24 de gener 2011

Drama Xinès

Miquel
Al so de bombos i platerets fou anunciada l'arribada de Hu Jintao als Estats Units. Obama li feu honors i homenatge a la Casa Blanca en un acte amb molta pompa, que d'alguna manera simbolitzà l'inici extraoficial de la nova era G-2.

Els dies que durà la visita del President Hu vaig poder observar des del meu taulell a la feina com estudiants xinesos entraven a l'oficina i es quedaven bocabadats davant la pantalla on CNN anunciava la reunió dels dos homes més poderosos del món. Empès per la curiositat, al preguntar-lis la seva opinió de la trobada, un mig somriure tímid i alguna espatlla arronsada em van constatar que cap dels estudiants sabia que es coïa aquells dies amb el seu màxim dignatari.

Prou representativament, un dels principals temes que el binomi presidencial tractà fou la situació dels drets humans al monstre asiàtic. Mentrestant, Hu afirmava amb una cínica ganyota que tot i els avenços que ha fet la Xina encara hi ha molta feina a fer en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles entra al Centre Internacional en Cong Wang, un disciplinat estudiant de Màster provinent de Nantong. Cong, que als Estats Units ha adoptat el nom d'Austin, és un dels millors estudiants xinesos que tenim, un virtuós de les matemàtiques i un esplèndid violinista. Ara bé, no té la menor idea sobre la visita del seu president a Washington ara fa uns dies.

Més endavant, aquell mateix dia, el doctor Cao, professor d'estadística, em comentava que són normals aquestes situacions amb els estudiants xinesos. A la Xina l'accés a la informació està totalment mutilat a la salut del partit comunista, i quan arriben al món lliure la falta d'habitud en la recerca i el coneixement de l'actualitat es fa ben palesa.

Mentre Hu intenta plaure els neguits de la premsa americana, ell roman tranquil. Sap que la cúpula-partit-govern té el país lligat de mans i peus, i que el creixement de la Xina està garantit sempre i quan el seu bilió de peons no qüestioni l'autoritat i segueixi treballant a la serva mercè.

6 Comentaris:

  1. Tot plegat forma part del cinisme que s'estableix en les relacions comercials i econòmiques entre diferents estats. Al final, tot ideal queda relegat en segon terme en favor dels diners i el fer negoci. La Xina és un gegant amb qui tots volen tractar i quedar més o menys bé. Mentre això sigui així, difícil ho tindran els xinesos per a arribar a una democràcia.

    ResponElimina
  2. Fot que no hi hagin de pensar. I fot perquè, si nosaltres ja pintem ben poc i poc "dret a decidir" tenim... ells molt menys.

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. Hi ha guerra freda entre aquests dos paisos? Hi ha qui diu que el pacific s'està omplint altra vegada de submarins americans i xinesos. Millor no fer submanirisme en aquestes aigües:)

    ResponElimina
  4. @ Albert B. i R.
    Exacte, i des dels països "avançats" es seguirà fent la vista grossa amb suposats aliats com la Xina, amb reclames puntuals (vegi's Tibet o Premi Nobel de la Pau) però sense més repercussions.

    @ Sànset
    És un tema que em provoca moltes estones de reflexió. Els estudiants que esmento no tenen masses llibertats al seu país, però no per això són infeliços, al contrari. Quin és el millor sistema? No ho sé.

    @ Noctas
    De moment no crec que hi hagi guerra freda perquè els dos països es necessiten mútuament. Veurem quan la Xina li pugui plantar cara de debò als Estats Units que passarà, a no ser que abans es produeixi una revolució social a gran escala.

    ResponElimina
  5. L'altre dia, dilluns passat em sembla, a La Contra de La Vanguardia també es deia el que dius tu sobre els xinesos: amb la falta de llibertat que pateixen, no són creatius, ja que no tenen curiositat.

    ResponElimina
  6. @ Ssr
    Tinc una reflexió sobre aquesta qüestió a la recàmara, és un tema molt interessant.

    Gràcies a tots pels comentaris.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.