22 de novembre 2011

Tendències Electorals

Miquel
(Escrit redactat abans de les eleccions i publicat al Diari Maresme)

Aquestes són les segones eleccions generals a les que tinc dret a vot i també és la segona vegada que no l'exerciré. U, perquè no sóc a casa per votar i coneixent com funciona la burocràcia estatal no em vull ni imaginar el procés de votar per correu, i dos, encara que fos a casa tinc bastant clar que no votaria. Sóc conscient que aquesta és una caixa de trons que s'obre a cada procés electoral, i més en l'estat d'alteració social en el que ens trobem. Votar, abstenir-se, vot útil, vot nul, vot en blanc; totes aquestes opcions són plausibles perquè el sistema ho permet; i no només això, sinó que també són opcions totalment legítimes ja que hi ha arguments vàlids per defensar-les. 

Malgrat sigui una postura un pèl idealista, sempre he entès les campanyes electorals com episodis generadors d'il·lusió entre la ciutadania en els que els candidats s'esmercen en vendre el producte que posaran en pràctica si resulten escollits. Teòricament, la competència entre els candidats hauria de fer pujar el llistó de la qualitat de les propostes alhora que augmenta proporcionalment l'expectació de l'electorat.

Malauradament no és així. Hom té la sensació que la tònica establerta no és la de votar per convicció dels postulats d'un partit o candidat sinó per descart dels mateixos; conseqüentment, no resulta complicat imaginar-se quanta alegria pot despendre haver de plantejar-se quina és la menys dolenta de totes les opcions possibles. A finals de l'any passat CiU arrasà als comicis al Parlament de Catalunya, però no es podria raonar que el govern sortint va fer tant per la candidatura d'Artur Mas com el propi David Madí? Algunes fonts apunten que aquest diumenge s'establirà una majoria absoluta del PP, però voleu dir que Mariano Rajoy se l'ha guanyat o gran part del mèrit hauria de ser per Zapatero i la seva pèssima gestió de la crisi? 

El cert és que molts altres factors col·laboren a aquest desencís generalitzat: la manca de llistes obertes, els continus estira-i-arronses entre candidats, la frivolitat i la poca transparència amb la que es tracta el cost de la campanya electoral, les tres dècades de Rajoy, Rubalcaba, Duran o Fernández Díaz arrapats a trones diverses... 

La bona notícia és que, ens costi o no de creure, les solucions a aquests problemes no són massa complicades d'assolir. Tot passa per un electorat més exigent. No podem caure en el parany de rebaixar les nostres expectatives perquè creiem que la classe dirigent no està prou preparada. Tenim el mal vici de donar per bò el sistema actual simplement perquè és el que tenim; i tot i que és dificil sentir-se responsable del veredicte de l'escrutini, doncs un vot té un pes ínfim dins del total del cens, hem de recalibrar el que esperem dels nostres polítics i determinar si de debò els partits existents ens representen. Aquest diumenge tenim una nova oportunitat per exigir el que volem, sigui quina sigui la decisió fem-la des de la il.lusió per un demà millor i no un de menys dolent. 

03 de novembre 2011

El Futur del Cotxe

Miquel
Coincidint amb el centenari d'una de les marques de cotxes americanes per excel.lència, he trobat interessant fer un breu apunt sobre l'aferrissada batalla que fa temps que es cou dins del mercat del vehicle domèstic. 

Fa més de tres anys Chevrolet ens feia arribar un suculent avanç sobre la seva versió del futur de l'automòbil, la casa americana apostava fort pels vehicles més sostenibles i amb un impacte ambiental més reduït, i a més, es brandava de la línea agressiva del cotxe que usava mètodes de propulsió convencionals així com elèctrics: el Chevy Volt. Des del principi ho catalogaren com "Una Revolució Americana", i no era per menys, el paquet de 49.500 milions de dòlars que Washington els va enviar no només havia de servir per pagar els deutes acumulats sinó per convertir la icònica marca en una empresa novament competitiva.


Amb els cotxes híbrids ja establerts entre la societat desprès de l'habitual escepticisme inicial, en gran part gràcies a l'èxit del Toyota Prius, es desencadenava la cursa per guanyar la següent etapa. El Volt encetava el camí i en els mesos posteriors s'hi afegien altres participants. D'ençà, una de les apostes més rigoroses i segurament més agosarades ha estat Nissan Leaf, 100% elèctric. Desprès de la corresponent presentació, la casa japonesa va haver d'esprémer l'enginy per produir un espot que diferenciés el seu producte del principal competidor, el Volt. Hi crec que ho van aconseguir.



Intueixo que des de Chevrolet van entendre que l'atac de Nissan era dels poderosos i que tocava engegar la seva pròpia maquinaria per contrarestar l'impacte. I què fa el bon publicista, doncs converteix les mancances en virtuts, i aquí tenim de "nou" el Volt. Ara ja no només és un cotxe elèctric, sinó més que això, el nou eslògan ho resumeix prou bé: "Elèctric quan ho vols, de gasolina quan ho necessites".


La lluita pel mercat del cotxe elèctric només ha començat i a la nevera hi hia moltes novetats com el Mercedes BlueZERO, el BMW Megacity, el Mitsubishi iMiEV o el Mini E. Els entusiastes dels cotxes estan d'enhorabona perquè el ventall d'opcions serà ampli i variat, als que ens agrada analitzar-ho des d'un punt de vista més corporatiu també ens ho passarem bé amb els moviments i estratègies de cada casa; al final, el beneficiat de tanta competència sempre serà el consumidor, i en aquest cas, també el medi ambient.
2017. Miquel Casajuana. Comparteix-ho amb qui vulguis, reconeix-ne l'autoria. Amb la tecnologia de Blogger.