13 de maig 2011

Free Riders Polítics

Miquel

Vaig començar a desgranar les reflexions sobre els free riders en un article recent en el qual vaig intentar descriure'n la naturalesa i explicar les implicacions que aquests peculiars agents econòmics tenen en la societat. L'enfoc era estrictament econòmic, però a l'últim paràgraf ja mencionava que aquest fenomen no era exclusiu d'un àmbit sinó que es trasllada a altres disciplines igualment interessants, com és el cas de la política.

M'hi va fer pensar, en primera instància, un passatge llegit en un bloc personal, on hi deia "penso que la nostra missió [la de Solidaritat Catalana] no és pas liderar el procés sinó empènyer CiU cap a la independència." Va ser llavors quan vaig entendre que tant Reagrupament, inicialment, com Solidaritat Catalana més endavant, o la candidatura encapçalada per Jordi Portabella, Unitat per Barcelona, són la resposta a l'excés de free riders. Es tracta del mecanisme que ofereix la democràcia per combatre aquests agents socials convertits en polissons polítics.

Sobre el paper, quan més recolzament obté un partit més polissons hi ha entre els seus simpatitzants; el raonament és ben fàcil d'entendre. L'aglutanació d'una massa social amb posicionaments polítics diferents fa que el partit hagi d'emprendre estratègies compartides per la majoria de l'organització i no pas plantejaments minoritaris. Arrel d'aquesta premissa els simpatitzants del partit en qüestió, si bé oferiren el seu vot a l'hora dels comicis, no mouran un dit quan es tracti de recolzar qualsevol proclama prou específica com perquè no s'hi sentin identificats.

Usem Esquerra Republicana de Catalunya com a exemple. A grans trets, el "mercat social" dels republicans va de l'esquerra fins al centre moderat en l'eix ideològic, i del sobiranisme intel·lectual fins a l'independentisme radical en l'eix nacional. Tots recordarem l'inici de la legislatura en la qual la cúpula d'ERC decidí premiar l'eix ideològic per davant de l'eix nacional tot conformant el primer tripartit. Una bona part dels simpatitzants d'Esquerra, els més extremistes en la qüestió del sobiranisme, no es veié reflectit en l'estratègia traçada i es convertiren en free riders del partit.

X: Eix Ideològic. 0=Extrema Esquerra, 10=Extrema Dreta.
Y: Eix Nacional. 0=Unionisme radical, 10=Independentisme Radical.

Quan això succeeix ens trobem amb dues possibles reaccions, la primera, que els nous polissons es resignin i acceptin el seu paper minoritari dins de l'estructura del partit; la segona, que els nous polissons no acceptin el paper minoritari i cerquin alternatives per deixar de ser-ho i per assolir els seus objectius polítics. No és complicat comprendre, com arrel d'aquest segon comportament aparegueren, amb més o menys encert, primer Reagrupament i més endavant Solidaritat Catalana.

Podem afirmar que en l'exercici de determinar el pla d'actuació política, cada partit hauria d'analitzar quina opció ofereix un nombre potencial de polissons més baix, o mirar de compensar possibles free riders amb iniciatives per satisfer votants de diferents espectres en el marc ideològic. Una aprehensió errònia pot tenir conseqüències dràstiques, com hem vist en el cas d'ERC, corroborant el determinant paper que tenen aquests agents socials també en matèria política.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.