31 de març 2011

Política Experimental

Miquel
Des de la seva consolidació com a forma de govern a l'est d'Europa i als Estats Units, la democràcia ha esdevingut la solució que ofereix Occident a tots els països que encara no l'han abraçat. Ho vam poder constatar a Iraq i Afganistàn ara fa uns anys, i l'episodi es repeteix a Egipte, derrocat Mubarak, i no hi ha dubte que ho farà a Líbia quan Gadaffi plegui. I doncs, quin és el problema; no era precisament la democràcia el menys dolent de tots els sistemes de govern proposats fins a dia d'avui?

Sí. La resposta encara segueix sent vigent i totalment vàlida. Ara bé, això no vol dir que haguem de deixar d'investigar per descobrir alternatives que converteixin la democracia en obsolescent. Ja d'entrada, tots reconeixem que no és un sistema perfecte al categoritzar-lo com el "menys dolent" dels sistemes. Llavors no ens hauria de semblar cap bestiesa que eventualment es descobrís una nova manera d'organitzar-se en societat.

Si analitzem les tares del sistema, les imperfeccions d'arrel de la democràcia, arribarem a la conclusió que el principal obstacle són simplement les persones, ja sigui en qualsevol de les formes de l'economia planificada o de mercat. El nostre mecanisme menys dolent es caracteritza per seleccionar una elit poderosa que determina les tres qüestions elementals de qualsevol sistema social: la balança en el binomi seguretat-llibertat, la línia que delimita la intervenció pública i el sector privat, i la redistribució de la riquesa. Tres àmbits que sotmesos a diferents ideologies varien en funció del color del govern de torn, l'elit elegida abans esmentada. Aquesta aristocràcia burocràtica, lluny de ser perfecte, mostra contínuament febleses provocades per errades i falles dels que manen, i no crec que això ens hauria d'estranyar tant perquè encara falta que existeixi una persona que mai no cometi errors. També és cert que en esferes de poder elevades és de rebut exigir una certa capacitat per prendre decisions encertades major a la mitja de la societat, en general, les errades d'un cap d'estat tenen un impacte més gran que les que puguin fer un jutge, un professor, o un manobre.

Aleshores, quina és la solució per millorar el sistema? Algunes alternatives han aparegut en el decurs dels anys, sempre amb la intenció de reduir el marge d'error d'aquells que prenen les decisions. La tecnocràcia n'és un exemple clar; una forma de govern en la qual els especialistes de cada àrea accedeixen a posicions de poder públiques d'acord amb els mèrits obtinguts al llarg de la carrera professional. Es pressumible que introduint els especialistes més preparats el marge d'error disminueixi considerablement. D'altra banda, però, no defugim el principal problema, seguim apostant tots els nostres afanys en allò que perverteix el sistema: les persones. Qui ens garanteix que els tecnòcrates no caiguin en els mateixos paranys que els actuals representats polítics, o fins i tot en d'altres ben diferents inimaginables avui dia ?

Retornem a la pregunta que obria el paràgraf anterior. De fet, la solució és massa senzilla per no fer-hi esment de forma immediata. Descobert el principal punt feble del sistema, només cal que ens en desfem. Eliminem l'acumulació de poder de les persones, que han demostrat que tenen tendència a errar sovint, i posem el poder en mans d'un recurs pràcticament infal·lible: la tecnologia informàtica.

En aquest nou sistema de l'era digital una super-computadora central serà capaç de determinar les accions que cal emprendre, cal recordar que d'aquí dues o tres dècades una sola màquina tindrà més capacitat de processament que tota la humanitat junta. Una base de dades monstruosament gran li permetrà al sistema informàtic identificar on ens fan falta escoles, metges, carreteres o policies. A la vegada, un ordinador instal·lat a tots els habitatges permetrà als ciutadans votar de forma instantània, a través d'un procés segur, totes les qüestions plantejades per un Senat que romandrà com la darrera cambra política amb participació directa de persones. Aquestes sí que hauran de ser elegides com fins ara, però amb la comoditat de poder-ho fer des de casa.

És evident que un sistema com aquest tindrà d'entrada molts més detractors que no pas simpatitzants, la idea de manllevar el poder de les persones per posar-lo en mans d'una simple maquinota ens sona a bestiesa. Ben mirat, també sona a bestiesa que observant els canvis que estan implementant tots els avenços tecnològics en molts àmbits de la vida de les persones, la política se'n quedi al marge i seguim usant un sistema desenvolupat fa mil·lennis a l'Antiga Grècia. En aquest nou sistema el kratos seguirà en mans del dêmos, però la transició de la voluntat popular al poder executiu no haurà de passar pel filtre de la imperfecció humana. És qüestió de temps que els ideòlegs tracin les bases d'un nou sistema de govern basat en la tecnologia, només caldrà veure quan tardem tots en entendre que encara existeix un sistema menys dolent que el menys dolent dels sistemes actuals.
____________________________

Article publicat al Diari Maresme, podeu accedir-hi aquí.

16 de març 2011

Que què tenim?

Miquel
Navegant per la xarxa, amb la intenció d'enllestir un tediós exercici de màrqueting sobre brand recognition en el sector de l'automòbil, arribo a la web d"Infiniti, la branca de luxe de la casa Nissan. La pàgina és elegant, interactiva, provoca una reacció satisfactòria al consumidor, i un munt d'altres coses de les que en faig esment a la llibreta.

Segueixo amb l'escorcoll del portal fins que em topo amb un interessant test on s'ofereix la possibilitat de descobrir quin és l'Infiniti que s'ajusta més a tu d'acord amb la teva personalitat. Es tracta d'un exercici de recerca psicogràfica, per posar-ho en termes tècnics. Supero les primeres preguntes bo i adonant-me que en una tarda lliure de dissabte la meva preferència és córrer 5km. abans d'anar al museu, o que per a mi té més importància veure món i viatjar que construir la casa dels meus somnis, entre altres coses.

Finalment, la darrera interrogació demana que escullis entre 5 destinacions on t'agradaria viatjar: Barcelona, Las Vegas, Montreal, Tokio, o Zurich. Cada ciutat amb una icona que les caracteritza. I aquí em vaig aturar. Per poc que ens agradi, i per molt que ens pensem que som això o allò, som com ens projectem a l'exterior. Som com ens veuen des de fora, i som la imatge que desprenem més enllà de les nostres fronteres. En acabat, el brand recognition de Barcelona, aquest concepte que abans mencionava, és això:


Aquestes troballes, així tan de sobte, xoquen i són emprenyadores; però valen la pena per fer un valuós exercici d'autocrítica i adonar-se que encara tenim molta feina a fer. Però hi arribarem.

10 de març 2011

Prioritats

Miquel
A l'inici de l'actual recessió fou recurrent evocar episodis passats que també dugueren al desastre econòmic. Un dels successos més emprats resultà ser el crac del Dow Jones del 1929. El cert és que el daltabaix borsari del mercat de valors nord-americà té molts punts en comú amb la nostra crisi: especulació que inflà preus i creà una inflació elevada; inversors que cregueren que el mercat podia mantenir aquest nivell de preus i seguiren invertint, endeutant-se; i davallada del valor dels immobles, que havien començat a decréixer pocs anys abans. Eren èpoques de prosperitat i bonança. Us sona?

Encara avui aquest període és motiu d'anàlisi a les aules de finances i inversions d'universitats d'arreu. La Gran Depressió, que durà una dècada, any amunt any avall, en fou la conseqüència directa. Dins d'aquest interval, l'any amb l'impacte social més elevat fou el 1932, en els tres anys anteriors el nombre de parats va augmentar un 607%, moment en què l'atur nord-americà registrà un màxim històric encara vigent, 21,7% (altres fonts diuen fins a un 25%).

A Espanya no és cap secret que les coses no van gaire bé; de fet, podríem dir que estem pagant els plats de la gestió nefasta d'una crisi anunciada. Si entrem al web de l'Institut Nacional d'Estadística veurem que l'atur pel quart trimestre del 2010 és del 20,33%. I les previsions per aquest any no són gaire bones.

Analitzant les dades amb més profunditat descobrim que un 14% de la població espanyola assegura haver tingut dificultats per proveir-se de menjar durant el darrer any, que tenim la tassa d'atur més elevada d'Europa de llarg, i que els nostres estudiants treuen pitjors resultats acadèmics en comparació amb la majoria de països desenvolupats(*); mentrestant, nosaltres seguim preocupats amb allò que vertaderament ens preocupa.

Fent servir la interessant gràfica que calcula la "Felicitat Nacional Bruta" (Gross National Happiness), desenvolupada per Facebook a partir dels comentaris generats pels seus milions d'usuaris, ens adonem que l'augment de felicitat més radical de l'any passat, sense comptar Nadal, Any Nou i Sant Valentí, es produeix el 10 de Juliol quan Espanya conquereix el món de la pilota; d'altra banda, la davallada més important es produeix el 27 de Novembre, curiosament quan el Barça li clavà la maneta al Madrid. Entre tanta misèria, almenys formem part d'un estat que té ben clares les prioritats.

(*) Dades recopilades del blog Llibertat d'en Salvador Garcia-Ruiz.
_________________________________
També podeu llegir aquest article publicat al Diari Maresme aquí.

05 de març 2011

Estratègies Municipalistes

Miquel
Desconcert és el substantiu més precís per definir la meva reacció al assabentar-me de la notícia. El pilar més mediàtic de Solidaritat Catalana per la Independència abandona la coalició per als propers comicis locals i s'apropa a Esquerra en una estranya estratègia municipalista.

Des de la seva etapa com a màxim executiu blaugrana que Laporta em transmet una especial simpatia; la claredat del missatge, el determinisme desacomplexat. El fet que des de l'estranger se l'ataqués amb rigorosa freqüència i que des d'aquí molts el titllessin de no "apte" per la política, especialment els responsables d'envestir un president mediocre, també ajudà a crear aquesta imatge en la qual molts catalans es sentiren identificats. El resultat prou clar, quatre diputats i el parlament aviat debatrà sobre la independència de la nació.

Dit això, no entenc la seva darrera paradinya política, i tot que ja n'ha fet unes quantes, amb més o menys gràcia, amb millor o pitjor resultat, se n'ha acabat sortint. Els més crítics li segueixen qüestionant aquesta aura messiànica que destil.la, aquesta transcendència nacional que s'imposa. Crec que fa massa temps que Catalunya i Espanya estan impregnades de líders de pa sucat amb oli, que ho són anomenats per posició i no per mèrits, i quan apareix un personatge que no encaixa amb el motlle preestablert salten les alarmes a Can Statu Quo.

Sigui com sigui, haurem d'esperar un parell de mesos per descobrir si el darrer moviment és una simple tafarra personalista o d'una estratègia efectiva per bastir l'assoliment de la plena sobirania des de la capital de la país. De moment, fidel al seu estil, en una entrevista a l'Avui, qui sap si otorgant-se excessiva responsabilitat, Laporta ja ha anunciat que "en els propers dies, per tant, decidiré què és el millor per a tothom."
_________________________________________

Article publicat al Diari Maresme, accediu-hi fent clic aquí.

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.