28 de juny 2011

El Conflicte Secret d'Espanya

Miquel
Si no recordo malament no he publicat mai res al blog que no sigui un escrit de collita pròpia rumiat i executat casolanament; avui, però, faré una excepció perquè l'ocasió s'ho val. El següent vídeo, del qual ja n'he fet la convenient difsusió a les xarxes socials, analitza la situació política existent entre Catalunya i Espanya; els orígens del conflicte, l'evolució, la situació actual i les possibles conseqüències.

De fet, vídeos, documentals o pel·lícules sobre aquesta temàtica se n'han fet bastants però el que veureu a continuació és diferencia de la majoria per una senzilla raó, s'ha realitzat des de la neutralitat, amb la corresponent dosi de objectivitat que això comporta, i que sovint tan trobem a faltar.

Més endavant, si m'animo, en faré un comentari, de moment prefereixo que tothom que el vegi en tregui les seves conclusions. La durada del documental és d'uns 40 minuts.



22 de juny 2011

Indignats

Miquel
Em sorprèn i tot que al blog encara no hi aparegui cap reflexió relacionada amb les manifestacions dels indignats, ara ja amb més d'un mes de recorregut, i el seguit de moviments polítics i l'esquitxell col·lateral que s'ha generat. No serà per falta de rumiament.

D'entrada he de confessar que sóc bastant escèptic amb tots els posicionaments antisistema. Sense entrar a discutir si tenen molta raó o poca, l'establishment actual és prou sòlid com perquè qualsevol postura que pretengui tombar l'statu quo actual tingui les de perdre. Si afegim que del cúmul d'indignació no n'apareixen propostes concretes i un full de ruta coherent, amb un suport transversal de la societat, millor que ho deixin córrer i tornin a casa.

Des de l'inici de les acampades, i analitzant els fets des d'un punt de vista pragmàtic, vaig arribar a la conclusió que només hi ha dues fórmules perquè les proclames dels enutjats arribin a bon port:
  • Proposar un seguit de mesures i solucions per canviar el sistema actual, que una majoria inqüestionable de la societat les faci seves; que dita majoria col·lapsi el país i procedir a instaurar un nou sistema polític des de fora.
  • Crear un partit polític, proposar les mateixes mesures i solucions acceptant les regles del joc; obtenir representació institucional suficient i procedir a instaurar un nou sistema polític des de dins.
La primera opció és, certament, poc factible. Assolir una majoria social prou representiva i compromesa per derrocar un estat de dret estable des de la no vinculació política és, no ens enganyem, una utopia. Un exemple ens ho pot il·lustrar millor: fa cosa d'un any milió i escaig de catalans ens vam manifestar pel dret a poder decidir lliurement el nostre futur, què més democràtic?; el cap de setmana passat eren prop del centenar de miler els indignats que prenien el carrer. Dilluns tothom anà a treballar.

La segona opció, tot i que complicada, és més fàcil d'assolir. Alguns s'hi negaran perquè participar en política significa acceptar les regles del joc, però les regles del joc són les mateixes per tothom, amb totes les falles i les virtuts. Si entre els manifestants existeix un convenciment tan profund que la necessitat d'eradicar el sistema actual impera en una vasta majoria social, promoure el canvi des de dins no s'hauria de percebre com una escomesa impossible.

Jo també sóc partidari d'una necessària modificació del sistema, i no perquè consideri que l'actual sigui dolent, però sí que es tracta d'un sistema imperfecte i com totes les coses que no són perfectes hem d'intentar millorar-lo. La meva particular sol·lució ja la vaig exposar en un escrit al mes de març, i estic convençut que és el següent pas cap una democràcia real de debò.

19 de juny 2011

Contrastos Transatlàntics

Miquel
El contrast entre els procediment polítics americans i els de casa nostra són ben evidents fins i tot per a l’ull poc entrenat. Qüestions tan elementals com el bipartidisme imperant, les llistes obertes i les respectives circumscripcions, o la pressió que exerceixen els diferents lobbys, tenen repercussions de gran calat en l’esdevenir polític del país més poderós del món.

De tots aquests contrastos, emperò, un dels que més sobta no té a veure ni amb els procediments electorals ni amb la constitució cameral sinó amb l’activitat parlamentària pròpriament dita; específicament en la cerca i assoliment dels suports necessaris per tirar endavant les iniciatives legislatives a una banda i altra de l’Atlàntic.

Setmanes enrere observàvem com els socialistes catalans al Congrés dels Diputats votaven en contra de que l’estat espanyol pagués els 1450 MEUR que li deu a Catalunya. Aquest esperpèntic episodi, més propi d’un inexplicable harakiri polític que d’un partit compromès amb el territori que representa, posa en evidència una de les mancances del sistema instal·lat al nostre país: la manca de llibertat de vot.

Quan el portaveu demòcrata o republicà s’eleva al faristol de la cambra baixa nord-americana no només ho fa amb la intenció d’exposar el projecte de llei als membres de l’altra formació política, també ho fa per convèncer als representants del seu propi partit que aquell projecte és necessari. Imaginar-se un model bipartit seguint l’activitat parlamentària habitual d’aquí és concebre la política com la cosa més predictible que ens podríem trobar, car sempre hi ha un partit que gaudiria de majoria absoluta i ja estaria tot decidit abans de votar.

També és cert que les implicacions del model bipartit en contraposició amb un model multipartit s’han de tenir en compte. El ventall d’idees que es recullen sota les mateixes sigles en un sistema amb dos formacions és molt més ampli que el d’un parlament atomitzat amb vuit partits representats com és el cas actual del Parlament de Catalunya. No resulta complicat entendre com un partit, posem per exemple, liberal i independentista tingui una militància molt més compacta, en el sentit ideològic del terme, que els demòcrates americans, que abasten des del centre esquerra més moderat fins a la dreta. La dispersió d’idees es fa molt palesa en els grans partits americans en cada qüestió que es posa sobre la taula, i la llibertat de vot no queda en entredit.

Tot i això, la formulació inicial segueix en peu, hauríem d’apostar per un sistema més proper a l’americà on els membres de les càmeres tinguessin absoluta llibertat de vot, o l’existència de varis partits ja compensa dita manca? Premiem a l’individu per sobre el partit, o viceversa? Crec que la resposta, com en tantes altres ocasions, radica en l’equilibri: una tercera via a mig camí entre els dos sistemes que contemplés els avantatges de la llibertat de vot parlamentària amb el multipartidisme més representatiu. Ara bé, també cal contemplar els possibles paranys que depararia aquesta alternativa; una segregació del vot exagerada, divisió interna a nivell de partits, especialment els més representats com CiU o el PSC, estancament de l’avenç legislatiu i potencial paralització de l’activitat parlamentària.

S’ha de ser molt curós en com es formula una proposta d’aquesta mena. De fet, no té a veure tant amb el reglament intern de la cambra com amb el propi tarannà de les persones que la poblen. Existeixen precedents, potser un pèl simples, d’instàncies en què la votació lliure ha estat factible, com ara la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Es tracta d’una alternativa més aviat senzilla de democratitzar encara més les institucions; això sí, suposarà un tomb radical en l’enfocament dels partits respecte el procedir habitual a nivell intern i de Parlament i qui sap si mai seran capaços d’assolir el preuat equilibri.

09 de juny 2011

Candidatures de Segona

Miquel
A pocs dies de la presa de possessió dels nous equips de govern als consistoris d'arreu de Catalunya, amb la notòria excepció de la capital, a falta que es recomptin uns vots a instàncies del PP, segueixen les valoracions post electorals amb especial atenció a l'interès més mediàtic i polític, que no pas social, que han despertat els resultats a certs indrets de Catalunya i Euskadi, amb l'auge de PxC i PP, per una banda, i Bildu, per l'altra. El que més m'ha cridat l'atenció en referència a aquestes dues tendències polítiques és el tractament que se'ls ha donat a les esmentades formacions durant tot el procés, tant la precampanya com en la posterior anàlisi. Hi trobo un certs paral·lelismes a priori desconcertants que m'han empès a formular aquesta reflexió.


Al bell fons de la caverna mediàtica de l'altiplà hi trobem un grup de mitjans que es dedicaren a desacreditar sistemàticament les candidatures presentades per Bildu ja que, per a ells, representaven l'extensió política d'ETA. Fins i tot quan el Tribunal Constitucional, el mateix que tant alabaren quan deixà l'Estatut fet un esquinçall, decidí donar llum verda a l'enèsim intent de l'esquerra abertzale carregaren durament contra aquest i en criticaren la polarització política del mateix. El que fora un mal menor es convertí en una imponent frevolesa que calia eradicar.

A Catalunya, a falta d'una caverna mediàtica de trets similars, els mitjans convencionals foren els encarregats de fer la crida a la possibilitat ben real que llistes que incloïen missatges xenòfobs als seus discursos obtinguessin una representació considerable. Resulta paradoxal plantejar-se que la pròpia cobertura dels mèdia hagi fet arribar el missatge més lluny, plus ultra. Ni la impositiva racionalització de la cobertura electoral a la pantalla impedí el sotragueig a l'statu quo. Qui sap si per ambigüitat o per falta de determinació en el problema de la immigració (per què es tracta d'un problema, no?), els partits que han plantejat solucions obertament i sense pèls a la llengua han sortit reforçats del 22- M.

Deia al primer paràgraf que és mediàtic, l'interès, perquè als mitjans els agrada donar una àmplia cobertura a la notícia morbosa, les conseqüències de la qual es preveuen polèmiques i oferiran llargues estones de tertúlia a la pantalla, tinta als diaris i espai a la xarxa (aquest post n'és un exemple més). En el cas de casa nostra l'exemple més il·lustratiu es la victòria de Garcia Albiol a Badalona i el creixement del partit de Josep Anglada a Vic. A Euskadi, l'ajuntament de Donòstia, que s'ha convertit en el principal cavall de batalla de Bildu.

Esmentava també l'interès polític per l'estiba d'informació rebuda sobre la qüestió des d'aquest estament. Els moviments que s'han originat com a reacció als resultats sorgits en aquestes localitats particulars ha estat desmesurat, com també ho ha estat el desplegament de maquinària partidista per cercar les fòrmules per evitar la "catàstrofe". Senyals inequívoques de la falta de maduresa democràtica.

Socialment, l'impacte no és tant perceptible, sobre el paper els propis votants haurien de ser els menys sorpresos dels resultats, car ells són els que decideixen. Diu l'eurodiputat Tremosa al seu blog "el respecte a la llista més votada, un aspecte sagrat a Europa". Aquí no, no fa falta que ho digui ningú, ja ho sabem. Els malabarismes aritmètics per agrupar sigles polítiques que només comparteixen l'ofici no és un fet aïllat, heus aquí una altra clau per entendre la desafecció ciutadana. És més fàcil, per tant, entendre qui ha vençut i perquè que no pas copsar majories inversemblants.

Senyors de les espanyes, si Bildu és realment el braç polític d'una banda armada vostès tenen un problema gegantí, només cal que mirin el nombre de vots que han obtingut. Barons catalans, l'auge del recolzament a la xenofòbia política catalana és destacat perquè vostès no han estat capaços d'articular un missatge respecte la immigració que satisfaci la població. S'ha acusat de mestellar terrorisme i populisme de baixa estofa enmig de consignes electorals, però la democracia té aquestes coses, i ara els toca a tots vostès, tant els d'una banda com els de l'altra, trobar solucions als nous desafiaments que presenten la política catalana i la basca.

01 de juny 2011

Els Valors Forts

Miquel
El dimecres, dijous i divendres de la setmana passada vaig prendre part en el seminari internacional "Les Petites Nacions en un context de crisi" que organitzava la Fundació CatDem i la UOC. Els actes es realitzaren a l'edifici MediaTic del districte 22@ excepte les conferències de dijous a la tarda que tingueren lloc al Cercle d'Economia. Entre els ponents hi havia personatges de llarga trajectòria i pes polític important com l'ex ministre irlandès d'Afers Europeus, Dick Roche; Miranda Xafa, membre del Consell Executiu del FMI a Washington i antiga Consellera en Cap en afers econòmics del govern grec; o Antoni Castells, ex conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.

De totes elles, però, la millor ponència, la que bateja aquest escrit, fou el parlament de benvinguda que oferí el dimecres el Molt Honorable President Artur Mas. Tanmateix, el discurs va començar en la línia de moltes altres presentacions institucionals. Conceptes com "capitalitzar l'economia", "el balanç entre els drets i els deures de la ciutadania", "dèficit públic excessiu" o "polítiques d'estalvi i austeritat" sortiren de la boca del President en un agraït exercici analític de realpolitik.

La segona meitat del discurs fou quan vertaderament el President apujà el llistó i en 25 minuts oferí una presentació magistral sobre el projecte polític que aquest govern ha traçat pel país. Durant la primera meitat del parlament, Mas va anar gestant el concepte dels "valors forts", repetint-lo en diverses ocasions per acabar convertint-se en el leitmotiv de l'exposició. Aquest projecte de país, explicat a través dels valors forts, es basa en cinc claus de volta: Estabilitat, Empresa, Exportació, Ensenyament, Emancipació fiscal. Les cinc E's del govern d'Artur Mas, els cinc valors forts del Govern de Catalunya:

1.- Per no estendre'm en excés, resumiré que l'habilitat de saber fer més amb menys recursos juntament amb la implementació de polítiques d'estalvi i eficiència és la pauta a seguir en l'exposició sobre la primera clau de volta.

2.-En relació a l'empresa, el President digué que s'ha de millorar la seva funció social, se n'han de crear de més i de més grans, i eliminar traves oferint més facilitats per a tothom.

3.-En quan a l'exportació, va quedar clar que l'objectiu és posseir la mentalitat de voler situar-nos i vendre'ns al món. El mercat estatal ha d'esdevenir cada vegada més una menor referència i els esforços han d'ésser dirigits en els mercats internacionals.

4.-En el delicat àmbit de l'ensenyament, Mas admeté que no només s'ha de parlar dels recursos, en relació a les crítiques rebudes arrel de les retallades, sinó que s'ha d'optar per un canvi estructural del model educatiu.

5.-En darrer lloc el President abordà l'emancipació fiscal, "primera urgència del país", es tracta d'un tema transversal d'imperiosa importància des de l'òptica catalana en el qual no ha d'haver-hi esquerdes a nivell polític i ha d'existir una cohesió social. Catalunya necessita més llibertat i més capacitat de decisió.

És important que aquest missatge arribi a les llars del país i la societat catalana l'entengui. Si les paraules del President no són buides i representen de debò la línia d'actuació del govern, es tractarà de la primera vegada en anys que el Govern explica el què es vol dur a terme; com es vol implementar; i el més important, perquè es vol fer, és a dir, què s'acomplirà i com repercutirà a la vida dels catalans. Mantinguem l'esperit crític i siguem exigents, però no posem més pals a les rodes, de la crisi n'hem de sortir tots junts.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.