28 d’octubre 2011

Guerra Comercial

Miquel
La cambra alta americana aprovà la setmana passada un projecte de llei presentat pels demòcrates que penalitzarà els països que manipulen el valor de la seva moneda per competir en els mercats internacionals. Si bé hi ha diversos estats que empren estratègies d’aquest tipus per devaluar la moneda i produir béns i serveis més competitius, el principal afectat de la decisió senatorial és la Xina, el segon soci comercial en valor monetari dels Estats Units després de Canadà.

La controvèrsia sobre el valor del renminbi ve de lluny. Des de la seva instauració al 1948 el valor del iuan xinès ha fluctuat amb concordança amb la situació política del moment i els interessos mercantils del gegant asiàtic. Durant dècades l’intercanvi amb el dolar es mantingué a ¥2.46/$, fins al 1978 quan el iuan s’enfilà fins a ¥1,50/$ coincidint amb el període de la reforma econòmica xinesa encapçalada per Deng Xiaoping. Contràriament, a principis dels vuitanta es devaluà la moneda de forma continuada per seguir afavorint les exportacions fins arribar al mínim històric de  ¥8,62/$ al 1994. Entre el 1997 i el 2005 l’administració de Jiang Zemin mantingué el valor fixat a ¥8,27/$. Durant aquests anys el creixement del producte interior brut fou explosiu passant dels 728 mil milions de dòlars al 1995 als gairebé 5 bilions de dòlars al 2009, un increment percentual superior al 500%. Al 2005 les autoritats xineses decidiren alliberar el iuan que augmentà el seu valor respecte al dolar fins a menys de ¥7/$; no  obstant, arrel de la crisi econòmica i financera que esclatà el 2008 es decidí restituir un tipus de canvi fixe amb fluctuació controlada contra una cistella de nou monedes diferents.

Les implicacions dels tripijocs monetaris xinesos són conspícues a banda i banda del pacífic. En primer lloc, el baix valor del iuan afavoreix l’exportació de productes xinesos a baix preu arreu del món, atrau l’interès de corporacions que decideixen deslocalitzar fases de l’administració de la cadena de subministrament cap a la Xina i col·labora al creixement sostingut de l’economia xinesa, com ja s’ha observat. Així mateix, el iuan barat permet a països consumidors com els Estats Units importar productes a un cost molt menor del que els costava produir-los internament. La gran majoria de consumidors americans es veu beneficiada d’aquesta situació, car els permet comprar productes més barats i retenir més ingressos per altres despeses i inversions. Els que en surten més malparats de tot plegat són els fabricants i productors americans que observen com els seus béns perden competitivitat en contra dels béns xinesos.

En la majoria dels casos, un liberal argumentarà que si un producte no és capaç de competir al mercat el sector públic no n’hauria de finançar llur competitivitat amb subsidis o ajudes.  Un país que destina diners a la producció de productes poc competitius no esdevindrà mai una economia del tot eficient i els seus habitants no disposaran d’una renda més elevada. Ara bé, en aquest cas, el liberal en qüestió també argumentarà que l’escenari que estem analitzant no presenta les característiques pròpies des lliure mercat, ja que la Xina no permet una fluctuació lliure de la seva moneda.

La situació no és fàcil de resoldre, la proposta del Senat pretén corregir el desequilibri del iuan instaurat des de Pequín, fer el dolar més competitiu per crear llocs de treball i donar un impuls a la balança comercial negativa dels Estats Units. És extremadament difícil preveure si l’impacte macroeconòmic de tenir més gent treballant compensarà un increment de la inflació i l’economia americana tornarà als nivells de creixement d’abans de la crisi. El que sí és cert és a que poc més d’un any de la celebració de les eleccions presidencials, no només es té present l’impacte econòmic sinó també el polític. Al cap i a la fi, la decisió d’imposar una taxa als béns xinesos pot demostrar tenir conseqüències poc positives per a l’economia americana, en canvi tenir els lobbys contents per la creació de nous llocs de treball pot traduir-se centenars de milers de vots al novembre del 2012. De moment, l’ex ambaixador americà a la Xina i aspirant a les primàries presidencials pels republicans, ja ha dit que la decisió “podria provocar una gerra comercial".


Article publicat al Liberal.cat.

14 d’octubre 2011

Bàndols Catalans

Miquel
El refranyer popular més polític ens aporta una de les frases de més ressò de l'argumentari catalanista contemporani. Fou el nostre heroi el qui digué que "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". En termes similars, no seria cap ximpleria sentenciar que "el que s'assembla menys a un català de dretes és un català d'esquerres". Antonomàstica paradoxa de la nostra tribu.

Als qui una perspectiva temporal extensa els permet copsar l'escenari polític present amb el bagatge de l'experiència i un marc contextualitzat pel passat no els és difícil comprendre rancúnies, desavinences i bregues entre els catalans d'una banda i els de l'altra. "Sempre ha estat així". Als qui encara no carreguem la llosa del temps ens és més complicat d'entendre; digueu-nos naïfs.

Quan un col.lectiu, un grup de persones amb un objectiu comú, cau vençut, sempre busca les respostes de la desfeta portes endins: "no ho hem fet prou bé", és la conclusió consuetudinària. Inevitablement, la frustració de la derrota crea ferides en molts casos difícils de guarir. Si, damunt, resulta que durant anys uns elements aliens s'han ocupat d'abrandar les flames d'una manera sistemàtica, el conflicte es converteix en habitud i s'acaba establint en l'imaginari compartit com una situació normal.

Seguint, doncs, la tradició, grups, grupets i grupuscles de catalans continuen enfrontats des de les respectives tribunes amb les corresponents sigles i colors; i tota alternativa unitària que s'ha volgut dur a terme ha resultat ser foc d'encenalls. Ja no es tracta d'enemics, ni rivals, ni encara menys d'espolis fiscals o d'injustícies pressupostàries: fet i fet, cadascú fa el paper que li correspon. Ara bé, dia rere dia som més els qui rebutgem aquest pensament imposat; ara ja no és admissible.

El retrobament de l'esmentat col.lectiu amb la seva fita no ha de ser motiu de dramatisme com s'ha volgut fer creure. El catalanisme moderat del pujolisme ha cedit pas al sobiranisme, i aquest ha obert la porta del centralisme polític a l'independentisme. I encara hi ha que creu que voler la llibertat del seu poble és ser radical! La voluntat de milions de catalans reclama poder decidir lliurement el destí de la terra que trepitgen; l'objectiu és el mateix per a tots, i només ens hem de plantejar un seguit de condicions per arribar-hi junts.

La transició cap a Catalunya plena s'ha demostrat impossible en les condicions actuals, malgrat haver-ho intentat fent servir gairebé tots els mitjans al nostre abast. Cada vegada que ens veiem capaços de refer el camí rebem una bona estovada, ens reobren la ferida i ens empassem d'un glop el discurs de les dretes i les esquerres. La solució requereix inevitablement deixar de banda els partidismes i personalismes del moment i desempallegar-nos del parany d'uns bàndols que ens han fet creu que existien; si de debò tenim la voluntat d'esdevenir quelcom més que la perifèria rondinaire, hem de ser capaços de desfer-nos d'aquest llast i d'unir-nos en la consecució de la llibertat.



06 d’octubre 2011

El Deute Alemany

Miquel
Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.


Article publicat al Liberal.cat
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.