'envaeixen de sobte?-, aquí els indignats també fan campanya per la ràdio? "...then wait no longer and purchase now "Finance Yourself"! It is time for you to move up on the social ladder. "Finance Yourself " is the best way to...

No puc evitar esbossar un somriure i pensar com de diferents són les maneres de ser de la gent. A casa nostra, el moviment dels indignats i les seves repercussions (?) encara són bastants recents; la presa de les principals places de capitals catalanes i espanyoles es convertí en la punta d'una llança de molt calat entre la societat, o això ens van vendre des del primer dia. Existeix aquest sentiment de transcendència col·lectiva, aquest comunitarisme (llicència personal) que ens empeny a creure que el nostre futur està estrictament lligat al de les persones del nostre entorn proper.

A l'altra banda de l'Atlàntic, la mostra més conspícua de protesta que he presenciat mai la perpetraren una dotzena d'estudiants de ciències polítiques que es queixaven de la mala gestió de la universitat per part del President de la mateixa. El portaveu, enfilat dalt d'una caixa de plàstic per a verdures, recitava amb una oratòria prou convincent els deu punts per aconseguir un campus més verd, més ecològic, i més environmentally friendly. Aquests són els mateixos estudiants que s'aproparen coratjosos a la comitiva que acompanyava la candidata presidencial republicana Michele Bachmann, el dia que visità la universitat, amb la pancarta de la Socialist Student Union. Allí hi era el portaveu, altra volta, arborant cofoi el puny tancant cel amunt i engalanat amb la immortal samarreta roja del Che Guevara.

Així, grupuscles tangencials com l'SSU intenten fer-se un lloc a l'actualitat diària de la societat americana però la corrent principal segueix sent la d'una mentalitat individualista, exigent i competitiva en la que cadascú s'ha de valdre per si sol. Tot això que explico no és res nou, Geert Hofstede en feu un estudi analític i ideà cinc dimensions culturals que caracteritzen cada estat: distància de poder, individualisme, masculinitat, evasió de la incertesa i orientació a llarg termini. Aquesta teoria descriptiva dona un valor de zero a cent a cada una de les cinc categories i és aplicable a totes les societats del món; així, comparant les dades entre uns països i altres es poden arribar a extreure moltes conclusions. Fent servir els estats que ens ocupen, observem que als Estats Units l'individualisme gairebé arriba a 90, mentre que el valor espanyol és de 55; i referent a l'angoixa de viure sense saber què farem demà, els espanyols l'evadeixen amb un valor de 90 i els americans assumeixen la incertesa amb un valor de 40.

Si bé aquests resultats no demostren que una cultura sigui millor que l'altra; u, perquè no es tracta d'això, i dos, perquè no hi ha cultures millors o pitjors, sí que ens ajuda a comprendre la manera de pensar i actuar dels individus i les implicacions que això comporta en els respectius col·lectius socials. Mentrestant, els indignats s'esmercen en fer-te creure que els que manen t'estan estafan i ja és hora de dir prou i la ràdio et recorda que al cap i a la fi si no te'n surts és culpa teva i ja va essent hora que t'espavilis.

08 de juliol 2011

The Real Fight

Miquel
After all the efforts to internationalize our cause it has become obvious that the Catalan struggle is not a minor claim from a few melancholic airheads who still believe in the long gone days. Even when it appears that the country’s sanity is in tatters due to the economic trembling that led to unpopular measures from the government, civil unrest, and an apparent situation of ongoing social confrontation, Catalans still fret about the unevenness of the legal contract that ties the nation to Spain.

Too often it is referred as foes those elements within Spanish society who systematically attack any pretentions to establish a serious democracy in the country and allow the nations that make it up the right to self-determination. Nonetheless, it is generally acknowledged that no institution has done more to promote secessionism in Catalonia than the Zapatero administration over the last 7 years and his chain of deceits, being his sworn but false support to the new Catalan Statute of Autonomy in 2003 the most renowned one.

While Spain continues his crusade to guarantee its national integrity, which is a thoroughly reasonable positioning on their side, Catalans keep searching for the formula that will lead them to full sovereignty. Multiple associations, residual political parties, and fresh scissions from existing groups sell the idea of a free Catalan state atomizing the sector of the populace that favors independence. Rather than providing a multiple vanguard from which to pursue the long desired objective, the diaspora of political and social pressure is highly counterproductive and limits the impact of their claims to a very large extent.

Not only there is an evident failure on utilizing the disaffection towards Madrid the central government oppressive campaigns raise, but the lack of political unity is also a major cause of upholding the current statu quo. On related news, a recently released poll by the CEO, the Center for Opinion Studies, asked for the first time ever in an explicit manner if Catalans were in favor or against independence; the results were revealing: 43% would vote “yes’ to independence, 28% would vote “no”, and 23% would abstain from voting.

At this point, the only certainty is the imbalance existing between the two territories and the consequent need for readjustment. Ultimately, the first side that engages in proactive measures might attain a decisive edge; whether the Spanish will be able to respond to the peripheral claims for a larger self-government, or Catalan society will unite once in for all under the same political flag, could determine the final outcome of this conflict. For good or bad, the destiny of our nation is still in our hands.
__________________________________

Article publicat al Catalonia Direct.

28 de juny 2011

El Conflicte Secret d'Espanya

Miquel
Si no recordo malament no he publicat mai res al blog que no sigui un escrit de collita pròpia rumiat i executat casolanament; avui, però, faré una excepció perquè l'ocasió s'ho val. El següent vídeo, del qual ja n'he fet la convenient difsusió a les xarxes socials, analitza la situació política existent entre Catalunya i Espanya; els orígens del conflicte, l'evolució, la situació actual i les possibles conseqüències.

De fet, vídeos, documentals o pel·lícules sobre aquesta temàtica se n'han fet bastants però el que veureu a continuació és diferencia de la majoria per una senzilla raó, s'ha realitzat des de la neutralitat, amb la corresponent dosi de objectivitat que això comporta, i que sovint tan trobem a faltar.

Més endavant, si m'animo, en faré un comentari, de moment prefereixo que tothom que el vegi en tregui les seves conclusions. La durada del documental és d'uns 40 minuts.



22 de juny 2011

Indignats

Miquel
Em sorprèn i tot que al blog encara no hi aparegui cap reflexió relacionada amb les manifestacions dels indignats, ara ja amb més d'un mes de recorregut, i el seguit de moviments polítics i l'esquitxell col·lateral que s'ha generat. No serà per falta de rumiament.

D'entrada he de confessar que sóc bastant escèptic amb tots els posicionaments antisistema. Sense entrar a discutir si tenen molta raó o poca, l'establishment actual és prou sòlid com perquè qualsevol postura que pretengui tombar l'statu quo actual tingui les de perdre. Si afegim que del cúmul d'indignació no n'apareixen propostes concretes i un full de ruta coherent, amb un suport transversal de la societat, millor que ho deixin córrer i tornin a casa.

Des de l'inici de les acampades, i analitzant els fets des d'un punt de vista pragmàtic, vaig arribar a la conclusió que només hi ha dues fórmules perquè les proclames dels enutjats arribin a bon port:
  • Proposar un seguit de mesures i solucions per canviar el sistema actual, que una majoria inqüestionable de la societat les faci seves; que dita majoria col·lapsi el país i procedir a instaurar un nou sistema polític des de fora.
  • Crear un partit polític, proposar les mateixes mesures i solucions acceptant les regles del joc; obtenir representació institucional suficient i procedir a instaurar un nou sistema polític des de dins.
La primera opció és, certament, poc factible. Assolir una majoria social prou representiva i compromesa per derrocar un estat de dret estable des de la no vinculació política és, no ens enganyem, una utopia. Un exemple ens ho pot il·lustrar millor: fa cosa d'un any milió i escaig de catalans ens vam manifestar pel dret a poder decidir lliurement el nostre futur, què més democràtic?; el cap de setmana passat eren prop del centenar de miler els indignats que prenien el carrer. Dilluns tothom anà a treballar.

La segona opció, tot i que complicada, és més fàcil d'assolir. Alguns s'hi negaran perquè participar en política significa acceptar les regles del joc, però les regles del joc són les mateixes per tothom, amb totes les falles i les virtuts. Si entre els manifestants existeix un convenciment tan profund que la necessitat d'eradicar el sistema actual impera en una vasta majoria social, promoure el canvi des de dins no s'hauria de percebre com una escomesa impossible.

Jo també sóc partidari d'una necessària modificació del sistema, i no perquè consideri que l'actual sigui dolent, però sí que es tracta d'un sistema imperfecte i com totes les coses que no són perfectes hem d'intentar millorar-lo. La meva particular sol·lució ja la vaig exposar en un escrit al mes de març, i estic convençut que és el següent pas cap una democràcia real de debò.

19 de juny 2011

Contrastos Transatlàntics

Miquel
El contrast entre els procediment polítics americans i els de casa nostra són ben evidents fins i tot per a l’ull poc entrenat. Qüestions tan elementals com el bipartidisme imperant, les llistes obertes i les respectives circumscripcions, o la pressió que exerceixen els diferents lobbys, tenen repercussions de gran calat en l’esdevenir polític del país més poderós del món.

De tots aquests contrastos, emperò, un dels que més sobta no té a veure ni amb els procediments electorals ni amb la constitució cameral sinó amb l’activitat parlamentària pròpriament dita; específicament en la cerca i assoliment dels suports necessaris per tirar endavant les iniciatives legislatives a una banda i altra de l’Atlàntic.

Setmanes enrere observàvem com els socialistes catalans al Congrés dels Diputats votaven en contra de que l’estat espanyol pagués els 1450 MEUR que li deu a Catalunya. Aquest esperpèntic episodi, més propi d’un inexplicable harakiri polític que d’un partit compromès amb el territori que representa, posa en evidència una de les mancances del sistema instal·lat al nostre país: la manca de llibertat de vot.

Quan el portaveu demòcrata o republicà s’eleva al faristol de la cambra baixa nord-americana no només ho fa amb la intenció d’exposar el projecte de llei als membres de l’altra formació política, també ho fa per convèncer als representants del seu propi partit que aquell projecte és necessari. Imaginar-se un model bipartit seguint l’activitat parlamentària habitual d’aquí és concebre la política com la cosa més predictible que ens podríem trobar, car sempre hi ha un partit que gaudiria de majoria absoluta i ja estaria tot decidit abans de votar.

També és cert que les implicacions del model bipartit en contraposició amb un model multipartit s’han de tenir en compte. El ventall d’idees que es recullen sota les mateixes sigles en un sistema amb dos formacions és molt més ampli que el d’un parlament atomitzat amb vuit partits representats com és el cas actual del Parlament de Catalunya. No resulta complicat entendre com un partit, posem per exemple, liberal i independentista tingui una militància molt més compacta, en el sentit ideològic del terme, que els demòcrates americans, que abasten des del centre esquerra més moderat fins a la dreta. La dispersió d’idees es fa molt palesa en els grans partits americans en cada qüestió que es posa sobre la taula, i la llibertat de vot no queda en entredit.

Tot i això, la formulació inicial segueix en peu, hauríem d’apostar per un sistema més proper a l’americà on els membres de les càmeres tinguessin absoluta llibertat de vot, o l’existència de varis partits ja compensa dita manca? Premiem a l’individu per sobre el partit, o viceversa? Crec que la resposta, com en tantes altres ocasions, radica en l’equilibri: una tercera via a mig camí entre els dos sistemes que contemplés els avantatges de la llibertat de vot parlamentària amb el multipartidisme més representatiu. Ara bé, també cal contemplar els possibles paranys que depararia aquesta alternativa; una segregació del vot exagerada, divisió interna a nivell de partits, especialment els més representats com CiU o el PSC, estancament de l’avenç legislatiu i potencial paralització de l’activitat parlamentària.

S’ha de ser molt curós en com es formula una proposta d’aquesta mena. De fet, no té a veure tant amb el reglament intern de la cambra com amb el propi tarannà de les persones que la poblen. Existeixen precedents, potser un pèl simples, d’instàncies en què la votació lliure ha estat factible, com ara la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Es tracta d’una alternativa més aviat senzilla de democratitzar encara més les institucions; això sí, suposarà un tomb radical en l’enfocament dels partits respecte el procedir habitual a nivell intern i de Parlament i qui sap si mai seran capaços d’assolir el preuat equilibri.

09 de juny 2011

Candidatures de Segona

Miquel
A pocs dies de la presa de possessió dels nous equips de govern als consistoris d'arreu de Catalunya, amb la notòria excepció de la capital, a falta que es recomptin uns vots a instàncies del PP, segueixen les valoracions post electorals amb especial atenció a l'interès més mediàtic i polític, que no pas social, que han despertat els resultats a certs indrets de Catalunya i Euskadi, amb l'auge de PxC i PP, per una banda, i Bildu, per l'altra. El que més m'ha cridat l'atenció en referència a aquestes dues tendències polítiques és el tractament que se'ls ha donat a les esmentades formacions durant tot el procés, tant la precampanya com en la posterior anàlisi. Hi trobo un certs paral·lelismes a priori desconcertants que m'han empès a formular aquesta reflexió.


Al bell fons de la caverna mediàtica de l'altiplà hi trobem un grup de mitjans que es dedicaren a desacreditar sistemàticament les candidatures presentades per Bildu ja que, per a ells, representaven l'extensió política d'ETA. Fins i tot quan el Tribunal Constitucional, el mateix que tant alabaren quan deixà l'Estatut fet un esquinçall, decidí donar llum verda a l'enèsim intent de l'esquerra abertzale carregaren durament contra aquest i en criticaren la polarització política del mateix. El que fora un mal menor es convertí en una imponent frevolesa que calia eradicar.

A Catalunya, a falta d'una caverna mediàtica de trets similars, els mitjans convencionals foren els encarregats de fer la crida a la possibilitat ben real que llistes que incloïen missatges xenòfobs als seus discursos obtinguessin una representació considerable. Resulta paradoxal plantejar-se que la pròpia cobertura dels mèdia hagi fet arribar el missatge més lluny, plus ultra. Ni la impositiva racionalització de la cobertura electoral a la pantalla impedí el sotragueig a l'statu quo. Qui sap si per ambigüitat o per falta de determinació en el problema de la immigració (per què es tracta d'un problema, no?), els partits que han plantejat solucions obertament i sense pèls a la llengua han sortit reforçats del 22- M.

Deia al primer paràgraf que és mediàtic, l'interès, perquè als mitjans els agrada donar una àmplia cobertura a la notícia morbosa, les conseqüències de la qual es preveuen polèmiques i oferiran llargues estones de tertúlia a la pantalla, tinta als diaris i espai a la xarxa (aquest post n'és un exemple més). En el cas de casa nostra l'exemple més il·lustratiu es la victòria de Garcia Albiol a Badalona i el creixement del partit de Josep Anglada a Vic. A Euskadi, l'ajuntament de Donòstia, que s'ha convertit en el principal cavall de batalla de Bildu.

Esmentava també l'interès polític per l'estiba d'informació rebuda sobre la qüestió des d'aquest estament. Els moviments que s'han originat com a reacció als resultats sorgits en aquestes localitats particulars ha estat desmesurat, com també ho ha estat el desplegament de maquinària partidista per cercar les fòrmules per evitar la "catàstrofe". Senyals inequívoques de la falta de maduresa democràtica.

Socialment, l'impacte no és tant perceptible, sobre el paper els propis votants haurien de ser els menys sorpresos dels resultats, car ells són els que decideixen. Diu l'eurodiputat Tremosa al seu blog "el respecte a la llista més votada, un aspecte sagrat a Europa". Aquí no, no fa falta que ho digui ningú, ja ho sabem. Els malabarismes aritmètics per agrupar sigles polítiques que només comparteixen l'ofici no és un fet aïllat, heus aquí una altra clau per entendre la desafecció ciutadana. És més fàcil, per tant, entendre qui ha vençut i perquè que no pas copsar majories inversemblants.

Senyors de les espanyes, si Bildu és realment el braç polític d'una banda armada vostès tenen un problema gegantí, només cal que mirin el nombre de vots que han obtingut. Barons catalans, l'auge del recolzament a la xenofòbia política catalana és destacat perquè vostès no han estat capaços d'articular un missatge respecte la immigració que satisfaci la població. S'ha acusat de mestellar terrorisme i populisme de baixa estofa enmig de consignes electorals, però la democracia té aquestes coses, i ara els toca a tots vostès, tant els d'una banda com els de l'altra, trobar solucions als nous desafiaments que presenten la política catalana i la basca.

01 de juny 2011

Els Valors Forts

Miquel
El dimecres, dijous i divendres de la setmana passada vaig prendre part en el seminari internacional "Les Petites Nacions en un context de crisi" que organitzava la Fundació CatDem i la UOC. Els actes es realitzaren a l'edifici MediaTic del districte 22@ excepte les conferències de dijous a la tarda que tingueren lloc al Cercle d'Economia. Entre els ponents hi havia personatges de llarga trajectòria i pes polític important com l'ex ministre irlandès d'Afers Europeus, Dick Roche; Miranda Xafa, membre del Consell Executiu del FMI a Washington i antiga Consellera en Cap en afers econòmics del govern grec; o Antoni Castells, ex conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

De totes elles, però, la millor ponència, la que bateja aquest escrit, fou el parlament de benvinguda que oferí el dimecres el Molt Honorable President Artur Mas. Tanmateix, el discurs va començar en la línia de moltes altres presentacions institucionals. Conceptes com "capitalitzar l'economia", "el balanç entre els drets i els deures de la ciutadania", "dèficit públic excessiu" o "polítiques d'estalvi i austeritat" sortiren de la boca del President en un agraït exercici analític de realpolitik.

La segona meitat del discurs fou quan vertaderament el President apujà el llistó i en 25 minuts oferí una presentació magistral sobre el projecte polític que aquest govern ha traçat pel país. Durant la primera meitat del parlament, Mas va anar gestant el concepte dels "valors forts", repetint-lo en diverses ocasions per acabar convertint-se en el leitmotiv de l'exposició. Aquest projecte de país, explicat a través dels valors forts, es basa en cinc claus de volta: Estabilitat, Empresa, Exportació, Ensenyament, Emancipació fiscal. Les cinc E's del govern d'Artur Mas, els cinc valors forts del Govern de Catalunya:

1.- Per no estendre'm en excés, resumiré que l'habilitat de saber fer més amb menys recursos juntament amb la implementació de polítiques d'estalvi i eficiència és la pauta a seguir en l'exposició sobre la primera clau de volta.

2.-En relació a l'empresa, el President digué que s'ha de millorar la seva funció social, se n'han de crear de més i de més grans, i eliminar traves oferint més facilitats per a tothom.

3.-En quan a l'exportació, va quedar clar que l'objectiu és posseir la mentalitat de voler situar-nos i vendre'ns al món. El mercat estatal ha d'esdevenir cada vegada més una menor referència i els esforços han d'ésser dirigits en els mercats internacionals.

4.-En el delicat àmbit de l'ensenyament, Mas admeté que no només s'ha de parlar dels recursos, en relació a les crítiques rebudes arrel de les retallades, sinó que s'ha d'optar per un canvi estructural del model educatiu.

5.-En darrer lloc el President abordà l'emancipació fiscal, "primera urgència del país", es tracta d'un tema transversal d'imperiosa importància des de l'òptica catalana en el qual no ha d'haver-hi esquerdes a nivell polític i ha d'existir una cohesió social. Catalunya necessita més llibertat i més capacitat de decisió.

És important que aquest missatge arribi a les llars del país i la societat catalana l'entengui. Si les paraules del President no són buides i representen de debò la línia d'actuació del govern, es tractarà de la primera vegada en anys que el Govern explica el què es vol dur a terme; com es vol implementar; i el més important, perquè es vol fer, és a dir, què s'acomplirà i com repercutirà a la vida dels catalans. Mantinguem l'esperit crític i siguem exigents, però no posem més pals a les rodes, de la crisi n'hem de sortir tots junts.

27 de maig 2011

Futbol, demà i més enllà

Miquel
Rumiant sobre les possibilitats que se m'ofereixen per seguir la gran final de demà, he recordat el que em va explicar en D. fa unes setmanes; ho recordo i encara no surto de l'embadaliment. Ell és una de les amistats que més admiro, és un paio intel·ligentíssim que tot just acaba de graduar-se amb doble carrera, matemàtiques i ciències de la computació, i ja se l'estan disputant diverses empreses dels Estats Units, entre elles alguna situada a Silicon Valley. Ara ja no sé quan el tornaré a veure.

En una de les extenses xerrades en les que ens submergíem sempre que coincidíem em va explicar el que jo ara recordava: existeix una companyia que està desenvolupant la tecnologia per projectar esdeveniments esportius en directe en una altra instal·lació. Ens entendrem millor amb un exemple; demà el Barça juga a Wembley i imaginem que el Camp Nou disposa d'aquesta tecnologia, mitjançant un sistema de canons de llum capaços de crear hologrames tridimensionals amb volum podríem anar a l'estadi i seguir el partit amb tots els jugadors, pilota i àrbitres plasmats al terreny de joc. Sobre el paper, el sistema serà tan precís i la projecció tan exacte que no ens adonarem de la diferència. Penso en un Camp Nou ple a vessar seguint la final en directe mentre el partit es disputa a milers de quilòmetres de distància; em sembla una idea brillant.

Si el company no anava errat, els drets d'aquest invent ja han estat comprats per un magnat rus que planeja dur-ho a la pràctica per la Copa del Món del 2018 que precisament s'organitzarà al seu país. Fins aleshores paciència i gaudir del futbol com sempre hem fet. La pantalla gegant de demà és a l'Arc de Triomf, esperem que sigui un bon presagi.

22 de maig 2011

Valoració Electoral (II): Malgrat de Mar

Miquel
Havent emès el vot que em correspon i fet ús del dret a decidir qui i què vull pel meu poble, aprofito el dia per reflexionar sobre la campanya electoral viscuda a Malgrat. L'objectiu de les línies que segueixen no és el d'influir la decisió de ningú, a aquestes alçades la majoria ja deu haver decidit, sinó que es tracta d'una recapitulació de diverses anotacions mentals que anat emmagatzemant les darreres dues setmanes. Emprant l'estructura utilitzada en un exercici similar de fa uns mesos, intentaré posar ordre a les conclusions extretes dels dos debats organitzats entre els alcaldables de les formacions que presenten llista a la vila. I, fent ús de l'avinentesa, un breu pronòstic per la jornada d'avui.
__________________________________

PSC: 20 anys avalen la batllia de Conxita Campoy al capdavant de l'administració local, aquells que tenen més memòria (o més edat) seran capaços de determinar si la valoració final és positiva o negativa. Per molts altres, com jo mateix, la única manera de fer aquesta valoració, a falta d'altres referents locals, és comparant l'evolució del nostre poble amb els del voltant. En dues dècades s'ha fet molta feina i Malgrat de Mar ha canviat moltíssim; obvietats banals a banda, l'enfocament de l'alcaldessa sempre ha sigut de poble i no sembla que hi hagi gaire interès en canviar, Malgrat es troba a la volta dels 20 mil habitants i pot ser el propi projecte de poble de l'actual batllessa el que l'acabi condemnant en una contraproduent paradoxa. En ambdós debats l'alcaldable socialista s'ha mostrat un pèl més nerviosa que de costum, opinió personal contrastada amb altres convilatans, però mantingué el caràcter incisiu i el discurs habitual dels darrers temps. La llista presenta moltes novetats i algunes de les noves incorporacions no semblen massa convincents, l'eslògan "Per a tothom...Conxita" corrobora el caràcter personalista de la candidatura. No hi ha gaires dubtes que el PSC seguirà sent la força més votada; ara bé, caldrà veure si les fluctuacions de les altres formacions i l'aritmètica final els permet seguir governant quatre anys més, allargant l'actual etapa a 24 anys.

ERC: L'executiva local d'Esquerra enceta un nova etapa coincidint amb l'aparent procés de retrobament intern del partit a nivell nacional. La llista republicana està encapçalada per quatre independents, i si bé es poden trobar avantatges i inconvenients a aquesta decisió, emetent detalls puntuals i adoptant una perspectiva general no crec que digui massa en favor del partit. L'alcaldable, Obdúlia Quatrecases, em va decebre àmpliament en les dues trobades preelectorals entre els aspirants a la batllia. La cap de llista d'Esquerra es va limitar a llegir, literalment, els paràgrafs precuinats a casa evidenciant unes mancances greus en la seva eloqüència. L'exemple més palès el trobem en els torns de rèplica del segon debat en els quals la candidata va continuar llegint en comptes de fer un vertader ús del dret a la refutació. L'únic aspecte positiu recau en el fet que és molt probable que el debat fos seguit per moltes més persones a la ràdio que no pas en directe; i a través de les ones l'excel·lent dicció i pronunciació dels fragments llegits poden haver presentat la candidata com una alcaldable capaç. Serà molt interessant seguir les seves intervencions als propers plens. L'eslògan d'Esquerra de Malgrat, adoptant el lead general del partit, "Sempre hi som", no em sembla gaire encertat. El segon missatge de campanya "Amb tu fem poble" també em resulta un xic vague. Penso que Esquerra es ressentirà del desgast del partit a nivell nacional i pel fet de presentar una llista que presenta forces dubtes. L'escenari més plausible és que permutin posicions amb CiU i s'instal·lin com a tercera força en el consistori malgratenc.

CiU: Neus Serra encapçala la llista de la federació nacionalista a Malgrat de Mar per tercera vegada consecutiva. Seguint el contingut guanyador de l'estratègia dissenyada per David Madí que conduí Artur Mas a la presidència de la Generalitat, la secció local dels nacionalistes també ha abogat amb fortesa pel "canvi", i el motto de campanya és "Junts, podem fer el canvi". L'embranzida de les autonòmiques del desembre pot jugar molt a favor de CiU, i a hores d'ara és l'única formació amb opcions reals d'accedir a l'alcaldia si els vots sumen i s'arriba un acord amb ERC. Els candidats a la llista que aspiren a assolir un seient al consistori són un aliatge dels actuals regidors amb nous reforços que tindran bastant a dir ens els temps venidors. No s'ha deixat de repetir que les vibracions en el si de la federació han estat molt positives durant tota la campanya i fins l'alcaldable, desacreditada en diverses ocasions per el to d'algunes de les seves intervencions en els plens locals, sembla haver canviat el tarannà durant els dos debats i abraçar el positivisme que destil·la el missatge de CiU. Com mencionava anteriorment és molt probable que s'intercanviïn les posicions amb els republicans i s'estableixin com la segona força més votada de Malgrat. Caldrà observar què succeeix un cop finalitzat l'escrutini, que resoldrà la incògnita més important del dia: aconseguirà Neus Serra, com el President Mas, assolir l'objectiu al tercer intent, o les bones vibracions no seran suficients per impedir que els socialistes revalidin el seu mandat? De produir-se aquesta última premissa es preveu que el "canvi" que es volia implementar al poble s'haurà de fer de portes endins i apostar per una renovació important.

ICV: Possiblement la variable més imprevisible del procés electoral d'avui. Al meu parer, l'èxit o el fracàs dels verds de Malgrat dependrà de la fidelització o no del votant de fa quatre anys. La conformació d'una llista d'última hora i d'escasses garanties fou la conseqüència de la renúncia de Josep Maria Lasheras a liderar novament la candidatura ecosocialista. El treball esgotador de l'únic regidor d'Iniciativa ha passat factura i el nou alcaldable és Jordi Medina, qui ja fou regidor de la coalició entre el 1991 i el 1999. La impressió personal recollida en els dos debats fou poc positiva. Tot i posseir la considerable experiència d'haver estat present al consistori durant vuit anys, les seves intervencions estigueren mancades de qualsevol dinamisme i emoció, ensopint el nivell general de la tertúlia cada vegada que prenia la paraula. Va demanar el vot explícitament quan encara no ho podia fer i el públic del Centre li va recriminar. "Ningú pot retallar les teves idees" ha estat l'eslògan de la campanya que ha usat el partit a nivell nacional i la secció local de Malgrat l'ha aprofitat. A títol individual, no acabo de veure del tot clar que sigui el missatge més encertat que la formació podia fer a Malgrat.

PP: Ana Vega renova el compromís d'encapçalar altra volta la llista del Partit Popular de Malgrat de Mar. Conclosa la present legislatura, on ha estat al poder com a única regidora del seu partit gràcies al pacte de govern amb els socialistes malgratencs, mereixen menció especial les contínues incriminacions rebudes des de diversos sectors del poble per la seva gestió des del consistori. Els acusadors han arremès argumentant que en els darrers quatre anys el PP ha esdevingut un soci de govern poc exigent i passiu, i que s'ha convertit en el regidor de facto del PSC que li ha propiciat un escenari polític de majoria absoluta. El futur dels populars a partir d'avui sembla supeditat de nou al fet que la suma dels vots d'ambdós partits sigui suficient per assolir un cop més nou regidors. El lema de campanya, "Centrats en tu", es troba en la línia del "Amb tu fem poble" d'ERC, missatges genèrics sense gaire profunditat. Les intervencions de l'alcaldable del PP als debats foren prou buides de contingut com per entreveure que l'estratègia segueix sent la de recolzar els projectes que pugui dur a terme l'actual alcaldessa.

PxC: Plataforma per Catalunya presenta llista per segona vegada a Malgrat després d'haver obtingut uns discrets 177 vots al 2007. "Primer els de Casa" és el crit de campanya de la candidatura en la que l'empresari local David Comas n'és la cara visible. El principal actiu de l'organització és el rebuig que pugui haver generat l'augment de població immigrant a Malgrat de Mar, i encara que a darrera hi pugui haver un projecte amb idees pel poble, la imatge que desprèn PxC segueix sent la d'un partit xenòfob.

C's: Ciutadans es presenta per primer cop a Malgrat de Mar amb l'alcaldable més jove de la vil·la i dels més joves de tot Catalunya. La manca de recorregut i trajectòria del cap de llista es feren paleses en les intervencions en el debat organitzant pels comerciants locals. Sembla improbable que el missatge que al desembre va revalidar tres escons al Parlament de Catalunya qualli a Malgrat, però podria ser que recollís algun centenar de vots importantíssims de malgratencs descontents amb la gestió del PP a nivell local. "Ciutadans com tu", l'eslògan, em sembla molt més ben trobat que la gran majoria dels esmentats fins ara.

SI: La darrera opció en aquests comicis és Solidaritat Catalana per la Independència, liderada per Antoine Nolla, personatge que ha figurat a diverses llistes locals i que ja encapçalà la candidatura del PI de fa vàries legislatures amb un resultat de 4 vots. No participà en el debat d'alcaldables on si hi acudí el segon de la llista. "Encara no toca?" és el dubte que ha plantejat la formació com a estendard de campanya. Decisió errònia sota el meu punt de vista ja que mai s'haurien d'incloure paraules negatives en un missatge electoral.


Els candidats a l'alcaldia de Malgrat de Mar davant de l'ajuntament.

13 de maig 2011

Free Riders Polítics

Miquel

Vaig començar a desgranar les reflexions sobre els free riders en un article recent en el qual vaig intentar descriure'n la naturalesa i explicar les implicacions que aquests peculiars agents econòmics tenen en la societat. L'enfoc era estrictament econòmic, però a l'últim paràgraf ja mencionava que aquest fenomen no era exclusiu d'un àmbit sinó que es trasllada a altres disciplines igualment interessants, com és el cas de la política.

M'hi va fer pensar, en primera instància, un passatge llegit en un bloc personal, on hi deia "penso que la nostra missió [la de Solidaritat Catalana] no és pas liderar el procés sinó empènyer CiU cap a la independència." Va ser llavors quan vaig entendre que tant Reagrupament, inicialment, com Solidaritat Catalana més endavant, o la candidatura encapçalada per Jordi Portabella, Unitat per Barcelona, són la resposta a l'excés de free riders. Es tracta del mecanisme que ofereix la democràcia per combatre aquests agents socials convertits en polissons polítics.

Sobre el paper, quan més recolzament obté un partit més polissons hi ha entre els seus simpatitzants; el raonament és ben fàcil d'entendre. L'aglutanació d'una massa social amb posicionaments polítics diferents fa que el partit hagi d'emprendre estratègies compartides per la majoria de l'organització i no pas plantejaments minoritaris. Arrel d'aquesta premissa els simpatitzants del partit en qüestió, si bé oferiren el seu vot a l'hora dels comicis, no mouran un dit quan es tracti de recolzar qualsevol proclama prou específica com perquè no s'hi sentin identificats.

Usem Esquerra Republicana de Catalunya com a exemple. A grans trets, el "mercat social" dels republicans va de l'esquerra fins al centre moderat en l'eix ideològic, i del sobiranisme intel·lectual fins a l'independentisme radical en l'eix nacional. Tots recordarem l'inici de la legislatura en la qual la cúpula d'ERC decidí premiar l'eix ideològic per davant de l'eix nacional tot conformant el primer tripartit. Una bona part dels simpatitzants d'Esquerra, els més extremistes en la qüestió del sobiranisme, no es veié reflectit en l'estratègia traçada i es convertiren en free riders del partit.

X: Eix Ideològic. 0=Extrema Esquerra, 10=Extrema Dreta.
Y: Eix Nacional. 0=Unionisme radical, 10=Independentisme Radical.

Quan això succeeix ens trobem amb dues possibles reaccions, la primera, que els nous polissons es resignin i acceptin el seu paper minoritari dins de l'estructura del partit; la segona, que els nous polissons no acceptin el paper minoritari i cerquin alternatives per deixar de ser-ho i per assolir els seus objectius polítics. No és complicat comprendre, com arrel d'aquest segon comportament aparegueren, amb més o menys encert, primer Reagrupament i més endavant Solidaritat Catalana.

Podem afirmar que en l'exercici de determinar el pla d'actuació política, cada partit hauria d'analitzar quina opció ofereix un nombre potencial de polissons més baix, o mirar de compensar possibles free riders amb iniciatives per satisfer votants de diferents espectres en el marc ideològic. Una aprehensió errònia pot tenir conseqüències dràstiques, com hem vist en el cas d'ERC, corroborant el determinant paper que tenen aquests agents socials també en matèria política.

03 de maig 2011

Festival de la Carn

Miquel
Escric aquestes línies de tirada, sense parar-me a pensar massa en les paraules emprades o la millor estructura sintàctica per cada oració. No estic segur que la paraula més precisa per definir la sensació d'aquest matí sigui enuig; més aviat es tractaria de disgust, o fins i tot vergonya.

Una de les coses bones de tornar a casa cada quatre o cinc mesos és que t'adones dels canvis de manera molt brusca i evident. Fa uns anys, quan feia la ruta Malgrat-Girona per anar a l'escola cada dia, passava per alt alguns dels detalls que avui he observat després d'enfilar N-II amunt fins a la ciutat. En poc més de 10 quilòmetres, sortint de Tordera fins al circuit de Sils, per ser més exactes, he comptat almenys 14 "dones de la carretera", eufemisme que emprava la vigilant del bus de l'escola per satisfer la curiositat dels més petits.

La imatge que transmet topar-se amb una d'aquestes senyoretes, extremadament lleugeres de roba, a cada revolt és pèssima. Sí, és clar, si són allà és perquè existeix la demanda del servei i els és rendible fer-hi negoci; però penso en els centenars de milers de turistes que transiten la N-II cada estiu per arribar a la Costa Brava i m'esgarrifa només pensar que la primera impressió que rebin siguin totes aquestes dones ensenyant cuixa.

Realment som això? És aquesta la imatge que volem transmetre tant a la gent de fora com als que viuen aquí? Si de debò es tracta d'una activitat econòmica consolidada, regularitzem-la. O al contrari; si creiem que el cost de les externalitats negatives d'aquesta activitat supera el benefici que se'n pugui treure, mà dura i eliminem de les carreteres catalanes aquest festival de la carn i la seda.

D'altra banda, avui també he fet esment en un detall que m'ha cridat l'atenció i no precisament pels canvis que ha sofert durant els darrers mesos, o anys. L'autovia d'entrada a Girona segueix encallada en la mateixa fase que quan anava cada dia a l'escola. Ha estat lamentable corroborar com en vuit anys s'han construït uns set quilòmetres d'autovia; però això ja és un altre tema.

27 d’abril 2011

Free Riders

Miquel
El concepte dels free riders és molt interessant i ajuda a comprendre perquè algunes iniciatives socials tenen tanta empenta i d'altres mai s'acaben materialitzant tot i comptar amb un ampli suport de la societat. Avui, però, observarem la vessant més estrictament econòmica.

Per definició un free rider, un polissó en català, és aquell que no paga part o la totalitat d'un producte o servei, especialment béns públics. El problema apareix quan el nombre de polissons és prou alt per minar la rendibilitat del subministrament d'un servei específic. Això és, la producció d'un bé o servei no arriba a cobrir costos, o al punt mort, degut a l'elevat nombre de gent que no paga la totalitat del producte.

Un cas fàcil d'entendre el constitueixen tots els polissons que no paguen el bitllet de tren. Un altre exemple, que serveix per justificar perquè l'administració ha de regular l'ús i consum de béns públics, s'explica fent servir d'exemple la celebració d'un festival de focs artificials:

El senyor Lluís, enamorat del seu poble, Vilabona, va decidir organitzar un castell de focs artificials al tancat de la seva granja perquè tots els seus convilatans poguessin gaudir. El primer any el senyor Lluís va demanar cinc euros a cada veí per entrar a la finca i perquè l'espectacle fos impressionant. L'esdeveniment fou un èxit tan rotund que l'any següent tornà a repetir l'experiència. Un cop establert l'espectacle de forma anual, corregué la veu i a la següent edició començaren a arribar veïns d'altres localitats. Aquests nous espectadors no coneixien el senyor Lluís personalment i decidiren seguir els focs des de la Plaça de l'Església, molt a prop de la finca de l'amfitrió. Tot i així l'experiència fou igualment espectacular. Aviat, molts vilabons imitaren els habitants d'altres pobles i mentre la plaça seguia aglutinant més gent la finca quedava cada cop més buida. Alhora, l'espectacularitat dels focs artificials baixava dràsticament doncs el senyor Lluís no tenia els diners per pagar els millors petards i coets. No passaren gaires anys més que el festival de llum, color i so ja havia perdut tot l'interés; aquells veïns d'altres pobles ja feia anys que no se'ls veia i la gran majoria de vilabons seguia l'espectacle a plaça. Aquell fou el darrer any que Vilabona celebrà un castell de focs artificials.

Aquest relat serveix per entendre el problema dels béns públics, que definim com aquells béns que no són d'ús exclusiu, és a dir, aquells que tu pots consumir per molt que jo també l'estigui consumint. Alguns béns públics són: l'aigua, l'aire, l'energia solar, l'exèrcit, els focs artificials, com hem vist a la història del senyor Lluís, o la llengua, com ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Hem pogut analitzar l'impacte que els polissons poden tenir en l'economia i les conseqüències que se'n deriven. Així mateix, el problema dels free riders no només afecta a l'apartat econòmic sinó que també tenen implicacions molt importants en altres àmbits com el polític. D'això en parlarem un altre dia.

_________________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.