02 de setembre 2011

Reprendre el Curs

Miquel
Acaba un mes d'agost esbojarrat. Comença setembre; tornen les classes, els entrenaments, la feina i els tres fronts oberts en forma de projectes reprenen posicions capdavanteres en el llistat personal de prioritats. Benaurada rutina! Aquells amb el cost d'oportunitat prou baix per llegir les humils divagacions d'aquest espai amb certa assiduïtat recordaran la felicitat que em transmeten els dies de pauta marcada. El camí definit, l'estabilitat rutinària, la possibilitat de posar cinquena en terreny conegut, sense sobresalts ni entrebancs.

M'he descobert durant les darreres setmanes, sembla que sempre em passa durant aquestes dates. Les aportacions en aquest espai i a alguns mitjans amb els que col.laboro puntualment tenen una freqüència de proporcionalitat inversa amb la incertesa del decurs dels dies. A mitjans de juliol parlava de maneres de ser, i ara m'adono que la meva evasió de la incertesa és extremadament elevada. Gràcies, Hofstede. A curt termini, la curiositat que desperta tot allò desconegut, noves experiències, nous llocs, noves persones, s'abracen com una desviació atractiva, fins i tot necessària, diria. A llarg termini, el tel que no deixa veure més enllà de les properes 24 hores m'angoixa, em fa posar neguitós i activa un mecanisme de defensa, ara sí necessari de debò, que cerca i executa els procediments per retrobar el terreny amable del llarg viatge.

Algú va dir un dia que la vida és un joc, i jo hi afegiria un joc de compensacions. Aprendre a deixar anar certes coses per garantir-ne d'altres, i això és el que ens defineix. Amb el temps ho veig més clar; no es tracta tant del que fem com del que no fem; no és més important el que diem, sinó les paraules que preferim no dir; no és més important allò que compartim, sinó aquelles coses que ens guardem per a nosaltres mateixos i prou. Si un mercat el defineixen les decisions i activitats de milions de petits i grans ens que compren i venen recursos limitats, la suma del nostre marc de compensacions personal defineix el contracte social del col.lectiu.

A vegades ens oblidem que sempre formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. No ens ho hem de retreure, posaria la mà al foc que ens ha passat a tots i és que els paranys són continus i les temptacions inevitables. Les persones necessitem aquest sentiment de pertinença i tot i que l'individualisme és totalment vàlid, el fet de compartir l'espai vital amb gent de tendències similars ja ens converteix en una comunitat homogènia per molt individualistes que ens creguem. Avui ens assabentàvem que el Govern de la nació disposa de dos mesos per convertir el castellà en la llengua vehicular a les escoles catalanes, reviu l'esperit d'el Animoso. Fa més d'un any la caverna jurídica, com la vaig etiquetar aleshores, ens esquitllava l'estatut; ho descrivia com l'última parada. Avui el nostre joc de compensacions ha quedat en entredit; tot allò que no hem dit, tot allò que no hem fet i que, com deia, fins a dia d'avui ens ha definit, ha caducat. Conseqüentment el contracte que durant tres segles ens ha regit ja no ens serveix, i menys amb les pautes que s'establiren ara fa 33 anys.

Formem part d'alguna cosa molt més gran i important que nosaltres mateixos. Que els arbres no ens tapin el bosc.


11 Comentaris:

  1. Antropológicament parlant -i crec que és bo recordar-nos de la ciència en temps convulsos- són els éssers humans que necessitem sentiment de pertinença. Y que aquesta necessitat genética té com a marc de referència un grup d'uns 40 individus.

    Per comprovar-ho, podem rellegir Epicur o senzillament fixar-nos en les nostres relacions immediats.

    Això no nega la cultura, que és cosa més ampla, però posa el concepte de necessitat en un context refrescant. El problema de les banderes és que elles dóna sentit a la teva vida, però també t'anul.len la individualitat.

    Per això, compte. El temps èpic només és bonic en retrospectiva.

    ResponElimina
  2. No estic versat en Epicur però comparteixo el que comentes. La pertinença a un cercle immediat reduït ens dona sentit com individualment, mentre que la cultura, representada per un drap de colors determinats, ens dona sentit dins d'un col·lectiu.

    Ara bé, no acabo d'estar d'acord amb que la tribu anul·la a l'individu. Precisament, com esmento a l'escrit, en diversos grups socials és aquest individualisme el que et fa formar part d'allò més gran.

    L'èpica com l'entenem avui en dia no és la mateixa que la de temps pretèrits, a ningú li interessa la pòlvora.

    ResponElimina
  3. La cultura no està representada per un "drap". La cultura està representada per una llengua, cosa que té, obviament, bastant més valor.
    El "drap" acostuma a estar lligat a un territori físic dibuixable en un mapa, prové d'estaments burocràtics. En canvi, la llengua, i la cultura que se n'emana, viatgen lliures per qualsevol territori, provenen de la societat civil (o col·lectiu).

    Els poetes catalans que resideixen a Toronto no fan servir un drap per vincular-se a la seva col·lectivitat d'origen, fan servir la llengua, és a dir la cultura.
    I no necessiten cap drap; de fet, el drap al qual es "deuen" (el canadenc) no concorda amb la cultura que produeixen - perquè és tant catalana la poesia feta en català al Canadà com la poesia catalana feta en català a Catalunya.

    Obviament, i en part a conseqüència d'allò primer, això que la "tribu" anula l'individu és una bestiesa descomunal sovint perpetrada per gent que, o bé no té "tribu" a la que adherir-se, o, si en té, no li agrada. I, del seu (lícit però intrascendent) descontent personal -de l'anècdota- en fa (intenta fer, més ben dit) categoria. I la pifia, com no pot ser d'una altra manera quan s'ataquen aquestes coses amb recança i mala "fe", dues característiques que acostumen a obnubilar considerablement la perspicàcia intel·lectual, és a dir, la raó.

    Els poetes catalans de Toronto (o Sydney, o Bucarest) desenvolupen la seva creativitat individual gràcies al fet de mantenir un vincle cultural, és a dir, tribal, amb el seu col·lectiu d'origen.

    Sense tribu, doncs, no hi ha individu (ni cultura), només hi ha homo sapiens - només hi ha condició animal. Sense cap pòsit cultural intergeneracional no existeix l'"individu".

    ResponElimina
  4. He de reescriure una frase, perquè no només gramaticalment no era bona.

    Compte amb els col.lectius polítics grans (bandera), perqué l'individu s'hi perd encara més i hi ha un munt d'exemples en el que fins i tot queda anul.lat.

    Quan parlem de necessitat humana, les banderes no hi ténen res a veure. Certament, la cultura és un llegat que ens fa més humans.

    ResponElimina
  5. Quan utilitzo la paraula "drap" és precisament per desmitificar aquest patriotisme de bandera, i posar èmfasi als altres elements que dónen volum i forma a una cultura; essent-ne la llengua, en el nostre cas, el pal de paller.

    Així com fan els poetes catalans de Toronto, molts dels articles en aquest espai estàn redactats i publicats des de la distància, lluny del marc territorial de la bandera, amb el vincle del meu llegat cultural d'origen.

    Gràcies als dos per aquest enriquidor diàleg.

    ResponElimina
  6. Sí, així ho havia entès, ets als EUA. El teu cas en particular ja serveix com a exemple de com la "tribu d'origen" et fa "activista" i pro-actiu a nivell individual.
    La tribu és, doncs, sovint, l'estímul personal per a l'individu, i no la llosa "nacionalista" (llegeixis en castellà) que anula la capacitat individual de créixer i desenvolupar-se.

    El què passa és que a alguns -per exemple, alguns que fan d'alcalde a llocs com Badalona- estan en una "tribu" que no se senten seva i juguen a fer veure que això de les banderes no és res mes que quatre distraccions arcaiques de caràcter ètnico-folklòric.
    El què els molesta, en el fons, és el llegat cultural que moltes d'aquestes banderes -draps de coloraines si vols- porten associat. Però, vaja, això no és pas cap novetat... des del Decret de Nova Planta que els molesta que no parlem la seva llengua, així que, tampoc cal esperar-ne gran cosa d'aquests exemplars.

    És aquest un blog amb reflexions interessants, intentaré seguir-lo de tant en tant.

    Salut!

    ResponElimina
  7. Pregunta amb premi, Medit: Quina diferència hi ha entre el regne d'en Felip V i la monarquía constitucional?

    ResponElimina
  8. Doncs de moment em quedo sense premi perquè la teva pregunta és massa genèrica i és interpretable de múltiples maneres, per exemple puc interpretar que em preguntes:

    - Quina diferència hi ha entre els aqüífers del Guadalquivir al seu pas per Còrdova durant el "regne" de Felip V i durant l'actual monarquia constitucional?
    - Quina diferència hi ha entre els impostos municipals de Girona durant el "regne" de Felip V i durant l'actual monarquia constitucional?
    - Quina diferència hi ha entre les festes populars catalanes durant el "regne" de Felip V i durant l'actual monarquia constitucional?
    - Quina diferència hi ha entre els costums lingüístics al Barri Gòtic de Barcelona, tant per part dels barcelonins nadius com per part dels visitants passavolants (catalans o estrangers), durant el "regne" de Felip V i durant l'actual monarquia constitucional?

    etc, etc... -- he fet una gradació de menys a més "relliscosa" (en termes "nacionals"), però, tot i que cada una d'elles és més o menys difícil de respondre, cap (CAP!!) d'elles té una resposta definitiva i concloent -ni per part meva ni per part de ningú- en la mesura que jo, com tothom present a dia d'avui en aquest planeta, no he viscut ni patit, per sort, l'aparentment infame regnat de Felip V)

    És a dir, si no especifiques o concretes una mica més la pregunta, definitivament em quedo sense premi...!

    pd. Tanmateix, si em permets, et faig una correcció: "monarquia" —com "Maria" o "masia"— no porta accent. I un matís: millor utilitzar el participi "regnat" que no el substantiu "regne". Tot plegat: "Quina diferència hi ha entre el regnAT DE Felip V i la monarquIa constitucional?"
    (jo, tractant-se d'un monarca castellà i no d'un catalano-aragonès mai el tractaria de "en" -"d'en Felip V"- sinó "de" -"de Felip V"-, a diferència de, per exemple, "el rei En Pere" si parlés de Pere el Cerimoniós [IV d'Aragó i III de Barcelona].... "but then, that's just me").

    ResponElimina
  9. Gràcies.

    Doncs, la diferència és exactament aquesta, que avui tenim una constitució democràtica.

    ResponElimina
  10. Un conglomerat d'opinions sobre temes tan dispersos (i bestialment complicats) com els fenòmens tribals, la cultura, Epicur i Felip V, només podia acabar amb una espècie d'aforisme en forma de resposta rematadament simplista (que no simple, o senzilla) a una pregunta enormement (i calculadament?) simplista.

    I a més a més, per fer-ho tot més, umm, epicuri?, la pregunta és resposta pel propi qüestionador.
    "Thread killer" en la llengua de Paul Goldberger, eh?

    D'altra banda, que algú que es vanta de llegir Epicur consideri que l'actual Constitució de l'Estat espanyol és qualificable de "democràtica" no deixa de ser intel·lectualment preocupant. Busca a Google una cosa anomenada "soroll de sabres" i "constitució", tot alhora.

    Marinus van der Lubbe era un comunista, un nazi "camuflat", o només un piròman sonat de poble? La constitució espanyola del 1978 és "democràtica" si estava avalada pel règim franquista?... tot és molt complicat en aquest món. No hi ha res que pugui ser respost com fas tu: "la resposta és exactament aquesta".
    No hi ha res "exacte" en la disicplina exercida pels historiadors - ni tan sols en la ciència en general.

    Jorge Wagensberg lloava "l'error" com a part intrínseca del mètode científic en les III Jornades de Reflexions Crítiques muntades pel conseller Mascarell fa un parell de mesos. La teva resposta és fàcilment considerable com a un "error", a superar.
    Abans es parlava de cultura; hi ha una riquesa encara més valuosa que la cultura: la complexitat (de fet, la primera no existeix sense la segona). Qüestionar aparents evidències i demostrar-les com a errònies és fer ús d'aquest complexitat.

    I, fent-ne ús, heus aquí el meu error, que corregeix el teu: l'actual Constitució espanyola no és "democràtica" perquè el seu contingut responia a exigències d'un decadent, però encara present, règim dictatorial - antítesi d'un règim democràtic. Si el contingut de la Constitució és avalat per un règim feixista (i.e., franquista) ("soroll de sabres") és literalment impossible que sigui qualificada de "democràtica".

    "You stand corrected."

    ResponElimina
  11. Thread killer... ho sento. No era la meva intenció. Potser soc simplista.

    Per raons pràctiques, almenys, Espanya és un estat democràtic. Millorable, per descomptat. Però reconegut com a tal. El soroll de sabres pot haver-hi estat, pot haver hagut l'efecte que dius, o no, però per raons pràctiques -vist el recorregut d'aquesta democràcia més que els seus orígens- avui dia no interessa a l'altre costat dels Pirineus.

    Això és important perquè a Catalunya interessa el que es pensa enllà, de França en amunt.

    Aviso, no censuro. La complexitat és necessària en el debat. Però ha de ser reduïda/reduïble a unes quantes regles de joc universals. Ha de ser comunicable.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.