20 de setembre 2011

Canvi de Model

Miquel
Ens trobem enmig d’un desgavell econòmic descomunal, disculpin-me l’obvietat.  Les pèrdues de llocs de treball i el conseqüent augment de la cua a les oficines de l’INEM, el descens de la confiança en els mercats i l’inevitable davallada de la borsa (l’Ibex 35 es troba 3000 punts per sota el nivell de fa un any), les necessàries retallades que el tripartit mai s’atreví a fer i les respostes que es produïren quan el nou govern les dugué a terme. Llurs manifestacions evidencien l’impacte immediat de la crisi i l’efecte directe que ha tingut a les nostres vides, del que encara no som conscients és que ens trobem ben a la vora d’un punt d’inflexió que determinarà el model de societat durant un bon grapat d’anys.
Com és sabut les societats modernes s’organitzen en un sistema de taxació progressiva en el qual els més afavorits proveeixen més recursos a l’estat per contribuir al desenvolupament dels menys agraciats, la qüestió fonamental rau en traçar una línia que marqui l’àmbit d’actuació del sector públic i les esferes econòmiques en que l’administració no intervé. Per tant, l’índex retributiu a les rendes altes serà elevat en un país on la línia traçada doni molt de marge de maniobra pel sector públic i, en canvi, ho serà menys quan l’administració disposi de menys poder d’influència econòmica.
En aquest sentit, la socialdemocràcia, d’una banda, i el liberalisme, de l’altra, són els dos sistemes socioeconòmics que han regit aquestes societats que distingeixo durant les darreres dècades.  Dos exemples paradigmàtics, representatius de cada una d’aquestes tendències, els trobem en els països escandinaus i en els Estats Units d’Amèrica. Els primers com a exemple de socialdemocràcies equilibrades i satisfaents, i el darrer com a exemple d’un model liberal en el que tothom té l’oportunitat de guanyar-se la vida. Així mateix, podríem dir que la resta d’estats moderns es troben en algun punt entremig.
Sobre el paper, ambdós sistemes són models organitzatius efectius que permeten al col·lectiu assolir nivells de progrés i prosperitat adequats. Llavors quin és el factor que en determina l’èxit o el fracàs? Doncs cap altre que els propis individus, aquells que conformen el col·lectiu. I no precisament per la manera de ser o pensar, sinó per una raó tan elemental com incontrolable: el grau d’heterogeneïtat del grup. Els països escandinaus romanen com els estats europeus amb un nivell d’immigració més baix, i si bé l’índex de nouvinguts s’ha multiplicat durant els darrers anys no es pot comparar amb el d’altres indrets com Itàlia, França o Catalunya.
Ens agradi més o menys, les persones som éssers amb un gran sentit de la identificació amb la nostra tribu, i el sistema social que ens regeix n’és el reflex directe. A Suècia, per exemple, els contribuents estan disposats a pagar alts tipus impositius perquè saben que el beneficiari serà una altra persona sueca, probablement blanc, que a casa parla el suec i que comparteix lligams culturals i religiosos amb ell. Als Estats Units, un dels països demogràficament més diversos del planeta, el grup ètnic amb rendes més elevades no està disposat a pagar una fortuna en impostos perquè els beneficis segurament no contribuiran a millorar la qualitat de vida d’algú com ell mateix o el seu veí, sinó que en gran part es destinaran a ajudar comunitats menys afavorides amb qui possiblement no comparteix vincles culturals, raça, llengua i fins i tot religió.
Ara ens hauria de resultar més fàcil entendre perquè cada país té un sistema socioeconòmic determinat. A casa nostra el problema no és menor, les tendències poblacionals ens mostren una heterogeneïtat ètnica en augment  mentre nosaltres seguim encaparrats amb un sistema que ja no s’escau. Al cap i a la fi, hem arribat al final d’una etapa i estem abocats a una transició que ens afectarà a nosaltres i a la resta del continent, afrontem-la amb esperit crític i exigència abans que els abanderats en contra de la immigració aprofitin l’escenari actual i en treguin rèdit polític. Alliberem-nos de tabús innecessaris i esdevinguem partícips d’aquest canvi de model.


02 de setembre 2011

Reprendre el Curs

Miquel
Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.

M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.

Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.

A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.

Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.


2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.