06 d’octubre 2011

El Deute Alemany

Miquel
Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'ha convertit en el principal valedor de la comunió supranacional dels estats del vell continent. El primer experiment de la postguerra fou el Tractat de Roma al 1957, quan es formalitzà la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el cercle es tancà al Tractat de Maastricht de 1992, que entre altres aspectes establí la creació de la moneda única. Moltes entengueren el posicionament del país germànic en un context de redempció per la ferida que causà el nazisme i les devastadores repercussions que esquitxaren el món sencer.

Gairebé dues dècades més tard, la recessió galopant ha atacat els pilars bàsics de la Unió. El Parlament Europeu, juntament amb el Banc Central Europeu (BCE), s'apressa a revestir els fonaments d'un gegant amb peus de fang; és una cursa contrarrellotge però la confiança dels mercats, i dels ciutadans, ja se n'ha ressentit sigui quin sigui el resultat final.

La imatge de l'Eurocàmara ha quedat en entredit. La probabilitat que Grècia abandoni l'euro i retorni a la dracma ja és solament una remota possibilitat, sinó una solució plantejada per economistes de prestigi com Nouriel Roubini. En aquest sentit, el paper d'Alemanya és crucial, i no tant per les decisions dels seus polítics sinó per la paciència dels contribuents. El motor d'Europa, que l'any passat experimentà l'expansió més gran de la seva economia des de la reunificació de les dues Alemanyes al 3,6%, segueix sent el principal contribuent al BCE aportant 1.091 bilions d'euros, el 27,1% de les participacions totals dels membres de l'Eurozona. Per la seva banda, el BCE segueix fent de les seves i ha gastat bilions en bons d'alt risc dels PIGS, especialment en la compra de deute grec.

Es tracta d'una qüestió de temps que el relleu generacional alemany entengui la realitat europea des d'un punt de vista diferent. Mentre els cercles de poder, gent de més edat que encara recorda la segona gran guerra o les seves repercussions, tenen present el deute que el país arrossega des de mitjan dècada dels 40 amb la resta d'Europa, les generacions novelles no toleraran que se'ls endossi una llosa de la qual no en són hereus.


Article publicat al Liberal.cat

6 Comentaris:

  1. Hmm... no ho sé, Miquel, jo crec que les possibilitats que Alemanya se n'acabi afartant són poques, perquè quan fan números, aquests els mostren una sola realitat: el país obté més beneficis que no pas pèrdues, pel fet de ser a la Unió (i, a més, els qui de debò remenen les cireres).

    Els alemanys del carrer diran el que vulguin, però les institucions alemanyes prou que saben on els convé ser, penso.

    ResponElimina
  2. Compte amb els "bilions".

    ResponElimina
  3. @ Ferran
    Tu que hi ets, Ferran, ens pots donar una opinió molt més acurada de l'ambient que es respira i el que comenta la gent de carrer. Si que és cert que Alemanya ha obtingut beneficis, però com haurien estat aquestes xifres si durant els darrers mesos no s'haguessin comprat bons dels PIGS per valor de bilions d'euros?

    @Candide
    La font és l'ECB, crec fan servir les mateixes xifres. En qualsevol cas, gràcies.

    ResponElimina
  4. Ehem.... si una font en anglès diu "billion" en català són mil milions. Un bilió són un milió de milións.

    ResponElimina
  5. @Candide
    I guess I was thinking in old-fashioned english.
    http://oxforddictionaries.com/page/howmanybillion

    ResponElimina
  6. Yep. That's why my warning. Doesn't look good when you're off by a factor of one thousand.

    ResponElimina

2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.