17 de gener 2011

Sous Polítics

Miquel
Darrerament m'han arribat rebotats multitud de correus electrònics, d'aquests amb el "passa'l!" de cloenda, que tracten, no sense el punt de demagògia necessari i indispensable, dels suposats abusos de l'aristocràcia política de l'estat espanyol. La gran majoria de les acusacions fan referència a l'accés a salaris imponents per part de càrrecs polítics, fins i tot un cop haver abandonat les seves responsabilitats dins la jerarquia administrativa. Les fonts d'aquestes informacions o bé són incògnites o bé són de dubtosa fiabilitat, però partint de la base que són certes no és estrany que existeixi un desafecció popular envers l'estament polític. Alguns exemples molt il·lustratius:

- Tal es el descontrol a Espanya, que no hi ha ni una sola institució que reconegui quants polítics cobren de l'estat.

- El Congrés gasta cada any 160.000€ en regals nadalencs, uns altres 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma 2.200.000€ anuals.

- Gallardón, alcalde de Madrid, es mou per la capital dins d'un Audi A8W12 blindat valorat en més de 500.000€ (el model més car al catàleg d'Audi no supera els 120.000€). Francisco Camps al País Valencià i Manuel Chaves a Andalusia disposen d'una flota de 200 i 234 vehicles, respectivament, pels alts càrrecs de les seves Comunitats Autònomes.

Aquestes i d'altres xifres col·laboren molt negativament a la percepció general que la societat té dels càrrecs electes. La reacció habitual del ciutadà estàndard és: "els polítics cobren massa!". Ara bé, tenim raó? Des d'un punt de vista racional i sense biaixos podem afirmar que els nostres polítics, en efecte, cobren massa?

Pensem primer en una empresa que factura 20 milions d'euros a l'any amb un nombre entre 150 i 200 treballadors en plantilla. Ara imaginem una població catalana tipus amb prop de 20.000 habitants, un pressupost de 20 milions d'euros i un nombre similar de funcionaris al seu servei. En el primer cas, per arribar a dirigir una corporació de tals dimensions és necessària una preparació acadèmica sòlida, una assumpció de risc elevada, un alt nivell d'inversió de capital propi i una dosi d'emprenedoria espectacular. En el segon cas, es precisa un carnet de militància, aconseguir que l'agrupació política et designi cap de llista municipal i que els habitants de la vil·la t'elegeixin a les urnes o que t'ho empesquis per governar amb aritmètiques majoritàries. No és complicat aprehendre, doncs, quina via ofereix més facilitats per assolir quotes de poder comparativament similars dins del sector públic i el sector privat.

Retornant al nostre emprenedor de succés que ha fundat i ha fet créixer un negoci pròsper i lucratiu, és d'imaginar que el seu propi esforç es recompensarà amb un salari que compensi per tots els maldecaps, les nits sense dormir i les batalles amb els sindicats que hagi hagut d'afrontar durant el temps al capdavant de la seva empresa. També és de rebut pensar que si el nostre amic emprenedor decidís fer el salt a la política i sortís elegit polític hauria de ser remunerat dignament per la seva voluntat de servei observant el pressupost similar de l'empresa pública que abans esmentàvem. Llavors, quin hauria de ser el salari dels polítics?

Si els sous dels càrrecs polítics són molt baixos poques persones es jugaran la dignitat per obtenir un càrrec públic. Si bé existeix molta gent amb voluntat de servei a la seva terra, a la seva gent, l'altruisme patriòtic també té un límit. En canvi, si els sous són elevats s'estan creant incentius perquè molta, massa, gent vulgui involucrar-se en la cosa pública ja que el bagatge curricular necessari per accedir-hi és inexistent. És summament difícil concretar una xifra digne, raonable i justa pels càrrecs polítics i és que en realitat molt sovint penso que enfoquem la qüestió d'es d'un punt de vista erroni.

En quin altre àmbit professional haguessin pogut gestionar José Montilla, o molts dels alcaldes de Catalunya, un pressupost de diversos milions d'euros? En molts dels casos la resposta és en cap. No es tracta, doncs, de si el sou del polític de torn és exagerat o no, sinó de dirimir si veritablement aquesta persona està capacitada per dur a terme les responsabilitats inherents al càrrec que ocupa i mereix cobrar un elevant sou que, per cert, li paguen tots els contribuents. Els alts càrrecs polítics han de cobrar, i han de cobrar bé. La seva paga a final de mes ha de reflectir el seu estatus i el gran servei que li fa al poble o al país. El problema de debò rau en aquella gent que no ha demostrat cap virtut a nivell professional, aquells que escalant, escalant dins l'estament partidista aconsegueixen entre dietes, pagues, estira d'aquí i agafa d'allà sous de sis xifres. Aquest és el problema, i aquests són els individus i indivídues que desprestigien el noble art de fer política. Entre tots hem de trobar solucions i desintoxicar el sistema d'aquests agents polítics que parasiten tants càrrecs electes.

6 Comentaris:

  1. Concloc com bé fas tu: els sous han de ser sinònim de la tasca que es duu a terme. I, és una llàstima que creguem que els polítics cobren massa i tenen massa privilegis. Això només pot dir que no n'estem massa satisfets...

    *Sànset*

    ResponElimina
  2. Fins que no hi hagin llistes obertes, o almenys llistes semi-obertes com a Alemanya per exemple, no ho podrem decidir nosaltres.

    ResponElimina
  3. Si fessin bé la seva feina ningú s'hi fixaria tant. El que és evident és, però, que en totes els administracions es toleren excessos del tot intolerables. En el mateix Parlament d'inventen tota una sèrie de càrrecs remunerats sense cap funció, que tenen com a objectiu malbaratar més i més diners. Cal canviar-ho de soca-rel, perquè en la imatge dels polítics ens hi va la qualitat democràtica del país.

    ResponElimina
  4. Es que tb crec que els que realment valen es dediquen a l'àmbit privat. En tot cas que un analfabet sigui presdient és legítim perquè són els catalans els qui el voten. Però en fi, molt d'acord amb la teva reflexió.Per altra banda no crec que la política sigui un noble art. Més aviat crec que és un mal menor que cal aguantar, una mica com els pets aliens que hem d'olorar quan estem en una sala de cinema! saludus

    ResponElimina
  5. Hi estic d'acord. A més, crec que si no cobressin tant, encara estarien més temptats de ser corruptes.
    Adéu!

    ResponElimina
  6. Gràcies a tots pels comentaris!

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.